L’home que mira

Em vaig fer regalar per Nadal (¿contra pronòstic?) les memòries barcelonines d’en Jiménez Losantos perquè mirades per sobre les tres o quatre primeres planes del llibre prometien força. Això és molt típic del personatge, que sempre explica les coses com si s’hagués d’acabar el món i al final no passa mai res i no n’hi havia per tant. A mi m’agrada llegir de tot i no m’interessa que em confirmin en la fe (més aviat m’agrada que me la tornin problemàtica), així que llegir en por-todos-los-santos, per Nadal donava un punt de morbositat que contrasta prou bé amb el desig universal de bon rotllo típic del les dates.

A més, per pura circumstància generacional, també vaig començar l’ofici del que se’n diu viure a l’època dels setantes, tot i que quatre o cinc anys més tard dels esdeveniments que explica el profeta de la Cope. En altres paraules, també vaig passar per l’Ajoblanco, el Rrollo, els Farriols, en Sisa i el Canet rock amb setze o disset anys (i per la presó amb divuit, però això és una altra cosa). Per a algú amb les meves credencials, és fàcil enganyar-se pensant que ‘les coses divertides’ es van acabar el 78 amb la Constitució -que va tornar formals els nostres (en el meu cas inexistents), ‘germans grans’- i encara pitjor que el cop d’estat de Tejero ens va tornar imbècils o amnèsics a tots plegats. Per tot això tendeixo a simpatitzar amb qualsevol que digui que aquells anys (i no els de la ciutat olímpica) són els millors que ha conegut Barcelona. No m’agradava, però, el Cafè de la Òpera -ni m’agrada ara, perquè no em diuen res els llocs on cal anar ‘perquè et vegin’. Prefereixo mirar a ser vist, és obvi. El que passa és que el dibuix d’aquella època és excessivament parcial, retrospectiu i fet per tal que tot ajusti quan en la realitat mai no ajusta res.

M’han decebut les memòries d’en Jiménez. Totes les memòries es fan per justificar-se un mateix i sempre necessiten el punt amnèsic; el mateix gènere literari ho imposa. Però en aquest cas hi ha tan pocs ‘fets’ (ni que siguin explicats de la manera més subjectiva) que quasi ni el nom de ‘memòries’ no seria correcte aplicar-hi. Es recullen materials d’arxiu però el que un lector esperava era alguna precisió sobre ‘com’ van ser les coses -i no tant sobre un ‘per què’ autojustificatiu.

En aquestes memòries no hi surten ni en Martin Villa, llavors governador civil de la ‘província’, ni el ‘delegado de información y turismo’, Roson Hernández; personatges essencials per a la trajectòria barcelonina del Losantos. Tampoc no queda clar com es va organitzar el mític viatge a Pequín des de Barcelona que tan important va ser per desenganxar del marxisme una part dels fills de la nostra ‘millor burgesia’ de Badera Roja a mitjans dels setantes, ni si el seu era el mateix viatge que va organitzar en Francesc Vicens des de la Fundació Miró (per cert van publicar un opuscle que es diu ‘¿Por qué en China no suben los precios?’, francament impagable -el vaig donar a la biblioteca de la UdG, i allí deu ser per si algú vol riure).  

Em falta sobretot, i cada vegada és més obvi que fa molta falta, un retrat del personatge més estrany d’aquella colla d’estudiants de filologia dels temps en què llegíem Marta Haernecker. Em refereixo a Alberto Cardín; un paio de qui mai no he conegut ningú que en parli bé com a persona, malgrat que tothom coincideix a dir que era molt intel·ligent. Antic jesuïta (no sé si va arribar a cantar missa), homosexual i una de les primeres víctimes de la Sida, Cardín vivia literalment de la bona administració d’alguns secrets d’alcova, reals o inventats, sobre alguns capellans i algunes nenes de casa bona i sempre m’ha semblat la prefiguració del personatge que després va construir en-todos-los-santos a la cadena dels bisbes. En una societat que volia ser cosmopolita però resultava esfereidorament provinciana com la de la Barcelona dels setantes, amb moltes coses per callar (i amb catifes de prou nusos com per amagar-hi a sota molta merda), Cardín molestava i, a la seva manera, vivia esplèndidament de molestar, escrivint rotllos brutals sobre semiòtica, semiologia i semàntica -o així.

A les memòries santes d’en Losantos, personatges com Cardín no poden ser explotats amb tots els matisos que ofereixen, ja ho entenc. Però explicar-ne coses és el que les hauria convertit en un document d’època. La resta del llibre té molt de bla-bla-bla i sembla que en Losantos s’hagi arribat a creure de veritat que són ell i la seva colla d’aragonesos els qui es van inventar una Barcelona que portava ja molts anys inventada.

