L’home que mira

Ho trobo en un poema de Giorgio Colli: L’ànima és la part del cos en què habiten els déus. M’agrada.

Quan llegeixo la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i l’ènfasi en la indisoluble unidad de la cosa, no puc deixar de pensar en Voltaire. Els romans-deia- juraven pels déus immortals. Però els déus immortals van morir.

El dia 30 (a les 19:30) a l’Ateneu Barcelonès parlarem de ‘Sense territori’, a propòsit de David Harvey (l’estètica i la política urbana, a càrrec de Bernat Lladó, geògraf) i de Henri Lefebvre: (urbanisme i crítica a l’espai de la modernitat, a càrrec de Tiago Romeu, sociòleg). D’aquesta manera es tanca un curs de filosofia molt intens enguany i culmina amb cicle que proposa una revisió de les propostes més significatives teòriques dels darrers deu anys.

Sense haver-ho previst l’última conferència es planteja el tema de l’espai urbà que cada cop apareix més com un nou ‘comp de batalla’. La geografia i l’urbanisme estant tenint un protagonisme en la reflexió teòrica que és molt similar al que va tenir fa deu o quinze anys el concepte de biopolítica. És obvi que internet ha provocat una nova geografia i que la immigració obliga a repensar l’espai urbà. Veurem què en surt.

De moment, però, amb aquest acte a l’Ateneu recuperem després d’un any d’obres la sala Verdaguer, totalment refeta i amb nous serveis tecnològics. Bona manera de tancar el curs.

Fa molts anys, Bergson (qui el llegeix?), va escriure que això de pensar demanava tanta quantitat d’energia que era difícilment compatible amb la humanitat. Els humans no estem fets per pensar sinó per emocionar-nos i per tenir allò que de vegades s’anomena una ‘atenció fluïda’, dispersa i inconcreta. D’aquesta lamentable característica, que ens porta a inhibir la racionalitat precisament quan més la necessitariem,  se n’han aprofitat al llarg de la història un munt de desaprensius insignes. Alguns dels quals es dediquen també a una cosa que en diuen ‘filosofia’ tot i que seria molt més just anomenar-la ‘control mental’. Ara estem en un moment brutal en la construcció social d’emocions i fins i tot assistim per televisió a la construcció d’una autèntica epidèmia de por que hom vol estendre arreu a la terra (amb l’ajut incommensurable de la socialdemocràcia europea tipus Ikea), per a millor gaudi de banquers i multinacionals. Bon moment per recordar Epicur. Lluitar contra la por és l’objectiu de la filosofia.  

Pierre Hadot va morir el dia 24 a 86 anys. No ho sabia i avui m’ho comentaven els alumnes de Girona, que llegeixen Elogi de la filosofia antiga. Vaig mirar de portar-lo a Barcelona fa set o vuit anys i ja aleshores les gestions van ser inútils. Crec seriosament que Hadot ha estat un dels deu o dotza intell·lectuals més significatius d’Europa en l’últim quart de segle, però ara em resultaria una mica llarg i pedant explicar-vos per què. Li deurem sempre (jo i els lectors que li he buscat a través del web o de les meves classes), una manera de mirar Grècia llunyana dels estructuralismes seixanta-vuitescos i dels heideggerianismes ara neocons. La seva tesi segons la qual la filosofia és grega és una manera de viure (no tan llunyana en inspiració a la tersi dels ‘jocs de llenguatge’ de Wittegenstein, perquè Hadot fou el primer wittgensteinià francès), em continua semblant molt més versemblant que cap altra de les que circulem al món acadèmic.

Hadot, com René Girard (que s’acaba d’incorporar a alcoberro.info), és també un dels renovadors més importants de l’espiritualitat en temps de nihilisme. No sé si l’humanisme cristià els llegirà gaire, però si no és així, ells s’ho perden.

Per rellegir-lo o descobrir la seva obra us ofereixo alguns links:  

ELOGI DE LA FILOSOFIA ANTIGA:  http://www.alcoberro.info/planes/hadot1.htm

SÒCRATES SEGONS HADOT: http://www.alcoberro.info/planes/socrates4.htm

Llegeixo a la biblioteca de la UdG un assaig de Judith Butler sobre la consciència dissortada en Hegel La consciència dissortada -diu- emergeix al si d’un moviment que dissipa el terror a través de l’obstinació. Heus aquí una descripció sintètica del present. Des de l’11-S la història és una pugna quasi de naturalesa hegeliana entre els qui volen imposar el terror com a llei (pura ideologia neocon) i uns pocs obstinats. Guanyarem els obstinats, però les queixalades del terror, l’herència sinistra de Bush junior, farà mal.

En filosofia, hi ha alguna gent, Zizek, Badiou, Negri, i Jameson podrien ser bons exemples entre els qui circulen pel mercat internacional de les idees, que mereixen el pur i simple nom de cabrons. Són mala gent amb una retòrica florida desmesurada i un ego desorbitat i absurd. Funcionaris que estan contra el món però que no foten ni brot. Paios que confonen el cul amb les hemorroides. Gent especialitzada a escalfar les neurones, ja de prou escalfades, d’alguns noiets innocents que tenen la desgràcia de caure en les seves urpres.

La revista Marianne fa un mes va dedicar un article interessantíssim d’Eric Conan al gran bluffer Alain Badiou. El text que es diu: Badiou l’star de la phlio, c’est un salud? està en francès, però hi ha traductors automàtics. Salud, per cert, no vol dir ‘fill de puta’, sinó ‘cabró’. Zizek ja s’ha emprenyat. Què menys!

