¿Però que cerquen les nostres ànimes viatjant sobre podrits fustams mariners de port en port? Aquesta pregunta J i jo ens la fem des del primer de maig del mil noucents setanta-cinc. Han passat moltes coses. Les preguntes, però, no passen.
Amb aquests posts L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.
Primer hi havia la mar. Jo vaig néixer en plenes illes.
Illa jo mateix tot just emergida amb temps d’entreveure la llum també ella feta pedra i de tornar a l’abisme.
Les muntanyes vingueren més tard
Jo mateix les vaig triar per compartir aquest servatge
que pesa sobre el país d’ençà de segles
M’agrada Patrikios; un poeta de la generació més dura de Grècia: la dels exilis i les deportacions per la causa de les esquerres, la dels homes genials i malmenjats alhora, que malgrat tot sabien: sembla català.
Amb aquests posts L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.
Es fa difícil trobar a Barcelona llibres editats a Mallorca; però paga la pena buscar Les Interpretacions del poeta Lluís Calvo, publicat per Edicions del Salobre al port de Pollença (es troba a la llibreria del CCCB i en altres proveidors d’exquisiteses a Barna City). És un text de 165 planes, en escriptura aforística i fragmentària -un estil que facilita el pont entre filosofia i poesia. És, a més, una reflexió sobre el que pot fer el pensament quan massa gent enyora els bàrbars. Potser quan una cosa és -ens diu l’autor- ha entrat inevitable en la mort però els poetes posats a filòsofs valen perquè ens en fan adonar.
La impossibilitat d’adequar-nos d’entrada a allò que llegim (el costum de ser intempestius) que Calvo esmenta a “Plató i les cacatues” vindria a ser el motor d’una obra realment molt suggestiva, impossible de seguir en tots els meandres i més fixada en la mirada que convoca el món que en la paraula que el fixa (“Hermes el mitjancer”).
En un temps líquid (saludem el mot tòpic de Bauman) en què -per dir-ho en mots de l’autor: el discurs incorre, seguint lleis gairebé inevitables en la xerrameca, un llibre com aquest -amb sobreentesos i més saviesa filosòfica oculta de la que pot assimilar-se a primer cop d’ull convida a lectura i a relectura. Wittgenstein i Pascal surten a passejar junts en les planes d’aquest text i això sempre anuncia una conversa entretinguda.
Amb aquests posts L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.
La força d’existir de Michel Onfray, que acaba de publicar en català Edicions de 1984, és el llibre que sintetitza l’obra del filòsof materialista més significatiu a França ara mateix. O com a mínim del filòsof que millor argumenta en una tradició cultural feta malbé per l’hermetisme més insubstancial. A La força d’existir trobarem un “discurs del mètode” (que inclou una ètica, una bioètica i una eròtica), que aposta per una filosofia utilitarista i pragmàtica i no pas per la seva germana enemiga: idealista i conceptual i que permet comprendre el món d’una manera consistent Una filosofia clara, concreta, llegible (…) sensata, capaç de provocar efectes en la vida quotidiana, sofística i epicúria en sentit no trivial -lluny, doncs, dels camins tristois i perdedors dels foucaultians/biopoderosos (he!) o dels negris/negronis/matamoros (ha!) que han convertit el pensament progre en estupidesa.
La força d’existir potser passarà una mica desapercebut al costat del més llaminer Tractat d’ateologia del propi Onfray però em sembla francament molt més significatiu des del punt de vista estrictament filosòfic. Ateologia era el text divertit, però previsible, d’un il·lustrat/positivista com tants n’hi ha. Informatiu i poc més. De bon llegir i amb el punt just d’escàndol que fa vendre però sense la capacitat filològica d’altres llibres d’Onfray especialment els dedicats a escèptics i a cínics grecs. Crec sincerament que, en canvi, al darrer Onfray publicat en català hi ha un programa materialista digne de discussió, ben argumentat.
Amb aquests posts, L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.
Hi ha dies que em dec explicar fatal –i suposo que hi ha gent que té ganes de no entendre’m. O pooooootser ho faig massa complicat i al final no s’entén –o el personal entén el que vol entendre. Com que sempre es pot dir tot més senzill per evitar que el pensament desideratiu faci de les seves comemplementaré el post anterior: 1.- no em sembla una cosa seriosa fer una proposta política (ni més ni menys que l’exercici del dret d’autodeterminació) en una calçotada 2.- no té sentit tampoc -i més aviat fa riure- la por (el pànic) a la paraula “autodeterminació” que tenen els destinataris de la proposta en qüestió. 3.- I no s’ha de canviar un pacte –que funciona raonablement bé- als quatre mesos de fer-lo. Així ho veig jo.
L’equivalent de les sirenes en la mitologia catalana és masculí i s’anomena el Peix Nicolau: era un nen petit que es passava el dia a l’aigua fins que un dia la seva mare li va dir tant de bo et convertissis en peix. I tal dit, tal fet: en Nicolau es va autodeterminar i des d’aleshores regna feliç sobre les aigües dels catalans països. Tendre i rondallístic, oi?
Doncs amb això de l’autodeterminació sembla que volen fer una versió postmoderna del conte del Peix Nicolau: un dia d’indigestió de calçots (els calçots són cebes al caliu que repeteixen molt) algú que anava una mica passat de rosca digué: Arturet tan de bo et converteixis en líder de l’autoderminació. Però, ai carai, resulta al revés del conte l’Arturet no vol ser sirena (les sirenes són vaques marines) sinó conseller d’Albertis que de bones a primeres sembla més reditici.
Quina tropa, bon déu, quina tropa! Entre un que proposa canviar les aliances electorals en mig d’una calçotada i un altre que quan li ofereixen que mani li tremolen les cassoletes… De debò que ja no sé si demanar la jubilació anticipada al Mont Athos o si suïcidar-me llegint Asha Miró que pel que em diuen escriu amb una emotivitat laxant (¿o era re/laxant ?) .
Apèndix per a interessats en rondallística: veure el Peix Nicolau porta mal averany (s’emprenya i t’enfonsa la barca) i un cop a l’any en Nicolau surt a visitar la terra. Ho fa pel març però no consta si li agraden els calçots.
Continuen parlant de L’home que mira. I continuen parlant-ne bé; molt agraït!
El Llibreter: http://llibreter.blogspot.com
La Pedra a la Tordera: http://lapedraalatordera.blogspot.com
El café de Ocata: http://elcafedeocata.blogspot.com/2007/03/lhome-que-mira.html País de Cazarabet - Mas de les Mates:
http://cazarabet.blogspot.com/2007/03/mirades-des-de-cossetnia.html
Ja podeu comprar L’home que mira a través de la xarxa:
El proper dia 29 –dijous de la setmana entrant- a la Llibreria 22 del carrer de les Hortes a Girona es presenta un llibre singular, l’epistolari entre Carles Rahola i Serra Hunter, una obra pacient i meritòria de Miquel Verdaguer, compliador del volum i segurament la persona que millor coneix el pensament noucentista a Catalunya.
Són llibres com aquests, que tenen una venda difícil però un procés il·lusionant al darrera, els qui al cap i a la fi defineixen una cultura. Llibres que ningú no ressenyarà segurament als grans mitjans i que de vegades costen més d’un desengany a l’autor i a l’editor. Però al cap i a la fi textos com aquest Epistolari es publiquen per aquella cosa aparentment tan poc valuosa (al menys en aquest país darrerament) que s’anomena dignitat nacional. És per dignitat que hauríem de conèixer la història intel.lectual de Catalunya i és de vergonya que a cap Universitat no tinguem ni una càtedra, ni uns estudis regulars sobre història de la filosofia catalana. En aquest cas, a més, el llibre fa gironisme, planta exòtica i que demana cura. Si uns noms són sinònim de civilitat i de republicanisme a Girona són els de Rahola –màrtir- i de Serra Hunter –mort a l’exili. A tot això s’hi afegeix la bonhomia d’en Miquel Verdaguer, de manera que la Llibreria 22 dijous hauria d’estar plena. No hi falteu.
La paradoxa de l’amoral consisteix en què creu que només ell pot ser amoral. Per a l’amoral només ell (l’Únic, el Superhome) té drets, mentre la massa (els moltons, els nihilistes) han nascut amb la taca del deure i per servir el Gran Home. Només algú que es pensa absurdament que ell és únic, irrepetible i sublim (error de vegades perdonable en la primera adolescència) pot autoconvèncer-se que tot li està permès, incloent trepitjar sentiments i drets –sentiments i drets dels altres, és clar, perquè amb els seus tenen la pell molt prima.
El problema és que, per molt que ho intentéssim ser amoral costa; fins i tot té un preu psicològic prohibitiu. No tothom sap ni pot tenir la cara de ciment armat que requereix l’ofici; no podem ser amorals perquè a alguns aquest menyspreu profund de l’Altre senzillament no ens surt de dintre. De tota manera tal i com s’estan posant les coses en molts àmbits (de la política a la cultura) potser n’haurem d’aprendre per pures raons d’autodefensa.
Per increïble que sembli, l’amoral guanya sempre, grimpa i destaca perquè quan el vent va a favor no té problemes i quan van mal dades confia en la solidaritat i en altres llagrimeigs de l’ofici.
1.- Cada dia s’abandonen a Catalunya 47 gossos (17.256 a l’any), cinc dels quals a Barcelona, i 20 gats (7.344 a l’any) segons les últimes dades publicades per Departament de Medi Ambient. Recullo la informació per a un article que mai no escriure sobre els cors solitaris.
2.- Blackwell nuncia la publicació a primers d’abril de Metallica and Philosophy – a Crash Course in Brain Surgery a cura de William Irwin. Són 256 planes sobre música heavy i filosofia. Suposo que és una conseqüència de l’èxit de South Park and Philosophy de Robert Arp a la mateixa editorial. Qui ha dit que la filosofia ha mort? Potsr el problema és que no viu al domicili d’anys enrera.