Sobre el tema de la construcció d’un moviment charnego a Catalunya quasi tot el que explica és simplement mentida. Qui diuen que en pot xerrar molt és Amando de Miguel, potser, però m’hi jugo alguna cosa a què no ho farà. Mort Rosón i amnèsic per vocació i per càrrec Martín Villa aquest tema dels origens de l’espanyolisme postfranquista quedarà per a llibres futurs, que de ben segur algú acabarà escrivint. D’arxius, al cap i a la fi, n’hi ha molts.  

De tota manera hi ha una cosa que jo sé prou bé sobre en Losantos i que l’home no explica. Quan estúpidament els Terres van optar pel ‘piernicidio’ del qual tanta gent porta tants anys vivint, en Losantos (a part de lògicament acollonit) es va passar tot el segrest parlant en català. Això, com a mínim, ens ho hauria d’haver explicat. Qui seria avui en Losantos sense el rellotge aturat dels Terres, que volien fer el basc quan ja no tocava i l’únic que van fer és un màrtir de la causa? El llibre ho dóna a entendre prou clar. Un professoret progre i perfectament oblidat. D’una època, això si, que no hauríem de passar per alt. Perquè aleshores tot semblava possible i, al final, res no va ser ni tan sols acostat.  

Posats a tancar per vacances he tingut l’estranya pensada de fer la llista del que he publicat en paper sobre filosofia en l’any de gràcia de 2007 que ara acaba  i després (ja em dispensareu) m’he apuntat a una meditació nostàlgica i previsble sobre la futilitat de la feina del filòsof català. No sé ni si m’ha sortit un post trist. Potser el que és trist no és el meu post.

Primer us penjo la llista de les meves publicacions d’enguany (així entendreu des d’on parlo):

1.- Pròleg al Walden de Thoreau publicat per Símbol edicions de Sant Cugat del Vallès

2.- Edició del Dios de Francisco Sunyer i Capdevila, el primer llibre ateu publicat a la Catalunya del XIX, a Ediciones Cedel (Barcelona)

3.- Coordinació i edició  del llibre col.lectiu: Ética, economía y empresa a Gedisa (Barcelona - Mèxic)

4.- Publicació del llibre del meu bloc: L’home que mira a Cossetània de Valls

5.- Publicació del llibre L’Utilitarisme a EdiUOC de Barcelona

6.- i 7.- Publicació d’un mòdul sobre Teoria del Coneixement en el volum coordinat per Francesc Nuñez a EdiUOC de Barcelona (versions en català i espanyol)

8.- Publicació d’un pròleg, notes i material didàctic al llibre de Fernando Savater Ètica per al meu fill, editat per Ed. 62 de Barcelona

9.- Publicació d’un text al llibre col·lectiu del Liceu Maragall Fars del Pensament, editat per La Busca  (Barcelona)  

10.- Publicació d’un article sobre Ernst Jünger al llibre col·lectiu Cons & Neocons, editat per Joan Vergès i publicat a Documenta Universitària de Girona.

11.- Publicació d’un text al llibre col·lectiu Carrers de Frontera amb què la cultura catalana es va presentar a la Fira de Frankfurt

12.- Coordinació i edició del text col·lectiu de l’Ateneu Barcelonès Històries de la Filosofia, publicat per La Busca  

13.- Pròleg, edició i notes del diàleg de Diderot: El Nebot de Rameau, publicat per Accent Editorial, de Girona

14.- Nota preliminar a l’edició de Walter Benjamin: Tesis sobre la Filosofia de la Història, que ha publicat l’Associació Cultural Republicana Constantí Llombart a València. 

Hi podeu sumar també els més de vuitanta textos meus i d’altra gent que afegit al web i que trobareu endreçats per ordre cronològic a l’adreça següent:

 http://www.alcoberro.info/planes/novetat.htm.

Afegiu-hi unes vint-i-cinc conferències que he organitzat i coordinat a l’Ateneu Barcelonès, mitja dotzena de textos periodístics i entrevistes llargues, unes quantes participacions en el programa d’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio i la feina d’aquest mateix bloc. Sempre fora d’hores d’oficina, és clar. Perquè un servidor s’aixeca cada dia a les set del matí i mai, però mai, ningú no m’ha donat ni una beca, ni un ajut.

Fins aquí el què fet enguany. Ara la meditació.

Si segons l’Evangeli l’obrer és digne del seu salari, suposo que tinc dret preguntar-me: ¿Tot plegat a canvi de què? Si hagués treballat a canvi de reconeixement, la resposta no pot ser més bèstia. De tenir un contracte putejadíssim a la Universitat. De notar ganivets d’odi que em van arribar a fer por física quan a La Vanguardia se’ls va acudir posar-me en una llista de filòsofs catalans (on no hi figurava el que em perdonava la vida amb la mirada). De silencis i copets a l’esquena més insultants que altra cosa. De quasi ni cinc al calaix en drets d’autor (ja ho sabeu: un filòsof és un senyor de cinquanta anys amb una família de possibles que el manté).  

D’editors que són purament impressors i ni saben distribuir llibres. D’aguantar més d’un polític deficient mental dient parides sobre cultura. De què hagin de ser ‘els meus’ (ai carai!) els qui es carregaran la filosofia al batxillerat l’any 2008.

No diré que em queixo, ni que plego, és clar. Al cap i a la fi a la meva edat sóc plenament culpable dels meus èxits i la meva situació personal ni em deprimeix, ni em posa content. Senzillament me la miro de lluny. Però estic cansat. Molt cansat. I a hores d’ara no em crec que 2008 sigui diferent de 2007.  

El problema de la gent d’ànima és que sovint necessitarien més d’un cos. Perquè un sol cos es cansa massa.     

Què paga la pena dir sobre la manifestació de l’1 de desembre pel dret a decidir i que no s’hagi dit ja? En primer lloc que ha desbordat tota previsió possible (tot i que el bloc Socialistas del Masnou escriu que a la mani ha estat feta per gente inocente que irá engañada -santa innocència i gran perspicàcia politica, nanos!) Una acció que només cinc o sis dies enrere feia mala pinta, ha tingut la participació més gran dels últims anys i que ha estat explícitament independentista. Vés per on: el pensament català rebrota sempre i enterra els seus il.lusos enterradors, com va dir Francesc Pujols.

En principi, l’èxit impressionant de la mani (èxit també malgrat la manipulació sociata a TV 3) anuncia un canvi de cicle de la política catalana. Del debat sobre infraestructures i sobre qualitat de vida s’ha passat a un debat ras i curt sobre Catalunya nou Estat d’Europa que feia anys que pugnava per sortir a la llum pública i que ara rep un recolzament social potser encara no ultramajoritari però del tot indubtable. ERC i l’independentisme s’han reforçat i la Ministra de Fomento del Independentismo, finalment ens haurà fet un favor que no ens mereixíem. Ara i aquí les infraestructures han passat a a segon pla. Ja estem parlant de les causes (la dependència) i de les respostes (la independència).

De sobte, la perspectiva 2014 és creïble més enllà de la bona voluntat de quatre patriotes. Si com és veu a venir el PSC s’esfondra a les properes eleccions (el tàndem Chacon/Clos és letal per a la taquilla i ‘er Bono’ al Congreso desanima sense més remei), totes les possibilitats -i fins i tot algunes avui inimaginables- restaran obertes.

Sumeu-hi, si us plau, una nova situació política a Europa caracteritzada per l’emergència de les nacionalitats (de Kosovo a Flandes o a Escòcia). I afegiu-hi el previsible replegament cap el nacionalisme dels sectors populars que estan pagant (amb pujades de preu dels aliments, amb atur i amb col·lapse dels serveis sanitaris), els plats trencats de la globalització i de la immigració. Observeu que avui a La Vanguardia en Carod ja parla de fer catalanisme en castellà (cosa que fa anys que s’hauria d’haver començat a fer seriosament)… Coses que fins ara han estat atadas y bien atadadas, comencen a deslligar-se. Atenció, doncs.      

Si fos una mica més cínic vulgar del que ja m’estic tornant (i greu que em sap!), diria que un dels espectacles més divertits del panorama hispànic és veure l’exhibició d’analfabetisme que tot sovint fan els polítics i els universitaris d’aquest país quan parlen amb devoció sobre energia nuclear. Com que no la vol ningú enlloc del món, l’energia nuclear s’està convertint en un tòpic local i la nostra suposada classe dirigent catalano-espanyola pretén fer-nos creure que amb més nuclears es resoldrien (santa ingenuïtat analfabeta) ni més ni menys que els nostres problemes energètics. Potser pensen que la gent es mama el dit, carai! O que som una colla de suïcides tots plegats.

L’expresident del govern espanyol Felipe González (el del GAL) va tenir fa poc els dallonsis de dir (20 novembre 2004) al Club de Madrid, que és una entitat que agrupa expresidents sudamericans si fa no fa de la mateixa alçada moral que ell,  coses tan increïbles com que: La implantación de la energía nuclear con fines pacíficos es imparable en el mundo. Textual, tu! Com si s’ho cregués ni ell. I a la província la presidenta de la comissió de medi ambient del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Girona escrivia ha escrit no fa gaire a El Punt (16 de juny de 2007) un article que portava un títol digne de Fray Gerundio de Campazas: Energia nuclear, si; gràcies! No siguem provincians, si us plau. Que fa vergonya aliena.  

Mentre tant el Financial Times, gens sospitós d’ecologisme i d’esquerranisme titulava: US utilities are sceptical over nuclear energy revival (November 19 2007/ by Ed Crooks and Sheila McNulty). I David Gow a The Guardian (Thursday November 22 2007) deia que: Ambitions of nuclear power industry in UK are ‘a fantasy’. A hores d’ara el poder nuclear ja només troba propagandistes a províncies remotes i en països farcits d’analfabets en temes científics. Però fins i tot aquí la gent sap connectar-se a Internet.