L’home que mira

Junio 29, 2007

L’home que mira a COM Ràdio

Guardado en: Filosofia — ralco @ 3:37 pm

 

Aquesta nit de divendres, de dotze a una de la matinada a La Malla, el programa de tendències internàutiques de COM Ràdio que presenta Mònica López fem una reflexió sobre aquests anys de L’home que mira, parlem del llibre que n’ha sortit, del projecte que hi ha al darrera del bloc -del moviment blocaire tal com l’he vist des d’un racó- i del sentit que he volgut donar al web http://www.alcoberro.info des de setembre del 2.000 com a eina per fer filosofia per a ciutadans. Us hi esperem 

El carrer d’un tot sol

Guardado en: Filosofia — ralco @ 12:18 pm

 

A la medina de Fez  hi ha un carrer tan estret que en diuen el carrer d’un tot sol. Ara Tahar Ben Jelloun acaba de posar aquest títol a una de les seves novel.les, que encara no he llegit. El títol, però, és una premonició del destí humà.  Per cert, si us perdeu per Fez a part de la mesquita que és un dels llocs més angoixants que conec, no deixeu de visitar el Cementiri andalusí. Després de l’angoixa, la calma.

Junio 28, 2007

Curs 73105 - Vint hores amb Stuart Mill

Guardado en: Educació — ralco @ 8:37 pm

A l’Escola d’Estiu del Col·legi de Llicenciats (C/Montealegre, nº6, al Barri Vell, davant del CCCB) la setmana entrant dedicarem 20 hores en horari de tarda a oferir Eines per a la lectura de John Stuart Mill i la tradició utilitarista en un curs dedicat a ciutadans curiosos i a professors que han d’explicar Mill com a autor obligatòria en l’assignatura de Filosofia II al batxillerat.

Als temps que corren, l’utilitarisme s’està convertint -en debat amb formulacions comunitaristes i neoliberals- en la darrera esperança de la democràcia. L’utilitarisme és una filosofia que no promet gaire, però que fins ara compleix el que ofereix. Ens hi trobem! 

http://www.cdl.cat 

El programa de tota l’Escola d’Estiu a:  http://www.cdl.cat/_cursos/escola_estiu/EE2007.pdf 

Paris, freeeeeeeeee !

Guardado en: Societat — ralco @ 4:19 pm

Encara no he vist l’entrevista de la CNN a Paris Hilton, però el fenomen no s’atura i la seva posada en llibertat ha estat notícia mundial. El regne de la bogeria ven i fa vendre. A veure qui ens estalvia ara el regne de la moralina previsible i banal a partir d’anàlisis perdonavides de la circumstància. 

Les icones més superficials, el material de rebuig de les cultures de masses són el millor termòmetre que conec sobre el canvi social. Britney Spears, Paris Hilton, etc., no són ni veritat ni mentida: són símptomes. L’error és jutjar moralment situacions que en elles mateixes pertanyen al món de la representació. Benvolguts caçadors de tendències que us heu perdut entre aquestes planes; hi ha un nom de sociòleg (de fet un crític musical reciclat) a seguir ara mateix: Chuck Klosterman. Té fins i tot entrada a la Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Chuck_Klosterman 

Em quedo amb una frase seva sobre Bono (U2): Si la teva vida sencera és un espectacle. ¿això fa que tot el que tu fas no sigui autèntic? Aquest paio és real o és un autèntic imbècil? Qui pugui respondre aquesta pregunta té la clau de l’explicació dels propers canvis socials: què té en comú la Vane de Cornellà amb la Hilton (de Paris)?    

   

Junio 25, 2007

Anat tancant barraca (I) Llibres

Guardado en: Llibres — ralco @ 4:15 pm

 

Com cada any, a finals de mes aturarem el bloc per tenir temps de llegir, de viatjar, d’estudiar i potser per repensar la paradeta internàutica. Amb una mica de sort i amb noves propostes la reprendem al setembre. Enguany hem tingut una mica oblidat el web i, malgrat tot, des de mitjans de desembre portem gairebé 30.000 visites. Potser aquest estiu entre viatge i viatge (vull estudiar Renaixement a Florència i fer la ruta de l’exili català del 1714 per Viena i Europa Central) podrem preparar més materials. Amén, que vol dir així sia.

En tot cas em queden quatre o cinc posts i no voldria deixar passar l’oportunitat de fer algunes recomanacions internàutiques i bibliogràfiques a qui passi per aquí. No és que tingui cap especial vocació de crític literari, però veient com està de desnerida la crítica local, us ofereixo immodestament una proposta alternativa (la meva) de lectures d’estiu (i segur que em deixo molts llibres interessants): 

En filosofia, si no els heu llegit, no us perdessiu els Escritos políticos de Cornelius Castoriadis (Los libros de la Catarata, 2006) i Democracia y relativismo (Trotta, 2007) del mateix autor. A partir d’aquest bon senyor -avui tan oblidat- es podria plantejar un debat teòric molt més racional que el de la nòria cons i neocons. En un nivell més divulgatiu està francament bé (és divertit, es llegex sense complexos i s’entén fins i tot si no sabeu res sobre filosofia) El perro de Rousseau de David Edmonds i John Eidinow (Península, 2007) va sobre la diferència entre Hume i Rousseau, però narrada en gran estil -i alguna cosa més. 

En literatura no sereu ningú (he, he!) si no heu llegit la gran novel·la d’Alaa Al Aswani: L’edifici Iaqubian (Ed. 1984). Genial. És tot un futur Nobel i ara que ja tenim Pamuk en català a Bromera (genial també), amb Al Aswani fareu un pas més. Em sembla del millor que vist en narrativa des de fa dos o tres anys. Si de la mateixa editorial 1984 us empasseu també els bells Contes de Geòrgios Viziïnós, quedareu més que satisfets i entre tots dos llibres ja s’omple un estiu. 

Per a “no tan lectors” hi ha dos llibres que baixen en un cap de setmana, però summament intel·ligents: el de Joaquim Roglan: Combat a mort: Gironès i els boxadors catalans perseguits pel franquisme (Angle Editorial, 2007). Fa olor de liniment i documenta una tradició popular; imprescindible per als qui detesteu els pijos. L’altre text à ne pas manquer per passar tardes magnífiques és el de Gaetano Savattieri: Los sicilianos (Melusina, 2007). Va sobre el que diu el seu títol i ho explica perfecte. 

És clar que si algú es vol llegir L’home que mira de Ramon Alcoberro (Cossetània), li quedaré eternament agraït. Tinc la sensació que és un llibre honest. Es pot demanar per Internet a http://www.alcoberro.info. De Cossetània, les Obres Completes de Bladé Desumvila i el Ràdio Pirenaica de Teresa Pàmies són també recomanables si us agrada la història i voleu entendre el país sense barcelonacentrismes. http://www.cossetania.com

 

 

Junio 24, 2007

Sala Molins

Guardado en: Filosofia — ralco @ 11:39 am

 

Dilluns a L’Ateneu Barcelonès tanquem el curs amb la presència d’un dels personatges més imprevisibles del panorama cultural català: el catedràtic emèrit de París I - Sorbona i de Toulouse-Le Mirail: Lluís Sala-Molins. 

Sala-Molins, un producte de la Catalunya vigatana que, com diu amb ironia ell mateix, ha passat de la infància jaculatòria a la vellesa blasfematòria, és un a acadèmic gens convencional. Ha publicat Le Code Noir el llibre que recull les lleis de negres promulgades per Lluís XIV -un llibre que coneix per cor qualsevol universitari africà- i li devem també l’edició científica del Manual dels Inquisidors, del dominic gironí Nicolau Eimerich, el llibre que explica amb pels i detalls el funcionament de la Inquisició com a aparell repressiu. A més ha editat Llull i ara té en llibreries Le calvaire de Canaan i Le livre rouge de Yahvé. Suficient com perquè el món acadèmic francès i espanyol hagi decidit la pura i simple inexistència del personatge. 

Desconnectat de fa anys de Barcelona, retrobar Sala-Molins ens ha semblat la millor manera de tancar un curs de Ateneu magnífic pel que fa a ressò públic i a qualitat del treball fet. Que el pensament radical no afluixi ! 

Junio 22, 2007

Aventura ferroviària

Guardado en: Societat — ralco @ 9:09 pm

 

Generalment dormo poc. Avui, a més, tenia revisió d’exàmens a Girona; així que a dos quarts de vuit he arribat a l’estació de Sants amb la curiosa intenció d’agafar una cosa tan normal com un tren de la reputada línia Catalunya Exprès i allí ha començat la meva aventureta del dia. Que si un euromed ha descarrillat a la línia de Gavà, que si no hi ha vies lliures, que s’han suprimit dos trens a Girona i que no sabem quan podrà sortir. Tot ho ha explicat ràdio macuto, això si. Res oficial, ni res confirmat.

Toquen les vuit i les nou i metafòricament ens toquen allò que no sona. Algú diu per megafonia l’avaria no se solucionarà i ens quedem glaçats.L’estació es va omplint perillosament d’una gernació cada cop més exaltada, massavament disposada a recordar el finíssim detall que l’Espanya que ens roba cada dia 42 milions d’euros no és ni capaç de donar informació creïble per megafonia. A canvi d’un espoli fiscal inaudit hem de menjar merda i trobar-la apetitosa. I el gironí que dirigeix la cosa de les obres pñubliques de la Generalitat tocant el violí.

Tot d’una comuniquen que el tren a Girona sortirà de… L’Hospitalet de Llobregat. Lògicament sembla impossible però és que Espanya és un país impossible, per tant una mica de lògica ja té la cosa. Invasió de la via i tira pel dret. Arriba l’expedició a L’Hospitalet i el cap d’estació quan ens veu baixar amb cara de mala hòstia es posa nerviosíssim i s’atrinxera  al despatx. Al cap de deu minuts surt, posant-se l’americana vermella i quasi tremolant. Ens prega que tornem a Barcelona. Tres minuts abans de les deu (l’hora en què havia convocat els alumnes a revisió d’exàmens) arribem a Barcelona. Mentre tant l’estació s’havia anat buidant. Marxo a protestar o al menys a demanar un certificat que demostri als meus alumnes que si arribo tard no és per culpa meva i perdo la resta del grup gironí. Quan passen cinc minuts justos de les deu comuniquen -només un cop- la sortida immediata d’un tren cap a Girona. Corro com un espiritat. El tren és pràcticament buit. Arribar jo i sortir el comboi és el mateix. A Sant Celoni retrobo la gent -i això si: a Maçanet ha passat el revisor no fos cas que haguésim pujat sense bitllet.
 

Junio 21, 2007

Montaigne al web

Guardado en: Llibres — ralco @ 12:16 pm


  
L’aparició el mes passat a França del nou volum de La Pleyade amb els Assaigs de Montaigne que recupera l’edició de Marie de Gournay, la fille d’aliance, del filòsof, ha provocat una revifalla de l’interès pel senyor batlle de Bordeus que va fer d’ell mateix la matèria del seu llibre. A més coincideix amb la publicació, aquests mateixos dies, d’una traducció catalana dels Assaigs a cura de Vicent Alonso del llibre II (per Nadal havia sortit el primer i el III –diuen que el més significatiu- va sortir ja fa molts anys, el 1984, a Ed. 62). ¿Torna Montaigne?


És temps d’escepticisme i de no pintar “l’estre”, sinó el “passage”. És temps de no deixar-se arrosegar per allò massa primari, no fos cas que entre tots plegats s’iniciï alguna Fronda. Per als qui més aviat som partidaris de La Boétie (ja m’enteneu; de la canya i del Contra l’Un) és temps de llegir el senyor Michel de Montaigne, que va aprendre filosofia llegint Sèneca, viatjant a cavall i suportant els maleïts càlculs renals.
 
http://www.alcoberro.info/planes/montaigne0.htm
 
 

 

Junio 19, 2007

Ha mort El Fari

Guardado en: Societat — ralco @ 2:34 pm

El món és més trist.  

Junio 18, 2007

Efecte Frankfurt, efecte Cela

Guardado en: Llibres — ralco @ 3:58 pm


Al cap i a la fi, no hi ha hagut polseguera Frankfurt i el personal s’ha agafat amb la millor educació i fins amb indiferència la famosa llista dels nostres representants literaris que semblava que havia de ser l’escàndol literari de l’any. L’equip d’escriptors que aniran a la Fira ha resultat d’allò més previsible: confirma la pujada dels Imparables (evident per qualsevol que estigui al dia de les novetats editorials) i la victòria per golejada de l’equip d’Anna Solé-Pont / Pontas (que per això és la comissària de la Fira)  sobre l’equip Balcells / Mamà Grande, que està cada cop més envellit i que juga tan clàssic com poc àgil. Si fos futbol diríem que el resultat estava cantat.
 
No hi haurà cacau polític ni literari per Frankfurt i això no pas per les misèries frankfurtianes, sinó per pura por a l’efecte Cela que –aquest si– resulta mortal a la butxaca. L’efecte Cela és una síndrome literària i alhora una llei del comerç de llibres, que diu que un escriptor excessivament mediàtic és un fracàs de vendes cantat quan treu el segon llibre L’efecte Cela pot definir-se com una barreja entre el cansament i la pura indiferència del lector que el porta a donar per llegits llibres que no s’han llegit perquè, senzillament, no li fan cap falta.

Com a síndrome va ser diagnosticada per llibreters i distribuïdors quan Cela va rebre el Planeta l’any 1994 -després del Nobel- i la segona classificada, Àngeles Caso, va vendre en llibreries fins a quatre vegades més el clàssic, que per postres es va trobar amb una demanda per plagi. Cela, que era un gran escriptor fins i tot quan escrivia malament, tenia unes vendes més que limitades i quasi patètiques en llibreria, com li passa actualment a Francisco Umbral i segurament per les mateixes raons: la gent que el trobava fins a la sopa (literalment: feia anuncis de la guia Campsa menjant sopa), se n’acabava afartant i no comprava els seus llibres perquè els considerava curiositats i no literatura.
 
Per molt que ho pretenguin els polítics, dubto molt que cap escriptor català ni castellà es vulgui cremar amb unes declaracions sobre Frankfurt que l’aboquin a l’efecte Cela. El mercat literari és tan irracional com qualsevol altre que ven productes de temporada i no paga la pena donar-hi més voltes. Cremar-se per Frankfurt o anar de folklòrica patriotera (de qualsevol pàtria) és una estratègia literària patètica. Cap escriptor d’un mínim ressò no calcula tan malament.

Junio 15, 2007

Preparar cursos

Guardado en: Educació — ralco @ 10:26 pm

 


 
Això de l’Internet és d’una justícia  mercantil purament -i joiosament- matadora. Fa tres dies (amb els fervors de la Selectivitat) servidor tenia tres-centes i moltes visites a http://www.alcoberro.info i avui amb prou feines arribaré a la setantena. I després diran que el sistema és injust. Però si l’entén una criatura! Ningú no és imprescindible: si interesses et busquen i quan no interesses passen de tu i a tirar milles…


Posem-hi bona cara perquè s’acosta l’estiu que és l’hivern gelat dels webs de filosofia. A més, la nostàlgia és un error i un horror. En les societats líquides les adhesions són gasoses (totes, també les polítiques: pregunteu-ho a Pilar Rahola o a Asha Miró)

Però no parlarem de coses tristes. El present webaire més circumstancial és un comentari personal de l’Abstract de Hume que tenia mandrejant de fa temps i que s’acaba d’incorporar a la xarxa. El trobareu a http://www.alcoberro.info/pdf/hume5.pdf per si encara us queden ganes. I el proper projecte, la propera aventi, serà un curs al juliol sobre Stuart Mill i l’utilitarisme (20 hores, en horari de tarda) a l’Escola d’Estiu del Col·legi de Llicenciats a Barcelona. Que no s’aturi la màquina, no fos que algú prengui mal. A més he preparat una tria de casos de debat que posaran els pels de punta a tots els kantians. Hi ha més informació a http://www.cdl.cat


La nostàlgia és un error. Un horror. ¿Ens la curarem preparant uns textos sobre Montaigne?  
 

Més sobre els divins

Guardado en: Societat — ralco @ 11:37 am

Abans de ser una categoria política, la gauche divine era un medi, un ambient. Era aquella frase definitiva i autoirònica d’Arielle Dombasle, la companya de Bernard-Henri Lévy: Bernard se’n va a Bòsnia i jo a Yves Saint Laurent. Com han canviat els temps –i per a mal. Ara a BHL li donen un premi d’un diari amb tanta caspa com El Mundo. I el que és molt pitjor: Saint Laurent es va jubilar el 2002.

La nostra última esperança és que Paris (Pag’is) Hilton surti aviat de la trena i vagi a solidaritzar-se amb Darfur que és el must dels tercermundistes. Un terç de mundistes i dos terços de mundans.
 

Junio 14, 2007

Què se n’ha fet de la gauche divine?

Guardado en: Societat — ralco @ 9:58 pm

 

A França en deien gauche caviar, a Anglaterra la Champagne Left, a Alemanya eren la Toskaner Fraktion (perquè els agrada passar les vacances prop de la sagrada ciutat de Florència) i als States van ser els 5 th Avenue Liberals, el nom del carrer que envolta Central Park. Què se n’ha fet de la nostra gauche divine, ai las! Estan molt vellets però encara s’enyoren. 

Ells, els darrers voltaireans, elles, les hereves de Mme du Deffand o de Mme Tencin. Ells, els Bloomsbury sarrianencs, els Gordon Fry i els E.M. Forter nostrats. Elles, sobretot, les Virginies Woolf i les Lydia Lopokova de les nits adolescents. I ara ja no els coneix ningú. És cruel la vida.  Tal com s’estan posant les coses al capitalisme global acabarem enyorant aquells rics que es disfressaven de pobres i tenien (encara) mala consciència. Detestats i envejats, anys enrera. Simples desconeguts ara.  

 

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress