L’home que mira

La casa s’havia quedat una mica més silenciosa quan fa un parell o tres de setmanes ens van marxar els fills, el petit per al ritual de l’anglès a Boston i la gran per continuar creixent com a estudiant en un hospital a Beirut. A més va petar la torre de l’ordinador i a Barcelona fa una calor enganxosa, desagradable. L’estiu és un temps complicat, temps d’exageracions. Dimarts surto una estona al programa d’en Bassas, que va tenir la gentilesa (gràcies) de gravar una de les meves classes a l’Escola d’Estiu del Col. de Llicenciats. Com diu aquell: jo no sé si penso, però sé que faig pensar. A això em dedico.

Com cada estiu em tanco al poble i mirarem de passar un mes i mig en calma empordanesa -amb alguna escapada occitana. Tornaré a postejar cap a l’11 de setembre, si aconsegueixo una serenitat que ara no em deixen tenir. M’esperen un munt de feinetes (Descartes, Hobbes, el bicentenari de Darwin) i un munt de llibres. I un munt de classes per per preparar. I sopars a la fresca amb uns pocs amics. I una ampolla de pastís. Podria ser pitjor. A reveure! 

Quan de vegades critiquen que a www.alcoberro.info barregi continguts en català i castellà (ep; i n’hi ha un en italià; busqueu-lo!), sempre responc que el que m’interessa és ser llegit en català i que s’expandeixi i creixi la meva llengua, que és tan gloriosa com a mínim com la dels veïns i -si cal- francament més decent, perquè no va ser usada per exterminar els indis d’un continent sencer.

Si segregués els continguts del web per llengua, el que succeiria és que a l’Amèrica Llatina (el 30% de les visites) ningú no em miraria en català. I això, simplement, no m’interessa. El que vull és que donant eines en la seva llengua, vinguin a la meva. És una opció francament política. I de moment em funciona bé prou. Tinc arxivades un munt de referències llatines de gent que ha començat a llegir (a llegir-me, què carai!) en castellà i ho ha continuat fent en català. Senzillament perquè els meus textos mereixen ser llegits, perquè són pensats, consistents i didàctics. Que no és tan fàcil, ho diré clar. I si dels meus textos passen a saber coses d’altres pensadors catalans o del meu país, em semblarà francament magnífic. Sé que això ja ha passat molts cops i -què voleu- n’estic francament molt cofoi. Per què no hauria d’estar-ho, què carai?

Rebo de tres o deu e-mails mensuals vinculats al web (el mínim a l’agost i el màxim al maig) i generalment els guardo per a mi, especialment quan hi ha crítiques ferotges d’alumnes a professors seus; però casualment ahir em va arribar un mail mexicà que és un bon exemple de perquè crec que no m’erro quan barrejo català i castellà. Us el copio. Però també podria copiar-vos el text d’un professor de la Universitat d’Extremadura que fa un parell de setmanes es cagava en mi i en el meu país perquè el paio va intuir que un text important no l’entenia en català. Us l’estalviaré.

Sr. Ramon Alcoberro:
 
Salut.
 
Un cálido saludo desde la Ciudad de México.
 
Mi nombre es Alfredo F N, de 47 años de edad.
 
Casualmente, hace un par de días, navegando por la red -como se dice ahora- me encontré con vuestra página mientras buscaba información sobre “Feuerbach”. Vuestra presentación sobre tal tópico me agradó y procedí a buscar vuestra página de inicio. Y heme aquí, ahora, como asiduo lector suyo. El tono de autoridad, fruto evidente una conciensuda y amorosa investigación, combinado con uno que otro sabroso detalle anecdótico más los detalles finos del contexto, confiere a vuestros textos un atractivo singular. Incluso desconocedor, yo, del catalán (supongo que es catalán y si no, por favor corríjame), me esfuerzo por comprenderlos, no sin cierta frustración al no captar los detalles finos del idioma.Por lo mismo espero estar ya pronto en vías de adquirir algunos de los títulos de vuestra bibliografía, los cuales espero encontrar en librerías mexicanas.
Vaya pues este pequeño testimonio de discreta admiración por vuestro trabajo esencialmente pedagógico, sin más intención que la de dar salida al ánimo que me ha impulsado a manifestarle mis respetos.
 
Sinceros parabienes desde
Coacalco (casa de la sabiduría)
Teotihuacan (ciudad de los dioses)
México (en el ombligo del universo)
 

No veig gaire la tele -i quasi mai en espanyol- però segueixo amb interès tot el tema de Desprogramar Tele 5 perquè inclou alguns dels tòpics sociològics blocaires més significatius. D’una banda Tele 5 ha decidit apuntar-se a una cosa tan absolutament totalitària com el ‘Manifiesto por la lengua común’ (sense adonar-se que l’única llengua comuna al món és l’anglès -aquests pagerols castellans deliren quan es pensen que la seva és una llengua comuna!). De l’altra, com és lògic i normal, la gent decent s’ha sentit insultada i ha tirat en doina. És a dir, s’han posat a boicotejar tot el que fa ferum de Tele 5 i es posa a tret, que és un costum que darrerament prolifera força (des que ens en van ensenyar el PP i la COPE, per ser exactes)

Però com que a hores d’ara ningú seriós no llegeix un paio tan ilegible com el darrer Vargas Llosa (és que es boicoteja sol, vivint de glòries passades), doncs aquí s’està armant un embolic de cal ample. Ja no tan sols ens proposen fer caure l’audiència de Tele 5, sinó que ara segons sembla han de rossegar merda tots els seus anunciants. Que, per cert, alguna gent els tenen ben comptats.

Llegiexos coses per Internet com ara aquestes:

…   X anima la ciutadania a boicotejar aquelles empreses que es publiciten a Tele5, per tal que l’emissora acabi quedant-se sense anunciants i noti què passa quan s’enfronta a tot un país sencer. Entre les companyies que s’anuncien a l’emissora i que s’han cridat al boicot hi ha Loreal (cosmètics), Braun (electrodomèstics), L’Homme (perfums), Grupo Dhul (alimentari), Lacoste (vestits), Vodafone (telefonia), Orange (telefonia), Movistar (telefonia), Mafre (assegurances), Garnier (cosmètics), El Corte Inglés, Nivea (cosmètics), DNAge (cosmètics), Pastas Gallo (alimentari), Philadelphia (làctics), Mercedes Benz (automoció), Chevrolet (automoció), Peugeot (automoció), Viajes Iberia, Corporacions Dermostética (salut i estètica), Don Simón (alimentari), La Casera (refrescos), Danone (làctics), Nestlé (alimentari), Koipesol (olis), Pascual (alimentari) o Vivesoy (alimentari).

Caram; posades així les coses haurem d’acabar boicotejant el sistema mètric decimal, gent!. Una vegada més el blocaires sobrestimen la significació i el poder dels blocs com a eina política. Si Internet pogués boicotejar alhora tants productes i tan diversos, ja hauríem fet una versió postmoderna de la  revolució. Aquesta mena de revolta contra el món en realitat és poca cosa més que una confessió d’impotència.

Curiosament a ningú no se li ha acudit boicotejar Pilar Rahola (que ‘actua’ simultàniament a TV3 i a Tele 5 i diu a cada lloc el que li convè per fer amics). Desprogramar Tele 5 o desprogramar els que volen passar per ‘catalans simpàtics’ o per ‘nativos agradecidos’ ? Vet aquí la qüestió. Ep; si la qüestió es vol plantejar en termes reals i no és (com em temo) una descàrrega més d’adrenalina patriòtica. Al cap i a la fi, del ‘Manifiesto por la la lengua común’ se n’haurien d’ocupar bàsicament els humoristes.

Posem a la maleta:

1.- Pere Saborit: Històries del senyor X. Ed. Elipsis - sens dubte el millor llibre en català de l’any.

2.-Norbert Bilbeny: Filosofia politica. Ed. UOC - un mapa perfecte d’un àmbit inquietant, ple de passions somortes.

3.- Edward St. Aubyn: Leche materna. Ed. Anagrama - una novel.la que tan sols pot ser anglesa

4.- Anna Maria Ortese: El mar no baña Nápoles. Ed. Minúscula - una crònica que tan sols pot ser italiana. Perfecta.

5.- Sebastià Sorribas:  Barri Xino; una crònica de posguerra. Ed. Base - una nostàlgia perfectament catalana. No m’he perdonat mai que Sorribas es morís sense tenir una llarga conversa amb ell. El vaig defensar en vida i ara, mort, ja és un clàssic. Troç de llibre.

6.- Gianni Vattimo: Ecce comu. Com es re-esdevé allò que s’era. Ed. Accent - a mi no m’ha agradat gens, per restauracionista i per tòpic, però dóna a pensar.

7.- Jordi Mercader: Mill dies amb P.M. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. La Magrana - la crònica de la misèria moral d’aquest país. Trist, fa venir unes ganes intenses de pervocar però s’ha de llegir perquè al cap i a la fi som d’aquest país i les seves misèries són les meves misèries.

8.- Fabrice d’Almeida: El pecado de los dioses. La alta sociedad y el nazismo. Ed. Taurus - una crònica històrica que s’assembla massa al nostre present.

9.- L’impressionant catàleg de Fragmenta Editorial. Poseu a la maleta el que trobessiu. No han publicat res dolent.

I també John Fante (Llenos de vida -Anagrama), i qualsevol llibre d’Imma Monsó i la reedició de les poesies completes d’en Vinyoli finalment en edició barata i la conyeta insubstancial pero passadora d’Alan Bennett  sobre la reina d’Anglaterra.

I saber que res que passi res no passa. Això és l’estiu. 

Després d’una setmana esgotadora dedicada a la predicació de l’utilitarisme entre potencials infidels i abans de fer (divendres) una conferència sobre blocs i blocaires a la Universitat de Barcelona, les tardes es fan llargues i la llista de feines a fer durant l’estiu s’allarga més del compte. De moment tinc millors relacions amb Hobbes de les que esperava (tremoleu, que pot ser greu!) i ja he revisat un munt de bibliografia sobre la pau per a un seminari (espero que públic) a can Claret. Per cert, avui a la conferència del CCCB, Ramin Jahanbergloo m’ha prestat un parell d’idees que convindria experimentar sobre la no-violència.  

També tinc un article sobre Darwin embastat i la revisió dels materials del curs vinent d’ètica. En fi, un estiu. O el que al meu ofici en diuen un estiu. 

El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- va jugar contra Itàlia, tota la família (la dona, els nens i la sogra) vam anar al cine.

El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- va jugar contra Rússia jo estava fent de patró de la Fundació Francesc Pujols a Martorell, preparant la museització de la casa del Mestre Hiparxiòleg, que ben aviat (a l’octubre) tindrà carrer a Barcelona.

El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- jugui amb Alemanya, tota la tribu i un munt de montsianencs estarem a l’Auditori de Barcelona, escoltant la Banda de Música de Godall; és a dir, fent país. El nostre, l’únic que tenim. Un país d’oliveres i secà, però de gent digna.

Si la pàtria es fa a cops de bombo (i per què no?; al cap i a la fi la pàtria es fa cada dia que una persona decideix ser decent), que la meva interpreti triomfal el Paquito xocolatero, que carai!

Si no teniu res més de bó per fer a can Fanga, no us perdeu diumenge a la tarda el festival de Bandes. Pura Terra.

 VII FESTIVAL DE BANDES DE MÚSICA CATALANES

Federació Catalana de Societats Musicals

Intèrprets:

BANDA DE MÚSICA DE L’AGRUPACIÓ MUSICAL DE GODALL, 

BANDA DE MÚSICA DE LA SOCIETAT CULTURAL LIRA ROQUETENSE DE ROQUETES,

BANDA DE MÚSICA UNIÓ MUSICAL DEL BAGES

http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumeciurana

Jaume Ciurana, regidor convergent de l’Ajuntament de Barcelona, és un dels polítics catalans que més m’interessa. I dels pocs amb lectures certificades. Per això us recomano molt el seu post La capitalitat cultural de Barcelona. No hi estic gaire d’acord i ja li ho he dit en un comentari al seu bloc. Però és consistent, ben armat i mostra tant els punts forts com les febleses d’una determinada comprensió de Barcelona. Com és obvi, jo he mirat d’accentuar-ne les febleses. En qualsevol cas, el seu article s’ha de llegir i de discutir. 

Que el bloc està canviant la manera de comunicar és, ara com ara, una obvietat. Que es tracta d’un medi tan líquid que necesita reinventar-se sovint també es fa evident cada dia. I que té unes mancances molt obvies (començant  per una hiperpolitització brutal, un punt adolescent) també sembla clar. Refugi de marginals en la societat de la informació o pedrera de noves sensibilitats, el bloc està al centre mateix dels canvis socials a l’època postindustrial –i  té el perill de trobar-se arrossegat en aquest mateix canvi.

Per això és interessant que la Universitat de Barcelona hagi programat un curs d’estiu sobre Comunicació i bloc: teclats i pantalles  per influir i cooperar, que coordinarà el professor Xavier Laborda del 7 a l’11 de juliol. En un món com el dels blocaires catalans, aquest curs hauria de ser à ne pas manquer per tal d’evitar cofoisme i el derrotisme que cíclicament envaeixen la xarxa.  

Amb autoritats com el mexicà Morales Peña, el professor d’Esade Martínez Piña o el clàssic Saul Gordillo, serà una trobada per pensar la xarxa en profunditat. Ens hi veiem.

 http://www.ub.es/juliols/programacurs.php?id=200841

Una de les preguntes que algun dia ens haurem de fer seriosament en aquest país és la de per què serveixen els periodistes. Ja sabem que els diaris no tenen preu (poden ser perfectament gratuïts) i que tampoc no és imprescindible que tinguin idees. Com deia Karl Kraus no tenir idees i saber explicar-les és ser periodista. El que resulta barroer i absurd és que als media es doni una imatge radicalment tergiversada de la realitat d’una organització (la que controla més del 20% dels pressupostos de la Generalitat -per greu que sàpiga a alguns), quan uns quants milers de persones poden desmentir-la tan fàcilment, senzillament perquè l’han vist en directe.

Per a interessats en psicologia col·lectiva avui resulta alliçonador veure com cada diari local explica el darrer congrés republicà tal com necessitava que hagués passat i sense cap contemplació envers el que va passar. Quan el periodista ni sap ni entén el que veu potser millor somriure i pensar que aquests són els problemes de la llibertat d’expressió; així que tranqui mainada que quan no passa res, res no ha passat. I un altre dia serà, germans!

Al congrés d’ERC el menjatripartits Carretero va retirar la seva esmena (cosa realment flipant), per por que una derrota el retirés a ell i la militància va enviar en Vendrell a l’atur (cosa perfectament previsible i més que anunciada de feia dies). Per la resta pau i tranquil·litat. És clar que la famosa frase no deixis que la realitat t’arruïni la crònica al diari s’ha complert i avui qualsevol desinformat es pensa que diu i sap més que els (pocs) que realment diuen i saben - i riuen. Tensions a ERC? No fotis, nen! Per tensions les que hi ha entre Convergència i Unió (amb alguna Cambra de Comerç pel mig), els problemes interns a l’Església catalana o la baralla entre PSC i PSOE.  

Feia mesos que no em passava un dia sencer penjat literalment a un llibre i amb poques setmanes per sort m’hi he trobat dos cops, acarat a dues obres mestres que no haurien de passar desapercebudes. D’una banda, les Històries del senyor X, de Pere Saborit (Ed. Elipsis), sens dubte el text en català més important d’aquest any i destinat a convertir-se en clàssic si en aquest país queda una mica de sensibilitat. Del seu llibre en vull parlar més endavant amb calma perquè, senzillament, és d’una intel·ligència desbordant i d’una profunditat que demana un païdor tranquil. Un text tan magníficament ben escrit i tan savi (tan passat per una reflexió tranquil·la) literalment enlluerna. I per això mateix necessito temps per acostumar-m’hi. Així que ja hi tornaré però, de moment, la llibreria La Central ja el recomana -de manera que no us el perdeu.

L’altre llibre imprescindible son les Crónicas de la América profunda de Joe Bageant (Los libros del Lince) Un llibre destinat també a fer època , un viatge per la pobresa dels Estats Units que explica algunes de les claus d’un tema sociològicament apassionant: per què els pobres i els pringats voten partits que encara els empobriran i els prigaran més. Bageant és un periodista que retorna al cap de trenta anys d’ofici al cul de món on va néixer, el barri pobre de  Winchester (Virgínia) i retrata el proletariat americà amb cruesa però (i aquí hi ha la clau) amb una tendresa absoluta. Per què gent que no en té ni per pagar els medicaments voten els qui privatitzen la seguretat social? Per què gent que cobra sis dòlars l’hora voten els qui volen baixar els impostos els rics i fotre els pobres? No és tan sols un llibre per entendre per què està apareguent un personatge tan estrany com Obama -i quines demandes socials hauria d’atendre una esquerra real, no la dels universitaris que es miren el melic. No és tan sols una excursió pel món de les escombreries blanques (els qui no l’encerten mai, els obrers sense feina, les dones, etc). És també una mostra del poder dels blocs (el seu és un dels més importants als USA) i, és literatura que ens retorna a clàssics com Dos Passos i Saroyan. Ja us ho he dit: un llibre per fer pensar i un clàssic per a lectors distrets i sociòlegs afeccionats. I sociòlegs afeccionats o lectors discrets en aquest cas ho som tots, perqùè al llibre de Joe Bageant hi ha algunes de les claus del nostre futur si no espabilem.