I, per cert, quin dia parlarem dels zizekians catalans, tan pijos i tan tontos, okupes amb sogre arquitecte i especialistes en la pura còpia provincial del radical-chic?

http://toutsurlachine.blogspot.com/2010/03/portrait-badiou-la-star-de-la-philo-est.html

En un exemple més (per si calia!) d’analfabetisme ideològic profund, el PSC diu que votarà a favor de mantenir dins la legalitat l’assassinat de toros en places públiques. És a dir, que un partit d’esquerres s’apunta descaradament a la crueltat. Qualsevol els explica què opinava Pablo Iglesias sobre la corrida, perquè és un fet que les opinions de Pablo Iglesias (sobre els braus i sobre totes les altres coses), als nostres sociates se’ls enfoten francament del tot. Més val no seguir. Si em donés per perdre el temps explicant-los les opinions de Martí i Julià sobre els toros, encara em preguntarien qui és Martí i Julià. Tot un exotisme, en aquests temps, que un sociata sàpiga res de Martí i Julià, de Seguí, de Serra Hunter, de Campalans o de Xirau. Si no saben ni fer arribar els trens a l’hora.

Per sort el món continua girant i en països on això de llegir no es considera un luxe, hi ha gent que pensa coses tan exòtiques els drets dels animals. Per això he posat a meu web en la llengua de nos entendemos todos una sèrie de textos sobre ètica animal, amb l’absurda, ingènua, estúpida, esperança que els indocumentats es documentin. 

En tot cas, per si queda gent de bona voluntat al món, us deixo un link amb uns apunts que poden servir per justificar una cosa tan rara (rara per a gent mentalment cutre, sobretot) com que els animals tenen drets. Doneu-hi un cop d’ull i gràcies!

 http://www.alcoberro.info/planes/eticanimal0.html

Tal com s’estan posant les coses, qualsevol dia tornarà Marx. Potser és cosa de l’edat, però sembla que tot torna. Llegeixo a Somiatges i plors un magnífic post de Sergi Jover sobre les putes d’ahir (jo per a aquestes coses, i per a moltes més, sóc un inútil), i efectivament diria que torna fins i tot la sordidesa. Ara volen fer una operació nostàlgia amb la Rambla de l’Ocaña -molt més ingènua que la Rambla dels romanesos d’avui. Però l’Ocaña i el primer Nazario (no pas el segon) i el ‘Rrollo Emmascarado’ eren pura lluita de classe.

Feia temps que volia treure del calaix coses sobre l’avi Marx. No sigui que algun dia, més aviat que tard, passin coses rares i ens agafin desprevinguts. ¿Vam ser injustos amb Marx, els postmoderns d’ahir? No ho diria pas. Estàvem tips i cuits de profecia barata (o d’epifania municipal) i Marx amb la dèria d’explicar-ho tot ens impedia entendre res. Marx no creia en l’espontaneïtat; nosaltres si. Marx creia que les crisis no esfondraran el capitalisme, sinó que més aviat el fan més temible. Nosaltres tampoc. En definitiva; tocava oblidar Marx com avui toca repensar-lo potser perquè tampoc tenim gaire cosa més a mà.

I això hem fet al web; oferir elements per a una mirada ja sense nostàlgia ni rancúnia, als vint anys tocats de la caiguda del mur de Berlín. Una mirada, potser, massa professoral. Que ho diguin els altres.

http://www.alcoberro.info/planes/kmarx0.html
http://somiatgesiplorselblocdensergijover.blogspot.com 

Antes los filósofos contraían méritos para se exacrados, proscritos, encarcelados y ejecutados. No escaparon de acusación: santo Tomás, Eckhart, Descartes, Pascal, Malebranche, Spinoza, Kant, Fichte, Comte. Sufrieron el destierro: Anaxágoras, Protágoras, Aristóteles, Hobbes, Locke, La Mettrie, Wolff, Rousseau. Padecieron prisión: Averroes, Rogerio Bacon, Campanella, san Jan de la Cruz, Voltaire, Diderot, Bertrand Russell. Zenón de Elea y Anaxarco fueron bárbaramente torturados, Sócrates y Pródico fueron condenados a beber la cicuta; Séneca a abrirse las venas. Pereció después de crueles tormentos: Boecio. Murió lapidado: Ramón Llull. Sucumbió a puñaladas Siger de Brabante. Fué quemado en la hoguera Giordano Bruno. Fué botado por la ventana: Petrus Ramus. Fué decapitado: Tomás Moro. Se sucidó para escapar a la gulliotina: Condorcet.

Ahora ciertos filósofos parece que hacen todo lo posible para perder la cabeza; pero, no a la manera mártir de Tomás Moro en manos del verdugo, sino en garras de la estolidez, de la nada y del vacío. Vagabundos de lo abstracto. Fanfarrones de lo absoluto. Metafísicos de la nada. Náufragos del vacío. Ceros a la izquierda. Filosofía, no de la congoja, del desasosiego, de la angustia, de la asfixia, del estremecimiento, de la inquietud y de la zozobra como a veces pretende presentarse; sino del tedio, del ocio, del sopor, del fastidio, de la noñez, de la modorra, de la pachorra, de la apatía, del marasmo, del anquilosamiento, del letargo y de la catalepsia. No filosofía desesperada, sino desesperante.

‘Servidumbre y grandeza de la filosofía’ (1949) de Rodolf Llorens i Jordana tornarà a estar en llibreries a partir de Sant Jordi, amb pròleg de Ramon Alcoberro. La retrobada amb un clàssic que ens permet comprende amb més profunditat la filosofía catalana dels anys republicans i de l’exili. Un pensament del seriós.