L’home que mira

Enero 31, 2008

Novetats al web de l’Alcoberro

Guardado en: Filosofia — ralco @ 12:11 am

Després de molts problemes amb el servidor del meu web finalment hem pogut penjar a http://www.alcoberro.info un recull de textos sobre Walter Benjamin i les seves Tesis sobre la Filosofia de la història.

Ho trobareu a: http://www.alcoberro.info/planes/benjamin0.htm    

També hem incorporat un text de Foucault de bona època (1980) Per què estudiar el poder: la qüestió  del subjecte:

http://www.alcoberro.info/planes/foucault6.htm

I una entrevista amb John Gray sobre utopies i liberalismes.   http://www.alcoberro.info/planes/gray2.htm   

A més podeu trobar alguns textos meus, per exemple: Apunts per a un debat sobre irracionalisme

http://www.alcoberro.info/pdf/coneixement3.pdf

I el pròleg a la recent traducció catalana del clàssic de Diderot El Nebot de Rameau, que porta per títol, Denis Diderot l’home que intentà viure subtilment : http://www.alcoberro.info/planes/diderot.htm   

Enero 28, 2008

Obsolesència del coneixement

Guardado en: Educació — ralco @ 12:10 pm

 

Un dels problemes més complicats en les universitats és el del que s’anomena ‘obsolesència del coneixement’, és a dir, el fet que quan l’alumne arriba a cinquè curs (de medicina, especialment però també de física i cada vegada més en humanitats) cal explicar-li que allò que a primer curs li havien dit que ‘era impossible’, finalment no només és possible sinó que fins i tot és segur. I matèria d’examen. 

El coneixement científic es deprecia o es degrada a tal velocitat que cada cop resulta més difícil preveure temes de tesis doctorals fins i tot en ciències socials i en filosofia (qui sap on se situaran les coordenades d’un problema social o moral d’aquí a cinc anys?). Algunes universitats ja posen data de caducitat als cursos de doctorat, com si fossin iogurts. I la decadència de l’erudició substituïda per un vernís de bibliografia és un fet fàcilment constatable entre el professorat en les nostres universitats (que d’altra banda, molt i molt erudites tampoc no han estat mai!).

No dubto que l’erudició havia arribat a extrems una mica ridículs, sobretot si anava acompanyada d’esperit funcionarial, i que produïa famosos especialistes en insignificàncies però al final eren una gent entranyable i quasi els enyoro. Sobretot comparats amb els ‘caçadors de tendències’ que temps enrera triomfaven en el món de la moda, però que ara existeixen també al món acadèmic i que han arribat per quedar-s’hi. 

En tot cas, com recomano a l’alumna que acaba de sortir del despatx que dediqui tres anys de la seva vida a resoldre un problema que, molt possiblement d’aquí a tres anys no servirà ni com a ‘ontologia del present’? És un error dirigir una tesi sobre blocs, ara que el que de debò ‘mola’ són els fotoblocs? O sobre ‘sostenibilitat’ quan toca parlar de ‘decreixement’? Qui pot llegir avui una tesi doctoral sobre Althusser o sobre Sartre i no morir acadèmicament?    

Enero 26, 2008

Public Eye Awards: premis a les empreses més irresponsables

Guardado en: Filosofia — ralco @ 9:36 pm

 

Com cada any coincidint amb el Fòrum de Davos s’han donat a conéixer els premis Public Eye Awards a les empreses socialment més irresponsables. Aquests ‘premis’ són un exercici de control social sobre l’activitat empresarial i han contribuït a posar en crisi el paradigma de les teories sobre Responsabilitat Social Corporativa, perquè des de fa anys tenen el gust d’explicar activitats perfectament immorals d’empreses multinacionals oficialment dotades d’uns codis ètics i d’unes (suposades) pràctiques responsables que en realitat només es practiquen de cara a la galeria:
http://www.publiceye.ch/fr/p63000080.html

 I consti que també hi ha Positive Awards:

http://www.evb.ch/fr/p13590.html
 

 


 

 

Enero 25, 2008

Joseph Stiglitz a Davos i a Girona

Guardado en: Filosofia — ralco @ 3:31 pm

 

 El proper mes de maig la Càtedra Ferrater Mora de la UdG tindrà com a convidat el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz que aquests dies deu ser un dels savis més entrevistats al Forum de Davos. El projecte més significatiu que ara porta entre mans Stiglitz (conjuntament amb un altre Nobel, Amartya Sen) és un encàrrec de Sarkozy: un treball economètric molt important sobre la manera de canviar els instruments de mesura del creixement, anant més enllà del desprestigiat economicisme del PIB i amb menys voluntarisme bonista que els diversos índex de desenvolupament humà (o de qualitat de vida) propiciats per l’ONU. 

 Fa anys que se sap que la mesura convencional del creixement (a través del PIB) no tan sols no permet mesurar el benestar, sinó que porta a prendre decisions polítiques errònies. Així, per posar l’exemple tòpic, crear molts llocs de treball de carceller o de bòfia, augmenta el nombre de persones ocupades però mostra que la societat no va bé i significa que, en realitat ens empobrim. A més, els països pobres tenen molts dubtes (i amb raó) sobre si realment el creixement econòmic els compensa la degradació ambiental i la pèrdua de biodiversitat.  El problema és que els índex alternatius (els de qualitat de vida) fàcilment es tornen irrellevants quan mesuren dades en què els països desenvolupats han arribat a nivells no millorables (el nivell d’escolarització de les dones, per tornar al tòpic). I, a més, elements com l’organització del treball sovint tenen més importància que la despesa material. En altres paraules: gastar molt en sanitat, o en educació - o treballar moltes hores - no té necessàriament gran cosa a veure amb gastar - o amb treballar - bé. 

Com va dir explicar més d’un segle John Stuart Mill, necessitem una economia crítica i fins i tot una economia utòpica per obrir camins -tot i saber que molt sovint restarà en l’àmbit purament especulatiu. Però també és bo saber que, de vegades, la visió de liberals d’avançada com Sen o Stiglitz té possibilitats reals d’operar canvis globals amb seriositat radical. A Girona, aquest mes de maig podrem parlar sobre aquesta qüestió i sobre molts altres temes d’economia ètica.

 

Enero 24, 2008

Storytelling

Guardado en: Societat — ralco @ 5:52 pm

Des de fa vuit o deu anys la paraula clau en marketing és ‘storytelling’. Traduït, això vol dir que per vendre l’essencial és explicar una història i mobilitzar sentiments i emocions al seu voltant. Estem davant del ‘gir narratiu’ en marketing per dir-ho irònicament. Ara demanem a la marca que produeixi emocions i fins i tot que sigui capaç de canviar la visió del món del consumidor. A l’època de la ‘destrucció massiva’ (del medi natural, de les economies locals, etc.) es necessitaven eines de ‘distracció massiva’ del personal. I per aconseguir-ho, res millor que un bon ús del conte, a ser possible amb final feliç com eina didàctica.


Nascut del món de la promoció política, un bon ús del ‘storytelling’ (les llàgrimes de la sra. Clinton, l’estranya parella Sarkozy-Bruni, en Bush salvat de l’alcohol per la religió, i a casa nostra la injusta expulsió de Carod del govern de la Generalitat o en Pujol al Matagalls…) serveixen per tocar el cor i porten més gent a votar que els mil programes polítics incomprensibles per al comú dels mortals. Es tracta, en definitiva, de fer servir les tesis de la intel·ligència emocional en el context de la venda política. I funciona.
 
El personatge a seguir és David R. Gergen http://www.davidgergen.com director de comunicació de Clinton l’any 1992 (i que ja havia tingut el mateix càrrec amb Reagan i Nixon -o què us penseu?); el gran teòric d’un marketing que s’adreça al cor perquè realment no té res a dir a la raó. És més, si es dirigís a la raó no es tolerarien determinats missatges.


 Com que és dijous xafaré la guitarra a un bon amic. Prepareu-vos a veure Carme Chacón marejada abandonant un míting com a conseqüència del seu embaràs. Seria un cop de pur ‘storytelling’, difícil de millorar.
 

Enero 23, 2008

Responsabilitat Social Corporativa (RSC); la fallida d’un concepte

Guardado en: Filosofia — ralco @ 9:43 pm

Els qui un moment o altre hem treballat en temes d’ètica empresarial estem acostumats a escoltar una queixa -o una sorrrrrrpresssssa- quan tenim contacte amb estudiosos de l’economia originaris d’aquell lloc mental imprecís que Espriu anomenava ‘nord enllà’. No falla mai: sempre apareix algú que ens pregunta, més o menys escandalitzat o divertit: ‘Però amb el nivell tan bèstia de corrupció que hi ha a Espanya, com s’explica que vostès siguin capdavanters ens temes de Responsabilitat Social Empresarial, de bones pràctiques i de moral empresarial? La veritat és que s’explica fàcil però quan xerres el secret a gent de tradició luterana se’ls posen uns ulls com plats. És molt més senzill publicar un estudi sobre RSE que un treball d’econometria en una revista internacional (i dóna punts, cosa que les escoles de negoci privades ho saben perfectament). A més, a Espanya hi ha una llarga tradició de ‘llestos’ que consideren l’ètica com una ‘maria’ que no es creu ni que la predica (explicar què és una ‘maria’ a un professor europeu també és tasca complexa, us ho ben juro).


En els índex de bones pràctiques i d’empreses socialment responsables que s’elaboren a Espanya (avalades per escoles de negocis privades) els resultats acostumen a provocar el que per pietat anomenariem vegonya aliena. Inevitablement hi surten destacades El Corte Inglés, Repsol (supersolidària amb els negrets de la cursa del Dakar, com ens recorden cada dia a la tevetrés) i -escarni d’escarnis!- sovint la màxima puntuació la treu Adif (la dels trens que mai no arriben, que deu ser molt bona pel tracte amb els seus proveïdors, però tracta la clientela com el pito del sereno.) Una hipòtesi per explicar tanta misèria dels rànquings és que qui paga mana. Ja ho va dir Quevedo parlant dels jesuïtes, tot i que en aquell temps no s’havia inventat ESADE: ‘donde hay mucho dinero, hay mucha bendición’.    


Però les coses són més complicades. Sense deixar de banda la possibilitat d’un intercanvi de favors entre universitats privades i empreses privadíssimes (una explicació massa ‘conspirativa’), em sembla que el que cal revisar a fons en RSE és la metodologia d’ús més comú i el paper de les empreses de certificació, sobretot quan es comparen empreses i sectors econòmics molt diversos sobre la base de dades estadístiques que no admeten comparació.

Massa sovint les pràctiques de responsabilitat social s’han projectat amb una càrrega voluntarista i paternal que no va enlloc, perquè fer el bé sense preguntar als afectats pel bé que realment volen té poc futur. Sembla que la trobada de Davos aquest dies representarà el final d’un paradigma moral que va ser útil mentre va durar però que no pot donar resposta a massa problemes de l’empresa i de la circulació de capitals. La fallida de concepte de RSE (substituït cada cop més pel de ‘empresa sostenible’ o per les pràctiques de concertació i arbitratge sobre bases neutrals), segurament és una bona notícia. Una ficció que es manté massa acaba per no enganyar ningú.     

Per cert al Fòrum Mundial de Davos això dels pobres interessa poc. N’haurem de seguir parlant.

El web oficial: http://www.weforum.org/en/index.htm

Per als del temps del francès: http://blog.lefigaro.fr/davos/archives.html

Enero 21, 2008

Heretgia

Guardado en: Societat — ralco @ 10:48 pm

Com va explicar Voltaire, a la borsa l’única heretgia imperdonable és arruïnar-se. El nombre d’heretges avui (amb la borsa europea en mínims) ha crescut un bé de Déu. Ara cal parar esment a veure quins seran els propers màrtirs immolats per la Causa. Perquè ja es veuen unes cues d’hipotecats en marxa cap a l’escorxador que fan feredat.

El Capital és un déu (fals) molt simpàtic quan les coses li van bé però amb unes males puces de no dir quan no menja cada dia.     

Enero 18, 2008

I en diem la cultura

Guardado en: Uncategorized, Filosofia — ralco @ 1:07 pm

 

Em sembla que era Lacan qui recordava que en una conversa Koveje li havia dit que en Plató el més interessant és el que no s’explica. Redacto aquesta frase (absurda) en homenatge a l’estil platònic. L’estil platònic és sempre el mateix: una vegada algú va sentir dir que temps enrere algú havia comentat que havia sentit a dir que Sòcrates enraonava amb no-sé-qui sobre no sé-què.. però es va adormir mentre Sòcrates, grandíssim fill de sa mare, continuava  xerra que xerra.

 I d’aquest sentir a parlar que es parla, en diem la cultura.   
 

Enero 13, 2008

La mandra de tornar

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 7:21 pm

 

Em costa tornar al bloc. Ja fa molts anys, parlant amb el mestre Valverde sobre el Journal dels germans Goncourt, em va avisar: lo malo de escribir un diario es que acabas viviviendo ‘para el diario’. Efectivament, les coses són així. Es crea una xarxa, unes implicacions, un deure autoimposat. I al final, s’acaba dominant una certa tècnica que et posa al nivell de este magnífico público al que tanto quiero y que tanto me quiere. Però que només al seu nivell i, per tant, impedint el que en principi seria la gràcia d’un bloc: la possibilitat de ser contradictori i contradit alhora.  He passat un mes llarg de tancament (a la presó en deien ‘xapat’) al meu estudi, escrivint un parell de capítols d’un llibre més, refent curriculums/ridiculums i preparant el semestre acadèmic. Redactant projectes d’investigació pel Ministerio i cremant les neurones en algunes conspiracions de butxaqueta. Un mes llarg sense quasi ni obrir el bloc i, el que és pitjor i més significatiu, sense necessitar-lo. Deu voler dir alguna cosa, això.  Saber estar al nivell del que ens passa i no forçar les coses té alguna cosa a veure amb la saviesa.   

 

Enero 10, 2008

Parlant de Plató

Guardado en: Filosofia — ralco @ 11:46 pm

A l’ATENEU BARCELONÈS (C/ Canuda, nº6, Barcelona) estem fent una sèrie de conferències sobre Història del Pensament GrecUs volem convidar a la xerrada sobre PLATÓ i EL LEGAT PLATÒNIC que farà el prof. Josep Monserrat  Molas, (Universitat de Barcelona), dimecres dia 16 a 2/4 de 8 de la tarda.

Josep Monserrat Molas és un dels millors especialistes en aquest tema i de ben segur serà un acte molt interessant. 


Avancem també que el proper mes de febrer, Víctor Gómez-Pin dissertarà sobre Aristòtil (dia 20) i  Jesús Hernàndez Reynés ho farà sobre Epicuris i cínics (27 de febrer).
Tancarem el cicle amb una exquisitesa cultural: (28 de febrer, dijous) el poeta Josep Palau Fabre que als seus 90 anys acaba de publicar la seva traducció i interpretació dels fragments d’Heràclit (La claredat d’Heràclit - Ed. Àmbit, Girona), en conversa amb Oriol Izquierdo i Jaume Mensa.  

Com (quasi) sempre a l’Ateneu, tots aquests actes són oberts a tothom i gratuïts.

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress