L’home que mira

Dimarts a l’Ateneu esperem en Josep-Maria Porta Fabregat (UOC) perquè ens expliqui el seu Descartes, un autor que darrerament la crítica filosòfica està rellegint tant per valorar un suposat “error” (?) en el mecanicisme  i el dualisme que propugna - Damasio, dixit - com per convertir-lo en símbol de l’absolutisme barroc - absolutisme de la Raó i negació del sagrat van al mateix pack, tot cal dir-ho.

Fa anys que no llegeixo Descartes amb la intensitat que caldria i encara no he arribat a la serenor imprescindible per llegir Spinoza i entendre-hi coses serioses. Coses com les que hi va trobar Borges (el hombre quieto / que está soñado un claro laberinto) que tot i haver-s’ho proposat manta vegada, mai no va arribar a escriure el llibre “definitiu” sobre la filosofia spinozista -primer perquè no en sabia (sembla) i després perquè no li calia.

El meu Descartes és molt generacional: em van ensenyar a llegir el filòsof simbolista, el de la il·luminació de l’estufa i dels somnis de la Raó, o l’existencialista que estava de moda entre els meus professors de batxillerat. Em sembla encara digne de meditar, però, la seva intuïció segons la qual una cosa que pensa és una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina i que sent. La frase és Barroc pur en la forma i existencialisme al galop en el fons. Una cosa que pensa és, potser, una cosa “que no està en ella”. Una cosa que pensa sempre serà molt provisional malgrat el tòpic del “cogito”, em temo. Per això mai m’ha acabat de fer el pes la hipòtesi d’un cartesianisme de direcció única que apunta -i dispara- cap a una Raó granítica. De tot això m’agradaria parlar-ne amb en Porta dimarts.

L’any 1869, John Stuart Mill als Capítols sobre el socialisme -una obra que mai no va acabar i que fou publicada per la seva filla adoptiva Helen Taylor- va plantejar el problema dels límits del comunisme: una societat per tal de viure necessita creativitat i això sembla incompatible amb una economia dirigista que resulta inevitablement ineficaç i corrupta. El text és una mica llarg però cal recollir-lo per anar més enllà:

Els obstacles al progrés humà són sempre grans i per tal de superar-los és menester que concorrin circumstàncies favorables; però a tal fi constitueix una circumstància indispensable que la naturalesa humana tingui llibertat per tal d’expansionar-se espontàniament, tant en el pensament com en la pràctica; que la gent pensi i experimenti per si mateixa i que no deixi en màns dels governants, tant si actuen en nom d’uns pocs com de la majoria, la qüestió de pensar per ells  i de dir-los el que han de fer

Afortunadament Mill és, ara com ara, lectura obligatòria a Batxillerat i amb una mica de sort fins i tot algú se’l llegirà. Posats a autoenganyar-nos podem creure que amb el temps, uns batxillers lectors de Mill seran més lúcids que els qui van ensopegar, per exemple, amb Marx i han acabat d’ecopijos i d’antisistemes amb cotxe oficial. Que es confongui ser radical (és a dir, “anar a l’arrel dels problemes”) amb ser “antisistema” ja demostra com anem de fluixos en vocabulari polític a aquest país.

Però que la gent pensi i experimenti per si mateixa, els il·lustrats ho intenten de fa tres-cents anys sense gaire sort.  Si un bon dia el personal decidís expansionar-se espontàniament, tant en el pensament com en la pràctica hi hauria a tot arreu un pànic generalitzat; és precisament l’espontaneïtat el que més por fa al comunista, al buròcrata i al funcionari.

Acabada la lluita contra el comunisme, la pregunta oberta és: què fem amb la burocràcia? És bo el sistema burocràtic per facilitar el més gran benestar al més gran nombre? És el burocratisme el peatge que cal pagar per fer possible la redistribució? Burocràcia contra espontaneïtat és “la lluita final” que ha substituït la que esperaven els barbuts del XIX entre burgesos i proletaris.

Ara com ara l’espontaneïtat té dos enemics jurats: d’una banda els neocons culturalistes, que identifiquen “cultura” amb repressió dels instints i detesten tot el que sigui natural; i de l’altra els progres que la mitifiquen sense adonar-se de la utilitat de la cultura per redissenyar el que en la natura no acaba de ser harmònic. Hi haurà un nou Stuart Mill per replantejar aquests temes?

Dijous es va inaugurar l’exposició Per bruixa i metzinera. La caçera de bruixes a Catalunya al Museu d’Història (Metro Barceloneta – Palau de Mar). Com que el comissari és l’Agustí Alcoberro, germà d’un servidor, dispensareu que en faci una publicitat tan merescuda, com excessiva i tan incondicional, com passada de rosca. És la millor exposició que es pot veure avui en un Museu a Barcelona, què carai! Després direu que no sóc objectiu. Les bruixes i la caçera de bruixes és un tema apassionant per a tothom qui s’interessa per la història de les mentalitat i per la complexa qüestió de la llibertat i la tolerància: en aquest sentit sempre seran un símbol. Van ser acusades de pertànyer a una secta universal presidida pel dimoni (més o menys com els independentistes catalans avui) i de provocar assassinats, infanticidis i destrucció de collites (més o menys com els independentistes catalans avui, també) i han quedat en l’imaginari popular,en el folclore i en la memòria de la revolta -fins i tot per convertir-les en símbol del feminisme. 

Però cap explicació no exhaureix el tema. En la bruixa com en tota la gent que viu –i que pensa–al marge sempre hi ha alguna cosa de  fascinant que admet des d’una explicació psicològica a una narració culturalista En tot cas, el tema de la bruixa sembla inexhaurible, com correspon a l’arquetipus de la dona forta contraposada a l’inquisidor -que arreu no deixa de ser un pobre diable, un home que porta faldilles i que al capdavall només troba la seva fortalesa en l’explotació de la misèria i la por.

Que les bruixes de debò, les que es conexen documentalment de manera diríem “positivista”, fossin dones pobres, ignorants, forasteres, sovint vídues, sense fills i, per tant, sense defensa, no nega –més aviat al revés, accentua- el poder simbòlic del tema. Afegiu a tot això que l’exposició que ha comissariat l’Agustí inclou un munt de material inèdit, porovinent també d’Edimburg, de Berlín i de diverses biblioteques europees. Visita imprescindible.

Fa anys que ho explico a classe però no he aconseguit que em facin gaire cas: justícia és un mot buit, estrictament in-significant, perquè no hi ha manera de definir-lo correctament. Per això en la més estricta tradició utilitarista, proposo sistemàticament substituir la paraula per “imparcialitat”. Imparcialitat vol dir tracte igual i no afavorir cap part. Però què sigui la justícia no ho sap ningú. Només la figura d’un àrbitre imparcial té sentit; la justícia -i encara pitjor si vol ser “reparadora”- resulta confusionària i al límit no hi ha qui la diferenciï de la venjança.

Dos exemples: en el cas dels xilens que estan d’okupes en un pis de Barcelona, els interfectes no han tingut cap problema per reconèixer que eren uns indocumentats, sense papers legals ni permís de residència de cap mena. La llei, però, no pot ser més clara: imparcialment tot resident il•legal ha de ser detingut d’ofici i portat a La Verneda mentre se li obre expedient i se’l retorna al seu país.

I en el cas de l’etarra De Juana, la cosa va del mateix pal: se’l condemna per un delicte d’opinió, com si l’opinió pogués delinquir en alguna part del món civilitzat. Però mai de mai veureu que es condemni per delicte d’opinió o de xenofòbia ningú de la COPE o de Ciutadans.

Que dos jutges diferents no es posin pràcticament mai d’acord sobre la condemna (o l’absolució) “justa” en un mateix cas -només cal veure què passa a la majoria dels judicis de cassació- ja demostra que estem davant d’un mot indefinible, mal concretat i inútil per regir les relacions socials entre adults.

Bentham va explicar fa quasi 200 anys el paper de les fal•làcies polítiques i jurídiques a l’hora d’intentar fer passar per justos, “naturals” i correctes el que són pures invencions convencionals per defensar interessos. En tot cas, consti que si teniu algún procés en maxa, no demaneu justícia que d’això no n’hi ha. Amb una mica d’imparcialitat les coses van que xuten.

El meu homònim japonès Karoshi Kubehro està francament sorprès que en català, després d’haver publicat el Walden de Thoreau el desembre passat (amb pròleg d’un servidor) estigui a punt de sortir el Dersu Uzalà amb pròleg d’Enric Faura –també a Símbol Editors de Sant Cugat.

Dersu és un dels films més importants en la història del cinema i una obra essencial d’Akira Kurosawa. Però a més i encara que no sàpiga gaire Dersu és una de les quatre o cinc novel·les de referència des de la perspectiva ecologista o, senzillament, ambiental. De fet consisteix en el relat verídic dels viatges de l’explorador rus Vladimir Arseniev (1872-1930) en missió cartogràfica a una regió de l’extrem Est rus, prop de la frontera xinesa. Allí va trobar un vell caçador de la taiga (en Dersu) que es convertí en el guia de l’expedició i tot dos, malgrat les diferències de cultura i de mentalitat es feren amics en la mesura que comparteixen una admiració per la natura que el ferrocarril estava ja a punt de destruir.

Després de la darrera expedició d’Arsaniev a la regió, l’any 1908, el caçador estava ja massa cansat per viure sol i l’explorador li oferí la seva casa a Xabarsk; però incapaç de soportar la vida urbana, Dersu abandonà la ciutat per retrornar a a la taiga on el van trobar mort al cap de dues setmanes.

Com totes les narracions ecològiques Dersu té alguna cosa de text iniciàtic i d’elegia al mateix temps. No sé si vol dir alguna cosa que ara hi hagi una certa presència de llibres ambientalistes a Catalunya –i de fet m’ha sorprès la difusió del Walden de Thoreau, un text que naturalment recomano més que molt –en la mesura que en sóc responsable en la mínima part que pertoca al prologuista. Però si es pot ajudar d’alguna manera des dels llibres a crear el sentiment calmat i oceànic que demana l’ambientalisme i si a través de llibres com Walden o Dersu s’obre pas una mentalitat més respectuosa em l’entorn, em sembla magnífic. El debat ecologista (però no ecopijo) és ara mateix molt necessari i els llibres són una eina important a part d’un goig estètic.
 

Aquest és un post amb dedicatòria. És un post per a les filòsofes que aquest curs a l’Ateneu Barcelonès estan fent un cicle magnífic sobre Veus de Dones (i el volem allargar encara!). Un post per a joves estudiants i titulades que sovint -però “sovint” és un mot massa tou- tenen problemes per compaginar llibres, casa, feina i dèria. Aquest post l’escric dir-vos que ha mort Amàlia Tineo, la primera dona que l’any 1935 va arribar a professora associada a la Facultat de Filosofia a Barcelona. En un país com el que ens mereixem, no ha de passar sense homenatge una personalitat com Amàlia Tineo, la filòsof del Club Xirau, el nucli universitari dels Calsamiglia, Maragall, Gomà, etc, que maldava per fer filosofia normal en un país normal. Ella va ser símbol i imatge de la dona jove en la intel·ligència universitària republicana; la mig-nòvia de Rosselló-Pòrcel, la confident de l’Espriu. I dissortadament, ai las, Amàlia Tineo fou també la filòsofa que ens vam perdre en el gran silenci.
 
Preparàvem a l’Ateneu Barcelonès l’homenatge a Jordi Sarsanedas, president que fou de la Casa, quan ens ha arribat la notícia de la mort de la senyora Tineo, que alguns contertulians recordaven com a fundadora d’Aula, amb en Sarsanedas. En el silenci respectuós no he pogut deixar de pensar, però, en l’obra personal que la jove universitària no va poder escriure mai, en les seves traduccions de clàssics grecs, en les esperances trencades. En la Universitat republicana que hauríem tingut sense el atroz desmoche del feixisme. Per un moment m’ha semblat que Jordi Maragall i el doctor Francesc Gomà em repetien: la Tineo, l’hauria hagut de veure…

Els que érem massa joves al temps que Salvador Espriu feia tertúlia amb la mala llengua (però d’intel·ligència espectacular) que fou Lola Solà, vam conèixer molt poc l’Amàlia Tineo, però ens queda la certesa que en un país senzillament decent ella hauria estat l’equivalent a les filòsofes europees de la seva època. Era de la generació de Iris Murdoch i una mica més jove que Philippa Foot; però elles tenen milions de referències a Google, mentre Amàlia Tineo passarà avall en un silenci que només parla de la miserable consideració que van merèixer la filosofia, la dona i la civilitat en la nit franquista i en l’amnèsia posfranquista.  

Per dona, per filòsofa i per civil Amàlia Tineo quedarà com un nom en lletra petita quan li hauria tocat lletra capital. És molt injust. És injust perquè se li va impedir el dret a tenir una veu pròpia. I seria encara més injust no escriure aquest post només per mandra, o perquè al capdavall ella només la recordaran alguns poetes com la noia a qui Rosselló va dedicar Imitació del foc. Massa sovint en aquest país no et deixen fer una obra i després et queixen que no has fet obra i et diuen que no existeixes.

Ser dona, ser filòsof i ser civil es paga. Es va pagar sota el franquisme i, deixem-nos de punyetes!, es paga ara. Seria injust, molt brutalment injust, no recordar que una vegada, l’any 1935, hi va haver la primera professora associada de filosofia a la Universitat de Barcelona. Es deia Amàlia Tineo. Avui ha mort. Però molt mort estaria aquest país si algú no la recordés, ni que sigui llegint Rosselló-Pòrcel:
                                  
A Amàlia Tineo
Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d’herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d’aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m’he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

En mineralogia hi ha una escala que mesura la duresa o la resistència dels materials quan se’ls vol ratllar. En diuen escala de Mohs i va de a duresa 1 (la del talc que es pot ratllar amb l‘ungla) i el guix (duresa 2) al corindó (que només es pot tallar amb diamant, duresa 9) i el diamant mateix (duresa 10). De vegades he jugat a construir una escala similar en una teoria coherentista de la veritat. No me n’he sortit, ho confesso. Però en un món de mitges veritats el propòsit continua semblant-me interessant. Els polítics, els enamorats i els botiguers segur que en treurien algun profit. El que no tinc tant clar és el criteri.
 

La malaltia benigna però una mica patètica dels poetes dolents és creure’s genials, per sobre la mesura, per damunt de les muntanyes de merda i més enllà del bé i de mal, etc., etc… Per sort, com ja sabia el vell C.K. Chesterton, l’art és limitació. Hi ha art, precisament, allí on no hi ha obvietat i si l’essència de tot quadre és el marc –chestertoniana citació citable– és perquè fora del marc tot pot ser indeterminat, exagerat o brutal (com és la vida). L’art ens recorda la gran importància de les coses concretes, pensables (i fins i tot amables) en un context que gairebé conspira per fer-nos oblidar que pot ser possible la Bellesa.