L’home que mira

Com cada any per aquest temps, l’home que mira es despedeix de la distingida clientela. Ens tornarem a veure, en aquest blog o allí on ens porti el vent, a finals de setembre. Apa siau.

També ha acabat aquesta mena de pesta emocional que es diu el Mundial de futbol. La mistificació del juntos podemos, l’agressió emocional de l’a por ellos (significa que van a per gent com jo i els meus, no us enganyeu). Fracassats de l’ESO que troben sentit a la seva vida botzinant perquè de parlar ni en saben. Xovinisme, idolatria, racisme i xenofòbia convertits en sentiments nobles i potenciats per les televisions: això és el futbol. Misèria de la vida qüotidiana.

La pesta defineix cada cop més la vida dels humans i el futbol expressa cada dia amb tota la força la maltempsada que vivim. Si als afeccionats els han pogut fer creure que en un aquari alemany hi ha un pop capaç d’endevinar els resultats dels partits, els podran fer creure qualsevol cosa. Per què cal la lobotomia si hi ha er furbó?

Sobre la manifestació dle dia 10 (parafrassegem Karl Kraus) no se m’acut res. Hi vaig passar massa calor. I, per la resta, em sembla que comentar una manifestació en què el del davant demanaven una cosa (Estatut d’Autonomia) i els del darrera en voliem una altra (Independència), ja explica prou com està aquest país. Un exèrcit sense capitans (o amb capitans aranya com els de la capçalera) pot fer patxoca al carrer. Però apunta, i no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, a derrota - especialment  si ara els partits polítics no saben entendre per què han arribat a un nivell d’autisme com el que gasten.

És clar que per a mi, que sóc capaç de recordar quants independentistes hi havia l’any 1973, veure com ha crescut el moviment té un punt emocionant. Quasi sembla que la vida d’un ha tingut una mica de sentit. Però l’autocompassió és detestable. L’home que mira, per si un cas, dedicarà l’estiu a llegir coses sobre la República de Weimar. No per res. O sí.  Per molt.

Ho trobo en un poema de Giorgio Colli: L’ànima és la part del cos en què habiten els déus. M’agrada.

Quan llegeixo la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i l’ènfasi en la indisoluble unidad de la cosa, no puc deixar de pensar en Voltaire. Els romans-deia- juraven pels déus immortals. Però els déus immortals van morir.

Volia escriure un post una mica (auto) irònic sobre el diploma de patriota que em va enviar el mes passat el Memorial Democràtic. És una cartrolina amb bandera catalana signada pel President Montilla i pel Sr. Saura que ret homenatge solemne (sic.) a un servidor en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la Guerra Civil i la dictadura franquista (sic, un altre cop). Moltes gràcies, home! El problema és que quan va començar la guerra civil faltaven vint-i-un anys perquè jo vingués al món. I que els polítics d’esquerra (ai carai!) es recordin d’enviar una cartrolina al cap de trenta-cinc anys de mort el dictador, doncs què voleu que hi digui… Són les coses que passen quan es barreja tot i no s’entén res.

Però bon pensat, passo de qualificar-ho. Especialment quan tanta i tanta gent que se la va jugar en aquell temps han tingut jubilacions d’autèntica misèria o han mort en l’anonimat més bèstia. Si algú es creu que les coses es fan per un diploma que t’envien per correu sense certificar al cap dels segles, és que no ha entés res. Deixe’m-ho córrer.

Fins i tot per a molta gent que quasi ens hem passat la vida resistint, es fa difícil veure per on aniran les coses en els propers mesos tant en l’àmbit polític com en aquell element força més ambigu que s’anomena la desafecció o la síndrome de ‘català emprenyat’. El segur és que la dictadura franquista no serà un bon terme de comparació. Ara els mecanismes psicològics de control de masses i la fabricació d’emocions són molt més complexos. I la repressió no necessita cap estat d’excepció, sinó jocs de publicitat, manipulant la por difussa (a perdre la feina, a una crisi llarga, etc.), que dóna millor rèdit i no taca les mans. El darrer trimestre d’enguany fa pinta de ser determinant per a moltes coses que passaran en anys, però la democràcia és una eina infinitament més subtil que qualsevol dictadura. Les èpoques de crisi mai no han estat bones per als canvis, tot i que la calor hi fa crèixer bullangues. El complicat camí d’aquest país demana una sang freda i una capacitat d’anàlisi important. Qui la té?

Es veia a venir fa temps i ningú no es pot sorprende si la sentència del Tribunal Constitucional trenca per a molts anys el pacte polític Catalunya/Espanya. No cal perdre ni un minut amb lamentacions sobre el que hauria estat i no va poder ser si Zapatero haguès complert amb la seva paraula. Ja és massa tard per matisacions; l’agressió del Tribunal Constitucional no va contra federalistes ni contra sobiranistes: va contra el país. Avui a la tarda tarda aniré per patriotisme (vella i suada paraula!) a la presentació del llibre del President Montilla, tot i que em temo un acte per a aparatchiks socialistes cansats de viure bé. i el dia 10 seré  a la Manifestació, tot i les meves reticències tant pel que fa a la talla política d’alguna gent, com pel fons mateix de l’acte. Però no ploraré (ni jo ni els meus amics), per un Estatut que ja va nèixer mort. Després de l’emprenyamenta, hem d’aixecar-nos. Cal reconèixer que la sentència, com a mínim, clarifica les coses i obrar en conseqüència. D’ara endavant, el problema ja no és el de salvar els mobles de l’Estatut (la ‘falsa ruta’ ara mateix), sinó plantejar-nos com enfocar ara les eleccions per obrir un període de transició cap a la vida política adulta.

La situació actual supera de molt la capacitat de moviment d’uns partits polítics desprestigiats i obliga a superar la fase ‘moralista’ (de bons i dolents, de purs i de tacticistes) dels  ’antipolítics’.  Cal arribar a les eleccions amb candidatures independentistes unides i procurant (més enllà de l’independentisme), la màxima unitat també dels partits polítics (soberanistes o no) i de la ciutadania, al voltant del dret a decidir. Per això després de molts dubtes peronals vaig decidir signar el Manifest dels avis, el Manifest Broggi, o per dir-ho tècnicament el Manifest del 12 d’abril per una Conferència Nacional del Soberanisme. En definitiva el manifest de la gent amb experiència que ens demana unitat. Ara com ara, en tant que país, no ens val altre camí que el d’articular una resposta unitària que vagi més enllà dels despatxos de polítics desprestigiats i dels pseudoprofetes tan desprestigiats com els polítics. Només la unitat cívica i la solvència personal d’un grapat de persones (molt poques, massa poques) ha tingut la lucidesa de dir paraules senzilles i clares. Ara cal veure com s’articula la proposta unitària cap a les urnes. 

El Manifest del 12 d’Abril que signen gent tant dispar com Bassols, Barrera, Giner, Bohigas, Terricabras, Rubert de Ventós, Eva Serra, Carme-Laura, Francesc Vicens, Sales Coderch, etc., recull l’opinió  d’alguna de la gent amb trajectòria cívica més ferma d’aquest país. Saben de què parlen i han demostrat (amb trajectòries que són de tota una vida), que han estat sempre capaços de posar el país per sobre de la butxaca. La gent del Manifest Broggi representa avui el nostre millor capital humà i crec seriosament que tenim un estiu per anar preparant amb la discrecció que aquestes coses exigeixen, una Conferència Sobiranista capaç de refer ponts (coma mínim des d’ERC a les CUP’s), en la línia del que ens demanen.

És també l’hora d’una generositat important d’ERC (que si fa l’ase es juga també moltes coses).  Però la carta de la unitat cal treballar-la a fons i tenir la millor gent al davant en les llistes electorals del novembre per poder fer pes i contrarestar els adversaris de la Catalunya-Nació.  O això o la retallada de l’Estatut només serà el princip de problemes molt complicats i foscos. 

http://www.manifest12abril.cat

El dia 30 (a les 19:30) a l’Ateneu Barcelonès parlarem de ‘Sense territori’, a propòsit de David Harvey (l’estètica i la política urbana, a càrrec de Bernat Lladó, geògraf) i de Henri Lefebvre: (urbanisme i crítica a l’espai de la modernitat, a càrrec de Tiago Romeu, sociòleg). D’aquesta manera es tanca un curs de filosofia molt intens enguany i culmina amb cicle que proposa una revisió de les propostes més significatives teòriques dels darrers deu anys.

Sense haver-ho previst l’última conferència es planteja el tema de l’espai urbà que cada cop apareix més com un nou ‘comp de batalla’. La geografia i l’urbanisme estant tenint un protagonisme en la reflexió teòrica que és molt similar al que va tenir fa deu o quinze anys el concepte de biopolítica. És obvi que internet ha provocat una nova geografia i que la immigració obliga a repensar l’espai urbà. Veurem què en surt.

De moment, però, amb aquest acte a l’Ateneu recuperem després d’un any d’obres la sala Verdaguer, totalment refeta i amb nous serveis tecnològics. Bona manera de tancar el curs.

Acaba juny i és l’època de tancar dossiers. Avui marxa el fill a Toronto i dimecres la filla se’n va a Israel. Preparo el curs d’estiu al Col·legi de Llicenciats, rellegeixo un parell de clàssics en vistes a la traducció, acumulo llibres sobre pensament totalitari per al curs de tardor. Les tardes massa lentes de l’estiu em produeixen una mica d’angúnia. L’astènia primaveral s’allarga massa i em comenten que perdre pes produeix com a característica secundària un punt de depressió. Els clàssics en deien vanitat de la cultura.

Fa molts anys, Bergson (qui el llegeix?), va escriure que això de pensar demanava tanta quantitat d’energia que era difícilment compatible amb la humanitat. Els humans no estem fets per pensar sinó per emocionar-nos i per tenir allò que de vegades s’anomena una ‘atenció fluïda’, dispersa i inconcreta. D’aquesta lamentable característica, que ens porta a inhibir la racionalitat precisament quan més la necessitariem,  se n’han aprofitat al llarg de la història un munt de desaprensius insignes. Alguns dels quals es dediquen també a una cosa que en diuen ‘filosofia’ tot i que seria molt més just anomenar-la ‘control mental’. Ara estem en un moment brutal en la construcció social d’emocions i fins i tot assistim per televisió a la construcció d’una autèntica epidèmia de por que hom vol estendre arreu a la terra (amb l’ajut incommensurable de la socialdemocràcia europea tipus Ikea), per a millor gaudi de banquers i multinacionals. Bon moment per recordar Epicur. Lluitar contra la por és l’objectiu de la filosofia.