L’home que mira

Aquesta nit de divendres, de dotze a una de la matinada a La Malla, el programa de tendències internàutiques de COM Ràdio que presenta Mònica López fem una reflexió sobre aquests anys de L’home que mira, parlem del llibre que n’ha sortit, del projecte que hi ha al darrera del bloc -del moviment blocaire tal com l’he vist des d’un racó- i del sentit que he volgut donar al web http://www.alcoberro.info des de setembre del 2.000 com a eina per fer filosofia per a ciutadans. Us hi esperem 

A la medina de Fez  hi ha un carrer tan estret que en diuen el carrer d’un tot sol. Ara Tahar Ben Jelloun acaba de posar aquest títol a una de les seves novel.les, que encara no he llegit. El títol, però, és una premonició del destí humà.  Per cert, si us perdeu per Fez a part de la mesquita que és un dels llocs més angoixants que conec, no deixeu de visitar el Cementiri andalusí. Després de l’angoixa, la calma.

A l’Escola d’Estiu del Col·legi de Llicenciats (C/Montealegre, nº6, al Barri Vell, davant del CCCB) la setmana entrant dedicarem 20 hores en horari de tarda a oferir Eines per a la lectura de John Stuart Mill i la tradició utilitarista en un curs dedicat a ciutadans curiosos i a professors que han d’explicar Mill com a autor obligatòria en l’assignatura de Filosofia II al batxillerat.

Als temps que corren, l’utilitarisme s’està convertint -en debat amb formulacions comunitaristes i neoliberals- en la darrera esperança de la democràcia. L’utilitarisme és una filosofia que no promet gaire, però que fins ara compleix el que ofereix. Ens hi trobem! 

http://www.cdl.cat 

El programa de tota l’Escola d’Estiu a:  http://www.cdl.cat/_cursos/escola_estiu/EE2007.pdf 

Encara no he vist l’entrevista de la CNN a Paris Hilton, però el fenomen no s’atura i la seva posada en llibertat ha estat notícia mundial. El regne de la bogeria ven i fa vendre. A veure qui ens estalvia ara el regne de la moralina previsible i banal a partir d’anàlisis perdonavides de la circumstància. 

Les icones més superficials, el material de rebuig de les cultures de masses són el millor termòmetre que conec sobre el canvi social. Britney Spears, Paris Hilton, etc., no són ni veritat ni mentida: són símptomes. L’error és jutjar moralment situacions que en elles mateixes pertanyen al món de la representació. Benvolguts caçadors de tendències que us heu perdut entre aquestes planes; hi ha un nom de sociòleg (de fet un crític musical reciclat) a seguir ara mateix: Chuck Klosterman. Té fins i tot entrada a la Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Chuck_Klosterman 

Em quedo amb una frase seva sobre Bono (U2): Si la teva vida sencera és un espectacle. ¿això fa que tot el que tu fas no sigui autèntic? Aquest paio és real o és un autèntic imbècil? Qui pugui respondre aquesta pregunta té la clau de l’explicació dels propers canvis socials: què té en comú la Vane de Cornellà amb la Hilton (de Paris)?    

Com cada any, a finals de mes aturarem el bloc per tenir temps de llegir, de viatjar, d’estudiar i potser per repensar la paradeta internàutica. Amb una mica de sort i amb noves propostes la reprendem al setembre. Enguany hem tingut una mica oblidat el web i, malgrat tot, des de mitjans de desembre portem gairebé 30.000 visites. Potser aquest estiu entre viatge i viatge (vull estudiar Renaixement a Florència i fer la ruta de l’exili català del 1714 per Viena i Europa Central) podrem preparar més materials. Amén, que vol dir així sia.

En tot cas em queden quatre o cinc posts i no voldria deixar passar l’oportunitat de fer algunes recomanacions internàutiques i bibliogràfiques a qui passi per aquí. No és que tingui cap especial vocació de crític literari, però veient com està de desnerida la crítica local, us ofereixo immodestament una proposta alternativa (la meva) de lectures d’estiu (i segur que em deixo molts llibres interessants): 

En filosofia, si no els heu llegit, no us perdessiu els Escritos políticos de Cornelius Castoriadis (Los libros de la Catarata, 2006) i Democracia y relativismo (Trotta, 2007) del mateix autor. A partir d’aquest bon senyor -avui tan oblidat- es podria plantejar un debat teòric molt més racional que el de la nòria cons i neocons. En un nivell més divulgatiu està francament bé (és divertit, es llegex sense complexos i s’entén fins i tot si no sabeu res sobre filosofia) El perro de Rousseau de David Edmonds i John Eidinow (Península, 2007) va sobre la diferència entre Hume i Rousseau, però narrada en gran estil -i alguna cosa més. 

En literatura no sereu ningú (he, he!) si no heu llegit la gran novel·la d’Alaa Al Aswani: L’edifici Iaqubian (Ed. 1984). Genial. És tot un futur Nobel i ara que ja tenim Pamuk en català a Bromera (genial també), amb Al Aswani fareu un pas més. Em sembla del millor que vist en narrativa des de fa dos o tres anys. Si de la mateixa editorial 1984 us empasseu també els bells Contes de Geòrgios Viziïnós, quedareu més que satisfets i entre tots dos llibres ja s’omple un estiu. 

Per a “no tan lectors” hi ha dos llibres que baixen en un cap de setmana, però summament intel·ligents: el de Joaquim Roglan: Combat a mort: Gironès i els boxadors catalans perseguits pel franquisme (Angle Editorial, 2007). Fa olor de liniment i documenta una tradició popular; imprescindible per als qui detesteu els pijos. L’altre text à ne pas manquer per passar tardes magnífiques és el de Gaetano Savattieri: Los sicilianos (Melusina, 2007). Va sobre el que diu el seu títol i ho explica perfecte. 

És clar que si algú es vol llegir L’home que mira de Ramon Alcoberro (Cossetània), li quedaré eternament agraït. Tinc la sensació que és un llibre honest. Es pot demanar per Internet a http://www.alcoberro.info. De Cossetània, les Obres Completes de Bladé Desumvila i el Ràdio Pirenaica de Teresa Pàmies són també recomanables si us agrada la història i voleu entendre el país sense barcelonacentrismes. http://www.cossetania.com

Dilluns a L’Ateneu Barcelonès tanquem el curs amb la presència d’un dels personatges més imprevisibles del panorama cultural català: el catedràtic emèrit de París I - Sorbona i de Toulouse-Le Mirail: Lluís Sala-Molins. 

Sala-Molins, un producte de la Catalunya vigatana que, com diu amb ironia ell mateix, ha passat de la infància jaculatòria a la vellesa blasfematòria, és un a acadèmic gens convencional. Ha publicat Le Code Noir el llibre que recull les lleis de negres promulgades per Lluís XIV -un llibre que coneix per cor qualsevol universitari africà- i li devem també l’edició científica del Manual dels Inquisidors, del dominic gironí Nicolau Eimerich, el llibre que explica amb pels i detalls el funcionament de la Inquisició com a aparell repressiu. A més ha editat Llull i ara té en llibreries Le calvaire de Canaan i Le livre rouge de Yahvé. Suficient com perquè el món acadèmic francès i espanyol hagi decidit la pura i simple inexistència del personatge. 

Desconnectat de fa anys de Barcelona, retrobar Sala-Molins ens ha semblat la millor manera de tancar un curs de Ateneu magnífic pel que fa a ressò públic i a qualitat del treball fet. Que el pensament radical no afluixi ! 

Generalment dormo poc. Avui, a més, tenia revisió d’exàmens a Girona; així que a dos quarts de vuit he arribat a l’estació de Sants amb la curiosa intenció d’agafar una cosa tan normal com un tren de la reputada línia Catalunya Exprès i allí ha començat la meva aventureta del dia. Que si un euromed ha descarrillat a la línia de Gavà, que si no hi ha vies lliures, que s’han suprimit dos trens a Girona i que no sabem quan podrà sortir. Tot ho ha explicat ràdio macuto, això si. Res oficial, ni res confirmat.

Toquen les vuit i les nou i metafòricament ens toquen allò que no sona. Algú diu per megafonia l’avaria no se solucionarà i ens quedem glaçats.L’estació es va omplint perillosament d’una gernació cada cop més exaltada, massavament disposada a recordar el finíssim detall que l’Espanya que ens roba cada dia 42 milions d’euros no és ni capaç de donar informació creïble per megafonia. A canvi d’un espoli fiscal inaudit hem de menjar merda i trobar-la apetitosa. I el gironí que dirigeix la cosa de les obres pñubliques de la Generalitat tocant el violí.

Tot d’una comuniquen que el tren a Girona sortirà de… L’Hospitalet de Llobregat. Lògicament sembla impossible però és que Espanya és un país impossible, per tant una mica de lògica ja té la cosa. Invasió de la via i tira pel dret. Arriba l’expedició a L’Hospitalet i el cap d’estació quan ens veu baixar amb cara de mala hòstia es posa nerviosíssim i s’atrinxera  al despatx. Al cap de deu minuts surt, posant-se l’americana vermella i quasi tremolant. Ens prega que tornem a Barcelona. Tres minuts abans de les deu (l’hora en què havia convocat els alumnes a revisió d’exàmens) arribem a Barcelona. Mentre tant l’estació s’havia anat buidant. Marxo a protestar o al menys a demanar un certificat que demostri als meus alumnes que si arribo tard no és per culpa meva i perdo la resta del grup gironí. Quan passen cinc minuts justos de les deu comuniquen -només un cop- la sortida immediata d’un tren cap a Girona. Corro com un espiritat. El tren és pràcticament buit. Arribar jo i sortir el comboi és el mateix. A Sant Celoni retrobo la gent -i això si: a Maçanet ha passat el revisor no fos cas que haguésim pujat sense bitllet.
 

  
L’aparició el mes passat a França del nou volum de La Pleyade amb els Assaigs de Montaigne que recupera l’edició de Marie de Gournay, la fille d’aliance, del filòsof, ha provocat una revifalla de l’interès pel senyor batlle de Bordeus que va fer d’ell mateix la matèria del seu llibre. A més coincideix amb la publicació, aquests mateixos dies, d’una traducció catalana dels Assaigs a cura de Vicent Alonso del llibre II (per Nadal havia sortit el primer i el III –diuen que el més significatiu- va sortir ja fa molts anys, el 1984, a Ed. 62). ¿Torna Montaigne?

És temps d’escepticisme i de no pintar “l’estre”, sinó el “passage”. És temps de no deixar-se arrosegar per allò massa primari, no fos cas que entre tots plegats s’iniciï alguna Fronda. Per als qui més aviat som partidaris de La Boétie (ja m’enteneu; de la canya i del Contra l’Un) és temps de llegir el senyor Michel de Montaigne, que va aprendre filosofia llegint Sèneca, viatjant a cavall i suportant els maleïts càlculs renals.
 
http://www.alcoberro.info/planes/montaigne0.htm