L’home que mira

Un dels llibres mé interessants que han aparegut darrerament en l’àmbit de la bioètica és el del professor de la UAB Jordi Vallverdú, Bioética computacional (Madrid; Fondo de Cultura, 2009). Hi parlarem demà dimarts a l’Ateneu Barcelonès; però el camp que s’està obrint amb la neuroètica, ara que podem començar a entendre els fonaments biològics i neuropsicològic de la conducta, dóna per un debat molt ampli: quins són els límits d’allò natural quan es parla sobre la vida? Com ens està canviant  la tecnologia les dades del problema?

Superant tecnofílies i tecnofòbies (aquest era el debat fa deu anys), ara el logos de la tècnica ens està permetent reescriure l’antropologia. Estem encara a les primeres passes, però el que comencem a intuir en aquest àmbit,  per exemple les noves pespectives que obre la neurociència per comprendre el dolor, de ben segur obligaran més aviat que tard a reescriure molts llibres d’ètica.

El llibre de Jordi Vallverdú em sembla més interessant que la reflexió que enceta que pels resultats, encara molt oberts. Però prendre en consideració les dades que ens arriben de l’àmbit computacional i de la neuroètica ja és una necessitat irreversible

 http://www.fcede.es/site/es/libros/detalleslibro.asp?IDL=6843

Aquests dies els partidaris de la fi del món s’ho passen d’allò més bé. L’argument és senzill i el repeteixen com un mantra budista: la crisi se’ns menjarà a tots i Zapatero és l’Anticrist. Penediu-vos! La teologia política dolenta busca una espurna per tornar. Quina vida més trista la dels nostres carques que només saben predicar ascetisme. I com disfruten!

Aquests darrers anys, d’una manera lenta però insistent s’ha anat recuperant des de l’independentisme i en una àrea que va d’ERC fins als sectors alfabetitzats de les CUP’s, la figura de Rodolf Llorens Jordana, l’exsecretari de la Unió de Rabassaires i també el filòsof i polític més enfant terrible que va produir la cultura catalana al segle passat. La publicació de l’antologia Catalunya des de l’esquerra  (Ed. Afers, 2005) i la reedició més recent del seu text de polèmica contra Ferrater Mora: Com han i com som els catalans (Pòrtic, 2009) ha resultat un èxit de dimensions superiors al que esperaven els seus impulsors. Llegit ara, Notícia de Catalunya de Vicens Vives, per dir només un nom que està d’aniversari, és un text força més envellit que el de Llorens.

La reaparició en llibreries del quasi provocador oficial de la cultura catalana entre 1930 i 1968 val, en primer lloc, com a reparació d’un greuge. Fa vint-i-cinc anys només Carles Muñoz Espinalt parlava de Llorens. I poca gent com Llorens i Espinat han estat tan ningunejats a Catalunya. Però el sorprenent és que el seu diagnòstic de país resulta perfectament legible, vista la situació d’aquesta curiosa pàtria dissortada tan plena de gent feliç, per dir-ho en les seves paraules. No tan sols les seves tesis sobre la Renaixença i la seva afirmació de la superioritat de la 1ª República sobre la 2ª, s’han convertit en referents quasi obvis. Una mica arreu es nota el retorn de les seves idees. Potser és que ara toca temps de rauxa. La democràcia fula, per dir-ho en els seus mots porta a buscar clàssics alternatius i Rodolf Llorens era el candidat millor situat.

http://www.totselsnoms.org/arxius/biografies/rodolfllorens.pdf

http://www.grup62.cat/ca/llibre/com-han-estat-i-com-som-els-catalans_10751.html

Opina el lingüista Rafaele Simone a Il mostro mite (Laterza, 2008) que les esquerres estan en crisi perquè el socialisme era una ideologia que proposava el sacrifici, i aquest ideal ha deixat de tenir sentit en societats d’alt consum i de mercats superabundants. El socialisme va ser una proposta creïble, argumenta Simone, quan al món hi havia més dissort que sort, però, amb més confort que misèria, s’ha convertit en un ideal sense significat concret. Ser d’esquerres en sentit moral (preocupar-se per la cosa pública, reivindicar el treball com a valor, vincular progrés material a autonomia moral, tenir cura dels qui estan fotuts detestar el bonisme artificiós…) seria senzillament massa complicat per a una societat ja prou rica com per no tenir cap necessitat de ‘complicar-se la vida’. 

Fa algun temps, Pere Saborit a Política de la alegria (Pre-Textos, 2002), va fer un plantejament que em sembla molt més interessant que el de Simone, sobre el problema de l’esquerra sacrificial. Però el debat no va arribar a quallar aleshores. Convindria reobrir-lo amb una certa urgència: quina esquerra per a l’època internàutica? La que ens vol fer treballar fins als seixanta-set anys o la que demana microtecnologies i control social de la xarxa?   

http://www.garzantilibri.it/default.php?CPID=2306&page=visu_libro

Que tota teoria filosòfica és susceptible de caricatura, resulta una obvietat tan gran com inevitable. Que el món va ple de pedants (i que alguns a més són cool), també és obvi i inevitable.  Una coneguda filòsofa francesa explica la seva operació de cirurgia estètica partir del concepte de identitat narrativa de Paul Ricoeur. Si ‘jo sóc el que m’explico’ i m’explico que sóc més jove i més bonica, seré més jove i més bonica. La identitat és un recurs literari: són els altres els qui em fan. I els altres em fan perquè em veuen i perquè jo em veig en ells. Val que Ricoeur no sigui un dels meus filòsofs predilectes. Però la vulgarització conceptual hauria de tenir un límit. Vet aquí una raó més per fer-se substancialista.

El Diari de Girona d’avui explica que l’any 2009 el nom de nen més posat a la comarca del Baix Empordà (la meva) ha estat Mohamed. I encara hi ha gent que creu que per entendre Catalunya s’ha de llegir Josep Pla! Pobres desgraciats sense ni un gram de cultura ni de sofisticació, que diria aquell. Per entendre Catalunya cal llegir estadístiques. Com a qualsevol país normal del món, d’altra banda.

Ara per ara l’actualitat política catalana passa per Joan Laporta. No és que faci cap gràcia, però hi ha el que hi ha. Ho acaba de confirmar de manera fins i tot massa òbvia CiU en un vídeo en què pretén suggerir (santa Llúcia els conservi l’oïda, que amb la vista no hi ha res a fer!) que el pobre Artur Mas podria ser el Braveheart català. L’homenatge que el vídeo convergent fa a l’estètica Laporta és quasi obscè. És un robatori en tota regla. Fins i tot l’home que mira, (que no li agrada el futbol, va poc al cinema  i no compra a Ikea), sap que Braveheart és la peli preferida de Joan Laporta i ‘cremar-li’ simbòlicament la icona demostra, com a mínim, poca categoria. Si en Mas fos de debò un líder (i no un pringadet, posat allí per defensar els negocis prenafètics), el president del Barça no li hauria de fer tanta por. I encara menys acceptaria ‘usar’ un material simbòlic que no l’identifica en absolut. Però, al menys per ara i vistes les coses des del curiós inconscient col·lectiu català, Laporta representa el ganyador i Mas és un perdedor. Està vist que els nervis per la curiosa ‘presència absent’ (posem-nos cursis) de Laporta en política pesen massa.

Si es confirmen les enquestes (cosa prou dubtosa, vist tot el que pot passar d’aquí a final d’any), Laporta aconseguiria entre deu i dotze diputats i els treu d’ERC (7), CiU (2) i IC (1). Per cert, els reagrupats cada dia fan més pinta d’arreplegats i sense Laporta no entrarien al Parlament ni amb fòrceps. En fi, que l’home del Barça a part de ser ‘objecte del desig’ de gairebé tots els partits polítics marca calendari. No cal ser gaire fantasiós per interpretar que els dos ‘exèrcits’ que per comptes de combatre s’abracen volen representar el retrobament del catalanisme, ara escindit en bàndols (laportistes, erquis i convers) i (alternativament) les dues generacions de convergents. Perquè, de fet, les coses estan així: els convers iaios i carquets votaran Mas i els convers joves i viatjats votaran Laporta.

Veurem moltes visites a Can Roca (quan caguis recorda Roca! deien els anarcos de fa trenta anys) si el president del Barça no destapa aviat les seves intencions i deixa que Mas continui en el lamentable estat de nervis que traspua el video. Per cert, el millor Braveheart dels Països Valencians és Pepito Walas. En Mas no hi té res a fer:

http://ibnfayum.blogspot.com/2009/09/el-braveheart-de-la-ribera.html

A la bústia avui hi havia la invitació per a l’acte d’investidura com a nou membre de l’IEC de Carles Ulisses Moulines i quan obro l’ordinador trobo que el Liberation dedicarà dijous vinent el Libé des philosophes a un debat sobre la identitat nacional amb gent que va des de l’Acanda de Cuba (es veu que ja l’han perdonat) fins els retòrics Traverso i Zizek, però amb Myriam Revault d’Allones que acaba de treure un llibre molt interessant preguntant-se per què no estimem la democràcia. Gran qüestió tot cal dir-ho.

Immodestament, la setmana entrant a l’Ateneu tindrem un debat important sobre les Cartes de Plató i s’acaba de publicar un llibre de més de mil planes a Catedra sobre la història de la filosofia espanyola, que potser algun dia caldrà comentar. A València, a més, la càtedra Blasco acaba de donar el seu premi a Antoni Defez per un llibre d’ètica aplicada. Una mica arreu, passen coses en un àmbit que fa quatre dies semblava força mort o, com a mínim, empiocat. La pregunta és, doncs, com ha arribat aquest nou interès per la filosofia? Una altra moda? O la confessió d’un cul-de-sac cultural en un continent cansat d’ell mateix?

Fa temps hauria contestat que les crisis (econòmiques o emocionals) ens tornen més filosòfics, perquè ens obliguen a replantejar el que sabíem. Ara m’inclino més, però, per una altra hipòtesi. Des de fa temps, si més no a la vella Europa, cada cop hi ha més coses, més idees, més situacions personals que s’han tornat optatives. Tot pot ser i no ser (el matrimoni i la condició sexual, el patrimoni i la feina, el partit polític i la confessió religiosa). El diagnòstic recorda allò del vell Marx tot el que era sòlid s’esvaeix a l’aire. I aquesta condició postmoderna que significa el pas de les identitats obligatòries a les optatives, ens duu a la filosofia. Benvinguts al regne de podria ser que, si esteu cansats de tantes coses que eren per nassos però ningú sabia com, ni per què.

Per començar hem de donar les gràcies a les dues-centes cinquanta persones que heu vingut aquest dimarts a l’Ateneu Barcelonès per sentir un parell d’hores de conversa sobre la utopia. Guardarem molt temps en la memòria la lliçó magistral d’en Joan Manuel del Pozo sobre les vies no-racionals de la realitat i el paper del no-racional en la política. La utopia, al cap i a la fi, ens pot fer més lúcids si ens ensenya a situar-nos en les coses polítiques no de front, ni fugint,  sinó en la obliqüïtat.

Guardarem també, per continuar rumiant-hi, els cinc minuts del President Maragall demanant-nos que cantéssim els himnes amb força (jo que sempre he estat més partidari del Cant de la Senyera que dels Segadors) i repetint que la política ha de ser utòpica perquè no ens paguen per dir el que diu tothom sinó per tirar endavant.

Ja posats, divendres 22 parlem sobre la dança (i tenim també dança contemporània en viu!) amb Gerard Vilar (UAB) i Laura Vilar (ballarina). Us hi esperem.

De la violència contra gitanos i negres a Itàlia, del debat sobre la identitat francesa i de l’intent de no empadronar forasters sense papers a Vic, el que preocupa és la tendència fabricar des dels mitjans de comunicació un ambient ‘anys 30’, amb inseguretat, atur i uns nous pàries que ara aquí serien bàsicament els ’moros’ de tota la vida -la majoria dels quals, per cert, no són practicants de cap religió. 

Els mateixos tòpics que s’usaven contra els jueus (bruts, violents, conspiradors, que treuen la feina i fins i tot el fantasma sexual…) s’usen ara impunement contra els immigrants, i particularment contra els magrebins; i si el llenguatge no menteix, la deriva de la situació pot acabar essent preocupant. En aquest panorama, no es comprèn tampoc com des de les esquerres s’ha caigut en el parany d’acceptar el plantejament del problema en termes de religió (un parany vell i suat com els totalitarismes dels anys 30). La religió és una qüestió privada i la ciutadania és pública. Això, tan obvi en qualsevol teoria política democràtica, es passa per alt amb una frivolitat horrorosa quan es parla de l’islam a Catalunya.

Es crea un grup pària cada cop que es tira de llegenda negra i (també, malgrat el bonisme moral), cop que el progressisme cau en el parany i construeix una llegenda rosa alternativa. Compte, doncs, amb demonitzar i amb idealitzar les mesquites. Senzillament: cal fer política.