L’home que mira

Octubre 31, 2007

Joves i vells

Guardado en: Societat — ralco @ 8:44 pm

Una de les coses que més clarament diferencien la generació dels qui estan en la cinquantena dels grups d’edat més joves és la desagradable tendència que tenim els de la meva edat a reduir les coses a una sola dimensió, generalment la dimensió política, el poder pur i dur, mentre els més joves tendeixen a considerar un fenomen social com una qüestió multifactorial i multiexplicativa que per arribar a fer-se comprensible necessita aproximacions molt diverses o fins i tot contradictòries.


En el món mental dels més joves generalment més viatjats i amb millor coneixement d’idiomes, la dimensió social de les coses és molt àmplia i més diversa que la pura ‘societat política’ i difícilment situen la política al lloc central dels conflictes. L’atzar i la casualitat entren sempre com a factor explicatiu en la concepció del món dels joves Per tendència un home o una dona de vint anys analitza les coses d’una manera més complexa i ‘cooperativa’. Possiblement hi ajuda el fet que estan més acostumats a veure un món en xarxa i, per tant, pluricausal.

En canvi els qui teníem divuit anys quan va morir Franco fàcilment estem acostumats (uns més que altres, certament) al ‘pinyó fix’ i al punt de vista ‘conspiratiu’, com si alguna mena de força poderosa i secreta dediques el seu temps d’oci a fabricar conxorxes diverses -en què normalment sortim perdedors, detall no pas insignificant.

Sembla que a la mitjana edat es fa  necessari que les coses ‘quadrin’ a risc d’acabar explicant-les d’una manera delirant o de malgrirbar ‘teories de la història’ que tenen molt i massa de teoria de consolació. Que això ens passi a gent de dretes, d’esquerres i d’extrem centre, ens hauria de fer reflexionar. Sobretot perquè és cada cop més obvi que les teories monistes (’tot és sexe’, ‘tot és política’, ‘tot és diner’, ‘tota la culpa és de Madrid’, etc) ja no poden explicar la bestiesa ambiental.   
 

Octubre 29, 2007

Fracassa una mani

Guardado en: Política — ralco @ 9:03 pm

 

Pel que sembla la manifestació d’avui a Barcelona contra el desgavell ferroviari, només ha tingut una assistència migrada. Un miler de persones, diu Vilaweb, i quatre-centes segons la Guàrdia Urbana. L’inefable e-notícies explica que els manifestants s’han barallat entre ells per una bandera estelada i vés a saber tu si és veritat o no. En fi, per no treure gaire pit, tot plegat. Si en una ciutat d’un milió sis-cents mil habitants, només se’n mobilitzen al carrer un miler mal comptat, ningú no ho pot considerar un èxit. Ep, diria jo.
 
Dues lliçons òbvies: la primera, que encara no hem arribat al moment en què des de la xarxa es pugui fer política de la de debò. La segona, que per malament que gestioni el govern (el d’allí; perquè el d’aquí no hi té competències, tot i que hi tingui alguna incompetència), encara no està tan malament la cosa com perquè el país es refiï de CiU i del PP. Al cap i a la fi són els partits que van decidir l’actual traçat de la via i que, per tant, caldria responsabilitzar en primer lloc del pitafi.

Internet està molt verd com a eina dels moviments socials perquè de moment només s’hi connecta una minoria segurament activista i simpàtica però gens representativa del país real. I a més en aquest país els experiments antipolítics no funcionen. La primera cosa potser canviarà amb el temps. La segona és millor no tocar-la: el millor ‘antipolític’ sempre serà pitjor que el pitjor polític.
 

Octubre 28, 2007

Vic

Guardado en: Societat — ralco @ 11:14 pm

Feia molts anys que no passava un cap de setmana a Vic, una ciutat que des de la infància associo amb nens que ploren, amb monges dominiques de l’Anunciata de toques immenses i amb un fred escardat que es posa a la punta dels dits. Hi ha llocs que si no hi he d’anar expressament, és difícil que em caiguin de pas; i per això mateix, a l’atzar de la vida, tinc més per mà els Campi Flegrei de Nàpols que la Catalunya central. Potser hi hauria de posar remei. Avui, però, em venia de gust perdre’m en una ciutat on no em coneix ningú i on sóc exactament un foraster. De totes maneres, Vic o al menys la ciutat vella és prou  íntim com per no perdre’s i prou anònim com sentir que no importaria perdre’s-hi.


