L’home que mira

Divendres vaig un moment a Girona per gravar una promo a la Ser (surt dilluns després d’en Francino en programació local), passo pel despatx (inundació de textos sobre Hans Jonas!) i pujo a dinar a Perpinyà. El prefecte dels Pirineus Orientals ha decidit que continuï en vigor el decret de sequera, plogui o no i a-la-ciutat-on-mai-no-tindré-un-pis, compro llibres a can Torcatis, dino amb gent ferma i comprovo que només amb quatre eurons, la millora de la catalanització a la ciutat és immensa de tres anys ençà. Un motiu més per lamentar els decenis de provincialisme pujolista.

A quarts de set estava a Barcelona, per presentar la conferència que Vicente Sanfélix va fer (íntegrament en català de València) a l’Ateneu. El nivell de les conferències dels tres filòsofs valencians (Llinares, Marrades i Sanfélix) que hem escoltat darrerament a l’Ateneu és impressionant. Surto de la casa rebentat físicament, però amb la clara consciència d’haver après moltes coses i d’haver conegut molta gent de debò sàvia en un sol dia. No sé si a Barcelona entotsolada i preocupada per si plou o no plou, hi ha gaire consciència de la pujada de nivell cultural que estan tenint en aquests darrers vuit o deu anys les terres catalanes. Però si la ciutat vol continuar essent un llloc atractiu per al talent, caldrà posar-se a pencar. Perpinyà mira cada cop més cap a Montpeller (63.000 estudiants i 4.000 professors i investigadors, poca broma!) i València se sent més escoltada a Madrid que a Barcelona (pregunteu quantes universitats catalanes conviden professors valencians i entendreu perquè no vénen). Així que més val preparar-se per a un combat cultural important en els propers anys, que tindrà repercusions (o si no al temps!) en tota l’Europa del Sud, Milà inclòs.

Georges Frêche, que és un polític de molta més neurona activa que Mas i Montilla junts, juga fort per Montpeller i ha posat fins i tot un antic prefecte (Daniel Constantin) a pencar en exclusiva per atraure inversions universitàries de l’Estat i privades.  I a València hi ha un talent immens que, per primera vegada en anys (o en segles) no es vau llastrat per manca de diners. ¿En què pensa l’administració universitària a Barcelona mentre tant?; i pel que fa als estudis de Lletres, autènticament deixats de la mà de Déu: ¿a part de caçar mosques a cops de canó i de confondre les ‘acreditacions’ absolutament burocràtiques i absurdes del professorat universitari amb l’autèntica qualitat educativa, estem fent alguna cosa amb sentit? Perquè crear centres per a postgraduats està molt bé però demostra que la Universitat ja no té complicitats i està essent vista tant pels empresaris com pels polítics amb mentalitat de ‘fàbrica d’aturats’ (perspectiva errònia de dalt a baix). Articles recents de Rafael Argullol, Manuel Cruz i Norbert Bilbeny han començat a plantejar l’absurda situació de les humanitats en la Universitat de la Catalunya actual. Mentre tant certifico que a Perpinyà, a València i a Montpeller estan fent els deures.  

M’ho comuniquen ara mateix i se’m fa difícil de creure, Sebastià Salellas, l’advocat gironí de les causes impossibles, acaba de morir amb cinquanta-nou anys. Sense ell (i sense Ferrer Gironès, impossible d’oblidar) Girona és una mica més pobra i més trista. En els fonaments de la Ciutat d’avui hi ha persones fonamentals i ells dos ho han estat. Sit terra levis.

Imaginem que per puresa independentista, Carretero guanya al congrés d’ERC (cosa impossible tal com estan els jocs) i que es trenca el govern d’esquerres. Felicitat completa del PSOE i CiU que l’endemà mateix fan un govern d’unitat basat en el principi jo et dono un permís d’obres a tu i tu em dones una exempció d’impostos a mi. I qualsevol canvi seriós el deixem per a la propera generació. En definitiva, un suïcidi polític de l’independentisme. Ja se sap, ERC són uns immadurs crònics que no estan preparats. I la independència un somni, bla, bla. Com vols votar uns paios que no volen manar? Etcètera.

Per sort ja s’han acabat els temps en què a les manifestacions independentistes hi anavem vint independentistes, quaranta tocats de l’ala i cent cinquanta policies El futur de Carretero consisteix a ser votat pel Jordi Barbeta i pel Conde de Godó el dia que ingressin a ERC, cosa que vist l’interès que tenen pel partit jo diria que pot passar d’un moment a l’altre. I el de l’independentisme depèn de si se sap sortir de la marginació.  Voteu el que us doni la gana, però torneu la Heidi a la muntanya.

Un dels mites més lamentables de les esquerres en política és el de la puresa. La puresa com se sap és incompatible amb la funció que ha de fer un partit polític, que és -estrictament- créixer, multiplicar-se i reproduir-se en vots. Cosa que no lliga amb la puresa ideològica, amb l’econòmica o amb la cultural. Els escrúpols, els purismes i la ingenuïtat d’Esquerra Republicana, per exemple, no els té -ni els necessita- cap altre partit polític a la Catalunya d’avui. Fins i tot té un toc cursi quan es predica des de les muntanyes. I d’això podem morir, purs i verges. 

I l’altre mite -també profundament cristià, però no per això menys tòpic-  és que ‘el fi no justifica mai els mitjans’. Doncs bé, suposant que el fi no justifiqui els mitjans, què els justifica? Un mitjà només té sentit per a un fi i pot ser proporcionat o desproporcionat, però òbviament sempre està justificat quan la fi el fa necessari. No acabo d’entendre per què quan els enemics de les Esquerres fan el que els surt de l’aixella (especulació immobiliària, mobbing als treballadors, especulació de matèries primeres…) tothom ho troba normal i, en canvi, hi ha grans escarafalls quan ho fan els pobres. Ho sento molt, però la crueltat forma part del cervell humà i no m’escandalitza quan d’en tant surt la bèstia que portem a dintre.

El que m’escandalitzaria és una ètica tan miserable que impedís defensar-me. En altres paraules, l’endemà del dia que els de la COPE parin l’altre galta, ens podrem començar a pensar si la parem els bons.

“”Jo no crec en un possible futur de la religió que no sigui també el futur del comunisme””, escriu Gianni Vattimo a la plana set de l’edició catalana del seu darrer llibre, Ecce commu, que, tradUít amb ofici per Oriol Ponsatí-Murlà, acaba de treure Accent Editorial i que del 9 al 13 de juny serà la base del curs del pare de la postmodernitat a la Universitat de Girona. Ecce comu (en llibreries a partir de la setmana vinent), que va ‘sobre la retrobada (o per retrobar) esperança comunista’ constitueix una inesperada contribució a un diàleg complex, el que separa la comunitat de comunisme, (o la ‘cosa pública’ de la República i la iniciativa d’Iniciativa). Vet aquí conceptes que haurien d’anar junts i que sovint són incompatibles. Conceptes en què alguna cosa no va a to i que segurament necessiten una mica de feblesa (d’autoironia) per acabar de ser creïbles.
 
Si voleu emprenyar un socialista feu-li una pregunta molt senzilla: ‘¿.. i vostè què ha socialitzat?’ Si vostè és igualitarista… per què és tan ric? Preguntes ingènues i quasi infantils –tothom sap que els socialistes privatitzen i els conservadors revolucionen- que per això mateix, perquè toquen les obvietats, ens deixen sempre en mal lloc i no se sap com respondre-les. D’aquí la importància d’aquest Ecce commu (amb implícit homenatge al develador de nihilisme ja en títol). Una ontologia de l’actualitat (el programa d’investigació de Vattimo) pot ser útil per a repensar conceptes que constitueixen el cor mateix d’algunes ideologies potser enterrades massa precipitadament? El seminari gironí de Vattiimo (última cita d’aquest curs acadèmic abans de la temporada de cursets d’estiu, que aquest any ve bona!) serà un lloc molt interessant per debatre sobre la distància entre el desig de puresa (comú a cristians i comunistes) i la realitat de les ontologies grises.  
 

Alguna cosa greu està passant amb el darrers postmarxistes, perquè darrerament només se’ls troba a missa. Toni Negri recomana Sant Francesc amb la moralina d’un anarquista qualsevol (ja se sap: amor als homes i odi a les institucions, la xuminada anarquista per als qui les institucions són coses d’extraterrestres). Zizek també s’apunta a ‘repensar’ la figura de Jesús (això si; prèvia hipòtesi d’un Jesús ateu que ningú sap d’on ha sortit, però de la Bíblia segur que no). I fins i tot em trobo cada cop més Alain Badiou, que jo tenia per gent seriosa, reivindicat en bibliografia americana pel seu pitjor llibre (Sant Pau i la fundació de l’universalisme, PUF, 1997). 

Potser el cristianisme d’ara ja només s’entén una mitologia entre d’altres (i, en conseqüència, tant li fum parlar de Sant Francesc com d’Eros i Psique). O cristians i marxistes s’han quedat com els últims que busquen la terra promesa (mentre les altres filosofies polítiques prou en tenen amb la gestió del present). Llegint Negri i Badiou (Zizek no el tasto) no puc deixar de pensar en el cristianisme i en el marxisme com bombes desactivades d’un potencial impressionant. Però si em preguntes sobre la possibilitat que algú els torni a col·locar l’espoleta, la resposta és, senzillament, que no ho sé. Coses més rares hem vist.  

Segons narren les Analectes, Zixià, un dels deixebles de Confuci, digué: Estudiar amb extensió i ser seriós en els propòsits, preguntar incisivament i meditar de ben a prop: en això hi ha una certa solidaritat humana. Decididament, eren altres temps. Però millor llegir Confuci que mirar la tele.

 Segons les Analectes de Confuci: el mestre caçava amb arc i no amb xarxa i no disparava mai als nius. Caçar tords amb xarxa (o amb besc), tot i ser un costum ardidament montsianenc, té el problema que cau tot, indiscriminadament, indiferenciadament. Tord i puput (que no és digestiva). La caça amb arc resulta infinitament més difícil i té aquell punt aristocràtic que convé a la comprensió filosòfica de les coses. També Ciceró comparava el filòsof a l’arquer. En cap cas, però, no s’ha de disparar als nius. Per això deixaria fora del debat filosòfic l’educació per a la ciutadania. Els trobo massa tendres.  Als pressumptes ‘caçats’ i als caçadors també.

Deia Confuci (ara traduït en bon català per Antoni Prevosti) que només els savis més savis i els estúpids més estúpids no canvien. Aquesta màxima caldria escriure-la en algun racó dels diaris cada dia. 

El proper 29 de maig (a les 5 de la tarda) i organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, l’economista Joseph Stiglitz, parlarà al Centre Cultural La Mercè (Pujada de la Mercè, 12 - Girona), sobre el seu darrer llibre: The three trillion dollar war, és a dir, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra d’Iraq. La conferència és gratuïta i amb traducció simultània però cal inscripció prèvia, a l’adreça web: dir.cfm@udg.edu.

Stiglitz, premi Nobel i ara tot un cap intel·lectual dels economistes crítics, ha provocat un debat molt viu sobre el tema del cost de la Guerra (1,75 bilons d’eurons segons ell i ‘només’ 750.000 milonets d’euros per a l’Oficina Pressupostària del Congrés americà). Però el seu llibre també ha encetat de retruc un meló que feia temps que estava per obrir: el de la metodologia econòmica adient en el càlcul del cost dels conflictes. Una mica cansats de més de deu anys d’estudis sobre la psicologia de les decisions econòmiques, que ha estat el tema predilecte dels darrers premis Nobel, no està de més tornar a les bones i velles discussions de metodologia bàsica: ¿una guerra s’ha de considerar despesa o inversió?, ¿en quins termes d’amortització s’ha comptar la despesa/inversió bèl·lica? ¿en relació al PIB o en relació a altres paràmetres? Vietnam significà un 4% del PIB nord-americà al seu temps. Iraq amb prou feines passa de l’1% (i per a molts no hi arriba). Però: vista la recesió de l’economia nordamericana -mal disfressada estadísticament, però òbvia- és més ‘car’ o més ‘barat’ Iraq que Vietnam?

I com s’ha de valorar el ‘cost d’oportunitat’ de la Guerra? (és a dir, el que rendirien  aquests diners invertits no pas en guerres, sinó en altres negocis). 170.000 individus combatent directament (i un quart de milió ocupats indirectament) què valen? I el ‘lucre cessant’ (és a dir, el que produirien els morts si estiguessin vius i treballant fins la jubilació): com es calcula? I el ‘desgast de marca’ (és a dir, la pèrdua d’influència dels Estats Units al món, com a conseqüència del femer iraquí): quina valoració té? 

Òbviament, provocar dèficit no ha preocupat mai cap imperi fins que ja estava ofegat en la seva pròpia teranyina, és a dir, fins que no era massa tard -i si ho voleu comprovar llegiu Quevedo en llengua fàcil parlant sobre la Castella del seu temps. Possiblement aquest sigui el cas dels Estats Units d’avui en dia. A més les terenyines del dèficit, a poc ben calculades que estiguin, sempre ofeguen les generacions futures. Però en teoria un imperi és caracteritza, entre d’altres coses, perquè sempre aconsegueix gastar i que siguin els altres (els que no estan convidats) els qui paguin la festa. En aquest sentit l’argument de Stiglitz no impressiona gaire: via encariment del combustible o del menjar les arques s’omplen ràpid. Si fóssim freds i acadèmics The three trillion dollar war té com a mínim el mèrit d’haver obert un debat sobre metodologia. És obvi que al mateix temps n’hi ha un altre estrictament polític, sobre el paper dels dèficits com eina per crear adhesions i clienteles en la governació.

Deixant de banda el problema ètic de les guerres, Stiglitz planteja una qüestió essencial: ens les podem pagar? Com els pobres que han de ser virtuosos a la força, simplement perquè no es poden pagar el vici, guanyi qui guanyi les properes eleccions, haurà de plantejar-se abandonar Iraq. Però la fantasmada ideològica de la guerra global contra el terrorisme ens perseguirà molts anys. No hi ha res que trigui més a tornar a la tomba que els fantasmes. En tot cas, la conferència gironina de Stiglitz promet.
 
http://www.project-syndicate.org/commentary/stiglitz97/Spanish