L’home que mira

Sobre la manifestació dle dia 10 (parafrassegem Karl Kraus) no se m’acut res. Hi vaig passar massa calor. I, per la resta, em sembla que comentar una manifestació en què el del davant demanaven una cosa (Estatut d’Autonomia) i els del darrera en voliem una altra (Independència), ja explica prou com està aquest país. Un exèrcit sense capitans (o amb capitans aranya com els de la capçalera) pot fer patxoca al carrer. Però apunta, i no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, a derrota - especialment  si ara els partits polítics no saben entendre per què han arribat a un nivell d’autisme com el que gasten.

És clar que per a mi, que sóc capaç de recordar quants independentistes hi havia l’any 1973, veure com ha crescut el moviment té un punt emocionant. Quasi sembla que la vida d’un ha tingut una mica de sentit. Però l’autocompassió és detestable. L’home que mira, per si un cas, dedicarà l’estiu a llegir coses sobre la República de Weimar. No per res. O sí.  Per molt.

Quan llegeixo la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i l’ènfasi en la indisoluble unidad de la cosa, no puc deixar de pensar en Voltaire. Els romans-deia- juraven pels déus immortals. Però els déus immortals van morir.

Volia escriure un post una mica (auto) irònic sobre el diploma de patriota que em va enviar el mes passat el Memorial Democràtic. És una cartrolina amb bandera catalana signada pel President Montilla i pel Sr. Saura que ret homenatge solemne (sic.) a un servidor en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la Guerra Civil i la dictadura franquista (sic, un altre cop). Moltes gràcies, home! El problema és que quan va començar la guerra civil faltaven vint-i-un anys perquè jo vingués al món. I que els polítics d’esquerra (ai carai!) es recordin d’enviar una cartrolina al cap de trenta-cinc anys de mort el dictador, doncs què voleu que hi digui… Són les coses que passen quan es barreja tot i no s’entén res.

Però bon pensat, passo de qualificar-ho. Especialment quan tanta i tanta gent que se la va jugar en aquell temps han tingut jubilacions d’autèntica misèria o han mort en l’anonimat més bèstia. Si algú es creu que les coses es fan per un diploma que t’envien per correu sense certificar al cap dels segles, és que no ha entés res. Deixe’m-ho córrer.

Fins i tot per a molta gent que quasi ens hem passat la vida resistint, es fa difícil veure per on aniran les coses en els propers mesos tant en l’àmbit polític com en aquell element força més ambigu que s’anomena la desafecció o la síndrome de ‘català emprenyat’. El segur és que la dictadura franquista no serà un bon terme de comparació. Ara els mecanismes psicològics de control de masses i la fabricació d’emocions són molt més complexos. I la repressió no necessita cap estat d’excepció, sinó jocs de publicitat, manipulant la por difussa (a perdre la feina, a una crisi llarga, etc.), que dóna millor rèdit i no taca les mans. El darrer trimestre d’enguany fa pinta de ser determinant per a moltes coses que passaran en anys, però la democràcia és una eina infinitament més subtil que qualsevol dictadura. Les èpoques de crisi mai no han estat bones per als canvis, tot i que la calor hi fa crèixer bullangues. El complicat camí d’aquest país demana una sang freda i una capacitat d’anàlisi important. Qui la té?

Es veia a venir fa temps i ningú no es pot sorprende si la sentència del Tribunal Constitucional trenca per a molts anys el pacte polític Catalunya/Espanya. No cal perdre ni un minut amb lamentacions sobre el que hauria estat i no va poder ser si Zapatero haguès complert amb la seva paraula. Ja és massa tard per matisacions; l’agressió del Tribunal Constitucional no va contra federalistes ni contra sobiranistes: va contra el país. Avui a la tarda tarda aniré per patriotisme (vella i suada paraula!) a la presentació del llibre del President Montilla, tot i que em temo un acte per a aparatchiks socialistes cansats de viure bé. i el dia 10 seré  a la Manifestació, tot i les meves reticències tant pel que fa a la talla política d’alguna gent, com pel fons mateix de l’acte. Però no ploraré (ni jo ni els meus amics), per un Estatut que ja va nèixer mort. Després de l’emprenyamenta, hem d’aixecar-nos. Cal reconèixer que la sentència, com a mínim, clarifica les coses i obrar en conseqüència. D’ara endavant, el problema ja no és el de salvar els mobles de l’Estatut (la ‘falsa ruta’ ara mateix), sinó plantejar-nos com enfocar ara les eleccions per obrir un període de transició cap a la vida política adulta.

La situació actual supera de molt la capacitat de moviment d’uns partits polítics desprestigiats i obliga a superar la fase ‘moralista’ (de bons i dolents, de purs i de tacticistes) dels  ’antipolítics’.  Cal arribar a les eleccions amb candidatures independentistes unides i procurant (més enllà de l’independentisme), la màxima unitat també dels partits polítics (soberanistes o no) i de la ciutadania, al voltant del dret a decidir. Per això després de molts dubtes peronals vaig decidir signar el Manifest dels avis, el Manifest Broggi, o per dir-ho tècnicament el Manifest del 12 d’abril per una Conferència Nacional del Soberanisme. En definitiva el manifest de la gent amb experiència que ens demana unitat. Ara com ara, en tant que país, no ens val altre camí que el d’articular una resposta unitària que vagi més enllà dels despatxos de polítics desprestigiats i dels pseudoprofetes tan desprestigiats com els polítics. Només la unitat cívica i la solvència personal d’un grapat de persones (molt poques, massa poques) ha tingut la lucidesa de dir paraules senzilles i clares. Ara cal veure com s’articula la proposta unitària cap a les urnes. 

El Manifest del 12 d’Abril que signen gent tant dispar com Bassols, Barrera, Giner, Bohigas, Terricabras, Rubert de Ventós, Eva Serra, Carme-Laura, Francesc Vicens, Sales Coderch, etc., recull l’opinió  d’alguna de la gent amb trajectòria cívica més ferma d’aquest país. Saben de què parlen i han demostrat (amb trajectòries que són de tota una vida), que han estat sempre capaços de posar el país per sobre de la butxaca. La gent del Manifest Broggi representa avui el nostre millor capital humà i crec seriosament que tenim un estiu per anar preparant amb la discrecció que aquestes coses exigeixen, una Conferència Sobiranista capaç de refer ponts (coma mínim des d’ERC a les CUP’s), en la línia del que ens demanen.

És també l’hora d’una generositat important d’ERC (que si fa l’ase es juga també moltes coses).  Però la carta de la unitat cal treballar-la a fons i tenir la millor gent al davant en les llistes electorals del novembre per poder fer pes i contrarestar els adversaris de la Catalunya-Nació.  O això o la retallada de l’Estatut només serà el princip de problemes molt complicats i foscos. 

http://www.manifest12abril.cat

Hayek, Popper i Berlin (els clàssics del liberalisme europeu del segle passat), van establir que la  millor solució dels problemes socials cal esperar-la, més que no pas de l’aplicació del coneixement que pugui tenir un determinat individu, d’un procés impersonal d’opinions que donarà lloc a un coneixement millor (Hayek: Principis d’un ordre social liberal, p. 96 ed. es.). Així les coses, es ‘passa’ de votar si la gent creu que tot està dat-i-beneït, és a dir, si no es demana opinió sinó refrendament. La baixa participació als referèndums independentistes i al referèndum sobre la Diagonal, que ha costat tres milions d’euros només d’organització, potser té a veure amb els límits del despotisme il·lustrat.

El vicepresident del meu país m’ha enviat una invitació a la conferencia El relat del canvi. Balanç de govern que pronunciarà al Palau de la Generalitat dimecres 19 de maig a les set de la tarda. No hi aniré. Primer perquè em guanyo la vida treballant i no tinc temps per escoltar parides.  Segon perquè des d’un govern no s’escriuen ‘relats’, ni contes per criatures. S’actua. O s’hauria d’actuar. Tercer perquè en dues legislatures el canvi no l’he vist enlloc i tinc la vista molt ben graduada. En resum, el balanç me’l sé fer solet i no em ve de gust passar vergonya aliena. Una cosa és que calgui votar ERC perquè els altres encara són més horribles i una altra fer un balanç positiu d’aquests anys de politiqueria i ineficàcia. Senzillament, no em vull fer vell escoltant mallerengues.

Nota ornitològica: el cant de la mallerenga és harmònic però terriblement repetitiu.  

Dedico el cap de setmana a la lectura de #Política2.0 del president Benach, un llibre que es presentarà dimarts, coeditat per Angle, Bromera i Cossetània. És bàsicament una reflexió benintencionada, amb l’única pega que se li nota allò que en l’ofici es diu ‘la patilla’; es veu de massa lluny que l’ha escrit acumulant dates molt superficials, d’aquelles que un becari pot trobar en un parell de tardes d’una consulta a Google, però sense un ordre mental consistent i intentant fer creure que sap coses que realment no sap. El llibre vol ser modern i es queda en modernet. Vol ser culte i no esmenta ni Luciano Floridi, ni Eric S. Raymond (i mira que el seu text és del 1997!), ni l’article clàssic sobre la generació Y de O. Freestone i V.-W. Mitchell. Etcètera. Però si es compara #Política2.0 amb la mena de reflexió que s’està escrivint sobre política actual a Catalunya, aquest home és Calícrates sapientíssim. Calícrates fou l’arquitecte de l’Acròpolis d’Atenes en temps de Pèricles, i en Benach aspira a ser l’arquitecte de la política 2.0 a Catalunya en temps de Montilla. Com si diguéssim.

Des de l’Electronic Democracy Weitzner i Browning, (un llibre del 1996 que Benach tampoc no esmenta), es discuteix sobre la manera de fer política a la xarxa, però la veritat és que, per ara, de política se n’ha vist poca, i de demagògia molta. Amb l’experiència que dóna transitar pel món virtual des de fa onze anys, l’home que mira s’ha tornat escèptic, perfectament escèptic, pel que fa a les possibilitats 2.0 de la política. Més aviat comparteixo l’esperit d’un editorial del Guardian, The Intenet and politics, al gener d’enguany que assenyalava el perill que un món de votants a través de Facebook i companyia fos simplement, un món de nihlistes (o millor de ‘rebentaires’) en rage against the political machine. De moment, vistos els comentaris que la gent deixa a La Vanguardia (i a l’Avui fins que van obligar els comentaristes  a registrar-se), el nivell de reflexió i el quocient intel·lectual de la política 2.0 és d’una pobresa matadora. Pura epidermis. Coses per a criatures i manca de profunditat ciutadana. Però el debat està obert, i  ja està bé que algú l’obri a Catalunya des d’alguna instància de poder.

Internet, precisament perquè mil ulls veuen més que dos, posa l’activitat dels polítics professionals davant una lupa o un microscopi molt potent. El més potent que fins ara ha existit. I això obliga a extremar la responsabilitat i la integritat personal d’una manera exquisida (tema del qual Benach no parla). La capacitat inquisitorial de la xarxa supera de molt la seva capacitat comunicativa. Al món 2.0 hi ha més hooligans que altra cosa i fins ara la xarxa ha estat més usada per impedir fer coses (organitzant manifestacions contra el que sigui), que per organitzar res. La política 2.0 és epidèrmica i emotivista; en definitiva, és una política de mala qualitat. I això s’explica com a mínim per tres causes: és extremadament fàcil emprar Internet per a crear falses expectatives (Obama és un exemple obvi). A més, la política demana temps i perspectives, mentre que Internet és una eina que viu molt del present i de la superficialitat. Finalment, Internet resulta excessivament emocional, és un instrument poc matisat per a l’activitat política. Fins ara només està servint com a instrument de denúncia i algun cop (però no sempre!) esperona la mobilització social. Funciona com a instrument ‘anti’ i serveix per sublimar el narcisisme de molta gent, però no ha mostrat gaire capacitat per construir ciutadania. Per molt que la parauleta agradi al president Benach la multiimmediatesa de l’Internet 2.0 no deixa de ser un altre nom de la superficialitat. I un partit polític a Internet no es diferent de qualsevulla altra marca. Xoriços, polítics, professors de filosofia i venedors de fum diversos, tots estem al penja-i-despenja del bassar internàutic.

