La bona pregunta dels conservadors és: si una cosa ha durat… per què ha durat? La mala pregunta dels conservadors és: com podem fer durar el que no duraria si nosaltres no ho féssim durar? Perquè òbviament imaginar que la voluntat humana és suficient per aturar el canvi heraclità de totes les coses és com no haver entès res.
Totes les llibreries importants de Viena tenen el llibre de l’Albert Sánchez Piñol a l’aparador i a moltes també hi ha el de la Maria Barbal. Entenc el segon cas, perquè enllaça amb la tradició germànica dels populars (una literatura Heidi de muntanyetes i romanticisme carrincla ha de tenir èxit a Àustria si es divulga bé) i valoro molt el primer perquè és literatura de qualitat d’un país normal. Pocs anys de bona feina en la difusió exterior de la cultura catalana estan donant ja molt bon fruit. A Frankfurt el llibre de presentació de la cultura catalana farà patxoca -i no ho dic només perquè hi ha un article meu, però també.
Queda lluny aquell temps -fa tot just quinze anys- en què s’editava Pla en francès en una editorial cutre de províncies. A la cultura catalana li prova el tripartit. Ens barallarem molt però saben de què parlen. Ja no es podia seguir amb les misèries mentals dels Bru de Sala i companyia (on deu parar aquesta gent, per cert?).
Com que la distingida clientela de l’Ateneu Barcelonès no en passa ni mitja, ahir després de la presentació del llibre Cons & Neocons, un lector d’aquestes planes em va preguntar per què havia relacionat el noconservadurisme amb el carlisme integrista en un post anterior. És molt senzill o molt complicat. Cosa de llibres i de les conseqüències dels llibres. Mentre els de Bloom, com ara Presagios del milenio o El cierre de la mente humana són d’una intel·ligència enlluernadora i els de Fukuyama plantegen sempre preguntes significatives, el triomf polític del personal neocon ha anat en relació directa a la decadència de la seva capacitat teòrica. No es deu poder tenir de tot en aquesta vida.
Aquest setembre, entre la pila de coses per llegir que m’esperaven a la tornada de vacances, un llibre m’ha produït l’emprenyadora sensació que la font de les idees està força eixuta ara com ara en l’àmbit neocon. Em refereixo a l’obra de l’informàtic David Gelernter: Americanism: the Fourth Great Western Religion (Random House- Doubleday). Tot té un límit. Una cosa és considerar la política com a religió civil (el punt més complicat de justificar del republicanisme) i una altra derrapar amb la directa posada. Mentir i manipular sobre la relació entre els Pares Fundadors dels Estats units i la ideologia sionista és més del que es pot aguantar.
Suposar ni que sigui com a hipòtesi interpretativa que l’Americanisme és una versió secular del Sionisme demana molta barra, simplement. És una mentida amb un rerafons tan transparent que ni com a mentida no val. I té un antecedent claríssim: l’Espanya de Trento també es considerava especialment beneïda i terra de Maria, ni més ni menys. Així van acabar. Deixo un parell de links i que cadascú en pensi el que vulgui. Però si Gelernter és l’astre ascendent de l’univers neocon -i no un pelacanyes- el trobo tan passat de rosca com insostenible conceptualment. I políticament té un perill terrible.
Però tot s’ha de dir, cada cop que he proposat a alguns amics del camp catòlic que reflexionéssim sobre el tema neocon i les teologies polítiques que defensen m’he trobat un silenci incòmode com si no sabessin com plantejar la qüestió. Serà que a Roma no saben què fer-ne?
http://www.aei.org/publications/pubID.23883,filter.all/pub_detail.asp
http://theroadtoemmaus.org/RdLb/21PbAr/Hst/US/AmericanismGelernter.htm
Ahir el diari El Punt em va situar com un bloc català de referència entre dotze cosa que agraeixo absolutament, tot i que no tinc gaire clar què redimonis vol dir això.
http://bauenblog.info/2007/09/24/blogs-catalans-de-referencia/
En tot cas, espero que no tingui res a veure amb lideratges d’opinió. Que el país no està tan malament com per necessitar pensadors de guàrdia, sobretot comptant amb llumeneres com en Duran Lleida. I és que, com deia el filòsof Adorno, si algú necessita ‘imatges del món’ que vagi al cinema.
Quan servidor de vostès era jove, resultava senzill saber què era una referència. Miraves què feia Sartre –els més joves optaven per Foucault– t’hi apuntaves i feina feta. Tota comparació està fora de lloc. Una de les millors coses que va portar la caiguda del mur va ser la crisi dels referents. O potser el dret a triar-se els referents sense haver de demanar excuses.
Què val la pena llegir ara a la xarxa?
1.- Per a mi el darrer post d’en Terricabras descriu molt correctament el que està passant a Girona http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog.asp
2.- I cal seguir Magda Bandera que avui comença al nou diari Público (competència progre per a El País, ja era hora!) http://www.magdabandera.com/original-index.html
3.- O deixar-se guiar pels consells que Marta Peirano dóna a moderns diversos i moderns en teoria en una plana tan suggerent com http://www.lapetiteclaudine.com
4.- Admiro els esforços de Carme-Laura Gil per posar racionalitat i sentiment de pàtria en xarxa sense patetisme a http://blocs.mesvilaweb.cat/carme.laura Voto perquè la facin algun dia Secretària General de CDC; tot i que potser millor que es passi a ERC, el partit que gent com ella es mereix!
3.- Va la pena seguir la filosofia en píndoles de Jordi Bertran que acaba d’arribar a la xarxa, tot i el títol absurd del seu blog http://www.orellesdeburro.blogspot.com
4.- Els ja clàssics com en Luri: http://elcafedeocata.blogspot.com (magnífic el seu darrer post sobre André Gorz) i Anna Sarsanedas http://creacio-filosofica.blogspot.com/
5.- Gent jove que escriu magníficament com Blanca Rodríguez Belló http://nel-mezzo-del-cammin-di-nostra-vita.blogspot.com
6.- I els qui s’haurien de dedicar més com Tate Arnau http://voliaina.bloc.cat/ O com Mar Bosch http://www.lanenadelesulleres.blogspot.com que escriuen bé però poc.
Gent en definitiva més interessant que interessada. I consti que em deixo –expressament– uns bons amics; ells ja saben que no necessiten ser referència. Senzillament ho són. I els trobareu tots al blogroll d’un servidor.
Quan aquest estiu va morir Antonioni, tots els diaris recollien algunes de les seves frases campanudes a manera d’epitafi. Una de les més repetides era: tot milionari necessita un intel·lectual. Reviso l’agenda per als propers dies i la frase em sembla d’una obvietat total. La gent de pasta torna a la cultura. Fins i tot s’acaba de publicar una biografia massa tocada d’hagiografia (hagiografia vol dir ‘vida de sant’) del pecador, però no màrtir Tio Alberto, un personatge serratià tan interessant com ignorat pels que tenen menys de trenta o quaranta anys. Pels projectes que m’expliquen aquests dies de començament de curs, sembla que una Barcelona que ara ja no és sarrianenca, comença a invertir en cultura i especialment en el sector de les petites editorials i galeries d’art. Es mouen iniciatives des del sector privat en l’àmbit cultural com no s’havia vist des de feia molts anys (segur que més de quinze, potser vint). Veurem en què acaba tot plegat, però com a mínim sembla que la rentrée ve farcida de projectes.
La nostàlgia filosòfica és peculiar. Durant la dictadura militar argentina Mario Bunge visquè exiliat al Canadà. Quan li preguntaven si no sentia nostalgia del seu país contestava: Si, i tant. Però quan estic enyorat, llegeixo el diari i se’m passa.
Dimecres 26, amb en Ferran Requejo com a mestre de cerimònies es presenta a l’Ateneu Barcelonès el llibre Cons & Neocons: el rerafons filosòfic, editat per Joan Vergés a Documenta Universitaria, fruit d’un seminari que a finals del 2006 va reunir a la Universitat de Girona -en sessió dicreta però no secreta- un munt d’estudiosos de filosofia política, començant per Toni Negri i per Miguel Herrero Rodríguez de Miñón. El llibre inclou també textos de Josep-Maria Ruíz Simon, José-Manuel Bermudo, Josep-Maria Esquirol, Josep Olesti, Josep-Maria Terricabras i jo mateix, a més dels esmentats Vergés, Negri i Rodríguez de Miñón. Tinc la sensació que en un país normal aquest llibre hauria de fer parlar en la mesura que planteja alguns temes d’interès sobre la vigència i els límits del conservadurisme. Esperem que la presentació sigui un èxit i que el llibre tingui el ressò que mereix.
S’ha dit sovint que el neoconservadurisme és autocontradictori des del punt de vista lògic perquè ser revolucionari (com els neocons) és incompatible amb ser conservador. Alguns, però, hem conegut i patit la variant local dels neocons -i fins i tot dels teocons, que ens van amargar la vida amb totes les ganes. Van ser els requetés, l’autèntic exemple de revolucionari conservador, que van fer fi del cagaelàstics que és com, salvant les distàncies, acabaran els hereus de William Kristol. Quan d’en tant en tant em trobo amb algun text neocon, sempre tinc la sensació que aquesta mena arguments ja els he sentit. El record de la biblioteca del meu avi Agustí amb els llibres de Vázquez de Mella, de Fray Justo Pérez de Urbel i del padre Ladrón de Guevara basta per immunitzar-me davant qualsevol argument neocon per saecula saeculorum.
Com que tot torna, aviat tocarà rescatar els imitadors nord-americans de Monseñor Tiamer Toth, autor d’un llibre que s’hauria de llegir obligatòriament a Educació per a la ciutadania: Castidad y juventud. Consejos a los jóvenes para que se mantengan puros. O de El joven de carácter, que tampoc no estava gens malament (?). El pitjor és que fa trenta-cinc o quaranta anys la gent diguem-ne normal sabia que la barreja carlina de sexe, teologia i política era una pura broma, producte de mentalitats carques i de gais reprimits. I ara, en canvi, ens dediquem a estudiar la seva ‘filosofia’ d’una manera conscienciosa i solvent…
Val la pena llegir aquest Cons & Neocons: el rerafons filosòfic per situar desacomplexadament un fenomen -el del pensament reaccionari- que torna perillosament, ara amb aires americans, i que encara que només produeixi una quarta part del mal moral i de la repressió sexual que va produir el carlisme, ja seria molt preocupant. El debat de dimecres a l’Ateneu Barcelonès pot ser molt interessant.
La publicitat d’una cursa atlètica a Barcelona, plantada en mil i una banderoles als carrers, ho explica molt clar: Digues la veritat… i surt corrent. Difícil resumir amb menys paraules dels dificultats de la veritat i la utilitat de l’esport ara i aquí.
Lamento comunicar-vos que avui dimecres ha mort l’amic atenista i professor de filosofia Lluís Alegret i Biosca (1934-2007) com a conseqüència d’una malaltia hepàtica que li havia estat diagnosticada recentment. Des de la seva feina com a catedràtic de batxillerat, des de l’Ateneu Barcelonès i des del Liceu Joan Maragall, en Lluís ha estat un exemple civil de generositat, bonhomia i desinteressat ‘amor a la saviesa’. Els qui hem col·laborat en les seves aventures, hem participat als llibres que va impulsar o hem après amb ell en conferències i tertúlies sabem que ens deixa un home que feu del servei a la comunitat, de la dedicació als seus alumnes i de l’amistat, el sentit de la seva vida.
L’enterrament és aquest dijous al tanatori de Sant Gervasi, a les 3,30 de la tarda i tan aviat com sigui possible li retrem un homenatge a l’Ateneu Barcelonès.
Com que ahir va empatar el Barça potser avui seria un bon dia per escriure un post contra l’esport i per preguntar preguntar com i per què aquesta desgraciada reducció de la vida a cronòmetre ha acabat convertint-se un símbol de l’època. Una possible explicació de l’èxit de l’esport és que, agradi o no, és terriblement just. Sempre guanya el millor. Però és interessant observar que en un camp d’esport la justícia no s’aconsegueix per la seva relació amb la veritat, amb la bondat o amb la racionalitat sinó que neix de la competició. I que en la competició tot s’hi val mentre no et ‘pesquin’ (l’EPO també).
Que l’esport interessi a tanta gent es deu segurament a la relació que estableix entre justícia i competència. Aquesta idea que és just que guanyi el més fort (al final el més fort és ‘el puto amo’ per dir-ho en un idiotisme lingüístic típic d’alumne d’escola pública), està substituint arreu la idea que la justícia té alguna cosa que veure amb la raó. Avui en una justícia racional no hi creuen ni els filòsofs escolàstics, si encara en queden. És un símptoma de l’època. Que hom pugui considerar que el que és just és competir, per comptes de col·laborar, parla de la nostra misèria.