L’home que mira

Des que Luc Ferry i Alain Renaut a La pensée 68 (1985) van vendre la moto d’un Maig del 68 narcisista i culpable de la desorientació cultural del nostre present, el tòpic s’ha expandit en ambients no necessàriament dretans. Bloom, Steiner i ara Lindsay Waters als Estats Units i tot l’arc de carques francesos que van de Ferry a Marcel Gauchet (a més dels seus epígons hispanocasposos), han repetit la mateixa cançoneta. El 68 va ser infantil, nen-de-pis, retòric, neoriquista, insubstancial, falsament rupturista i origen d’una crosta de pseudointel·lectuals tronats, pedants i profundament cursis (de Castoriadis a Sartre i viceversa).

Val. Entesos. Però és que la competència de Maig tampoc no ha demostrat res: Luc Ferry el van fer ministre a França i va acabar d’esfondrar l’ensenyament públic. I quan els sarkocinets han manat (és a dir ara mateix), ja es veu que s’ofeguen en un got d’aigua. Fins i tot André i Raphaël Gluksmann van haver d’escriure un Mai 68 expliqué à Nicolas Sarkozy (Denoël, 2008) per explicar-li que Lluny d’estat reglamentades o enterrades les qüestions obertes per Maig del 68 havien de dominar l’espai i el temps (p. 105, d’aquest pamflet d’altra banda excel·lent). Així ha estat i qui li piqui que es rasqui. 

No és que l’home que mira estigui especialment a favor del Maig que enguany fa quaranta anys. Però imparcialment s’ha de dir que l’esperit de Maig, comparat amb els seus crítics, resisteix prou bé. Així que, amb permís de ningú, us diré quatre coses que al cap de quaranta anys vull agrair al Maig de l’any que jo en vaig fer onze. 

1.- Em va ensenyar que desitjar la realitat està bé, però que realitzar els desigs és millor. 2.- Em va ensenyar que l’Estat burocràtic (franquista, gaullista o comunista) estava ferit de mort. 3.- Em va ensenyar que la realitat del capitalisme és l’espectacle. 4.- Em va ensenyar que la vida quotidiana és una força.

I tot això (que jo i els meus amics vam aprendre una mica més tard al Canet Rock i a les JRC), hem procurat no oblidar-ho gaire, tot i que més d’un cop ens hem fet el despistat. Vulguin o no el que ve de Maig forma part inesborrable del que nosaltres som. Fins i tot ‘del millor’ que nosaltres som.  

Estem a l’era dels visionaris minimalistes, que és com el filòsof del dret Cass Sunstein ha qualificat Barack Obama. Visionari, Obama ho es per la seva mateixa combinació genètica Ken-Kan (pare de Kènia, mare de Kansas) que ajuda força a esperar l’inesperat i a no posar-se nerviós.

El preocupant és que sigui minimalista. Això dels compromisos incompletament teoritzats (és a dir minimalistes), em recorda massa el President Maragall. Al filòsof republicanista del free speech el minimalisme sembla que li fa molt el pes. Però des de l’experiència catalana en minimalismes polítics que fan de necessitat virtut, a la tesi (retòricament molt aconseguida, això si) se li veuen cada dia forats màxims.

Per les nostres vergonyes un any més torna el Gran Premi d’Espanya de Fórmula I. Vet aquí un puríssim absurd de contaminació del medi ambient, de brutícia, de soroll  i de malbaratament de gasolina (ara que va barata!), un puríssim i absurd exercici de masclisme i explotació sexual (només cal sopar com jo ahir en un determinat hotel de Barcelona per adonar-se que la ciutat s’ha omplert de putes de luxe acompanyades per ‘enginyers’ o viceversa), una pura i simple explotació de nois i noies joves (que cobren 100 euros per dos dies sencers al sol, contractats per Adecco que no els dóna ni broncejador), un puríssim i absurd exercici de cinisme i de manipulació  (vegis la publicitat de les beques Universia que va fer Alonso a la UPC).

Resulta simplement miserable que ens estiguéssim queixant del canvi climàtic i al mateix temps hàgim de fer festa gran perquè ens ve a veure la gent ‘dels cotxes’ disposats a contaminar a l’engròs. Haver de suportar un esport tan contaminant, tan masclista, tan explotador com la Fórmula I és ben trist per a qualsevol persona que tingui una mica de sensibilitat ecològica … i que TV3 el trompetegi i que els polítics perdin el cul per sortir fotografiant-se amb paios com en Mosley (conegut per les seves orgies nazis) demostra la misèria mental de la classe dirigent d’aquest país. És senzillament lamentable. Si tinguéssim un govern progressista, ecologista i d’esquerres s’hauria de notar.
 

Fa anys –potser des dels temps de Terenci Moix- que no havia vist a Barcelona un Sant Jordi tan massiu com enguany amb cues inabastables  no tan sols amb Ruíz Zafón sinó també amb els autors que paraven a La Central (enviada a passeig de Gràcia, com es lamentaven) o a la FNAC. I això està molt bé fins que la gernació cansa.  

Enguany l’Ateneu Barcelonès ha iniciat –veurem si es consolida- una modalitat diferent de signatura de llibres, la signatura slow a càrrec d’alguns socis amb llibre nou o recent que són autèntics ‘menys sellers’ i necessiten un ambient lent (slow) com el que només pot oferir un Jardí Romàntic amb tortugues, per degustar llibre i conversa. Autors com Jordi Coca (que l’any passat va signar llibres a casa seva), Julià de Jòdar o Joan Rendé necessiten, certament, un ambient especial, lluny de tràfecs, amb llum zenital i sense focus televisius.

Carlo Petrini va fundar l’any 1986 un moviment slow food contra la cuina de Macdonalds i després va aparèixer un moviment de ciutats i pobles slow (aquells en què encara es pot dormir la migdiada i tenen barris prohibits als cotxes). Pals, Begur i Palafrugell són avui slows reconegudes oficialment. Potser haurem de pensar en una literatura (i en signatures de Sant Jordi) per a gent slow tipa i farta de cacau mediàtic. De moment, a l’Ateneu ja han començat. Caldrà seguir-ho.

I si voleu més informació sobre els slow:

http://www.alcoberro.info/planes/eticaecol14.htm