L’home que mira

Thinking today about the unheroic, ordinary heroes, potser millor no parlar encara de política espessa i esperar que la coherència triomfi sobre el desànim i la lucidesa sobre el pessimisme estèril. Coses de l’endemà de les eleccions, quan de res no se n’ha de fer un gra massa ni tampoc no es pot relativitzar tot. Com a hipòtesi diria  primer que els problemes del republicanisme tampoc no em semblen tan greus, vist que al final s’ha crescrut en presència al territori i que els regidors perduts no ho són en forma de debacle. I segon que l’origen del problema està sobretot en una manca de concrecció ideològica del projecte. S’ha volgut creixer arreu i d’una manera poc matisada. El futur és encara de lluita ideològica i no passa tant per la gestió com per establir uns principis conceptualment clars, lluny de la pura pallassada del profeta Carretero i de l’oportunisme dels Ciutadans pel Càrrec conversos al republicanisme. Ara, però, per acabar-ho d’adobar, surt l’Oriol Amorós i explica que a ERC s’ha de reflexionar una mica. Què deu voler dir “reflexionar una mica”? S’ha de reflexionar, senzillament.

Mai, ningú, enlloc, no ha pogut reflexionar “una mica”. O es reflexiona políticament i (en aquest cas) es fa política republicana, o no es reflexiona i es posa l’Asha Miró (el somriure del Si a l’Estatut) i una Ciutadana pel Càrrec de número dos en una llista electoral republica per Barcelona. Resulta metafísicament impossible ser una mica verge, o una mica puta o estar una mica embarassada. Tampoc ningú no reflexiona una mica. Em consta que a l’Oriol Amorós el seu profe de filo al batxillerat li ho va explicar, això. Però la capacitat d’oblit del personal és sorprenent. No passa res per perdre unes eleccions; però passen coses rares si es perd el nord.

El salari mínim a Espanya és de 575 euros mensuals i un diputat o un polític amb càrrec en qualsevol gran ciutat cobra al voltant de 6000 euros. A més a Espanya et pots quedar a l’atur legalment amb un preavís de només dues setmanes ( a Europa cal avisar amb dos mesos de promig ). No sé a algú se l’hi ha acudit vincular aquestes dates amb l’abstenció electoral, però convindria fer-ho. Per tal que algú que pretén cobrar sis mil euros pugui trobar arguments que mobilitzin algú que no arriba ni als sis-cents, cal ser un geni de la sofística. Ni Calícatres sapientíssim amb tota la seva llàvia no se n’hagués sortit.

Sobre les cases de putes, Montaigne deia que el vici no era entrar-hi sinó sortir-ne. Com que fins dilluns o dimarts la feina m’impedirà tornar a matxucar aquest bloc (si no passa alguna cosa molt rara abans), vull aprofitar aquesta anotació per desitjar als meus amics que es dediquen a la política municipal que practiquin la via montaigniana. El vici no és guanyar les eleccions, sinó perdre-les.  

Quan l’Albert R. m’ha presentat com a filòsof eclèctic, m’he sentit obligat a respondre de memòria i a la manera clàssica: je ne sache meilleure école à former la vie que de lui proposer incessamment la diversité de tant d’autres vies. Confesso que m’he quedat amb l’audiència. Però no sé si per culpa de Montaigne, per la sensatesa de la frase o per la meva pronúncia cada vegada més desastrosa. Són les coses que té això de viure de llibres. 

Quan escric un post a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, per culpa de la situació dels ordinadors de la docta casa sempre veig davant per davant els mostatxos blancs del senyor Cerdà –l’urbanista de l’Example- que em mira sorneguer.  Posa tota la cara de dir no te’n sortiràs pas, fotis el que fotis, no te’n sortiràs pas! I li veig un somriure d’escepticisme que em sembla s’ha reforçat des de la netega del quadre. Cerdà al seu temps fou considerat ni més ni menys que “enemic de Barcelona” perquè no volia deixar construir amb la densitat que pretenien els propietaris. D’aquí a deu minuts a l’Ateneu comença un debat entre tots els candidats a alcalde i jo no puc deixar de preguntar-me: si fos avui a qui votaria Cerdà?

Fa gairebé 40 anys el gran Pier Paolo Pasolini va escandalitzar els progres del seu temps recordant una cosa òbvia: eren infinitament més proletaris els polis mal pagats que dissolien les manis de pseudoesquerranosos al dopo 68 que no pas els nens de papà universitaris disfressats de comunistes i que jugaven a revolucionaris amb la mamma al costadet i l’advocat “de pago” disposat a justificar-los qualsevol bestiesa. Doncs jo estic a favor de Pasolini. Entre un treballador que es juga la vida defensant els ciutadans al cos dels Mossos d’Esquadra i un pijo universatari radicalitzadet i fill de papi que fot d’okupa, no hi ha color! Un poli es pot equivocar, un okupa viu en l’error conceptual. Perquè si algú es creu que els pisos es regalen i que les birres han de ser gratis pel poble, pateix un error conceptual, això és obvi.

Paradoxalment en la societat democràtica el poli és feble (el que sempre s’ha d’autojustificar, el que sempre ha de demanar perdó per existir és feble, aquí i arreu) i en canvi qualsevol lladregot de carteres al metro és el fort  (si no et poden enxironar mai encara que robis àvies indefenses vol dir que ets fort i molt xulo, òbviament!). Això, es miri com es miri, constitueix un problema mal resolt de la democràcia, sobretot si un sistema garantista es degrada i dóna sensació d’impunitat als qui estan en el bàndol de l’error -i que per això mateix mereixen una temporadeta a la presó per recapacitar.

Tan malament està el judici moral -vulgarment anomenat senderi o “sensori comú” pels escolàstics- per tal que la policia catalana  mal anomenada “autonòmica” per alguna gent que simplement la voldrien inexistent) hagi de ser sospitosa sistemàticament de qualsevol excés? Qui s’ha begut l’enteniment? Serà que a mi em va torturar durant cinc dies (amb cinc nits) la policia espanyola l’any 1975 però ho tinc clar: policia la justa i necessària – ni més ni menys. I puix que parla català, Déu li doni glòria.

El Praxitèle d’Alain Pasquier i Jean-Luc Martinez (Musée du Louvre, Ed. Samogy), és d’aquella mena de llibres tan cultes i tan gruixuts que et deixen sense esma per uns quants mesos. Els comissaris de l’exposició han fet una feina exhaustiva i exposen una erudició i una documentació impressionant però en el fons profundament decebedora. Saber que no ens queda res de cert de la seva obra potser produeix un sentiment de justícia científica però també ens deixa un buit -no tan sols estètic.

M’hauria agradat una mica de fantasia platònica al catàleg, perquè sempre m’havien fet creure (els hel·lenistes ja se sap són fantasiosos) que Praxíteles és la filosofia de Plató posada en escultura. Plató -uns deu anys més gran que Praxíteles- i l’escultor -sembla que membre d’una família poderosa d’Atenes- es devien conèixer i s’ha dit que hi ha una contradicció entre la crítica platònica a la pintura i el respecte que tenia per l’escultura -al cap i a la fi art “idealitzat” gràcies a la matemàtica dels cànons de Políclet. A més, el pare de Sòcrates era escultor i suposo que això també és un mèrit.

Quan Plató diu al Càrmides que la bellesa és més gran quan el cos és nu: havia vist l’Afrodita de Cnido?  Què hi ha de la història de Friné i Praxíteles en el rerafons del Banquet?

Ja és mala pata, coi! Escric un post animant a llegir un llibre de teoria històrica i de reflexió política important però sionista (pecat greu!) i al cap de poques hores em truca una de les goles profundes més clàssiques de Barna per rallar (a mi que estic fora del món com un anacoreta), del cas de la banda de gansters jueus que segons pretén s’està explicant en veu baixa a tots els jutjats barcelonins. No sé com dir-li que el tema m’agafa de molt lluny i a més jo també he llegit la plana 27 de El Mundo (Catalunya) aquest dissabte.

Tinc una profunda admiració pels intoxicadors en política. Tots els que he conegut eren persones d’una bondat extrema, disposats a suportar amb estoïcisme situacions molt dures per fer triomfar els que ells consideren la veritat de la vida. Els intoxicadors polítics del país (excepte els qui treballen als diaris i es fan un sobresou a la delegación del gobierno o al revés)  estan en aquest submón informatiu per pura afecció -em consta que no hi guanyen ni cinc!- i es mouen per un curiós sentit del deure cívic i per pures ganes de xafar la guitarra a les forces del mal. Després quan els qui els han fet servir els jubilen (generalment sense agrair-los els serveis), les goles profundes escriuen llibres sobre Berga i resulta que s’han gastat l’herència en una col·lecció de llibres sobre les carlinades o en ajudar una onagé improbable. O pitjor, s’han enamorat d’una alumna del master i no s’entenen ni ells mateixos. No parlo de ningú, naturalment. O potser si.

Mentre passo el cap de setmana veient el mar blau i llegint el totxo de l’exposició Praxiteles del Louvre no sé com dir-li al meu intoxicador que efectivament sembla que aquí hi ha un cas, Colombo; però jo no sóc novel·lista, ni tinc tanta fantasia política. Sembla que hi ha marro en la història dels dos germans Noy, soldats de l’exercit d’Israel que van atracar la joieria Unión Suiza de la Diagonal de Barcelona l’any 2000 i han desaparegut perquè, per error judicial, se’ls va deixar en llibertat al gener passat. La Audiencia de Barcelona -diu El Mundo- se encontró con la desagradable sorpresa de que Eitan Neftalí y Oz Sholomo se habían volatilizado. De la resta tot el que m’explica la gola profunda em sembla insegur, però no impossible. Viure és no saber res segur, naturalment. Però la curiositat si que me l’han oberta.

Sorprenent, però cert: hi ha llibres que tothom hauria d’haver llegit i que en realitat no ha llegit ningú. Als darrers tres mesos he esmentat diverses vegades, en seminaris de filosofia política i en reunions de suposats experts en polítiques d’immigració, el llibre Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental d’Avishai Margalit i Ian Buruma (Península, 2005). Però com si res. No l’ha llegit ningú. O al menys no l’ha llegit la gent amb qui he pogut parlar entre els grups que se suposaria que estan a l’aguait d’aquests temes. Nem pas bé. La cultura surt cara però la ignorància dels textos clàssics  que tenen alguna gent (i Occidentalismo és un clàssic) ens sortirà caríssima.

Nem pas bé si volem entendre els problemes culturals de fons del xoc de civilitzacions famós i no tenim ni la més mínima familiariatat amb els arguments de referència sobre el tema. S’ha de llegir Occidentalismo ni que sigui per discrepar-ne. La tesi del ressentiment com a motor de la movilització antioccidental (o dit en vulgar i xaró: el quiero y no puedo musulmà i tercermundista com a eina que explica l’odi al liberalisme i a les societats obertes) segurament s’hauria d’explicar més a poc a poc i de de matisar força més del que fan Buruma i Margalit, però resulta absurd ignorar-la per un prejudici estètic bonista. Que els febles s’alimenten del ressentiment és una tesi prou antiga (és d’origen cínic i està en Spinoza i en La Rochefoucauld) i no ho va descobrir Nietzsche. Que l’ésser humà pot arribar a odiar la bondat i la llibertat i triar la submissió i l’esclavatge potser parla malament de nosaltres mateixos com a humanitat, però no és cap tesi absurda. 

Ja sé que esmentar Margalit al món acadèmic català resulta gairebé anatema (per comunitarista i pel paper una mica ridícul que va fer en la seva estada al Fòrum de Barcelona, lamentant retòricament «la crucifixió d’Israel» que segons sembla -i ja és tenir barra- està fent l’esquerra occidental ). Però un esforç de cultureta no costa tan redéu!     
 

1.- Als savis en la cosa de la política no els agraden les eleccions municipals perquè diuen que hi prima el factor personal. Als periodistes, en canvi, els encanten les eleccions municipals precisament perquè hi prima el factor personal. Més aviat sembla que el factor personal prima, però també aprima les ganes de votar, sobretot si no te’n refies gaire  -o si et deprima la companyia del candidat (per exemple: votar Portabella és votar Asha Miró. Quina decadència del bon gust!).

2.- Fa anys que dic que l’abstenció, lluny de ser un símptoma de crisi de la democràcia, és una mostra del seu èxit. Com que el sistema funciona sol un munt de gent considera que no cal ni preocupar-se per votar. És com els rellotges que funcionen amb suc de canell i no cal donar-los corda. Ara imagineu-vos que gent que no saben de què parlen ni per què opinen el que opinen es posessin a votar en massa. Francament el resultat seria horrible És quan les coses van fatal que la gent vota…

3.- Xerrant amb l’A., em diu que no li agrada Barcelona perquè hi ha massa immigrants. Li responc que si per ventura queda un lloc al món on no hi hagi immigrants -on no hi vulguin anar ni els negres, ni els moros, ni…- segurament deu ser un lloc sinistre i francament infecte.