L’home que mira

Octubre 20, 2013

COCTEAU

Guardado en: Llibres — ralco @ 3:18 pm

JEAN COCTEAU, MORALISTA

Aquest estiu sense pretendre-ho he tornat a llegir Jean Cocteau. Els llibres de Cocteau tenen un regust com de sopar d’estiu amb alguna vella dama, parenta llunyana. Cocteau resulta com aquells coneguts de família de tota la vida, que ja es feien amb el pare i que d’en tant en tant, per no molestar, han continuat passant per casa com per costum. Un dandi vell, agradable si no es fa carregós per repetitiu. Fins i tot entranyable quan exagera l’ego. Si trobeu que sobreactua perdoneu-li l’errada amb un somriure i quan l’encerta endevineu l’esforç que ha de fer per dissimular la intel•ligència. Li agrada disfressar la seva intel•ligència fent-la passar només per enginy, cosa que és un senyal de bona educació. Sempre se’n pot aprendre alguna cosa perquè ha viscut molt encara que exageri els formalismes. A propòsit de la crisi que ens amenaça quan tornem a Barcelona, estaria bé recordar una frase del seu “Diari” ( 17 d’abril de 1943): 

«El terrible d’una època és que cal viure-la en detall».

Em sembla exacte: sempre són els detalls allò que angunieja. Per la resta la vida està prou bé. En canvi m’agradaria esmenar-lo quan diu: «El secret de la calma és no témer res, no llegir els diaris i quedar-se a casa» (11 de gener de 1944). Tal com ho veig el secret de la calma és una mica diferent: no témer res, llegir diaris en quatre o cinc idiomes diferents i viatjar una mica. Tot plegat ajuda a relativitzar les misèries. 

JEAN COCTEU PER A RESISTENTS

Quan no queda altre remei que tornar a Barcelona, copio un text del seu Diari (3 d’abril de 1944) que des del punt de vista literari no m’agrada gaire perquè està escrit en l’estil carregós dels minyons escoltes quan es fan bons propòsits innocentons; però que recull també l’esperit del temps present. 

Un text massa moral, però amb una proposta per pensar-hi i que els vells resistents podem entendre bé: 

«No deixar-se endur pel pessimisme, per les converses que us enfonsen més. Treballar, creure, deixar-se veure poc, parlar amb el mínim de persones possible. Fer com si el futur no erigís un enigma espantós. Donar gràcies al cel per la sort de cada dia. Una sola política: la noblesa d’ànima».

Doncs això, tornar-hi!

AVUI (JO SÉ PER QUÈ), RELLEGEIXO LLULL - LO CONCILI

Guardado en: Llibres — ralco @ 3:15 pm

Ira és trista passió, 
d’ella no ve consell bo; 

Senyor Déus, pluja, 
perquè el mal fuja

Mayo 11, 2013

Cristina Fallarás: A la puta calle

Guardado en: Llibres — ralco @ 11:18 pm

No m’agrada la gent com Cristina Fallarás. Els vaig conèixer quan la vida els somreia; quan ells eren ‘divins’, treballaven (o així) al Fòrum de les Cultures, predicaven a la COM a compte dels sociates, i tenien un càrrec al Periódico. Després van anar a manar a El Mundo, perdonant-te la vida, mirant-te com si no haguessis ni merescut venir al món. El món era la seva festa privada (municipal, barcelonina) i tu no hi eres convidat. Ells eren molt llestos i et feien saber, amb abundància de llenguatge no verbal, que tu eres un imbècil, català de merda. L’imbècil que llegeix llibres d’assaig, parla una lengua de segona, és monògam i no fuma porros. Al  cap i a la fi, un professoret de filosofia, sense la més mínima importància, que té una plana web gratuïta. No res per a ells que eren olímpics, noctàmbuls i amics de l’Arcadi Espasa. Contra Catalunya, ja ho sabeu.

No m’agrada la gent com Cristina Fallarás, però he llegit el seu llibre. A la puta calle. L’edita Libros del Bronce, un segell mig recòndit de Planeta (l’editorial que diu que marxarà a Sevilla si Catalunya és independent). Jo no vull llegir llibres de Planeta, però he comprat el llibre de Cristina Fallarás. Planeta és l’editorial de La Razón, però ha tret de la nevera un segell per publicar llibres dels indignats. La vida és plena de contradiccions, ja ho sabeu.

Em sembla de mal gust practicar l’empatia amb gent que et menysprea, que quan podien et tractaven directament d’imbècil. Però A la puta calle és un llibre que flaira la misèria de la dècada de 1930 en l’any 2013. Escrit a raig des del dolor de qui sap que perdrà el pis per impagament de la hipoteca – i des del ressentiment de qui ho-ha-estat-quasi-tot-o-força-coses al petit món del periodisme barceloní, però que (ara ho viu en pròpia carn), durant quatre o conc anys, llargs de passar, no és altra cosa ja que una aturada crònica sense reciclatge possible. Algú que ha de veure com els examics ja no la conviden a les festes que després expliquen a Facebook

La vida és una merda quan et trobes amb quaranta anys, una hipoteca impossible, la nevera buida, fills petits i el llum tallat per impagament. A la puta calle és el testimoni d’una doble misèria. La de la periodista que descobreix la misèria de l’ofici  (la buidor de la posse push que ha conreat tants anys) i la misèria de la crisi que et colpeja i et deixa cec, exhaust, injustament convertit en desferra. Amb la mateixa injustícia que ha colpejat sis milions de desgraciats que no eren ni periodistes ni divins. Llibre sinistre i sense ni un gram de mentida. Sense tampoc la més mínima autocrítica. Perquè el problema de A la puta calle no és que hi hagi gent que no pot pagar l’hipoteca i que no trobarà feina ni en cinc anys ni en deu. El problema és que li toqui a ella. Imprescindible per entendre el present. I per entendre per què aquest present durarà tant.  

Febrero 8, 2013

Els homes del sac (de lletres)

Guardado en: Llibres — ralco @ 11:00 pm

Un dia l’escriptor damià bardera poch (nom que cal escriure amb minúscula, com si diguéssim e.e.cummings), em va dir que feia deu anys que no llegia cap diari. Ho vaig trobar tan perfectament coherent amb la seva obra, que em vaig sentir francament idiota per no haver-ho endevinat a la primera llambergada. No hi ha diaris per a gent com ell. bardera viu en un món propi on el temps es va glaçar, l’esperança humana es va fondre i la destrucció (cummingsianament) és el primer pas, el pas imprescindible, de la creació.  Si no es deixés guanyar per la ironia seria també el mestre català del sinistre. Agusa frases com qui esmola ganivets, però se li nota que no li agrada que la gent pateixi. Més aviat per estalviar el patiment dels lectors els obre en canal.

Penso que algun dia li llegirem uns contes gòtics que renovaran en gènere, plens de gent que el primer que fan de bon matí sense esmorzar és anar a buscar el gat per clavar-li una espasa. I coses encara més òbvies.

El seu darrer llibre, de títol també minusculitzat (tan minusculitzat que és difícil de trobar en llibreries convencionals), es diu els homes del sac i dóna exactament allò que el títol promet. Són contes protagonitzats per lobotomitzats, per rates o per nans. Que actuen, no cal ni dir-ho com a autèntics catalans. Cal legir-lo perquè de la vida se n’aprén més als llibres de bardera poch que llegint el diari.

Quan compreu els seus llibres, guardeu-los a la vostra biblioteca com pertoca a una bona inversió: a la futura i inexistent però francament esperable Història de la Literatura catalana (escrita per savis de la Universitat de Girona, dirigits suposo per Xavier Pla), els homes del sac rebrà la mateixa consideració que l’obra de Gabriel Ferrater a la Història de Joaquim Molas. Pels mateixos motius. Tenir ben desada una primera edició d’un bardera poch us dóna dret a esperar que els vostres fills us considerin, en un futur imperfecte, talment com si fóssiu persones intel·ligents.

http://www.damiabardera.com

http://www.elcepilanansa.com/distribuidors/

Febrero 5, 2013

S’estan menjant als canívals

Guardado en: Política, Llibres — ralco @ 11:54 pm

Diuen que quan van preguntar a Borges sobre el final de la dictadura militar argentina, va contestar: s’estan menjant als canívals. Una cosa similar està començant a passar aquí. Aviat la carn de caníval serà barata i tot. Però diuen que té gust de cartró i d’instància per triplicat.

Abril 19, 2012

Moltes gràcies

Guardado en: Llibres — ralco @ 5:48 pm

De debò, moltes gràcies per aquest comentari.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/04/18/catalunya/1334761001_519166.html

Marzo 25, 2012

Potser perquè estava llegint Mrozek

Guardado en: Política, Llibres — ralco @ 9:37 pm

Potser és que aquesta tarda estava llegint Slawomir Mrozek (un contista polonès genial!), però se m’ha acudit pensar que si fos director d’un zoològic, Artur Mas retallaria el coll de la jirafa.

http://www.acantilado.es/catalogo/el-elefante-492.htm

Enero 31, 2011

Els clàssics

Guardado en: Educació, Llibres — ralco @ 11:35 pm

Una cosa que francament m’emprenya dels espanyolistes és que coneixen molt malament els seus clàssics. No és que a Catalunya hi tinguem una familiaritat com la del promig francès o italià, però comparats amb aquesta colla que només poden repetir com un mantra quatre tòpics de Machado, tipus: caminante no hay camino, cal reconéixer que en sabem força més. L’altre dia quan un hispanogironí va dir-me que en un suposat referèndum d’independència haurien de votar també els espanyols i, per tant, no el guanyariem mai, se’m va acudir recitar-li l’Archipreste de Hita. L’home em va confessar que no l’havia llegit mai. Nem pas bé. 

¿Qué poder ha en Roma el jues de Cartagena?
o ¿qué jusgará en Françia el alcalde de Requena?
Non debe poner omen su fos en miese agena,
fase injuria e daño, e meresçe grand pena.
     

Enero 22, 2011

Ateneu (1)

Guardado en: Societat, Llibres — ralco @ 12:28 pm

Aquest divendres ha sortit publicat a Vilaweb que a l’Ateneu es presenta una candidatura continuista a les eleccions del proper març amb Francesc Cabana de president, Lluís Reales de vicepresident primer (cultura) i Pilar de Torres de vicepresidenta segona (economia). No negaré que em fa molta il·lusió optar a Bibliotecari amb la nova Junta.  Aspiro immodestament a posar el nom en una llista que s’obre amb Milà i Fontanals i que quan es llegeix a raig impressiona. És el càrrec que van tenir Maragall, Carner, Borraleres, Sagarra, els Jardí (pare i fill) o Just Cabot (que ho era en esclatar la guerra), per parlar només dels clàssics absolutament indiscutibles de la literatura, l’erudició i el periodisme a casa nostra.

La biblioteca de l’Ateneu dóna una sensació de densitat cultural, de continuïtat històrica i de calma que per ella sola explica moltes coses del geni del país per dir-ho d’alguna manera. Estudiar o llegir premsa estrangera en un espai decorat amb frescos del segle XVIII i amb retrats de prohoms del XIX provoca una sensació -un cuquet, dirien els vells- que us recomano. Joaquim Coll, el bibliotecari actual, d’altra banda deixa el llistó tan alt que serà difícil de superar-lo. Ha posat al dia el catàleg, ha pilotat amb mà ferma la restauració d’un espai que és patrimoni històric i ha bastit amb una constància infinita i a còpia d’un munt d’hores incomptables la biblioteca antiga més moderna de Barcelona. Estar a l’altura és tot un repte.  

Diciembre 11, 2010

Valente

Guardado en: Filosofia, Llibres — ralco @ 4:15 pm

Aquest matí em trobo a les mans, sense saber gaire com, amb el volum primer de les obres completes de José Ángel Valente. Fa anys que tracto amb la seva poesia i he après a tenir-li por. La seva poètica (més que els seus poemes) és tot el contrari del confort. No et fa lúcid com Vinyoli, però té moments amb la llum interior del qui ha viscut en espais foscos. Amb massa fosca i massa morts per poder soportar-les a raig. No he sabut mai si Valente va ser el gran poeta cívic frustrat de la literatura de postguerra, però era un magnífic poeta. Aquest matí d’hivern encara suau m’he quedat amb un pensament dels Cinco fragmentos para Antoni Tàpes que fa: Poética: arte de la composición del silencio. Un poema no existe si no se oye, antes que su palabra, su silencio. Exacte. I devastador.

Diciembre 8, 2010

Llibres que estaria bé llegir per Nadal (i que no trobaràs recomanats a altres llocs, per desgràcia)

Guardado en: Llibres — ralco @ 12:08 am

Vet aquí una llista desordenada de llibres importants que trobareu en llibreria (tots excepte un han estat publicats de setembre ençà) . Són els que recomanaria a un amic. Com que els he llegit tots (immodèstia a part) dono fe que tots valen la pena.


Ignasi RIERA: De vell escèptic a jove independentista. Ed.  Montflorit – Té a veure amb una cosa que es diu la realitat i, amb un puntet de demagògia ben salpebrada, permet recuperar ànims després d’unes eleccions horribilis. Imprescindible per a qualsevol independentista, però també per a gent farta de tòpics en general. L’estil oral i directe d’un savi del tot necessari per a entendre coses bàsiques, (que en Montilla i en Carod no saben – i si les saben no les expliquen).

Manuel CRUZ: Amo luego existo, los filósofos y el amor. Ed. Espasa-Calpe – Un llibre, primer que tot, magníficament escrit, amb la claredat de les coses que costen tant que sembla que no costin i amb la profunditat que mereixen les idees importants. La història filosòfica de l’amor (de Plató a Foucault per ser acadèmics) és de les poques històries que en aquests temps que corren ens impedeixen ser ateus.  De vegades és com llegir dos llibres perquè a contrallum de la història de l’amor l’autor narra la història de la pietat.

Rodolf LLORENS i JORDANA: Servidumbre y grandeza de la filosofía. Ed. Lleonard Muntanér/ Objeto Perdido – Un altre llibrot imprescindible i no només perquè és l’únic en castellà del més desconegut filòsof català (i comunista) dels anys republicans. Llorens és una baula essencial del pensament d’esquerres encara avui i hauria de formar part de la cultura filosòfica habitual – la que no té la majoria de filòsofs professional  d’aquest país tan donat a reinventar la sopa d’all. Amb Sunyer i Capdevila, Gener, Turró, Xirau, i Serra i Moret forma part d’una genealogia que és la nostra (la dels liberals, positivistes i republicans) -encara que no us ho hagin dit mai. El text porta un pròleg de servidor de vostès, però es pot llegir també sense pròleg.

Antoni BOSCH-VECIANA (ed.): Heidegger o la pràctica del pensament: l’home, el lector i el filòsof. Ed. PPU  – Una bona introducció al Heidegger més discutible, el del nazisme i una prova de nivell.

Norbert BILBENY: Ecoética, ética del medio ambiente. Ed. Aresta – Hi és tot sobre el tema. I s’entén a la primera. Dissortadament els nostres ecologistes es creuen molt savis i bàsicament no llegeixen. Així els va. Els editors tenen pànic a publicar llibres sobre ecologisme i ells llibreters diuen que no en volen ni sentir a parlar. Però insistir en les coses òbvies i plantejar esquemes clars té mèrit en si mateix.

Cesare BRANDI: Viaje a la Grecia antigua. Ed. Elba – El viatge al país que ens mereixem. Magistral i per posar a la maleta el proper dia que agafis l’avió.  

Amartya SEN: La idea de la justicia. Ed. Taurus – No es llegeix en quinze dies ni en un mes, però és un text que ha nascut clàssic i que hauria d’estar en els fonaments d’una esquerra del segle 21, tot i que dit així pugui sonar tòpic.  
 

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress