L’home que mira

Un any més el proper dia 10 em quedo sense passejar per la Fira de l’Oli de Godall pels meus pecats d’urbanita i internàutic blogaire que ha de signar L’home que mira a la Setmana del Llibre en català (plaça de Catalunya). El dissabte 10 de març no podrà ser un dia per parlar del que realment quedarà quan nosaltres no hi siguem: les oliveres de la Plana i els núvols sobre la mola de Godal, sinó que em tocarà fer vida social -a mi que sóc de natural tímid i per això mateix de vegades “explosiu”. Constatem-ho: la vida sempre està en una altra part. Per una o altra raó (Trobada presencial a la UOC, grips i altres conflictes) hi ha alguna cosa que m’impedeix per sistema estar al terrer per la Fira. Greu em sap. Ja deia Wittgenstein (sóc pedant, recorden?) que quan un filòsof em troba un altre la fòrmula de la salutació hauria de ser: dóna’t temps. Aquest any amb l’acumulació de llibres que porto en dos mesos i mig estic complint poc la màxima del clàssic. Potser per això necessito Atenes aquesta Setmana Santa.

La companyia agraïda d’altres autors cossetanis i la possibilitat de xerrar amb el respectable públic (un dels exercicis imprescindibles per a qualsevol lletraferit) no em treuen el mal gust de boca. No hauria de ser que totes les coses bones passin el mateix dia. L’oli novell (aquest any n’hem fet poc a casa), la vida en el concret, la temptació de tancar-me en algun lloc ebrenc que em ve de tant en tant, contra les teories, les idees, les abstraccions i els llibres. I no saber, ni voler, ni poder prescindir de res…

 http://www.tinet.org/~amatv/poble/coop/coop.html 

http://premsacossetania.blogspot.com   

Com en el poema de Kavafis: Per bé que bandejaren llurs estàtues/ no per això moriren pas els déus. Passo el matí badant i no puc treure’m de sobre Grècia. M’estic tornant massa previsible o començo a flairar la Setmana Santa. Potser les dues coses alhora. A mitja tarda enfilem cap a Barcelona.

Acaba de sortir el text col·lectiu Ética, economía y empresa que he coordinat (Gedisa) La portada continua sense agradar-me però el treball de la gent durant aquests cinc anys de debats a l’Institut de Tecnoètica llueix magnífic. 

Pel que fa a mi encara no entenc per què papers que havien de sortir en un any han decidit aparèixer concentrats en tres mesos; així d’imprevisible és la feina editorial. Al desembre va ser el pròleg al Walden de Thoreau en català a Símbol (presentació a l’Ateneu el proper dia 7 amb un bon debat sobre ètica, medi ambient i drets intrínsecs del paisatge; cal començar a moure aquest tema ara que ja hem posat en circulació els drets dels animals no humans). 

Al gener amb un any de retard va aparèixer la meva edició del Dios materialista de Sunyer i Capdevila (Cedel - Ateneu Liberal d’Ateus i Escèptics). Ara al febrer el text col·lectiu d’ètica empresarial i L’home que mira (signatura a la Setmana del Llibre en català i presentació en dimarts i tretze a La Central del Raval) Queda pendent per d’aquí a vuit dies la sortida de L’Utilitarisme a EdiUOC (no sé com poden fer llibres a 5 euros) Tot plegat una profunda sensació de pau per la feina feta i una no menys profunda sensació de cansament. Es resol en una urgent necessitat de vacances. Gregues.

Escrivia ahir un post sobre l’estrany flaire que noto en una Girona que des de primers d’any surt gairebé a manifestació per setmana i avui a primera hora ja he rebut la convocatòria a no pagar el tren el proper dijous (i cada dijous d’ara endavant) fins que se solventi el tracte indigne d’una Renfe que ens fa arribar tard a la feina, que ens fa viatjar a peu dret o tirats per terra i que ens té per tan poca cosa que no es molesta ni a informar-nos d’avaries i incidències. Com que la gent que defensa el gratis total (pura justificació de l’incivisme) em semblen d’un nivell d’argumentació lamentable no em penso apuntar a la iniciativa, però l’entenc considerant el nivell de provocació a què s’està arribant.

La gent s’està emprenyant i en algunes contrades (especialment lluny del Cap-i-Casal) això es palpa cada dia que passa. Des del meu mínim observatori gironí al Pont Major, parant l’orella mentre aquesta tarda prenia el cafè al Pontenc, em pregunto a què treuen provocacions policíaques absurdes (com el cas de l’Escamot Dixan i ara el segrest purament cínic de la Núria Pòrtules, que a Girona està en carn viva), i si algú està buscant -les sospites no falten- que creixi el radicalisme per provocar després una espiral de repressió/frustració.

Ja posat, diré que com més va més em sorprenen els pals de cec de l’únic idiota que hi ha al món capaç de vendre el seu país per un plat de llenties i després no menjar-se-les (un tal Mas o menos), intrigant amb suposats dissidents republicans per veure si es radicalitza encara més el personal. Ignoro a què juga (serà que els convergents s’han fet trosquistes!), però sorprès em té.   

Com que avui no se m’acut res i estic cansat (estar cansat té els ulls tristos), us recomano la lectura del text que ha posat al seu bloc en Josep Maria Terricabras. Dóna molt bé la temperatura política gironina; o al menys la que es respira en els ambients més polítitzats. Dues constatacions: la primera,  que a la demarcació no hi ha qui ompli el buit encès que va deixar l’enyorat i savi Francesc Ferrer i Gironès -sempre recordaré la lliçó de política que em va donar al Pati dels Tarongers de la Gene l’any 1987, abans de treballar amb ell per al llibre Lletres de Batalla- i la segona la sensació que a Girona, al carrer, se’n congria una de seriosa perquè la gent té la sensació que se’ls està prenent la clepsa o que -en vocabulari gironí autèntic “nem pas bé”.

De vegades les ciutats, com les persones, passen uns moments baixos i em sembla entendre (tot i que m’agradaria anar errat) que aquest és el cas de la Girona dels darrers dos anys. Com que no tinc vocació d’endeví no puc preveure com evolucionarà la cosa. Senzillament la constato.

http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=15844&PageCounter=0#coment

En la Jornada d’homenatge a Pierre Bayle, a Girona, Gianluca Mori comentava que avui no es pot dir gaire què significa ser ateu perquè l’ateisme tendeix a ser una postura “reactiva” i ara tampoc ningú no sap què significa exactament la paraula “Déu”. En canvi, l’home que mira sempre ha considerat que (conceptualment considerada la qüestió), l’ateisme té a veure amb la lògica. Els que maliciem que per anar per la vida el terç exclòs resulta tirant a inútil, tendim a ser (mals) creients amb tota (bona) consciència.

Deia Bayle que qui creu en la Trinitat no creu en la lògica perquè o s’és un o s’és tres, però no hi ha taules rodones i quadrades al mateix temps. I que si els ateus no poden explicar l’ordre racional de la natura, els creients tampoc no poden explicar l’ordre irracional i cruel d’un món suposadament fet per Déu. Acceptem-ho; l’ateisme és més lògic però si fóssim éssers lògics no ens aixecaríem al matí per anar a treballar.

Al segle XVII, i en això té raó el professor Mori, Déu era l’expressió d’una consciència racional mentre que (postmodernament parlant), avui l’argument bàsic sobre l’existència de Déu és kierkegaardià -ergo irracionalista? Sempre m’ha impressionat que als seus últims dies un creient com Valverde es dediqués a llegir Kierkegaard.  

Demà divendres a Girona fem una Jornada d’homenatge a Pierre Bayle en el 300 aniversari de la seva mort, amb intervencions de Wiep van Bunge (Erasmus de Rotterdam), Gianluca Mori (Piemonte Orientale), Josep Olesti (UdG) i Ruth Whelan (Maynooth - Irlanda). Bayle és l’home que ens va explicar que no s’havia de tenir gens de por al cometa Halley i que és difícil saber què sigui Déu perquè no es pot posseir l’incomprensible. Motius més que suficients per considerar-lo un personatge inquietant, no us sembla? 

Segons Alberto Mangel entre 1450 i 1550, en el primer segle d’existència de l’impremta, es van publicar al voltant de 35.000 títols, la majoria dels quals eren devocionaris sense cap valor literari. Però això només fou el principi d’una cursa accelerada: a la segona meitat del segle passat van sortir 36 milions de títols. Ara com ara s’edita un llibre al món cada 35 segons.

Com que en els darrers temps han aparegut tres llibres en què estic implicat: el Walden de Thoreau en català (Símbol Ed.), Dios de Sunyer i Capdevila (Ed. Cedel) i ara L’home que mira (Cossetània) que recull el primer any d’aquest bloc (2004/2005), això voldria dir que em pertoquen 105 segons de la història dels llibres del món mundial. No sé si és poc o molt. O gens, o gaire. Però que me quiten lo bailao!
    

Segons deia Hume a l’Abstract i segons ha defensat el pensament progressista de tots els temps: És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar essent uniformement el mateix, ni que el futur ha de ser conforme al passat. Que el futur no serà segons el passat, inclou però la possibilitat sinistra que sigui pitjor. Per això l’home que mira diu de vegades que el vell senyor Hume tenia un humor una mica negre.

De Hume, de l’empirisme i de la seva significació per als temps que corren en parlarem dijous a l’Ateneu Barcelonès amb en Miquel Costa -traductor a més de l’Abstract al català (Ed. La Busca). Encara que Hume no fos autor de Selectivitat (que ho és!) valdria la pena xerrar una estona llarga sobre els límits de l’empirisme i sobre la possibilitat (¿o la necessitat?) de ser curosament escèptic en els temps que corren. La dificultat de copsar allò que el filòsof escocès anomenava els ciments de l’univers i la necessitat de buscar una filosofia del concret, converteixen Hume en un autor de relectura urgent.

Thoreau ja es queixava al Walden que només hi ha professors de filosofia però no queden filòsofs i el savi Pierre Hadot (en un text inclòs al seu Ejercicios espirituales de filosofía antigua; Ed. Siruela, 2006), comenta que l’anada del filòsof nord-americà als boscos recull el sentit profund de la recerca de la saviesa a través del mirall de la natura. La felicitat del savi antic tenia alguna cosa de comprensió dels actes essencials i de dedicació al plaer del sentir i de l’ existir. Anant a viure als boscos, Thoreau també cercava un peculiar tipus d’exercici espiritual, capaç de transformar-li la vida.

En aquest sentit el fons conceptual del Walden no estaria tan lluny de l’esperit de l’epicureisme o de l’estoïcisme antics -excepte en el fet que per als grecs aquesta experiència mai no podia fer-se en solitari (com la va intentar Thoreau), sinó que calia estar acompanyat per bons amics. Em diuen que l’edició catalana del Walden està tenint bona acollida (i de fet a primers de març Marta Tafalla (UAB) i Jordi Bigas (Fundació Terra) parlaran sobre Walden i Dersu a l’Ateneu Barcelonès, considerant-los en el doble sentit de filosofia i literatura per a la potenciació d’una sensiblitat ecològica). El problema és si hi ha prou silenci a l’entorn com per fer possible o viable el tipus d’exercici espiritual que demana una ètica ecològica.

La dificultat a l’hora d’encarar una lectura “sapiencial” del Dersu o del Walden és potser que avui s’ha perdut la consciència de les “coses essencials”, immediates. Però amb llibres com aquests s’ajuda una mica a recuperar la tradició del que Hadot anomenà: epicureisme universal. Necessari avui, com sempre, per diferenciar el plaer durador de la misèria d’un entorn purament episòdic. 

El jutjat de Primera Instància núm.33 de Barcelona ha fixat la data del 16 de febrer de 2007, a les 11 del matí per a la realització del judici verbal (dret de rectificació), instat per en Pep Puig, professor d’Energia i Societat a la UAB, portaveu del Grup de científics i tècnics per un futur no nuclear, president de la secció espanyola d’Eurosolar - l’Associació Europea per les Energies Renovables i vicepresident de l’esmentada associació europea, contra el diari Avui per vulneració del Dret de Rèplica reconegut per la Ley Orgánica 2/1984. 

El dia 12 de gener d’enguany aparegué a la columna “Passa-ho!” de la pàgina 3 del diari en qüestió un article publicat per Iu Forn: Ecologistes defensant nuclears? en què es manipulava descaradament el nom d’en Pep Puig, un dels personatges més significatius del moviment ecologista (que per postres en aquell moment estava en una reunió a Niça) intentant fer-lo passar per nuclearòcrata. No hi hagué manera humana d’aconseguir una rectificació i ara seran els jutges el qui acabaran per decidir un tema formalment complex perquè -coses de la professió- el senyor Forn tingué la prudència de fer constar que el nom d’un ecologista que s’anomena “Pep Puig” era (sic) totalment fictici, com si en aquest país petit això pogués enganyar algú. 

La conyeta i la desinformació que alguns gasten amb l’ecologisme no sé si és pitjor que la supina ignorància sobre temes de ciència, tecnologia i medi natural que generalment hem de patir al mitjans convencionals. Però és una mostra més de la greu indigència intel·lectual que cal suportar de fa anys a la premsa convencional de Catalunya. Potser algun cop tindrem uns mitjans capaços de parlar sobre aquestes qüestions de manera mínimament solvent. Potser algun cop es podrà parlar sobre energies nuclears sense manipular escandalosament el nom d’un personatge que porta tota una vida defensant l’ecologia, sostenibilitat i energies renovables -i que com a mínim mereix un respecte. No debades Barcelona deu a la gestió d’en Pep Puig l’ordenança solar en l’edificació i milers d’alumnes seus són l’avançada d’una nova concepció de l’ecologia i la societat. És molt trist haver d’arribar als jutjats per una cosa com aquesta, però és pitjor que algú pugui creure que hi ha carta blanca per manipular a tort i a dret quan es parla sobre medi ambient.