L’home que mira

Com cada any per aquest temps, l’home que mira es despedeix de la distingida clientela. Ens tornarem a veure, en aquest blog o allí on ens porti el vent, a finals de setembre. Apa siau.

També ha acabat aquesta mena de pesta emocional que es diu el Mundial de futbol. La mistificació del juntos podemos, l’agressió emocional de l’a por ellos (significa que van a per gent com jo i els meus, no us enganyeu). Fracassats de l’ESO que troben sentit a la seva vida botzinant perquè de parlar ni en saben. Xovinisme, idolatria, racisme i xenofòbia convertits en sentiments nobles i potenciats per les televisions: això és el futbol. Misèria de la vida qüotidiana.

La pesta defineix cada cop més la vida dels humans i el futbol expressa cada dia amb tota la força la maltempsada que vivim. Si als afeccionats els han pogut fer creure que en un aquari alemany hi ha un pop capaç d’endevinar els resultats dels partits, els podran fer creure qualsevol cosa. Per què cal la lobotomia si hi ha er furbó?

Sobre la manifestació dle dia 10 (parafrassegem Karl Kraus) no se m’acut res. Hi vaig passar massa calor. I, per la resta, em sembla que comentar una manifestació en què el del davant demanaven una cosa (Estatut d’Autonomia) i els del darrera en voliem una altra (Independència), ja explica prou com està aquest país. Un exèrcit sense capitans (o amb capitans aranya com els de la capçalera) pot fer patxoca al carrer. Però apunta, i no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, a derrota - especialment  si ara els partits polítics no saben entendre per què han arribat a un nivell d’autisme com el que gasten.

És clar que per a mi, que sóc capaç de recordar quants independentistes hi havia l’any 1973, veure com ha crescut el moviment té un punt emocionant. Quasi sembla que la vida d’un ha tingut una mica de sentit. Però l’autocompassió és detestable. L’home que mira, per si un cas, dedicarà l’estiu a llegir coses sobre la República de Weimar. No per res. O sí.  Per molt.

Volia escriure un post una mica (auto) irònic sobre el diploma de patriota que em va enviar el mes passat el Memorial Democràtic. És una cartrolina amb bandera catalana signada pel President Montilla i pel Sr. Saura que ret homenatge solemne (sic.) a un servidor en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la Guerra Civil i la dictadura franquista (sic, un altre cop). Moltes gràcies, home! El problema és que quan va començar la guerra civil faltaven vint-i-un anys perquè jo vingués al món. I que els polítics d’esquerra (ai carai!) es recordin d’enviar una cartrolina al cap de trenta-cinc anys de mort el dictador, doncs què voleu que hi digui… Són les coses que passen quan es barreja tot i no s’entén res.

Però bon pensat, passo de qualificar-ho. Especialment quan tanta i tanta gent que se la va jugar en aquell temps han tingut jubilacions d’autèntica misèria o han mort en l’anonimat més bèstia. Si algú es creu que les coses es fan per un diploma que t’envien per correu sense certificar al cap dels segles, és que no ha entés res. Deixe’m-ho córrer.

Fins i tot per a molta gent que quasi ens hem passat la vida resistint, es fa difícil veure per on aniran les coses en els propers mesos tant en l’àmbit polític com en aquell element força més ambigu que s’anomena la desafecció o la síndrome de ‘català emprenyat’. El segur és que la dictadura franquista no serà un bon terme de comparació. Ara els mecanismes psicològics de control de masses i la fabricació d’emocions són molt més complexos. I la repressió no necessita cap estat d’excepció, sinó jocs de publicitat, manipulant la por difussa (a perdre la feina, a una crisi llarga, etc.), que dóna millor rèdit i no taca les mans. El darrer trimestre d’enguany fa pinta de ser determinant per a moltes coses que passaran en anys, però la democràcia és una eina infinitament més subtil que qualsevol dictadura. Les èpoques de crisi mai no han estat bones per als canvis, tot i que la calor hi fa crèixer bullangues. El complicat camí d’aquest país demana una sang freda i una capacitat d’anàlisi important. Qui la té?

El dia 30 (a les 19:30) a l’Ateneu Barcelonès parlarem de ‘Sense territori’, a propòsit de David Harvey (l’estètica i la política urbana, a càrrec de Bernat Lladó, geògraf) i de Henri Lefebvre: (urbanisme i crítica a l’espai de la modernitat, a càrrec de Tiago Romeu, sociòleg). D’aquesta manera es tanca un curs de filosofia molt intens enguany i culmina amb cicle que proposa una revisió de les propostes més significatives teòriques dels darrers deu anys.

Sense haver-ho previst l’última conferència es planteja el tema de l’espai urbà que cada cop apareix més com un nou ‘comp de batalla’. La geografia i l’urbanisme estant tenint un protagonisme en la reflexió teòrica que és molt similar al que va tenir fa deu o quinze anys el concepte de biopolítica. És obvi que internet ha provocat una nova geografia i que la immigració obliga a repensar l’espai urbà. Veurem què en surt.

De moment, però, amb aquest acte a l’Ateneu recuperem després d’un any d’obres la sala Verdaguer, totalment refeta i amb nous serveis tecnològics. Bona manera de tancar el curs.

Fa molts anys, Bergson (qui el llegeix?), va escriure que això de pensar demanava tanta quantitat d’energia que era difícilment compatible amb la humanitat. Els humans no estem fets per pensar sinó per emocionar-nos i per tenir allò que de vegades s’anomena una ‘atenció fluïda’, dispersa i inconcreta. D’aquesta lamentable característica, que ens porta a inhibir la racionalitat precisament quan més la necessitariem,  se n’han aprofitat al llarg de la història un munt de desaprensius insignes. Alguns dels quals es dediquen també a una cosa que en diuen ‘filosofia’ tot i que seria molt més just anomenar-la ‘control mental’. Ara estem en un moment brutal en la construcció social d’emocions i fins i tot assistim per televisió a la construcció d’una autèntica epidèmia de por que hom vol estendre arreu a la terra (amb l’ajut incommensurable de la socialdemocràcia europea tipus Ikea), per a millor gaudi de banquers i multinacionals. Bon moment per recordar Epicur. Lluitar contra la por és l’objectiu de la filosofia.  

Expliquen que en temps d’en Franco un periodista del Movimento que es deia Julio Aparicio tenia per costum anar a una casa de putes propera a la redacció del diario Arriba i mentre triava la senyoreta, comentava a la madame: Hoy he escrito un editorial que hará temblar los muros del Kremlin. L’home es quedava tan a gust, però els murs del Kremlin continuaven impertèrrits a la Plaça Roja. La vida és així. Plena d’idiotes que sobrevaloren les seves forces.

En temps de crisi els profetes de calamitats tenen el pa garantit. Només cal anunciar desgràcies i seure a la porta a esperar que passin cadàvers o que cremi Moscou. Però el que està succeïnt ara no és exactament una crisi, sinó un canvi de civilització amb moltes variables de mal profetitzar (Internet, l’emergència de nous països en l’escena mundial, el ressò de les Guerres musulmanes en què ens han embrancat els neocons, etc). De manera que els profetes ho tenen francament molt difícil i n’endevinen poques. És possible que s’esfondri La Vanguardia (ara ja la regalen quasi a tot arreu, si surts de casa), però si quatre columnistes-calumnistes pretenen que s’esfondri el món, la veritat és que ho tenen difícil. Amb tant de pessimisme prendran mal. El món té la crosta dura i la gent és difícil de pelar.

Hayek, Popper i Berlin (els clàssics del liberalisme europeu del segle passat), van establir que la  millor solució dels problemes socials cal esperar-la, més que no pas de l’aplicació del coneixement que pugui tenir un determinat individu, d’un procés impersonal d’opinions que donarà lloc a un coneixement millor (Hayek: Principis d’un ordre social liberal, p. 96 ed. es.). Així les coses, es ‘passa’ de votar si la gent creu que tot està dat-i-beneït, és a dir, si no es demana opinió sinó refrendament. La baixa participació als referèndums independentistes i al referèndum sobre la Diagonal, que ha costat tres milions d’euros només d’organització, potser té a veure amb els límits del despotisme il·lustrat.

L’erotisme és una certesa negativa. És a dir, és fonamenta en no-res.  No té causa, ni raó. Per això l’erotisme és la vida.

S’ha obert la temporada de caça contra els capellans? De repent tots són una colla de pedòfils en potència? No m’ho sembla, però volen que ho sembli. En política qui no vol pols que no vagi a l’era; i quan la jerarquia catòlica va optar per un determinat camí ja sabia a què s’exposava. Sobretot perquè el camí dels Roucos (i d’alguns que aprofiten els Roucos per passar per moderats) no té res d’evangèlic. En tot cas, la neuroètica ja fa temps que estudia la relació entre religiositat i dolor. Ho vaig resumir a:

 http://www.alcoberro.info/planes/neuroetica10.htm

I ho deixo com a meditació de Setmana Santa.