L’home que mira

Abril 30, 2008

En defensa del Maig del 68

Guardado en: Política — ralco @ 11:39 pm

 

Des que Luc Ferry i Alain Renaut a La pensée 68 (1985) van vendre la moto d’un Maig del 68 narcisista i culpable de la desorientació cultural del nostre present, el tòpic s’ha expandit en ambients no necessàriament dretans. Bloom, Steiner i ara Lindsay Waters als Estats Units i tot l’arc de carques francesos que van de Ferry a Marcel Gauchet (a més dels seus epígons hispanocasposos), han repetit la mateixa cançoneta. El 68 va ser infantil, nen-de-pis, retòric, neoriquista, insubstancial, falsament rupturista i origen d’una crosta de pseudointel·lectuals tronats, pedants i profundament cursis (de Castoriadis a Sartre i viceversa).

Val. Entesos. Però és que la competència de Maig tampoc no ha demostrat res: Luc Ferry el van fer ministre a França i va acabar d’esfondrar l’ensenyament públic. I quan els sarkocinets han manat (és a dir ara mateix), ja es veu que s’ofeguen en un got d’aigua. Fins i tot André i Raphaël Gluksmann van haver d’escriure un Mai 68 expliqué à Nicolas Sarkozy (Denoël, 2008) per explicar-li que Lluny d’estat reglamentades o enterrades les qüestions obertes per Maig del 68 havien de dominar l’espai i el temps (p. 105, d’aquest pamflet d’altra banda excel·lent). Així ha estat i qui li piqui que es rasqui. 

No és que l’home que mira estigui especialment a favor del Maig que enguany fa quaranta anys. Però imparcialment s’ha de dir que l’esperit de Maig, comparat amb els seus crítics, resisteix prou bé. Així que, amb permís de ningú, us diré quatre coses que al cap de quaranta anys vull agrair al Maig de l’any que jo en vaig fer onze. 

1.- Em va ensenyar que desitjar la realitat està bé, però que realitzar els desigs és millor. 2.- Em va ensenyar que l’Estat burocràtic (franquista, gaullista o comunista) estava ferit de mort. 3.- Em va ensenyar que la realitat del capitalisme és l’espectacle. 4.- Em va ensenyar que la vida quotidiana és una força.

I tot això (que jo i els meus amics vam aprendre una mica més tard al Canet Rock i a les JRC), hem procurat no oblidar-ho gaire, tot i que més d’un cop ens hem fet el despistat. Vulguin o no el que ve de Maig forma part inesborrable del que nosaltres som. Fins i tot ‘del millor’ que nosaltres som.   

 

Minimalismes polítics

Guardado en: Política — ralco @ 10:50 pm

 

Estem a l’era dels visionaris minimalistes, que és com el filòsof del dret Cass Sunstein ha qualificat Barack Obama. Visionari, Obama ho es per la seva mateixa combinació genètica Ken-Kan (pare de Kènia, mare de Kansas) que ajuda força a esperar l’inesperat i a no posar-se nerviós.

El preocupant és que sigui minimalista. Això dels compromisos incompletament teoritzats (és a dir minimalistes), em recorda massa el President Maragall. Al filòsof republicanista del free speech el minimalisme sembla que li fa molt el pes. Però des de l’experiència catalana en minimalismes polítics que fan de necessitat virtut, a la tesi (retòricament molt aconseguida, això si) se li veuen cada dia forats màxims.

Abril 26, 2008

Contra la Fórmula I

Guardado en: Societat — ralco @ 11:14 am

 

Per les nostres vergonyes un any més torna el Gran Premi d’Espanya de Fórmula I. Vet aquí un puríssim absurd de contaminació del medi ambient, de brutícia, de soroll  i de malbaratament de gasolina (ara que va barata!), un puríssim i absurd exercici de masclisme i explotació sexual (només cal sopar com jo ahir en un determinat hotel de Barcelona per adonar-se que la ciutat s’ha omplert de putes de luxe acompanyades per ‘enginyers’ o viceversa), una pura i simple explotació de nois i noies joves (que cobren 100 euros per dos dies sencers al sol, contractats per Adecco que no els dóna ni broncejador), un puríssim i absurd exercici de cinisme i de manipulació  (vegis la publicitat de les beques Universia que va fer Alonso a la UPC).


Resulta simplement miserable que ens estiguéssim queixant del canvi climàtic i al mateix temps hàgim de fer festa gran perquè ens ve a veure la gent ‘dels cotxes’ disposats a contaminar a l’engròs. Haver de suportar un esport tan contaminant, tan masclista, tan explotador com la Fórmula I és ben trist per a qualsevol persona que tingui una mica de sensibilitat ecològica … i que TV3 el trompetegi i que els polítics perdin el cul per sortir fotografiant-se amb paios com en Mosley (conegut per les seves orgies nazis) demostra la misèria mental de la classe dirigent d’aquest país. És senzillament lamentable. Si tinguéssim un govern progressista, ecologista i d’esquerres s’hauria de notar.
 

Abril 24, 2008

Un Sant Jordi ’slow’

Guardado en: Llibres — ralco @ 11:06 am

 

Fa anys –potser des dels temps de Terenci Moix- que no havia vist a Barcelona un Sant Jordi tan massiu com enguany amb cues inabastables  no tan sols amb Ruíz Zafón sinó també amb els autors que paraven a La Central (enviada a passeig de Gràcia, com es lamentaven) o a la FNAC. I això està molt bé fins que la gernació cansa.  


Enguany l’Ateneu Barcelonès ha iniciat –veurem si es consolida- una modalitat diferent de signatura de llibres, la signatura slow a càrrec d’alguns socis amb llibre nou o recent que són autèntics ‘menys sellers’ i necessiten un ambient lent (slow) com el que només pot oferir un Jardí Romàntic amb tortugues, per degustar llibre i conversa. Autors com Jordi Coca (que l’any passat va signar llibres a casa seva), Julià de Jòdar o Joan Rendé necessiten, certament, un ambient especial, lluny de tràfecs, amb llum zenital i sense focus televisius.

Carlo Petrini va fundar l’any 1986 un moviment slow food contra la cuina de Macdonalds i després va aparèixer un moviment de ciutats i pobles slow (aquells en què encara es pot dormir la migdiada i tenen barris prohibits als cotxes). Pals, Begur i Palafrugell són avui slows reconegudes oficialment. Potser haurem de pensar en una literatura (i en signatures de Sant Jordi) per a gent slow tipa i farta de cacau mediàtic. De moment, a l’Ateneu ja han començat. Caldrà seguir-ho.

I si voleu més informació sobre els slow:

http://www.alcoberro.info/planes/eticaecol14.htm


  

Abril 22, 2008

Natura i cultura

Guardado en: Filosofia — ralco @ 10:56 pm

 

Ahir a l’Ateneu, Xavier Rubert de Ventós comentava amb Miquel Costa (que ha fet l’edició del clàssic Per què Filosofia? en la nova edició a Can 62), la paradoxa d’una ‘natura’ que està canviant més de pressa que la ‘cultura’. Tradicionalment la natura era l’àmbit del que funciona ‘sub especie eternitatis’ i la cultura era un belluget, pura transformació i moviment. La natura era cíclica i previsible (’ensopida’) i la cultura s’obria a la novetat i a la creativitat. Casos com el de les dones de seixanta anys que volen ser mares (i ho aconsegueixen!) o com els dels ciborgs (barreja de neurona i xip), o la mateixa possibilitat de clonar-se obren la via a una transformació brutal del concepte mateix del natural. La natura s’està tornant tan imprevisible com creativa.


El problema, però, és que al pas que anem acabarem confonent el metge amb el perruquer i demanant ‘nens a la carta’ com qui demana que li tallin el serrell o li posin metxes. Apassionant i amb un punt de sinistre. Per a XRV la filosofia és això: l’opció per veure fosc el que tothom veu clar. L’opció per no creure que-ara-si-que sabem (potser només creiem?). L’opció per posar un dubte allí on massa gent vol instal·lar una ciència.


 Compte amb confondre el metge amb el perruquer. O potser acabarem com en la maledicció clàssica i quan els somnis d’autonomia absoluta es facin realitat el perill serà descobrir monstres.  Però per Sant Jordi compreu Per què Filosofia? de XRV. El llibre més popular de XRV per fi en una edició digna.   
 

Abril 19, 2008

Xavier Rubert de Ventós a l’Ateneu Barcelonès

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 10:53 am

 

Em sembla que l’acte pot ser important perquè, al cap i a la fi, XRV és ‘il miglior fabro’ i Miquel Costa acaba de fer una edició ‘de clàssic’ de l’obra més llegida de XRV:

Dilluns 21 d’abril, a les 19:30 a la Sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès (C/Canuda, nº6, Metro Catalunya).


Xavier RUBERT de VENTÓS conversa amb Miquel COSTA i Ramon ALCOBERRO a propòsit de ‘PER QUÈ FILOSOFIA?’
Un diàleg sobre la necessitat de pensar l’altra cara de les coses.
Us hi esperem!
 
Us hi esperem!  

Us hi esperem!  

Abril 18, 2008

Festa de la Terra

Guardado en: Societat — ralco @ 2:44 pm

 

Quan es fa més complicat que mai saber la veritat sobre la contaminació radiactiva a l’Ebre. Quan els problemes de canvi climàtic i de sequera apressen més que mai. Quan el debat ambiental no pot esperar.  Torna una eina de periodisme ecològic de qualitat: Convé afegir a preferits amb urgència: http://www.ecodiari.cat/.


La publicació internàutica de l’home de la Bandera Negra, Xavier Borràs, omple un buit important. http://xavierborras.blogspot.com I és bo destacar-ho ara que dissabte i diumenge al Parc de la Ciutadella de Barcelona, tornem a tenir la Festa de la Terra per commemorar malgrat tot la primavera.. Els alternatius, les maleherbes i els culs de mal asseure (o dit en vocabulari bíblic ‘la sal de la terra’), assumiran un cop més el seu paper d’esperança en un món sense esperança i potser finalment les coses no seran tan terribles com sabem que seran.


No us perdéssiu la Festa. Ni l’EcoDiari  
 

La Colometa

Guardado en: Política — ralco @ 1:46 pm

 

La Colometa ensuma sang a ERC, somriu com una hiena i renilla una micona. Serà la seva manera peculiar de celebrar l’any Rodoreda. Quin fàstic. 

Abril 17, 2008

Plou

Guardado en: Societat — ralco @ 4:17 pm

Plou a Barcelona.

Que per a un barcelonès és com si plogués a tot Catalunya. Igual que per a un madrileny quan plou a Madrid és com si plogués a tota Espanya.     

Sobre l’aigua fa temps vaig escriure això:      http://www.alcoberro.info/planes/userda20.htm     

I continuo pensant el mateix.   

Abril 15, 2008

La pàtria buriata

Guardado en: Societat — ralco @ 7:46 pm

La pàtria buriata existeix i possiblement els buriats són passablement feliços i  mongòlics. Però n’hi ha que voldrien ser membres de la Gran Mongòlia. El que passa és que no ho sap ningú. Els buriats estimen molt Buriàtia però només representen el 21,3% de la població de l’indret, etc…  Us sona?

Doncs bé: els catalans no som Buriats, ni protagonitzem heroiques lluites contra els buròcrates que ens eixuguen l’equivalent nostrat al llac Baikal (més aviat ens encanta que ens emmerdin encara més el país cremant absurdament milers de litres de gasolina amb l’excusa de qualsevol cursa de Fórmula I).

Aquí hi ha dues possibilitats: o som simpàtics, bons minyons i folklòrics com uns buriats (fórmula pujol), o som antipàtics, insolidaris i tan ensopidament normals  com tothom al món: és a dir, ens donem a conèixer en anglès i quan la caguem no ens eixuguem amb matafaluga, sinó que busquem un Roca -com tothom al món.    

http://ca.wikipedia.org/wiki/Buri%C3%A0tia http://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_buriata  

Abril 14, 2008

Amb Cultura ?

Guardado en: Uncategorized, Societat — ralco @ 11:27 am

 

Quan fa quasi tres anys (ja tres anys!) en Lluís Alegret em va demanar que programés els actes de Filosofia a l’Ateneu Barcelonès, jo ignorava els mínims rudiments del que en diuen ‘la gestió cultural’. Però alguna cosa s’aprèn, a còpia de temps i d’organitzar força (potser massa) conferències, taules rodones i fins i tot algun congrés. S’aprèn sobre la naturalesa humana, sobre la cultura i fins i tot (encara que menys) sobre la gestió. Per això coses que des de la biblioteca em semblaven claríssimes se m’han tornat molt fosques (què hi farem). Em permetran, doncs, que argumenti contra un parell o tres d’idealismes culturals que com més aviat s’esvaeixin millor per a tots.
 
 
En primer lloc, això de les ‘competències’ de cultura arranca d’un malentès terminològic greu. Una cosa és tenir competències en infraestructures culturals (teatres, museus, sales d’exposicions, biblioteques) i una altra tenir-ne en cultura. Desenganyin-se: les competències en aquest segon sentit ni les tenim nosaltres a Catalunya ni les té ningú enlloc d’Europa. La Warner pot fer política cultural –i la fa quan no permet versions en català (ni en portuguès, ni en suec) dels seus films, però sobretot quan marca els temes que pensa vendre al mercat. Però cap govern està aconseguint fer per la cultura res més que no sigui tenir oberts els museus i els teatres. Omplir-los no s’ha aconseguit ni s’aconseguirà per decret.
 
 
Ni tan sols tenint la bossa de les peles es tenen competències en cultura. És més, de fet un excés de pasta mata la creativitat i crea grups d’amiguets disposats a repartir-se’ls (editorials que viuen de llibres subvencionats ‘artistes del Règim’, etc).    
 
 
En segon lloc, la identitat cultural avui ja no es cou allí on sempre (instituts del teatre, conservatoris o universitats). Estem en una societat de masses en què la distància entre el creador i el seu públic tendeix a esvair-se. És el món de l’ Internet i dels aeroports (amb hub). Un món tecnocientífic que se’n fot de les identitats si són ineficaces quan passen per caixa. En aquest context, la millor manera de no ser res ni ningú és convertir la teva cultura en etnologia identitària. Ens agradi o no, evitar convertir-nos en barretinaires passa per l’anglès i per pensar sobre Sudamèrica sense paternalismes.
 
 
Per cert, sentir parlar dels bascos com a model cultural peta de riure: un escultor falangista reciclat (que el món cultural va conèixer al seu temps per uns gravats a un text bastant carca de Heidegger) i un museu en franquícia, és tot el que (essent molt generosos) dóna de si la cultura basca quan es presenta al món. A Catalunya ho tenim francament molt millor.
 
 
 

Abril 11, 2008

Sense Cultura ?

Guardado en: Política, Educació — ralco @ 9:13 am

  M’estranya que ningú no s’estranyi però, efectivament, ningú no se n’ha estranyat. En el debat d’investidura de Zapatero ningú (ni ell, ni l’oposició tampoc) no han dit ni un mot sobre cultura. Cap proposta sobre cultura. Res. Zero. I tothom ho ha trobat perfectament normal. La cultura no es conflictiva, em diuen. Fa molts anys Maquiavel va explicar que el conflicte és l’estat natural de les coses humanes i que sense conflicte no hi hauria vida. Vol dir això que la cultura ha mort, assassinada per la gestió i per l’espectacle? 

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress