L’home que mira

No sé si estem davant un dels ‘darrers’ santjordis, abans que el llibre electrònic es mengi el cerimonial de la signatura, perquè ¿com se signa un llapis USB? Vet aquí un enigma. Una de les meves alumnes suggeria avui que per comptes de llibres els autors signin samarretes, com els futbolistes. És una idea. En tot cas, Sant Jordi enguany vindrà carregat de novetats.

Per a interessats en temes d’asaig, la Utopia de More en català (Accent Editorial) és un llibre imprescindible. Però les memòries de Laporta: Un somni per als meus fills (Angle), tenen molt més interés que el purament episòdic (l’home que mira hi tornarà) i A favor d’Espanya i del catalanisme (Edhasa) de Joaquim Coll i Daniel Fernàndez (amb pròleg del president Montilla), hauria de donar per parlar.  No he vist encara la Història social de la filosofia catalana (1900-1980) de Xavier Serra (Ed. Afers), d’entrada el text promet i molt, tot i que en filosofia catalana -exilis a part- les coses importants només van començar a passar amb el Col·legi de Filosofia, justament a partir de l’any 1980 -però aquest és un altre tema. En fi, com un primer tats per escalfar motors, hi ha bona teca.

M’ha decebut, però, el supertòpic Quim Monzó d’enguany. Esplendor i glòria de la internacional papanates no aporta res (ja hem llegit Gregorio Luri, gràcies!) i més aviat mostra que quan un bon escriptor cau sota les urpes de La Retaguàrdia se li redueixen perillosament les idees. Ja va passar amb en Porcel, pobret, i ara sembla que hi tornem. Tants anys sense una novel·la d’en Monzó com perquè ara ens atzivi aquest ‘pestinyo’.

Tres suggerències bibliogràfiques lleugeres per a un pont llarg. Els dos primers ajuden a entendre perquè el tripartit es fortà una castanya de no dir i el tercer és bona literatura de mals costums:

Anthony Browne: Ridículament correcte. Barcelona: La Campana, 2010. Un llibre necessari, tot i que es passi una mica de frenada. És dels que funcionaran pel ‘boca a boca’, entre els farts i cuits per l’estupidesa políticament correcta.

Iu Forn: Diari d’un progre desconcertat. Barcelona: Ara Llibres, 2010. Ara el més progre és fotre’s dels progres. Se li veu molt la patilla (l’autor és un nostàlgic del pujolisme)  i no passa de ser fluixet com a pamflet, però permet un bon acostament a les causes de la ‘desafecció’ nostrada. Com si diguéssim és la versió provincial del llibre anterior.

Francesc Madrid: Sang a les Drassanes. Barcelona: A Contravent, 2010. Un llibre per recuperar la Barcelona ‘canalla’ dels nostres avis i que ja no es llegeix per nostàlgia, ni per sociologia.

Passin amb  bon humor, que d’això ara mateix al país n’hi ha poc i a reveure fins la setmana vinent.

Antes los filósofos contraían méritos para se exacrados, proscritos, encarcelados y ejecutados. No escaparon de acusación: santo Tomás, Eckhart, Descartes, Pascal, Malebranche, Spinoza, Kant, Fichte, Comte. Sufrieron el destierro: Anaxágoras, Protágoras, Aristóteles, Hobbes, Locke, La Mettrie, Wolff, Rousseau. Padecieron prisión: Averroes, Rogerio Bacon, Campanella, san Jan de la Cruz, Voltaire, Diderot, Bertrand Russell. Zenón de Elea y Anaxarco fueron bárbaramente torturados, Sócrates y Pródico fueron condenados a beber la cicuta; Séneca a abrirse las venas. Pereció después de crueles tormentos: Boecio. Murió lapidado: Ramón Llull. Sucumbió a puñaladas Siger de Brabante. Fué quemado en la hoguera Giordano Bruno. Fué botado por la ventana: Petrus Ramus. Fué decapitado: Tomás Moro. Se sucidó para escapar a la gulliotina: Condorcet.

Ahora ciertos filósofos parece que hacen todo lo posible para perder la cabeza; pero, no a la manera mártir de Tomás Moro en manos del verdugo, sino en garras de la estolidez, de la nada y del vacío. Vagabundos de lo abstracto. Fanfarrones de lo absoluto. Metafísicos de la nada. Náufragos del vacío. Ceros a la izquierda. Filosofía, no de la congoja, del desasosiego, de la angustia, de la asfixia, del estremecimiento, de la inquietud y de la zozobra como a veces pretende presentarse; sino del tedio, del ocio, del sopor, del fastidio, de la noñez, de la modorra, de la pachorra, de la apatía, del marasmo, del anquilosamiento, del letargo y de la catalepsia. No filosofía desesperada, sino desesperante.

‘Servidumbre y grandeza de la filosofía’ (1949) de Rodolf Llorens i Jordana tornarà a estar en llibreries a partir de Sant Jordi, amb pròleg de Ramon Alcoberro. La retrobada amb un clàssic que ens permet comprende amb més profunditat la filosofía catalana dels anys republicans i de l’exili. Un pensament del seriós.

Dedico el cap de setmana a la lectura de #Política2.0 del president Benach, un llibre que es presentarà dimarts, coeditat per Angle, Bromera i Cossetània. És bàsicament una reflexió benintencionada, amb l’única pega que se li nota allò que en l’ofici es diu ‘la patilla’; es veu de massa lluny que l’ha escrit acumulant dates molt superficials, d’aquelles que un becari pot trobar en un parell de tardes d’una consulta a Google, però sense un ordre mental consistent i intentant fer creure que sap coses que realment no sap. El llibre vol ser modern i es queda en modernet. Vol ser culte i no esmenta ni Luciano Floridi, ni Eric S. Raymond (i mira que el seu text és del 1997!), ni l’article clàssic sobre la generació Y de O. Freestone i V.-W. Mitchell. Etcètera. Però si es compara #Política2.0 amb la mena de reflexió que s’està escrivint sobre política actual a Catalunya, aquest home és Calícrates sapientíssim. Calícrates fou l’arquitecte de l’Acròpolis d’Atenes en temps de Pèricles, i en Benach aspira a ser l’arquitecte de la política 2.0 a Catalunya en temps de Montilla. Com si diguéssim.

Des de l’Electronic Democracy Weitzner i Browning, (un llibre del 1996 que Benach tampoc no esmenta), es discuteix sobre la manera de fer política a la xarxa, però la veritat és que, per ara, de política se n’ha vist poca, i de demagògia molta. Amb l’experiència que dóna transitar pel món virtual des de fa onze anys, l’home que mira s’ha tornat escèptic, perfectament escèptic, pel que fa a les possibilitats 2.0 de la política. Més aviat comparteixo l’esperit d’un editorial del Guardian, The Intenet and politics, al gener d’enguany que assenyalava el perill que un món de votants a través de Facebook i companyia fos simplement, un món de nihlistes (o millor de ‘rebentaires’) en rage against the political machine. De moment, vistos els comentaris que la gent deixa a La Vanguardia (i a l’Avui fins que van obligar els comentaristes  a registrar-se), el nivell de reflexió i el quocient intel·lectual de la política 2.0 és d’una pobresa matadora. Pura epidermis. Coses per a criatures i manca de profunditat ciutadana. Però el debat està obert, i  ja està bé que algú l’obri a Catalunya des d’alguna instància de poder.

Internet, precisament perquè mil ulls veuen més que dos, posa l’activitat dels polítics professionals davant una lupa o un microscopi molt potent. El més potent que fins ara ha existit. I això obliga a extremar la responsabilitat i la integritat personal d’una manera exquisida (tema del qual Benach no parla). La capacitat inquisitorial de la xarxa supera de molt la seva capacitat comunicativa. Al món 2.0 hi ha més hooligans que altra cosa i fins ara la xarxa ha estat més usada per impedir fer coses (organitzant manifestacions contra el que sigui), que per organitzar res. La política 2.0 és epidèrmica i emotivista; en definitiva, és una política de mala qualitat. I això s’explica com a mínim per tres causes: és extremadament fàcil emprar Internet per a crear falses expectatives (Obama és un exemple obvi). A més, la política demana temps i perspectives, mentre que Internet és una eina que viu molt del present i de la superficialitat. Finalment, Internet resulta excessivament emocional, és un instrument poc matisat per a l’activitat política. Fins ara només està servint com a instrument de denúncia i algun cop (però no sempre!) esperona la mobilització social. Funciona com a instrument ‘anti’ i serveix per sublimar el narcisisme de molta gent, però no ha mostrat gaire capacitat per construir ciutadania. Per molt que la parauleta agradi al president Benach la multiimmediatesa de l’Internet 2.0 no deixa de ser un altre nom de la superficialitat. I un partit polític a Internet no es diferent de qualsevulla altra marca. Xoriços, polítics, professors de filosofia i venedors de fum diversos, tots estem al penja-i-despenja del bassar internàutic.

Exemples de fracassos a Internet provocats per la superficialitat de la proposta política n’hi ha a grapats (de les  mobilitzacions pel no a la Constitució europea i a l’Estatut de Catalunya, a la campanya de Segolene Royal a França). A la xarxa és més fàcil perdre vots per qualsevol relliscada (superaugmentada per trenta fòrums i per cinquanta paios sense res millor a fer que tocar els nassos), que trobar-hi electors. Triomfar a Internet i perdre eleccions al món real és una experiència tan habitual a tot arreu del món a hores d’ara que s’ha tornat òbvia (i saludo cordialment els de Reagrupament per l’hòstia que es fotran). De la mateixa manera a Internet pots aconseguir prestigi, però difícilment s’hi guanyen diners. Pregunteu-ho als diaris virtuals i a les ediciones electròniques dels diaris en paper.

El suposat empoderament de la ciutadania a través de la xarxa és un concepte que ja ‘no cola’. I no cola perquè el problema és la gestió ineficaç i no la llei electoral. Le bon Dieu se cache dans les détails i no pas en les grans paraules -que són coses del dimoni. El problema de la política actual i de la desafecció no té gran cosa a veure amb Internet, sinó amb la impotència del marc jurídic i la indigència intel·lectual de les esquerres locals. En aquest país (com a tot arreu d’Europa) els qui saben no manen i els qui manen no en saben. La poqueta gent amb idees que circula fuig de la política a la mateixa velocitat que els politics fugen de la gent amb idees. Això passa exactament igual a tots el partits. No cal Internet per acabar amb la desafecció. Cal més aviat estalviar espectacles poc edificants per un cotxe ofical ‘tunejat’ i tampoc no és imprescindible que un President del Parlament faci un viatge a l’estranger cada mes i mig. El president Benach ho ha detectat perfectament: Si existís un manual de política 2.0 -ens il·lustra- estic convençut que aquest establiria que els polítics hem de parlar menys i escoltar més (p. 72). Doncs això mateix, president; això mateix. S’ho apliqui sisplau.   

L’editorial Cossetània (Valls), acaba de publicar el llibre 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid). Fins aquí res de sorprenent, perquè els textos curts i clars sobre futbol tenen un públic si més no addicte. El sorprenent és que els autors són Andreu González Castro (que no sé qui és, però no m’importaria saber-ho) i, carai!, ni més ni menys que Armando Luigi Castañeda, El nom no us dirà res, però us anticipo que es tracta de una bèstia literària fins i tot excessiva (potser l’excès de personatge literari mata l’obra?). I, per postres, va néixer en un poble de Veneçuela que es diu… València. El recomano a cegues (en principi no llegeixo sobre el Barça, per pura salut mental), perquè es tracta d’ un escriptor com una casa, que vindria a ser el Quim Monzó de Veneçuela. L’improbable Armando Luigi Castañeda el segueixo des que me’l van descobrir descobrir com a autor de Guía de Barcelona para sociópatas (2009) publicada per una improbable Universidad Veracruzana. El text que em van fer arribar alguns dels seus amics que són molts i sempre en parlen molt bé (quan el tenen lluny) és tota una joia imprescindible per a interessats en el tema Barcelona-literària.

Armando Luigi Castañeda també és autor d’un llibre d’una vuitantena de planes amb un títol tan propi de Balthus com Mujer desnuda mirando a un enano negro arrodillado (1995), que durant anys ha passat per llibre mític (i que segur que no ha llegit ningú).  Però només el títol ja paga. No en sé res personal, ni ens coneixem, però com a escriptor us adelanto que és tota una troballa. D’en tant en tant em passo pels seus blocs, emborratxats de literatura i amb una excessiva tendència a l’autocompassió. Ara trobar-lo a Cossetània i en català resulta una magnífica notícia. Compreu-li el llibre, encara que odieu el futbol. Per poc bo que sigui acabarà essent mític com correspon a l’autor. 

A més, Cossetània (que deu estar en ratxa) també acaba de publicar un altre llibre à ne pas manquer, de la gran escriptora catalana dels anys republicans Maria-Teresa Vernet: El camí reprès. ‘La Vernet’, sense la guerra hauria estat un nom imprescindible (amb molta més fusta literària que Mercè Rodoreda, què voleu que us digui!) i després de la guerra es refugià en el silenci a la Biblioteca de l’Ateneu.  No em parlaré gaire (cadascú té els seus límits i de les coses important, com deia Francesc Gomà no se’n fa lliçó), però val la pena descobrir-la.

Ara que s’acosta el 8 de març, recuperar un llibre de ‘la Vernet’ (tothom li va dir així, sempre) també és fer un petit homenatge íntim a la magnífica literatura de dones republicanes, que té noms com Irene Polo, Anna Murià (li dec un agraïment etern per les coses que va dir de l’home que mira al seu últim llibre), Rosa Leveroni (també li dec agraïment perquè renegava com un carreter, perquè escrivia com una poetesa italiana, per un premi de poesia de fa segles i per unes nits molt llargues dels meus setze anys) o Mercè Rodoreda. L’home que mira pensa en Maria-Teresa Vernet, com en un estel caigut. És la nostra Elisabeth Smart (i si no sabeu qui era Elisabeth Smart, aneu a estudiar a Google!). Pura substància mítica, de debò. 

En fi, si aquest cap de setmana passeu per una llibreria o si teniu alguna llibreria internàutica de confiança, dediqueu una estona a un maudit veneçolà que escriu sobre el Barça i a una vella dama republicana. Comprant els seus llibres, lúcids, menors i necessaris, fareu un petit acte de merescuda justícia poètica. 

http://www.cossetania.com   

http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Teresa_Vernet   

http://www.escriptors.com/autors/leveronir/pagina.php?id_sec=2078   http://en.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_Smart_(author)   http://luigicastaneda.blogspot.com  http://armandoluigi.blogspot.com      

Un dels llibres mé interessants que han aparegut darrerament en l’àmbit de la bioètica és el del professor de la UAB Jordi Vallverdú, Bioética computacional (Madrid; Fondo de Cultura, 2009). Hi parlarem demà dimarts a l’Ateneu Barcelonès; però el camp que s’està obrint amb la neuroètica, ara que podem començar a entendre els fonaments biològics i neuropsicològic de la conducta, dóna per un debat molt ampli: quins són els límits d’allò natural quan es parla sobre la vida? Com ens està canviant  la tecnologia les dades del problema?

Superant tecnofílies i tecnofòbies (aquest era el debat fa deu anys), ara el logos de la tècnica ens està permetent reescriure l’antropologia. Estem encara a les primeres passes, però el que comencem a intuir en aquest àmbit,  per exemple les noves pespectives que obre la neurociència per comprendre el dolor, de ben segur obligaran més aviat que tard a reescriure molts llibres d’ètica.

El llibre de Jordi Vallverdú em sembla més interessant que la reflexió que enceta que pels resultats, encara molt oberts. Però prendre en consideració les dades que ens arriben de l’àmbit computacional i de la neuroètica ja és una necessitat irreversible

 http://www.fcede.es/site/es/libros/detalleslibro.asp?IDL=6843

Opina el lingüista Rafaele Simone a Il mostro mite (Laterza, 2008) que les esquerres estan en crisi perquè el socialisme era una ideologia que proposava el sacrifici, i aquest ideal ha deixat de tenir sentit en societats d’alt consum i de mercats superabundants. El socialisme va ser una proposta creïble, argumenta Simone, quan al món hi havia més dissort que sort, però, amb més confort que misèria, s’ha convertit en un ideal sense significat concret. Ser d’esquerres en sentit moral (preocupar-se per la cosa pública, reivindicar el treball com a valor, vincular progrés material a autonomia moral, tenir cura dels qui estan fotuts detestar el bonisme artificiós…) seria senzillament massa complicat per a una societat ja prou rica com per no tenir cap necessitat de ‘complicar-se la vida’. 

Fa algun temps, Pere Saborit a Política de la alegria (Pre-Textos, 2002), va fer un plantejament que em sembla molt més interessant que el de Simone, sobre el problema de l’esquerra sacrificial. Però el debat no va arribar a quallar aleshores. Convindria reobrir-lo amb una certa urgència: quina esquerra per a l’època internàutica? La que ens vol fer treballar fins als seixanta-set anys o la que demana microtecnologies i control social de la xarxa?   

http://www.garzantilibri.it/default.php?CPID=2306&page=visu_libro

Pertanyo a una generació escaldada amb les utopies. Passar-se la vida sentint a parlar del Maig del 68, ja les té aquestes coses. Al final tant de confondre ficció i realitat cansa. A més les utopies amalgamen dues circumstàncies particularment complicades de gestionar: d’una banda es tracta de societats autoritàries, governades per un savi ancià (d’estil més o menys platònic), de l’altra usen la tecnologia com a instrument per a gestionar la felicitat universal. I totes dues coses juntes tendeixen a produir anticossos. 

Quan sento a dir que algú és utòpic, com quan sento a parlar d’intel·lectuals crítics, se’m disparen les alarmes. Senzillament, hi ha paraules que per gastades freguen miserablement el tòpic. En general, les utopies (almenys les catalanes) són modestetes. Que gestionar una miserable xarxa de trens de rodalia hagi estat ’utòpic’ durant trenta anys, ja explica el baix nivell de la cosa. Però el realisme polític (plat únic de la política catalana dels darrers trenta anys), està mostrant les seves limitacions més patètiques en aquests dies.

Per això mateix resulta particularment oportú que es publiqui ara una nova edició de la Utopia de Thomas More, en traducció catalana de Joan Manuel del Pozo, que fou conseller d’Educació i Universitats al darrer govern de Pasqual Maragall. La presentació, el proper dimarts, del llibre a l’Ateneu Barcelonès pot resultar, doncs, especialment significativa per molts i diversos motius que van de l’acadèmic al polític. El debat sobre les utopies, d’altra banda, sembla renéixer a Europa en paral·lel a la crisi de la socialdemocràcia que d’Alemanya a Anglaterra i de França a Itàlia, està en situació de fallida ideològica. Potser no hem sentit encara les últimes notícies del regne d’utopia

Aquest diumenge, el suplement  Presència del diari El Punt, http://www.presencia.cat publica un dossier que cal llegir sobre La «Utopia» catalana; és a dir, sobre la nova traducció del clàssic de Thomas Moore que la jove editorial gironina Accent http://www.editorialaccent.cat treu al carrer la setmana entrant, (la traducció anterior que s’havia anat reeditant regularment era de les primeries del segle passat i estava del tot desfassada). Accent és una editorial de mèrit per moltes raons (especialment per la cura extraordinària amb què publica) i que, de vegades, resulta difícil de trobar en llibreries. Per això pot ser interessar comprar els seus llibres pel web (un catàleg que inclou Diderot, Freud, Nietzsche, Russell Vattimo, Palau i Fabre o Ponç Feliu… fa biblioteca) .

Sobre aquesta «Utopia» en català en tornarem a parlar quan es presenti a l’Ateneu Barcelonès (amb padrins de campanetes, ja ho ho dic ara), el proper dia 19 de gener. Però, a part de llegir la nova traducció i edició del professor Del Pozo, el que m’agradaria saber és si, com d’altra banda està passant ara mateix una mica arreu a Europa, l’excusa de l’edició ens servirà per tornar a debatre el ’sentit’ (si en té) del pensament utòpic, enterrat fa més de vint anys en cementiris socialdemòcrates. Que torni la Utopia i que, fins i tot, torna Marx és potser un signe del moment. El que cal és saber si es tracta d’una reaparició arqueològica o si els clàssics del radicalisme estan aquí per quedar-s’hi i per ocupar un lloc més o menys definitiu en la històra del pensament.

Fa un parell d’anys, en un sopar a Barcelona amb Maurizio Viroli (Akal li acaba de publicar un magnífic De la política a la razón de Estado) i Oriol Bohigas, entre d’altres, el politicòleg republicanista de Princeton deia que la causa de la crisi cívica de les esquerres és haver renunciat a la utopia. No ho tinc gens clar -potser perquè fa anys que miro d’empènyer el carro per treure la independència de Catalunya del camí una mica commiseratiu reservat a les utopies. Per a mi la independència és pur realisme (el realisme és el reconeixement de la necessitat) i les utopies em recorden massa l’adolescència (meva), moguda i divertida,  no renunciada però oblidada. Fa anys i anys (me n’adono ara) que no he tornat a parlar d’utopies en una aula, tot i que els meus apunts estan a per a qui els vulgui, disponibles a Internet.

En tot cas, la publicació de la «Utopia» en català hauria d’obrir un debat (a ser possible no tòpic) entre les esquerres. Veurem si encara és possible. À ne pas manquer!