Exemples de fracassos a Internet provocats per la superficialitat de la proposta política n’hi ha a grapats (de les  mobilitzacions pel no a la Constitució europea i a l’Estatut de Catalunya, a la campanya de Segolene Royal a França). A la xarxa és més fàcil perdre vots per qualsevol relliscada (superaugmentada per trenta fòrums i per cinquanta paios sense res millor a fer que tocar els nassos), que trobar-hi electors. Triomfar a Internet i perdre eleccions al món real és una experiència tan habitual a tot arreu del món a hores d’ara que s’ha tornat òbvia (i saludo cordialment els de Reagrupament per l’hòstia que es fotran). De la mateixa manera a Internet pots aconseguir prestigi, però difícilment s’hi guanyen diners. Pregunteu-ho als diaris virtuals i a les ediciones electròniques dels diaris en paper.

El suposat empoderament de la ciutadania a través de la xarxa és un concepte que ja ‘no cola’. I no cola perquè el problema és la gestió ineficaç i no la llei electoral. Le bon Dieu se cache dans les détails i no pas en les grans paraules -que són coses del dimoni. El problema de la política actual i de la desafecció no té gran cosa a veure amb Internet, sinó amb la impotència del marc jurídic i la indigència intel·lectual de les esquerres locals. En aquest país (com a tot arreu d’Europa) els qui saben no manen i els qui manen no en saben. La poqueta gent amb idees que circula fuig de la política a la mateixa velocitat que els politics fugen de la gent amb idees. Això passa exactament igual a tots el partits. No cal Internet per acabar amb la desafecció. Cal més aviat estalviar espectacles poc edificants per un cotxe ofical ‘tunejat’ i tampoc no és imprescindible que un President del Parlament faci un viatge a l’estranger cada mes i mig. El president Benach ho ha detectat perfectament: Si existís un manual de política 2.0 -ens il·lustra- estic convençut que aquest establiria que els polítics hem de parlar menys i escoltar més (p. 72). Doncs això mateix, president; això mateix. S’ho apliqui sisplau.   

Santiago Carrillo ha vingut a l’Ateneu Barcelonès (amb cartell de no hi ha seients lliures des de mitja hora abans de l’inici de l’acte), per fer una defensa de l’Estatut de Catalunya. Una hora llarga de conferència, sense cap paper, per a un home de 95 anys. La sensació estranya d’estar davant la passió política pura, d’un polític que se les sap totes i que, aprofitant un text d’Azaña, l’únic que ha llegit en tota l’estona, veu possible la independència de Catalunya. Crítiques als jacobins espanyols (para se jacobino de vedrdad, antes hay que hacer una revolución) i referències indissimulades a Kosovo per forçar l’argumentació. Suposo que dimarts en parlaran els diaris. Èxit impressionant i el públic dempeus en un aplaudiment llarguíssim. En acabar, reunits a la sala de Juntes, Pere Portabella, Pasqual Maragall (i senyora), Oriol Bohigas, Joaquim Coll i Amargós (presentador de l’acte), Carrillo i l’home que mira conversen breument sobre Itàlia.

Li pregunto si creu que han fallat els intel·lectuals d’esquerres i  em respon: Mire, en todo el mundo creen que todo lo que pasa son problemas técnicos y que sólo se necesita técnica. Que la política ya no es necesaria. Se equivocan, pero… El diagnòstic em sembla impecable. A part, em signa un vell exemplar d’ Eurocomunismo y Estado, sense cap nostàlgia. Simplement comenta tuvo mucho éxito.

El senyor Laporta té un somni per als seus fills i ha escrit un llibre per explicar-lo, que no se se sap si va de futurologia o de pediatria. El somni es diu independència, però pel mateix preu inclou un país que sàpiga anglès i vagi de sobrat pel món. No està malament. Ambició que no falti. El que passa és que això de tenir un somni per als fills ni tan sols resulta original. Ho va dir Martin Luther King en èpoques ja bastant remotes.

La senyora esposa del Molt Honorable President de la Generalitat també té un somni. Un somni diferent i més modest. Amb que els seus nens sàpiguen alemany ja s’aconforma. Les multinacionals alemanyes donen feina segura i ben pagada. Si ho sabrà ella.
Els pares tenim somnis per als fills. I després els fils estudien medicina, viatgen a Amèrica sense ganes de tornar o es tiren a la droga. Els fills com els països foten els que els dóna la gana. I ben fet que fan. El fotut dels somnis són els mals despertars. La ressaca. Llavors els somnis d’uns quants acaben essent el malson de molts. No tants somnis i una mica més de realitat, si us plau.

El president socialdemòcrata alemany Friedrich Ebert, el que va signar el tractat de Versailles i va condemnar Alemanya a la misèria, va passar a la història per la frase: no hi ha res que jo odii més que la revolució. Si aquesta frase l’hagués dit Otto von Bismarck, no hauria deixat de ser francament previsible; però en un socialdemòcrata i amic personal d’Engels, la declaració era forta. Doncs bé, la fundació Ebert, establerta per la socialdemocràcia alemanya i amb una impressionant fortalesa econòmica, va ser la qui va pagar la implantació de la socialdemocràcia a Espanya en el postfranquisme i la qui va fabricar la imatge de Felipe González. La fabricació va ser tan grollera que d’un curs d’estiu per estudiar francès a Bèlgica, en van dir ampliació d’estudis a la universitat de Lovaina, sense ni tallar-se un pel. Així es fan els estadistes. Però tot plegat és història de fa trenta anys. Ara un bon producte de darrera generació de la fàbrica d’idees Ebert, el dirigent de Comissions Obreres Fernández Toxo, acaba de dir que tot i la crisi econòmica, no res de vagues generals, perquè les vagues generals no creen lloc de treball.

És una manera de veure les coses. Toxo menteix en l’argumentació perquè ningú fa vagues per crear llocs de treball, sinó per impedir que es destrueixin, cosa molt diferent. Però en tot cas la seva és una opció política coherent. El que passa és que hi ha gent que sap història. L’home que mira, per exemple, en sap molta. De manera que és inevitable recordar que el formalisme jurídic d’Ebert va portar la misèria de la República de Weimar i que, finalment, el colapse fou aprofitat per Hitler. Les conseqüències les sap tothom. Idealitzar Weimar és una de les estupideses més sinistres de les falses esquerres: la misèria a l’època va ser sinistra. En tot cas, Weimar ja és passat i, com qualsevol passat, té valor de lliçó.

Avui les societats i les formes polítiques son diferents i tothom està més calmat, de manera que negociar tal vegada sigui una millor carta que la de plantar cara.  L’home que mira no té una bola màgica per endevinar el futur, ni i la història ha de repetir-se inevitablement. Tampoc es veu enlloc la necessitat de l’alarmisme polític. I òbviament, les mobilitzacions són incòmodes, fins i tot estèticament lletges, però un col·lapse sinistre seria encara pitjor. Ser ingenu en política és mortal de necessitat. Ara i aquí hi ha gent que juga al col·lapse amb moltes ganes (la Asociación Católica Nacional de Propagandistas, el Tribunal Constitucional, diaris com La Razón -d’editorial Planeta-, radios com COPE, grups com Intereconomia…). Compte, doncs, amb l’herència d’Ebert. Posats a males, massa teoria Ebert porta a Hitler.  

http://en.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Ebert_Foundation