L’home que mira

El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- va jugar contra Itàlia, tota la família (la dona, els nens i la sogra) vam anar al cine.

El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- va jugar contra Rússia jo estava fent de patró de la Fundació Francesc Pujols a Martorell, preparant la museització de la casa del Mestre Hiparxiòleg, que ben aviat (a l’octubre) tindrà carrer a Barcelona.

El dia que la roja -trist que els rojos ens hem de veure així- jugui amb Alemanya, tota la tribu i un munt de montsianencs estarem a l’Auditori de Barcelona, escoltant la Banda de Música de Godall; és a dir, fent país. El nostre, l’únic que tenim. Un país d’oliveres i secà, però de gent digna.

Si la pàtria es fa a cops de bombo (i per què no?; al cap i a la fi la pàtria es fa cada dia que una persona decideix ser decent), que la meva interpreti triomfal el Paquito xocolatero, que carai!

Si no teniu res més de bó per fer a can Fanga, no us perdeu diumenge a la tarda el festival de Bandes. Pura Terra.

 VII FESTIVAL DE BANDES DE MÚSICA CATALANES

Federació Catalana de Societats Musicals

Intèrprets:

BANDA DE MÚSICA DE L’AGRUPACIÓ MUSICAL DE GODALL, 

BANDA DE MÚSICA DE LA SOCIETAT CULTURAL LIRA ROQUETENSE DE ROQUETES,

BANDA DE MÚSICA UNIÓ MUSICAL DEL BAGES

http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumeciurana

Jaume Ciurana, regidor convergent de l’Ajuntament de Barcelona, és un dels polítics catalans que més m’interessa. I dels pocs amb lectures certificades. Per això us recomano molt el seu post La capitalitat cultural de Barcelona. No hi estic gaire d’acord i ja li ho he dit en un comentari al seu bloc. Però és consistent, ben armat i mostra tant els punts forts com les febleses d’una determinada comprensió de Barcelona. Com és obvi, jo he mirat d’accentuar-ne les febleses. En qualsevol cas, el seu article s’ha de llegir i de discutir. 

Que el bloc està canviant la manera de comunicar és, ara com ara, una obvietat. Que es tracta d’un medi tan líquid que necesita reinventar-se sovint també es fa evident cada dia. I que té unes mancances molt obvies (començant  per una hiperpolitització brutal, un punt adolescent) també sembla clar. Refugi de marginals en la societat de la informació o pedrera de noves sensibilitats, el bloc està al centre mateix dels canvis socials a l’època postindustrial –i  té el perill de trobar-se arrossegat en aquest mateix canvi.

Per això és interessant que la Universitat de Barcelona hagi programat un curs d’estiu sobre Comunicació i bloc: teclats i pantalles  per influir i cooperar, que coordinarà el professor Xavier Laborda del 7 a l’11 de juliol. En un món com el dels blocaires catalans, aquest curs hauria de ser à ne pas manquer per tal d’evitar cofoisme i el derrotisme que cíclicament envaeixen la xarxa.  

Amb autoritats com el mexicà Morales Peña, el professor d’Esade Martínez Piña o el clàssic Saul Gordillo, serà una trobada per pensar la xarxa en profunditat. Ens hi veiem.

 http://www.ub.es/juliols/programacurs.php?id=200841

Una de les preguntes que algun dia ens haurem de fer seriosament en aquest país és la de per què serveixen els periodistes. Ja sabem que els diaris no tenen preu (poden ser perfectament gratuïts) i que tampoc no és imprescindible que tinguin idees. Com deia Karl Kraus no tenir idees i saber explicar-les és ser periodista. El que resulta barroer i absurd és que als media es doni una imatge radicalment tergiversada de la realitat d’una organització (la que controla més del 20% dels pressupostos de la Generalitat -per greu que sàpiga a alguns), quan uns quants milers de persones poden desmentir-la tan fàcilment, senzillament perquè l’han vist en directe.

Per a interessats en psicologia col·lectiva avui resulta alliçonador veure com cada diari local explica el darrer congrés republicà tal com necessitava que hagués passat i sense cap contemplació envers el que va passar. Quan el periodista ni sap ni entén el que veu potser millor somriure i pensar que aquests són els problemes de la llibertat d’expressió; així que tranqui mainada que quan no passa res, res no ha passat. I un altre dia serà, germans!

Al congrés d’ERC el menjatripartits Carretero va retirar la seva esmena (cosa realment flipant), per por que una derrota el retirés a ell i la militància va enviar en Vendrell a l’atur (cosa perfectament previsible i més que anunciada de feia dies). Per la resta pau i tranquil·litat. És clar que la famosa frase no deixis que la realitat t’arruïni la crònica al diari s’ha complert i avui qualsevol desinformat es pensa que diu i sap més que els (pocs) que realment diuen i saben - i riuen. Tensions a ERC? No fotis, nen! Per tensions les que hi ha entre Convergència i Unió (amb alguna Cambra de Comerç pel mig), els problemes interns a l’Església catalana o la baralla entre PSC i PSOE.  

Feia mesos que no em passava un dia sencer penjat literalment a un llibre i amb poques setmanes per sort m’hi he trobat dos cops, acarat a dues obres mestres que no haurien de passar desapercebudes. D’una banda, les Històries del senyor X, de Pere Saborit (Ed. Elipsis), sens dubte el text en català més important d’aquest any i destinat a convertir-se en clàssic si en aquest país queda una mica de sensibilitat. Del seu llibre en vull parlar més endavant amb calma perquè, senzillament, és d’una intel·ligència desbordant i d’una profunditat que demana un païdor tranquil. Un text tan magníficament ben escrit i tan savi (tan passat per una reflexió tranquil·la) literalment enlluerna. I per això mateix necessito temps per acostumar-m’hi. Així que ja hi tornaré però, de moment, la llibreria La Central ja el recomana -de manera que no us el perdeu.

L’altre llibre imprescindible son les Crónicas de la América profunda de Joe Bageant (Los libros del Lince) Un llibre destinat també a fer època , un viatge per la pobresa dels Estats Units que explica algunes de les claus d’un tema sociològicament apassionant: per què els pobres i els pringats voten partits que encara els empobriran i els prigaran més. Bageant és un periodista que retorna al cap de trenta anys d’ofici al cul de món on va néixer, el barri pobre de  Winchester (Virgínia) i retrata el proletariat americà amb cruesa però (i aquí hi ha la clau) amb una tendresa absoluta. Per què gent que no en té ni per pagar els medicaments voten els qui privatitzen la seguretat social? Per què gent que cobra sis dòlars l’hora voten els qui volen baixar els impostos els rics i fotre els pobres? No és tan sols un llibre per entendre per què està apareguent un personatge tan estrany com Obama -i quines demandes socials hauria d’atendre una esquerra real, no la dels universitaris que es miren el melic. No és tan sols una excursió pel món de les escombreries blanques (els qui no l’encerten mai, els obrers sense feina, les dones, etc). És també una mostra del poder dels blocs (el seu és un dels més importants als USA) i, és literatura que ens retorna a clàssics com Dos Passos i Saroyan. Ja us ho he dit: un llibre per fer pensar i un clàssic per a lectors distrets i sociòlegs afeccionats. I sociòlegs afeccionats o lectors discrets en aquest cas ho som tots, perqùè al llibre de Joe Bageant hi ha algunes de les claus del nostre futur si no espabilem.

Una de les coses més sorprenents del paisatge polític és contemplar què de pressa canvia el teló aquesta comèdia tan farcida de baixes passions i d’egos desbocats que és la vida pública nostrada. Només fa dues o tres setmanes tothom patia pels moviments interns d’ERC i ara els rumors es traslladen a l’àmbit socialista. Cada cop el PSC i el PSOE se separen més i cada cop ho dissimulen menys. I en conseqüència els oracles especulen i no paren sobre els difícils equilibris entre ‘Nicaragua’ i el corrent catalanista del PSC, que es poden tornar insofribles passat l’estiu segons com vagi el tema de l’Estatutet al Constitucional.

L’absurda topada del regidor de cultura municipal (bella contradictio in terminis: la cultura sempre és universal)  Jordi Martí ahir al Parlament amb CiU i ERC a propòsit del Grec, dient bestieses sobre les ‘quotes lingüístiques’  (contra la llengua catalana, com sempre, dins el més tronat autoodi sociata) i l’esperat canvi a BTV (per eliminar els perillosos catalanistes de sempre), són dos símptomes dels problemes que està tenint l’aparell per tal d’esborrar la tradició maragallista, molt més arrelada del que sembla. Vist i assumit que els maragallistes no poden guanyar però tampoc no poden perdre i vistes i assumides dels ganes de l’aparell nicaragüenc per ‘matar el pare’, els propers mesos poden ser espectaculars.
 

Em diuen del Col·legi de Llicenciats que en la primera setmana d’inscripcions per a l’Escola d’Estiu el curs 83101 ja porta vint-i-cinc inscrits (sobre un màxim de quaranta). 83101 vol dir Conèixer l’Utilitarisme i el profe sóc jo.  Ens veurem a les tardes del 30 de juny al 4 de juliol per parlar, un cop més, del criteri d’utilitat (tan fàcil de definir com difícil de portar a la pràctica) i d’una filosofia que volia promoure la felicitat i (encara millor) ‘estalviar la infelicitat’.

En aquests darrers anys, l’utilitarisme triomfa (moderadament, però triomfa) perquè és una proposta que es pot entendre. Cansats de nietzschianismes adolescents i de heideggarianisme que cerquen un déu per a que els salvi (i lamentablement pel camí només troben un Hitler), les doctrines modestes o els hedonismes diversos tenen èxit perquè es poden menjar crues i resulten de bon païr. Al cap i a la fi, l’Utilitarisme és la proposta republicana de llibertat i d’exigència moral. Invalidat el marxisme com a eina de comprensió del món -i per pietat no direm res sobre la seva praxi!-, la metodologia utilitarista és de les poques propostes de ciències socials que han resistit els atzars de la història. Potser perquè, com és obvi, si algú no creu ni en la història ni en les històries és un utilitarista.

Ens veurem, doncs, un any més a la Facultat d’Història de la UB a les tardes de la primera setmana de suposades vacances. I com és obvi, d’un curs sobre utilitarisme, l’únic que podem esperar-ne és que sigui útil. Si, a més, resulta distret, millor que millor. Vint hores donen per molt.    

http://www.cdl.cat/_cursos/escola_estiu/eestiu.html
 

El Superdissabte d’ERC porta pel carrer de l’amargura tots els frikis de la Catalunya política (patètica La Retaguàrdia d’avui) i deixa molt tranquils els republicans. Guanyi qui guanyi (excepte en l’improbable cas d’un èxit d’en Carretero, que no vulguin els déus), guanya ERC i perden les, els Coloms (aparteu les criatures), les Raholas (hola i rehola) i els Barbeta (que ja inventaran qualsevol altra cosa per tirar de beta). Perd en Mas (en política que cony hi fas!)  i perden els qui usen el nom de Catalunya per fer-se palles mentals o per pagar hipoteques de Cases Grans. Quin descans.

Ho sentim molt pels qui deien que ERC era un estel fugaç. Si aviat farà 32 anys que CiU no suca a l’Ajuntament Barcelona i només els nota a faltar la Junta d’Obres de la Sagrada Família, no crec que posem per cas vint anys més de tripartit puguin fer mal a ningú. A ningú decent, es clar.