L’home que mira

Passo la tarda repassant l’audiovisual de l’homenatge a Lluís Alegret in memoriam, que farem dilluns vinent a 2/4 de 8 de la tarda a l’Ateneu Barcelonès (hi esteu més que convidats) i acabant de concretar els detalls del desembarcament de filòsofs valencians a l’Ateneu al maig: Linares (Nietzsche i Dosteievskij) Marrades (Montaigne) i Sanfélix (Il·lustració i contrail·lustració). Tinc una llista confirmada d’oradors a l’acte d’en Lluís tan llarga que em fa por que es torni inacabable. I m’emociona pensar que el salari dels bons, finalment, és d’un agraïment sense exageracions. En una foto de l’audiovisual surten en Benet, l’Alegret i en Paco Candel, suposo que quan anaven a captar vots: decididament tinc el dia tendre. 

Confirmo la conferència de Rosa Regàs en defensa de l’ateisme (9 d’abril) i creuo els dits esperant que Xavier Rubert de Ventós trobi el bitllet d’avió que li permet venir a la presentació de l’edició ‘científica’ del seu Per què Filosofia?, sense gaire jet lag.

Sortint de la casa, trobo un moment al bar en Francesc Vicens, òbviament afectat per la mort d’en Josep Benet (cada dia som menys!). Penso en gent com l’Alegret, com en Benet, com la Regàs i com en Vicens -gent de motxilla plena, diria en Pujol (que, per cert, avui dinava amb una penya també a l’Ateneu). Creients de la religió civil. Homes de bé i com cal, que hauria dit Riba (així traduïa el kalós kai agathós). I això durarà més del que volen i diuen

  Recomanava l’imprescindible llibre de l’Onfray i m’havia passat par alt recollir una frase del vell Antístenes, l’amic de Sòcrates que segons la mala llengua de Plató al Fedó, no estava present en el moment de la mort del mestre.

El fragment 168 (Caizzi) diu el següent: Preguntat un cop Antístenes sobre com s’havia de tractar amb l’estat, va dir: Igual com amb el foc, ni massa a prop per no cremar-se, ni massa lluny per no quedar gelat. Doncs això. I qui pugui entendre, que entengui.  

Si hi ha un llibre de quasi lectura obligatòria aquests dies de Setmana Santa és el volum primer de la Contrahistòria de la filosofia de Michel Onfray. Es diu Les savieses de l’Antiguitat i l’acaben de publicar Les Edicions de 1984. A més, la bona notícia és que 1984 ha adquirit els drets de tota la sèrie de la Contrahistòria que és una gran síntesi de la història filosòfica del materialisme, des de Grècia fins als nostres dies, i així ens podrem estalviar de llegir-la en castellà.

Els meus mestres a la Universitat de Barcelona entre 1975 i 1980 es dedicaven de ple als presocràtics -sobretot a Parmènides- i menyspreaven indissimuladament Epicur, els cínics, i en general els materialistes diversos. Fins i tot tenien una sospitosa prevenció al Fedre platònic… i amb això està tot dit. Repensar les escoles ètiques hel.lenístiques és la feina (petita o gran) que ens ha tocat fer amb la postmodernitat i que (ho puc dir sense cap ironia) he procurat endegar a Internet, al marge de l’academicisme, amb un resultat tant exitós que fins i tot m’ha sorprés més d’un cop. 

Com més va, més convençut estic que el nostre moment històric té més a veure amb Demòcrit, Antifont, Diògenes, Aristip o Epicur que amb els presocràtics o fins i tot amb algun Aristòtil i les reaccions als meus textos internàutics sobre aquesta gent em permet dir que ‘tenen un públic’ entre els desencantats de la nostra societat -que, per cert, recorda massa l’època alexandrina. Ara la Contrahistòria materialista de Michel Onfray posa a l’abast de tothom -i sobretot del públic curiós- aquella part amagada de la història del pensament grec que és, però, imprescindible per comprendre que la filosofia antiga és quelcom més que una pura broma de filòlegs alemanys romàntics vestits de grec.

A més, hi ha una altra cosa a tenir en compte: els materialistes grecs que estudia i explica Onfray (amb un estil literari superb, s’ha de dir), són divertits i estan vius. (potser gràcies a haver estat curosament amagats durant segles per carques, per eclesiàstics d’esglésies molt diverses i per titafluixes) ¿Es pot entendre Bush sense llegir Diògenes? ¿Es pot entendre el Fedre platònic sense saber res d’Aristip?  

Fins i tot com a meditació en hores amargues, els hel.lenístics no tenen preu. Si jo fos de CiU i la Casa Comuna se me n’anés a la merda, després de fer un rídicol descomunal i perdre cent mil vots en unes eleccions, procuraria llegir Onfray per acostumar-me a la bóta de Diògenes a viure de caritats, mentre busquen un home.  

Va explicar fa molts anys el savi Max Weber que la passió política és el contrari del nerviosisme estèril. I en això estem: veient com a Convergència es posen horriblement nerviosos perquè han perdut cent mil vots i perquè a aquest pas mai més de la seva trista vida tornaran a manar (els socialistes sols tenen més vots que tots els altres partits junts). Veient com a ERC l’arribada a Ítaca exigeix continuar sirgant perquè hi ha gent que no està feta per al repòs sinó per a la llibertat difícil. 

Aquests dies veurem el millor i el pitjor de la gent i sentirem sirenes i esgarrips. Però la República és dels tossuts, dels qui tenen el cap clar en les navegacions difícils. Perqùè no vam voler estar quan repartien res tampoc no tenim res a perdre. Ni un pas enrera, ni un canvi de marxa.

Fa mal d’ulls veure com en Duran Lleida sanglota en un espot publicitari ajudeu-nos!, ajudeu-nos! amb la desesperació d’una veu d’ultratomba. I em terroritza que el PSC- PSOE organitzi a Barcelona un míting amb tota l’estètica de Nuremberg,  només refredada per l’entrepà de xoriço, la truita de patates i l’aroma d’Eau de Corruption.  

Un cop més l’única cosa certa en aquesta campanya electoral l’ha dita en Corod. Llegeixo al diari l’altre dia a Lleida va donar una papereta d’ERC a un jove socialista, amb una frase matadora que reprodueixo en versió lliure: nano, agafa-la, que encara que siguis optimista i sociata et fotran igual. Santa paraula.    

Passo una estona del dissabte a la tarda a la Setmana del Llibre en català de Barcelona. Sembla que hi ha més netedat i una mica més d’ordre que l’any passat, quan per tot arreu trobaves sorra, brutícia i sudamericans que no entenien res, i els escriptors signaven al davant de la porta del water, sense importar a ningú (jo dira que ni als seus editors, vista l’experiència personal). Els escriptors segueixen igual, signant amb mirada llànguida, com de gosset abandonat que busca amo, però com a mínim la megafonia s’ha moderat i ja no enxorva. Aquest any algú havia dipositat un plat llimones a la taula de signar i- què voleu- em va semblar que el gest feia una mica de justicia poètica.
Fa anys que la Setmana  em fa venir sentimens agredolços. D’una banda és una trista parada de paper vell que dóna material per a meditacions profundes sobre la misèria de la vida –i guaitar els llibres de polítics descatalogats, per exemple, és un d’aquests plaers patètics. S’hi troben bàsicament llibres tronats que ningú no ha llegit i que en algun cas engrogueixen malament perquè ni l’editor es va esmerar en el paper de l’edició, ni el grafista en la coberta, ni el traductor en la versió, ni l’autor en l’ortografia. En pocs llocs del món es deuen trobar junts tants llibres benemèrits i lletjos, segurament. Com a balanç cultural, la Semana resulta depriment.
D’altra banda, però, com a cita de cada any, sempre em permet repescar algun títol i, sobretot, haver-me-les amb les novetats d’editors locals i de Consells comarcals tan obstinats com desconeguts. En una ciutat que quasi s’ha quedat sense suplements culturals als diaris (el que hi ha ara a La Vanguardia o a El País no mereix tal nom), la Setmana té bàsicament aquesta funció: recuperar, revisar. Sembla que ho fa d’esma, sense creure’s-ho ni ella mateixa, gairebé com una obligació, o com una oportunitat de salvar la temporada fins Sant Jordi.
I pel que fa als llibres de filosofia, què voleu que us digui: en un racó, marginals, mal fotuts, sense presentar ni tan sols col.leccions mig completes, sense una mala banderola que indiqui on han anat a raure. Al final surto amb una mitja ganyota de la Semana – com cada any – perquè em referma en una ja massa antiga convicció: a Catalunya els qui fan la cultura, no hi creuen.