Què he vingut a fer a Vic? Exactament res. O potser això: badar, passejar i parar l’orella. Una estona de silenci a l’oratori de Sant Miquel dels Sants, una visita quasi d’esquitllentes a la tomba del pare Claret i tres hores llargues al Museu Diocesà ajuden el cos a respirar amb un altre ritme. Llàstima que la casa de Balmes estigui tancada; però he fotografiat el seu monument al claustre de  la catedral. Passejo simplement i escolto. Per un moment assegut a la cripta de la Catedral, davant l’imponent llista de sacerdots assassinats durant la guerra, fins i tot m’ha donat per pensar que la catedral de Vic hauria pogut ser una mena d’església florentina de la Santa Croce; però a la Santa Croce tenen enterrat  Maquiavel i aquí només hi ha Balmes i Sert.


Confesso (Vic com tantes ciutats levítiques d’Itàlia té com un aire que quan hi arribes sembla que t’hagis de confessar immediatament), confesso, doncs, que el Museu Episcopal em deixa absolutament admirat i garratibat.  He vist pocs edificis com aquest tan perfectament adequats a la  col.lecció que atresoren. I ‘atresorar’ és en aquest cas un verb de valor descriptiu. Les tres hores llargues se m’hi han fet curtes. ¿Com m’havia pogut passar per alt fins ara una meravella d’aquest nivell? Només pels fons del Museu i per l’edifici de Correa i Milà pagaria la pena estar a Vic una setmana, esforçant-me a captar detalls de cada peça i mirant d’entendre els secrets sobre el país que amaga el romànic d’Osona. Tant de bo. 
 

Octubre 26, 2007

Dues preguntes wittgensteinianes

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:50 pm

 

Preguntava Wittgenstein a les Observacions sobre la filosofia de la psicologia (935) ‘¿Té el verb ‘somniar’ temps present? ¿Com  aprèn una persona a usar aquest temps?’. Tinc per a mi que ‘somniar’ només pot tenir temps present i que s’aprén a usar aquest temps a còpia de dolor. Però no em facin gaire cas. Al cap i a la fi: què vol dir estar a l’alçada d’una pregunta?

El dia que va tornar Tarradellas

Guardado en: Filosofia — ralco @ 10:37 pm

 

De la tarda-nit que va tornar Tarradellas (un dels moments més plens de la meva vida) m’han quedat sobretot sensacions tàctils. Recordo que vaig donar la mà a en Joan Raventós i a Carles Sentís. Al President no hi vaig poder accedir. En Raventós tenia la mà suada però en Sentís tenia la mà freda i gelada. Aquella sensació absurda, antihistòrica de mà gelada entre una gernació càlida no me l’he pogut treure del cap i em retorna avui no sé per quina estranya associació d’idees. 

Una mica de Wittgenstein en divendres no fa mal, o potser si.

Guardado en: Filosofia — ralco @ 10:23 pm

 

Obro a l’atzar les Observacions sobre la filosofia de la psicologia de Wittgenstein, buscant un altre text però em salta a sobre l’observació 931: ‘Algú pot fingir estar insconscient. Però ¿pot també fingir estar conscient?.  No tinc resposta a aquesta pregunta. Cada cop conec més gent que hipotèticament ‘està conscient’ i realment em fa l’efecte que només segueix, sense adonar-se’n, un programa sofisticat de condicionament operant. El dubte em desvetlla.  

Octubre 24, 2007

‘Siempre me sacan en página par’ de Manuel Cruz

Guardado en: Filosofia, Llibres — ralco @ 6:12 pm

 

Manuel Cruz, catedràtic a la Universitat de Barcelona, acaba de publicar un llibre excel·lent que recull les seves col·laboracions periodístiques dels darrers anys sota un títol autoirònic: Siempre me sacan en página par (Paidos). En l’ofici de periodista, la plana parell és complicada perquè és poc visual. Cal tenir molt talent per conduir el lector del fet divers a la reflexió teòrica o, com diria l’avi D’Ors, patró de tots els filòsofs que escriuen als diaris: per ‘anar de l’anècdota a la categoria’.   


En què pot consistir un llibre de filosofia escrit per un filòsof a partir d’un material en principi circumstancial com els articles de diari? Em sembla que la resposta és molt òbvia: en una bona cartografia del present. Mentre una ‘ontologia’, és a dir una teoria de ser, difícilment té lloc entre les planes d’un diari, les cartografies han de ser útils, han de respondre d’una manera immediata a la pregunta ‘què significa orientar-se en el pensament’. Els articles del diari demanen contenció i tenen un límit estricte de planes, per això sempre són aproximatius. Però quan resulten bons dibuixen línies en el pensament que, de vegades, val la pena resseguir amb més atenció. És clar que el mapa no és el territori i quan es tresquen camins perdedors de vegades es troben accidents que el mapa no anticipava (els bons camins filosòfics sempre ho són de perdedors, tot sigui dit). Això no importa: sense cartografia estaríem perduts, amb un mapa com a molt podem estar mal orientats.   


Un dia explicaré perquè als diaris els bons articles ‘de fons’ acostumen a ser visuals, val a dir, elaborats a partir d’una imatge, o tàctils, els que s’articulen a partir d’una sensació, però això em desviaria del meu tema que és recomanar el llibre de Manuel Cruz que és, precisament un llibre molt visual. Siempre me sacan en página par està escrit aplicant a les coses una mirada que es justifica perquè ni resulta òbvia ni està volgudament desenfocada. En aquest llibre hi ha alguns articles d’aquells que els professors de batxillerat poden posar d’exemple als seus alumnes com a model de comentari de text: i això és simplement perquè la unitat d’estil acompanya la unitat de pensament. Tots els textos de ‘Lugares’ (el capítol primer) són simplement magnífics i deixant de banda que a mi Hannah Arendt no m’emociona gaire (limitat que sóc) recomano absolutament tot el capítol sisè ‘Figuras’. Pel que fa als articles més clarament polítics, tot i que estic del tot d’acord en la necessitat de despolititzar la llengua i d’estalviar-nos un excés molt mediterrani de teatralitat (i si cal d’histrionisme) en la societat política catalana, és precisament la discrepància el que els fa atractius.


Òbviament no cal ‘combregar’ amb cap llibre i amb cap filosofia -cal ser molt ase per ‘combregar’ amb una filosofia- i ni tan sols cal estar d’acord amb moltes coses per reconèixer idees que no són ni tan sols perspicaces, sinó senzillament intel·ligents. O en tot cas respectables precisament perquè allò que s’ha de respectar més són els arguments amb què no estic d’acord però m’obliguen a repensar coses. Els bons articles, i els d’en Cruz ho són, sempre et deixen ganes de dir: ‘Sí, però tingui en compte que…’ Les filosofies, com els bons articles d’idees ‘es pensen’, no ‘es creuen’. I valen la pena quan augmenten la lucidesa. Paga la pena llegir aquest llibre de plana parell. Però jo juraria que n’he vist algun a plana senar. À ne pas manquer.
 

Octubre 21, 2007

ERC i el país real

Guardado en: Política, Societat — ralco @ 12:58 pm

 

S’ha acabat - gràcies siguin donades als déus - la Conferència Nacional d’Esquerra que amenaçava amb ser tan estúpida com les d’aquell temps en què al PSUC s’enfrontaven els prosoviètics i els eurocomunistes, mentre la gent normal els engegava tots plegats a pastar fang.  S’ha acabat com s’han de finir aquestes coses: amb un atac de lògica; 8 a 2 a favor de la línia que impulsa l’actual direcció i apa siuau. Vista la feina que hi ha a Catalunya (els trens, els avions, les autopistes, el medi ambient, la promoció cultural, la reforma de l’ensenyament…), ja són ganes de perdre el temps dedicar la militància d’un partit a mirar-se el melic - o encara pitjor a mirar el melic del senyor Carretero i de la Ruth Carandell, que no són precisament unes estrelles de la intel·ligència política.


La llàstima és que al camp republicà sempre retorna el mateix fantasma: el que atenalla els republicans és la puresa, és a dir, la nostàlgia de la catacumba i la vocació pel verbalisme que mena a l’esterilitat. Aquest cop, però, els partidaris de la virginitat política han perdut clarament per 8 a 2 i això em fa ser optimista pel que fa al futur. La virginitat fa impossible la reproducció (de vots) que és el nucli de la política democràtica i francament és una nosa.

Ara falta que, si de debò es vol augmentar la militància i posar ERC en condicions de portar aquest país a la independència, els independentistes vagin per feina: que entenguin què vol dir el liberalisme polític (i que el liberalisme polític és inseparable de l’econòmic) i entenguin, sobretot, què significa la fraternitat republicana (i com es diferencia de la lluita de classes marxista).


ERC té molta feina per endavant; la primera regalar l’espai de la puresa als friquis o als professors universitaris que la necessitin i estrènyer lligams amb els sectors empresarials que estan tips i cuits de les trampes de CiU. La segona continuar governant bé com fins ara (perquè si no manen els nostres CiU i els sociates manaran contra nosaltres, això és obvi) i la tercera produir un canvi cultural que inclou -no sé si els independentistes estem preparats per a tant!- la despolitització de la llengua catalana començant seriosament a fer catalanisme en castellà. Un bany de país real no ens vindria malament. La Heidi i en Carretero a la muntanya, els pastorets i les corones d’espines al teatre i ERC a fer un país normal. Tampoc no és tan difícil.

 

Octubre 20, 2007

Les declaracions de Watson (elemental)

Guardado en: Filosofia — ralco @ 4:07 pm

 

S’està aixecant una polseguera monumental arreu del món diguem-ne ’savi’ per les declaracions del genetista James Watson, un dels investigadors més respectats del món avui mateix - gairebé una icona de la ciència i codescobridor de la doble hèlix -  en què posa en qüestió la intel·ligència de la raça negra.  Un cop més, al voltant de les opinions impopulars de un científic està a punt de congriar-se un debat suposadament epistemològic però que bàsicament fa referència a qüestions de filosofia moral amb conseqüències polítiques que no s’escapen a ningú.


Vagi pel davant que el fet que un científic defensi opinions impopulars pot ser personalment molt desagradable (sobretot per a ell mateix), però resulta molt estimulant des del punt de vista de la ciència -que precisament progressa a través del debat. Així que abans que els partidaris de la correcció política i els de la carcúndia impolítica comencin a tirar-se els plats en doina amb les sabudes i preconcebudes acusacions, i mirant el debat amb eines de filòsof, em permeto fer algunes matisacions, d’aquelles molt típiques de profe, sobre temes que metodològicament no veig gaire clars:


1.- Seria tot un detall que abans de discutir sobre un tema tan relliscós com ara  ‘la intel·ligència de la raça negra’, algú ens definís d’una manera entenedora el significat dels termes ‘intel·ligència’, ‘raça’ i ‘negre’. Potser veurien que ‘intel·ligència’ -sobretot- és un dels mots més polisèmics del nostre llenguatge, de manera que emprem una sola paraula per referir-nos a coses prou diverses.


2.- No estaria de més acceptar com a criteri metòdic que les dades empíriques contrastades per experiments repetits, i no la ideologia de cadascú, constitueix el fonament del coneixement científic. Deixar de banda els prejudicis personals i analitzar les coses com son (i no com voldríem que fossin) és l’únic acceptable per anar pel món, com a mínim des que Bacon de Verulam -segona meitat del segle XVI i principis del segle XVII-, va explicar que el mal que els ‘idola tribu’ feien a la ciència. Que un polític decideixi si el que diu un premi Nobel és ‘científic’ fa, com a mínim, mal d’orelles.


3.- Hauríem de desempallegar-nos algun dia dels prejudici espiritualistes en aquesta matèria. Si el color dels ulls, la forma del nas i el color del cabell s’hereten genèticament, no s’acaba de veure perquè no s’hauria d’heretar la intel·ligència.


4.- Caldria, finalment, desacralitzar d’una punyetera vegada la intel·ligència. Ser intel·ligent, per estrany que sembli, és tota una tragèdia, al menys en en el món en què vivim. Els molt intel·ligents són també més sensibles i, per tant, molt més vulnerables emocionalment. La intel·ligència permet notar coses que a d’altres els passen per alt i obliga a suportar una quantitat d’odi i de ressentiment brutal. Preferiria no entrar en detalls.


I dispensin, però per acabar aquest post no puc sinó reproduir una frase de James Watson quan aquests dies se l’acusa de racista: sempre he defensat amb braó la posició segons la qual hem de basar la nostra visió del món en l’estat del nostre coneixement, en els fets, i no en el que ens agradaria que passés. Em sembla una frase perfecta. Digna d’escriure’s en pedra i en llatí a l’entrada de totes les facultats de filosofia d’arreu del món.  
 

Octubre 19, 2007

Un consell del vell Spinoza…

Guardado en: Uncategorized, Política — ralco @ 4:23 pm

 

Com va dir Spinoza: mai no es pot intentar en un Estat, sense condemnar-se a un fracàs rotund, que els homes parlin només per prescripció de les supremes potestats, malgrat que tinguin opinions distintes o fins i tot contràries (Tractat Teològic-polític, XX, 20). Doncs exactament això cal que faci ERC demà: parlar i escoltar. Si a més surten idees intel·ligents i poc demagògiques, millor que millor. I si algú promet la lluna -la lluna que es veu des dels pujols entre la boira-, que se sàpiga que menteix.

Octubre 17, 2007

Difícil liberalisme

Guardado en: Política — ralco @ 8:06 pm

 

El gran escriptor de Siracusa Vitaliano Brancati (si no heu llegit Il bell’Antonio, no us el perdéssiu, és una sàtira magnífica del feixista clàssic, un jove advocat impotent que es casa i al cap d’un parel d’anys sense consumar, etc…), deia que a Sicília per votar els liberals cal votar com a mínim comunista. Catalans i sicilians/que sempre serem germans (rodolí) som gent d’omertà i de famiglia. Mal ambient per al liberalisme que si alguna cosa no pot suportar són les adhesions incondicionals. 

Octubre 16, 2007

Història i Filosofia

Guardado en: Filosofia, Societat — ralco @ 10:50 pm

Dues notícies culturals d’aquesta setmana: la primera, òbviament, la nova exposició de l’Agustí Alcoberro –el meu germà– sobre Catalunya i la Guerra de Successió al Museu d’Història de Catalunya. Inaugurada aquesta nit i de visita imprescindible. Només per veure la quantitat de documentació de la mosta (amb la Xeperudeta i dos canons de la defensa de Barcelona el 1714) ja valdria la pena. L’èxit que ja va tenir l’exposició sobre Bruixes –rècord absolut de visites al Museu– quedarà superat amb aquesta autèntica superproducció. Una guerra amb un milió dos-cents mil morts –més en termes absoluts de que la del 1936– i una història apassionant (la d’un poble traït que d’ençà d’aleshores no ha parat de lluitar). Fins el 20 de gener.


L’altra cita que cal apuntar a l’agenda és el retorn dels cicles de filosofia a l’Ateneu Barcelonès. Començarem aquest divendres a 2/4 de vuit preguntant ‘Per què Grècia?’ a dos savis en el tema: Alain Blomart (París – Unescocat) i Antoni Bosch-Veciana (Barcelona). Saber si ‘la filosofia antiga és moderna’ ens ocuparà, de moment, fins al febrer i em sembla una qüestió fonamental sobre tot ara, quan tampoc no està gens clar què significa ser modern. A més, dissabte al matí a les 11 reprenem –sense en Lluís Alegret, ai las!– les activitats del Liceu Maragall, amb Gonçal Mayos parlant sobre el xoc de civilitzacions.  

Comencem, doncs, amb la directa posada.
 

 

 

 

CiU; el millor de cada casa

Guardado en: Política — ralco @ 9:52 am

 

 

La moral pública és cosa complicada i qualsevol lector de Maquiavel sap que no cal que el Príncep sigui bo però resulta imprescindible que la gent s’ho cregui. Per això un savi en coses de política i ara professional de les relacions públiques (que sempre n’inclouen d’impublicables) em comenta com estan dels nervis a Can Convergència des que no manen i no hi ha manera de silenciar el que, púdicament,anomena ‘coses’. La llista d’ovelles esgarriades creix i no s’atura en aquella casa, fins posar francament en crisi la imatge i la credibilitat del partit. Al darrer any o any i mig els està passant tot el que no hauria de passar. Exemples: l’exalcalde convergent de Torrelles de Foix, Erasme Torrents, inculpat per intent d’assassinat del seu successor. I capaç de contractar sicaris amb rifles de mira telescòpica, ni més ni menys. O Miguel Martínez Flores, tinent d’alcalde de Palau-saverdera, acusat de masturbar-se davant d’una nena en un centre cívic, potser malinterpretant les activitats lúdiques programades a l’equipament.

També el primer tinent d’alcalde de CiU a l’Ajuntament de Ger, a la Cerdanya. Xavier Bertrán  ha estat arrestat per col·laborar estretament amb traficants de drogues. A casa, li van trobar drogues i diners en metàl·lic, 37.000 euros, que no està malament. I per postres Josep Alemany Rigol, alcalde de CiU a Vallirana, resulta acusat d’un delicte ecològic per haver permès que s’aboquessin aigües residuals sense depurar a una riera.


Certament, això de la moral pública i la moral privada és un tema vidriós i de gent impresentable n’hi pot haver a totes les cases. Però –fins i tot prescindint del famós 20% que avui expliquen els diaris- a Can Convergència com a mínim podrien estar calladets, estalviar-se infundis contra altres partits, netejar l’estable i no posar pals a les rodes dels qui al seu propi partit treballen honestament. Potser ho haurien de fer per patriotisme. Potser en interès propi.

 

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress