L’home que mira

Diciembre 15, 2013

Dissabte i diumenge

Guardado en: Política, Societat — ralco @ 2:13 pm

Ahir al míting d’ERC. Sensació estranya quan et fan passar al reservat de convidats amb patums. I amb patumetes. Cafè, té i aigua. Sense pastes, per sort, i sobretot sense gent que en demani.

No vull ser ‘ancien combatant’, moltes gràcies. Però els que ja hi érem fa quaranta anys, inevitablement comparem. Com per instint. El míting em recordava, com si fos ahir, el que varem fer els de Convergència Socialista al Palau Blaugrana el juny de 1976 per suar socialisme. Llavors jo estava al servei d’ordre. I ara a l’horrible habitació dels que ens expliquem batalletes, sentint que em guanya la nostàlgia pels que no hi eren. Llavors hi havia la Maria Aurèlia Capmany i en Jordi Llimona. Ara l’Empar Moliner i en Terri. Però la sensació, la trempera, la convicció de victòria a tocar de la mà no l’havia vist tan clara en trenta i molts anys.

Aquest matí he estat als telèfons de la Marató de TV3. Moltes trucades, però gairebé totes de deu o vint euros. En dues hores només recullo 1850 euros. Sensació d’infinita bondat de la gent que et demana fins i tot perdó per donar només deu euros (‘però és que estic jubilat’). Somriure quan la iaia et pregunta ‘m’ha atès algun famós?’ i tu li respons que no, que només ets un filòsofet i que els filòsofs més val que no siguin famosos. Sembla que m’han enfocat dues vegades per la tele - la meva mare estarà contenta.

Me n’oblidava: donen cafè i ampoleta aigua. Discretament al fons de sala hi ha una safata petita de rebosteria que ningú no gosa tocar, sembla com de mal gust abordar-la. Em consta per experiència que els qui atengui telèfons a la tarda ja no en trobaran.

Noviembre 30, 2013

Rostre pàlid

Guardado en: Societat — ralco @ 6:06 pm

Hi ha gent amb una cara espectacular.

http://www.cercledecultura.org/ca/documentacio/item/106-comunicat-sobre-el-simposi-espanya-contra-catalunya-una-mirada-hist%C3%B2rica-1714-2014

Jaume Sisterna

Guardado en: Societat — ralco @ 5:47 pm

Va morir en Sisterna, l’home que mai estava d’acord amb res ni amb ningú, etern ocellet del jardí de l’Ateneu Barcelonès.

http://www.nuvol.com/noticies/jaume-sisterna-al-jardi-de-lateneu/

Octubre 2, 2013

UN CONSERVADOR INTEL·LIGENT PARLA DEL PAPA FRANCESC

Guardado en: Societat — ralco @ 8:25 pm

A Catalunya hi ha tan poc pensament conservador que sigui de debò pensament que l’article d’en Gregorio Luri sobre el papa Francesc, publicat diumenge a l’Ara, hauria de ser remarcat. Com que l’article és molt bo simplement el recomano, però goso fer-hi alguna postil·la, per allò tan nostrat del si-però-no. No és que vulgui fer-ne una crítica, però em sembla que hi ha moltes més coses a dir sobre aquest tema i que és precisament en els matisos on millor s’entén el personatge Francesc. A veure si em surt.

Per a la tradició conservadora ser cristià perquè ho eren quatre arreplegats a Galilea fa 2000 anys resulta directament banal. Qualsevol podia (ara i sempre) enredar quatre pescadors morts de gana i fer-los creure que les prostitutes precedirien els poderosos en el Regne del Cel. El que té valor des d’un punt de vista conservador és, en canvi, que fossin cristians Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Copèrnic, Bach, Mozart, Mendel o Max Planck. 

És ben sabut, des dels temps del venerable Weber, que una església es construeix per la interacció de dos tipus de gents, els profetes (directament bojos) i els sacerdots (calculadors i tirant a cínics). Sense la barreja d’aquest dos tipus ideals, cap església funciona. I és dogma conservador que el que aguanta l’Església és el sacerdot (el funcionari) i no el profeta. Institució, institució i no bogeria! Per tant, si Francesc posa en crisi la funció institucional, l’Església anirà pel pedregar. Però les coses no són tan simples.

De fet, i a l’engròs, l’Església Catòlica va perdre els intel·lectuals al segle XVIII, es va quedar sense obrers al s. XIX, s’ha vist massivament abandonada per les dones al s. XX i ara, en termes d’estratègia, pot semblar que maniobra per evitar quedar-se sense les rodalies de l’Imperi (Amèrica del Sud i Àfrica). Si a les rodalies triomfa el pensament utòpic, visquin les utopies, a gust dels clients! L’Església sap que el comunisme va morir quan van desaparèixer els profetes de la causa. Sense Ho Txi Mihn, Lumumba, Che Guevara o Samora Machel no hi havia comunisme possible, per la senzilla raó que funcionaris com Andropov o Txernenka no podien convéncer ni la penya més entregada. Joan Pau II, que era un geni (em vaig passar vuit dies a Cracòvia fa anys mirant de comprendre el seu context), va entendre que necessitava una contrafigura utòpica del papat i va forjar el mite de Teresa de Calcuta. A mi sempre m’ha frustat que una de les meves primeres xicotes adolescents m’abandonés per fer-se monja amb les Calcutes i suposo que això em fa susceptible (mea maxima culpa!), però Teresa va complir amb el seu paper admirablement. 

En resum, Francesc -i amb ell la part més lúcida de l’Església- ha entès que la imatge de Benet s’assemblava massa a la d’Andropov i que, per tant, calia fer un canvi per evitar mals majors. Canvi que, òbviament, angoixa els conservadors i, sobretot, deixa desassistits els ‘ateus catòlics’, val a dir, la gent que sense creure en Déu, considera imprescindible la institució i la moral catòlica. Jo que sóc catòlic perquè ho eren Benet de Núrsia, Robert de Molesme o Ignasi de Loiola, i no perquè ho fos Miquel Àngel, fa anys que he entès una cosa: jutjar els papes de Roma és directament estúpid. És molt més apassionant entendre’ls. 

A tot això m’he enrotllat tant que no recordeu, segur, l’inici d’aquest text. Doncs res, que volia dir que l’article d’en Luri és molt b. Imprescindible.

Julio 13, 2013

Adéu siau, fotut estiu barceloní

Guardado en: Filosofia, Societat — ralco @ 10:20 am

És difícil no posar-se de mal humor veient el panorama del trist estiu cultural barceloní. Hem quedat definitivament fora de la segona divisió cultural europea (a la primera només hi juguen París, Londres i Berlin), sense opcions per força temps; i això fa mal. O almenys a mi em fa mal, potser perquè encara no he aconseguit fer pell dura entre tant cínic vulgaríssim. Poca cosa de bo aquest estiu a la ciutat aturada. Mariachis de tercera divisió, músics que van tenir un moment de glòria fa vint anys i festes per a cacatues verdes, sovint joves i cultes - cosa més trista encara. I en mig de la desolació de les exposicions, només resta en primera línia el museu Picasso, amb els autoretrats i especialmente amb l’obra mestra absoluta que és l’Autoretrat pòstum (Autoretrat de la calavera, també en diuen) de 1972, on Picasso, que moriria al cap de pocs mesos, expressa amb la força dels ulls esbatanats immensos la perplexitat i la força de la vida.

Trista Barcelona,sense un euro, amb teatres buids, amb biblioteques desabastides, amb cacics que toquen la pera i només mostren la seva supina estultícia, i amb entitats com l’Ateneu Barcelonés obligades per la Conselleria de Cultura a presentar-se a concursos de subvencions per esgarrapar quatre quartos. Vulgar festival Grec que només té de ‘grec’ la retallada en qualitat dels espectacles. Patètic any Espriu, que el dia de Sant Jordi ni tan sols tenia a les parades cap llibre de l’Espriu per regalar a la nòvia. Misèria  del silenci sobre Amat-Piniella, que anuncia silencis a venir. Convicció que la pura tristor cultural d’enguany (heu trobat bons llibres d’assaig per llegir?) , només prefigura la misèria cívica i política de demà. Quan tothom del món cultural s’ha de citar per a la inauguració d’una llibreria de 90 metres quadrats, i de nom Impossible, vol dir que tot plegat està molt fotut. Al pas que anem, a base d’oferta cultural patrocinada per marques de cervesa (i que durin!), amb sort competirem amb Bratislava.

Marxo a Pals fins al setembre; em tanco a preparar classes i a escriure qualsevol cosa (els escriptors catalans sempre escrivim qualsevol cosa; aquí no et deixen un forat ni per pinso, i menys ara!) i preparo una escapada a Marsella, un lloc on sempre m’he trobat bé perquè, a diferència de Barcelona, la gent no dissimula allò que és. Els toca capitalitat cultural, museu nou de Stefano Boeri i bones exposicions a Aix. Vull pasar un matí a Saint Paul de Vence a l’exposició de VHL sobre Art i filosofía. I Barcelona? a Barcelona confonen escriure un assaig amb fer-se una palla mental parlant sobre independencia. La ciutat cansa; i cansa, sobretot, la falta d’espectatives.

Junio 28, 2013

Com canvia el llenguatge

Guardado en: Educació, Societat — ralco @ 4:29 pm

M’arriba el nou vocabulari terminològic LGBT (lèsbic, gai, bisexual i transgènere) del TERMCAT. I com que sóc persona disciplinada dedico una tarda de divendres a la lectura. Així descobreixo que les expressions ser de la familia i ser del gremi signifiquen ’ser homosexual’ en catalana llengua. Us juro que no ho sabia.

Jo que tinc la mania d’usar l’expressió ‘gremi dels filòsofs’ per parlar de la gent del meu ofici, ja veig que m’ho hauré de fer mirar. A veure què en diuen els de la màfia, ells que sempre s’havien considerat familia.

Per cert, l’acreditada paraula marieta no surt al vocabulari terminològic.

http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/164/Fitxes/català/S/

Junio 22, 2013

Graduació

Guardado en: Educació, Societat — ralco @ 7:06 am

Acte de graduació de medicina. La meva filla ja és metgesa amb un promig de notes superior a vuit i mig. L’acte a l’auditori Axa de L’Illa té el punt just d’autobombo (Vall d’Hebron, Vall d’Hebron, Vall d’Hebron), d’homenatge als mestres (nomenar padrí el Dr. Vilardell és també un encert) i de reconeixement de l’esforç de tanta gent (famílies, parelles…) que indirectament han fet la carrera amb ells i elles aquests sis anys. Elles són força més de quatre cinquenes parts de la promoció.

Em sembla simptomàtic (simptomàtic és un mot de medicina, oi?) el lema que han adoptat: Som el que hem decidit ser. Juraria que en l’acte tots els graduats que han repetit la frase, han pronunciat la paraula ’decidir’ en lletres majúscules.

Junio 9, 2013

Frases com punyals

Guardado en: Societat — ralco @ 4:01 pm

Amb la crisi sovintegen els autors de sentències, de frases que mereixen el marbre i de dites memorables. A Internet n’he trobat una que diu: La classe treballadora no té treball, la classe mitjana no té mitjans i la classe alta no té classe. Díficil diagnosticar millor el que ens passa.

Junio 2, 2013

“Susto” (ensurt)

Guardado en: Filosofia, Societat — ralco @ 11:47 pm

El susto és una malaltia (o si ho voleu dir més tècnicament, és un ‘desordre’) emocional molt habitual a Mèxic, i Amèrica Central i del Sud -i específica dels latinos als USA- que té com a símptomes el fet de viure perpètuament esgaiat, la torbació, l’insomni, etc. És provocat per una visió esgarrifosa, un mal presentiment o una situació davant la qual hom pot perdre fàcilment el control.  A Mèxic en diuen també: espanto, pasmo o pérdida del almaEn llengua maia l’anomenen xibriquil (que es tradueix per “por súbita”, perquè arriba a la impensada). Per curar aquesta malaltia, el guaridor ha de fer el xikbal, el ritual de la “crida de l’ànima”. Però cal fer-lo molt aviat. D’altra manera el malalt té risc de morir, perquè sense ànima (des/animats) els cossos no sobreviuen.

Això és un post per a catalans: o cridem de pressa l’ànima o l’ensurt se’ns pot menjar.

Mayo 23, 2013

Sense Moustaki

Guardado en: Educació, Societat — ralco @ 11:28 am

Ha desaparegut en carn mortal l’immens Moustaki. Els qui vivim acompanyats de les seves cançons:

Avec mon âme qui n’a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

sabem també que és immortal i blau com la mar. La seva música és com Alexandria.

Elle ramène mes seize ans
Elle me les remet au présent
Pardonnez-moi si je radote
Je n’ai pas trouvé l’antidote
Pour guérir de ma nostalgie
Ne riez pas si je rougis
On me comprendra, j’en suis sûr
Chacun de nous a sa blessure

Abril 29, 2013

El perill de la metàfora

Guardado en: Filosofia, Societat — ralco @ 2:19 pm

Ho comentava avui en Bernat Dedéu. Si hem d’anar a Ítaca seria bé recordar que Ulisses hi va arribar tot sol; tots els companys havien mort durant la travessia. Si algú vol ser Moisès cal saber que Moisès va morir abans d’entrar a la terra promesa

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress