L’home que mira

Quan es va a un enterrament no està de més saber el nom i el cognom del mort. Més que res per no embolicar la troca. Ahir l’emprenyada d’alguns assistents a la cerimònia de record a Palau i Fabre, sistemàticament rebatejat ‘Fabré’ in articulo mortis pel President Montilla en el seu discurs institucional a la Generalitat, era de consideració Potser tothom s’ha tornat massa susceptible. Però l’ésser humà és així, capaç d’agafar unes enrabiades terribles i de canviar el vot per un accent que no està correctament posat.

 Sembla mentida quins efectes pot tenir un petit gra de sorra quan encalla els mecanismes de la complicada màquina electoral. I, curiosament, la ‘cantada’ –més que lamentable- farà mal no pas al PSC (que cap dels indignats no pensava votar), sinó a ERC que a la cerimònia no hi va posar cap accent en especial. Complicada és la vida i els accents.

Què volen les dones? Aquesta és segons Freud ‘la gran pregunta que no he estat capaç de respondre en més de trenta anys d’anàlisi’. Com és obvi tampoc jo no em sento capaç de fer-ho –i fins i tot sospito que ‘les dones’ i ‘els homes’ són moltes dones i molts homes massa diferents per a poder voler realment el mateix.     

Però una cosa que me la sé segura, perquè l’he viscuda: quan veus el món com a dona, o com a català, o com a negre, es tornen estranyes i innacceptables coses que l’altra gent troba normalíssimes. Adoptar una perspectiva concreta sobre el món canvia la significació de la realitat i la de l’observador. El món es torna més difícil (de vegades impossible) quan vols viure com a català en un món espanyol, com a dona en un món d’homes o com a negre en un món de blancs.     

De tot aixo en parlarem dilluns amb la professora Iris Zavala a l’Ateneu Barcelonés a 2/4 de 8.   

Jo és que tinc un problema amb les eleccions que s’acosten. No sé si són al Parlament d’Espanya o al de Sèrbia. I al meu voltant cada dia veig més gent amb una emprenyada de dimensions kosovars. De fet, el govern serbi amenaça amb tallar l’electricitat a Kosovo però el de Madrid (Espanya)  ja ho va fer preventivament aquest estiu. I els trens de rodalies ens els tallen cada quan volen. Això passant per alt que, amb la marxeta que portem, aquest estiu el país s’haurà de menjar la poca autoestima que ens queda i acceptar l’humiliació pública de rebre aigua d’Almeria pais -temps era temps- només apte per a Goytisolos.  

El que em sembla més curiós, però, al mig d’aquest femer polític, és el patètic paper de ‘moro amic’, de pur paisha, que  els toca fer a la pobra Chacón cantant cursilades d’en Serrat i a en Duran Lleida amb la cara d’estrenyit que es gasta: l’una embarassada i l’altre com qui diu amb els punts de l’operació per suturar, però tots dos decidits a oferir noves glòries a Sèrbia, perquè en ambdòs casos més dur seria treballar (aquest Duran, per cert, pobre tio, s’hi deixarà la fel en les eleccions: per arribar a minstre es paga fins i tot la vaselina!).

Trobo admirable l’esforç dels partits unionistes per obviar la realitat, però la realitat és més forta que la cursileria. Quan fins i tot els Ciutadans/Ciudadanos han estat rebutjats a Madrid-Belgrad per ser un partit ‘de origen catalán’ (vegi’s la propaganda indirecta que dedica avui El País a Rosa Díaz), ja m’explicareu que hi grataran la Chacon i en Duran a la meseta. Això suposant que el votin.  

Per sort cada dia falta un dia menys per a la independència de Catalunya.   

La qüestió de la tècnica (la lògica del reactor nuclear contra el pont de pedra en la didàctica imatge de Heidegger) fa anys que és alhora urgent i silenciada. Sembla que faci por parlar-ne fins i tot ara quan se sap de cert que per mantenir el nostre nivell de consum necessitaríem tres planetes terra i quan hi ha alguna nota apocalíptica en forma de canvi climàtic a l’horitzó. Però en tot cas és un d’aquells temes que no es poden passar per alt, ni jutjar d’una manera simplista. Quelcom com ara les condicions de possibilitat de l’existència es juga ara més que mai en l’àmbit d’una comprensió humanista de la tecnologia.  

Encara no hem aconseguit educar un nombre suficient de tecnòlegs humanistes i d’aquesta mancança se’n ressent bona part de la producció filosòfica contemporània que va de les ‘filies’ a les ‘fòbies’ sense gaire prudència aristotèlica. Per això la publicació d’un llibre com Filosofia de la Tecnologia d’Anna Sarsanedas (Ed. UOC) resulta especialment estimulant. En poc més de 40 planes l’autora ofereix un mapa de la qüestió que no té conclusions a l’abast – segurament si en tingués seria massa elemental o demagògica.

De tot això en parlarem divendres (demà) amb ella i amb l’especialista en bioètica Margarita Boladeras a l’Ateneu Barcelonès. Tant de bo serveixi per augmentar la lucidesa.     

Ahir va sortir al Canal 33 l’esperat documental Adéu, Liberty sobre el gran tòtem que va presidir la platja de Pals i que inevitablement m’evoca la infància empordanesa. Dic ‘esperat’ perquè sembla que portava més d’un any en llista d’espera. Però de tota manera molt interessant, malgrat dues absències (la de l’enginyer Enric Masó que va dirigir l’obra i que fou alcalde franquista de Barcelona després, i la de la família Coll –els antics propietaris dels terrenys), sens els quals la història queda incompleta; per no dir manipulada. Algun savi de poble m’havia dit que la família d’Enric Masó no tenia cap ganes de sortir-hi. Ho ignoro.
 
Sobre Radio Liberty queda pendent una recollida de materials força més exhaustiva (‘fonts primàries’ en diuen els historiadors) i alguna novel·la bona que pugui recollir l’udol de la tramuntana i el soroll de la Sarfa que hi portava els treballador de negra nit. A mi les antenes del meu poble sempre em van semblar un magnífic monument tecnològic (i l’única salvació possible per a un escosistema condemnat a l’extinció per l’urc turístic). El programa, doncs, em va resultar elegíac. Però, ja se sap, hi ha qui diu que en el fons sóc un romàntic.   
 
http://www.radioliberty.org

Des de gener d’enguany, Barclays només considera ‘grans fortunes’ els patrimonis de més de deu milions de dòlars en actius. Ja no es podrà ser, doncs, milionari amb el típic milionet d’euros (que a Barcelona vol dir tenir tres o quatre pisos ben situats, cosa que està a l’abast de molta gent, potser d’un set o un vuit per cent de les famílies a la capital). Confesso que saber-ho m’ha produït una estranya sensació de nostàlgia. Tot d’una milers de conciutadans meus han estat lliurats a l’Avern de la pobresa estadística, sense que ningú tingui el detall de dedicar-los una elegia mesocràtica. El pobre botiguer de l’Eixample que ha dedicat la vida a l’honest comerç tancarà la botiga avergonyit (tot d’una l’amo de La Puntual és pobre). I el seu fill que amb penes i treballs ha estudiat a una escola de negocis tampoc no fa cara de bona salut. Al cap i a la fi estudiar màrqueting és aproximadament  la forma postmoderna de ser saltataulells.

Aquesta tarda em fumaré un Romeo y Julieta (Churchills - Tubo;  de Cohiba Robustos o Montecristo Edmundo no n’arriben a la Província) a la salut dels homes de la generació del meu difunt sogre que es pensaven ‘alguna cosa’ quan tenien estalviat el milionet de pessetes. Generació de postguerra i de caixa d’estavi, de comptables amb manguitos, que aplicaven un concepte aristotèlic de l’economia, basat quasi en tocar físicament els actius. Generació que, en frase de Keynes, ens va voler fer creure que les coses lletges eren boniques -i que les coses boniques eren lletges- tan sols perquè les coses lletges eren barates i les boniques cares. I ara els seus hereus (qui els ho havia de dir!) són pobres segons Barclays. Sense ni un mal Santiago Rusiñol que els cant les ensoltes.

Us ho creureu o no però sento un enyor molt profund per aquella gent amb un concepte tan equivocat de l’economia. No sabien res de res però creien en alguna cosa. Avui  ho sabem tot i, senzillament, no ens creiem res. I encara pitjor: el que sabem fa una pinta horrible.
 

Són eterns els jardiners? L’il·lustrat Bernard de Fontenelle va escriure que De memòria de rosa mai no s’ha vist morir un jardiner. Era una ironia per referir-se a l’eternitat de Déu en referència a la brevetat de la vida humana. De fet, les roses moren i els jardiners també. És una observació una mica xafatolls per escriure-la el dia de Sant Valentí, però la filosofia és xafatolls, inevitablement.

Una pèrdua anunciada però silenciosa: una hora menys de filosofia a primer de batxillerat. I la trista sensació que aquest tema seriosament no importa a ningú (fora dels quatre o cinc que ens reuniem dimecres passat). Perdre una hora és greu, però potser més greu és la més absoluta indiferència. Tant de bo m’equivoqui.
http://www.boulesis.com/boule/una-perdida-silenciosa
 

M’assabento casualment de la mort als 37 anys com a conseqüència de la SIDA de Paco Vidarte, l’autor d’un llibre tan explosiu (i silenciat) com Ética marica. Fa pocs dies encara vaig demanar a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès que compressin la seva Teoria queer. No sabia que havia portat un bloc: http://www.pacovidarte.org Aquí el deixo consignat. Hi ha alguna cosa d’estoïcisme admirable per autoirònic en els seus textos internàutics. 

No m’interessa Derrida (la seva referència darrera) però en la renovació del pensament moral, als gais, les lesbianes i els trans els correspon un paper que encara no han pogut ocupar. Sense fer herois però sense acceptar el somrriure displicent de les autoritats i dels filòsofs de guàrdia ¿Quan trigarem a tenir departaments d’ètica en què els temes que va encetar Vidarte a la UNED es puguin discutir-se amb normalitat? La mort de Vidarte pesarà molt en la brutal dificultat que encara té el pensament de la diferència per fer-se escoltar. I fins que tothom no es pugui fer escoltar a l’etica li mancarà una condició fonamental.   

Fa tres o quatre anys, Robert Maggiori va publicar a Juliard un llibre summament divertit (novel.la contemporània?), Un animal, un philosophe, sobre els símbols animalistics de la filosofia: el gall dindi i Russell, el conill de Quine, la vaca nietzscheana (i el cavall de Torí i la serp i l’aliga), el gos de Diògenes, l’esquirol wittgensteinià, les aranyes de Spinoza, Tomàs d’Aquino i el bou mut, Buridà i l’ase, Zenó i la tortuga, etc. Deia Maggiori: En allò que l’home diu de la bèstia, hi ha sempre un reflex del que s’amaga a la seva ànima.

Em temo que si es fes una cosa similar amb la política hi hauria menys varietat de metàfores. I molts aspirants a la rata -potser fins i tot a rata de blat blanqueta.

Però per si algú vol saber-ho, el meu animalet predilecte -i el de Marx- també és la rata. La de biblioteca, naturalment. Poques crítiques tan radicals com la seva.