L’home que mira

Al Concili de Florència de 1441, el papa Eugeni IV va decretar: la santíssima Església romana creu fermament, proclama i predica que ningú que no sigui membre de l’Església catòlica podrà prendre part en la vida eterna. Amb el principi Extra Eclessiam nulla Salus, el papa s’extralimitava d’una manera fins i tot teològicament absurda (en la tradició catòlica qui pot condemnar és Déu i ningú més). El problema és que això de l’extra Eclessiam va tenir èxit a tot arreu. De vegades sembla que no hi ha salvació fora de la màfia, fora del Partit, fora de la capelleta universitària o fora del que vostès vulguin. La condició és ser fidel com un gos a la veritat revelada i a la comunitat que la substenta. Però per sort cada cop hi ha menys gent amb ganes o amb necessitat de ser salvada. Almenys a segons quin preu. Són coses que passen quan puja el nivell de vida.  

Bringham Young, el profeta de la religió dels Sants dels Darrers Dies (mormons) estava molt orgullós d’haver anat a l’escola només onze dies en tota sa vida. Realment llegint El llibre de Mormó, això es nota força. Però s’ha de reconèixer que la manca d’escolaritat no ha impedit sinó més aviat al contrari l’èxit de la religió mormona. Més aviat el que hauria estat un impediment per als Sants dels Darrers Dies seria que el senyor Young (i els que se l’escoltaven) haguessin tingut més escolarització. 

Pel que es comenta en àmbits del professorat ara els nostre govern “progressista” vol reduir la filosofia al batxillerat a dos dies per setmana. He de preguntar a algun amic dels pocs que encara em queden a l’Administració si tanta promoció de la més absoluta burrície al batxillerat ha estat idea d’algun profeta baix llobregatí (o sarrianenc) de l’Església happy-flowers dels Sants dels Últims Bars. Els profetes, ja se sap són tan imprevisibles com les declaracions del President Maragall i com els actes del seu Tete.

Deia Manolo Garrido l’altre dia a l’Ateneu Barcelonès que A l’època de Sartre la gent volia saber què pensaven els filòsofs; avui els filòsofs volem saber què pensa la gent i a la gent no l’hi importa què pensen els filòsofs. Potser ho vaig entendre malament però Garrido -gran epistemòleg, tot sigui dit- semblava que se’n lamentés, com si el desinterès públic per la filosofia fos una tragèdia de la cultura o un símptoma de malestar de la modernitat.

A l’home que mira en canvi això li sembla magnífic. Els filòsofs -ai las!- no pensen coses diferents a la resta de la gent i s’equivoquen com tothom (per exemple, Sartre es va equivocar força). A un filòsof potser no se l’hi hauria de preguntar què pensa, sinó per què ho pensa. El filòsof no veu coses diferents a la resta de la gent (el món és el mateix per mi i per vostès, faltaria plus!); però reivindica mirar-les d’una altra manera, afilant -sobretot- la ganiveta del llenguatge.   

Deia Manuel Cruz l’altre dia en el diàleg entre filòsofs de Barcelona i de Madrid de l’Ateneu que el problema [entenent orteguianament “problema” per oposició a “tema”] no és si hi ha fets nous, sinó si hi ha categories per pensar els fets nous. Aquesta em sembla que és una “qüestió major” per a la filosofia en el medi internàutic. No té sentit qüestionar si “passen” coses noves en l’era de les cibersocietats (és obvi que en sentit immediat passen coses -i els diaris en van plens), sinó que ens hem de demanar si estem plantejant les preguntes adients a les coses que passen. 

En el procés d’edició del meu llibre L’home que mira, em va venir sovint al cap una reflexió similar: ¿té sentit reproduir en una forma “vella” (llibre de paper) el que s’havia dit en un mitjà virtual, electrònic? No serà un fracàs tan previsible com el de l’escriptor quan porten la seva novel·la al cinema i la troba inevitablement “diferent” a com ell l’havia vist? El llibre ha sortit diferent al bloc -més contingut, més badoc, més “romàntic” fins i tot- però ha conservat el que m’interessava retenir de l’experiència on line: em sembla que valia la pena recollir també en un medi vell la meva perplexitat, deixar constància del no-saber (del progressar retroprogressiu) com a exercici. En tot cas si la provisionalitat internàutica educa la nostra capacitat per fer preguntes (per educar la mirada), ja hauríem fet prou
   

Al setembre vam dir que enguany no hi hauria novetats significatives al web http://www.alcoberro.info però som gent informal i incapaç de complir la nostra paraula. Mentre continuem pensant com reorganitzar materials i com presentar-los, hem afegit alguns materials sobre Henry-David Thoreau el radical americà que volia escoltar els ocells delss boscos de Concord i que d’aquesta manera va reinventar l’epicureisme; perquè començar a pensar en termes d’ètica del medi ambient i conèixer els clàssics és cosa de pura urgència. L’edició en català del Walden ha estat una bona excusa i recolzar els moviments ambientalistes amb una petita injecció de teoria no està de més. Sobretot perquè Thoreau és un liberal-llibertari molt pensable ara en temps antiautoritaris. 

http://www.alcoberro.info/planes/thoreauindex.htm 

La pèssima organització de les jornades de Madrid a Barcelona (el dia de Sant Jordi encara no ens havien comunicat des de Vila-en-Cort quins conferenciants portaven, l’acte el van programar a una hora impossible (2/4 de sis de la tarda)  i, a més, van passar un títol incorrecte…), va fer que hi hagués molt poca gent a l’Ateneu per escoltar un debat que ben divulgat hauria estat interessant però que va passar desapercebut. Garrido, Sádaba, Cruz i Gómez Pin són tots ells prou significatius en l’àmbit del pensament i no es mereixien la sala amb la dotzena escassa d’indígenes catalans que els va acollir –però, és clar, s’ha de saber almenys una setmana abans que parlen i s’han de posar a una hora assumible. Això si: hi havia un munt de funcionaris autonòmics madrilenys, fàcils de detectar per la quantitat de gomina que gasten. Gràcies a què es van situar estratègicament suposo que les fotos no sortiran tan malament.
Significativament a l’acte de dos quarts de vuit –una bona conferència sobre Wittgenstein d’Antoni Defez–hi havia unes quaranta persones (la quantitat normal de públic que acostumem a tenir als actes de l’Ateneu). Més endavant miraré de posar uns posts resumint algunes idees importants de l’acte madrileny i de la conferència d’en Defez. Quedi ara la sorpresa per la pèssima organització (des d’allí i no des d’aquí) de l’acte.
 

A l’Ateneu Barcelonès (Canuda, nª6, Bcn), l’Antoni Defez ens parlarà aquest dimecres -potser avui per tu que ho llegeixes- sobre Wittgenstein i la filosofia (sala Verdaguer, 19:30). Fa temps que volíem  plantejar la pregunta entre altres coses perquè no resulta fàcil trobar un fil conductor en el pensament de l’estrany personatge que fou  W. i poca gent com el profesor Defez (que té el millor web wittgensteinià actiu dels Països Catalans) per respondre la qüestió. A més tenir un professor valencià –valencià en exercici- el mateix dia del 300 aniversari de la batalla d’Almansa és tot un luxe. Us hi esperem.
 
http://www.defezweb.net

Per Sant Jordi em faig tres llibreries i la parada de l’Ateneu Barcelonès. Sorpresa i una mica de perplexitat per un èxit relatiu i inesperat de l’ètica empresarial sobre el gènere memorialístic: signo 12 Ética economía y empresa per tan sols 7 L’home que mira. Serà que l’àrea que em toca, de Diagonal en amunt, no està per blocs ni per poesia. De tota manera a Laie i a La Central L’home… sembla que s’havia exhaurit al migdia, segons em diu el servei d’espionatge. Veurem si hi ha reposició.

Em regalen un llibre que intueixo destinat a un gran èxit o com a mínim a un soroll interessant: la història del com si diguéssim principi de l’ordre còsmic (o aixina), que es diu Con mentalidad propia. Historia cultural del pene de David M. Friedman (Península). Que els èxits d’assaig d’aquesta hora siguin una història del penis i una del cervell femení diu alguna cosa del temps que vivim? 

Compro el nou Josep Pernau: Humor de combat (La Campana) una interessant antologia de l’humor sota les dictadures que segur que també serà un èxit.  En canvi, després de pensar-ho una mica decideixo que les Poesies Completes d’en Salvat-Papasseit poden esperar a l’estiu. Com a mínima part que vaig ser de l’edició clandestina i integral d’en Salvat al 1974/75, la nova edició em posa nostàlgic. Sant Jordi no és dia de nostàlgies. 

Des que la setmana abans de Nadal vaig publicar el pròleg al Walden de Thoreau (Símbol Eds.) fins que dimarts passat es va començar a distribuir L’utilitarisme (EdiUOC), han estat tres mesos de no parar a base de publicar llibres nous amb la signatura d’un servidor. Ni més ni menys que mitja dotzena d’aportacions meves i totes prou diferents s’han amuntegat en un trimeste per atzars de la vida als taulells de les llibreries  (algun d’aquests llibres portava més d’un any aturat), quasi sense ni temps per pair novetats. Presentacions de llibres i la consegüent corrua d’entrevistes i ràdios m’han tingut semi col·lapsat fins Setmana Santa i encara costarà reprendre el ritme més calmat que dins el general atabalament de la vida acostumo a portar habitualment. 

Mentre comença a sortir crítica de tots aquests materials nous més enllà del món virtual -la de Pere Saborit a El País i la de Xavier Pla a El Temps són d’agrair i les dels internautes ja ni us ho dic!- encara estan pendents a l’agenda força actes vinculats d’una manera o altra a les darreres publicacions. Millor això que el silenci, és clar, però convindreu amb mi que aquest és un país exagerat. Un parell d’anys sense llibre nou i sis de publicats en 100 dies és com allò de la sequera i les inundacions. 

Al millor dels móns possibles m’agradaria poder pencar a un altre ritme, certament. Com si diguésim de pluja fina i passin-me el tòpic. Per això m’ha agradat tenir un matí de diumenge prou calmat per revisar el conjunt de la feina publicada en la voràgine d’aquests dies i, les coses com siguin, un cop rellegits els materials n’he quedat més content del que m’esperava. Instint filosòfic i una mica de cultureta per plantejar idees. Immodèstia a part. Que l’Alcoberro continua essent imprevisible malgrat els anys, m’està prou bé. 

Per Sant Jordi hi haurà molts Walden (Símbol Ed) i molts Homes que mira (Cossetània) a les parades. Així que espero que en compreu i que el regaleu a dojo. Sóc tot un èxit en la versió menys-seller de l’assaig en català, ho ben asseguro. L’Home que mira a més fins i tot té aquell toc de poesia ì d’ironia que queda bé per Sant Jordi. 

En llibreries trobareu segurament menys Ética, economia y empresa (Gedisa) perquè el tema no fa de la diada -però en signo a la parada de l’Ateneu Barcelonès; i suposo que la UOC encara no ha distribuït L’Utilitarisme que és més escolar, tot i que reivindicar Mill és imprescindible als temps que corren. No crec que us sigui fàcil trobar el Dios de Sunyer i Capdevila (properament El Viejo Topo publica uns articles sobre el bon home aquest) i els materials de Teoria del Coneixement són interns de la UOC.

Molta feina d’un servidor, doncs, malgrat que Sant Jordi no sigui ni pugui ser un dia per a llibres de filosofia. En tot cas, benvolguts happy few, lectors d’aquest bloc i dels meus papers diversos, feu vostre el Sant Jordi, passegeu i si decidiu comprar els meus llibrots que els déus olímpics us ho paguin.

Així estan les coses. Els il·lustrats volen alliberar-nos del passat; els neocons volen alliberar-nos del futur. I la gent del carrer no es vol alliberar de res. Per acabar-ho d’adobar, El Fari té càncer. Pel que sembla, al món l’esperança cada cop va més cara