Ja sé que no és fàcil dir-ho quan s’acosta una tempesta, però ara que tothom es posa trist i mentre els neoliberals foten la culpa de totes les malvestats als neocons (i viceversa), toca recordar aquella frase perduda de Nietzsche al ‘Crepuscle de ídols’ (prefaci) que diu ‘Sense alegria no hi ha res que surti bé’. És curiós que no se citi gaire aquesta frase.
Tarda gris a la ciutat i ningú no m’espera! Sessions llargues de debat sobre ètica i empresa, sobre canvis de paradigma, sobre com ha quedat amortitzat el concepte de ‘responsabilitat social empresarial’ a la primera ventada. Entretinc l’oci escoltant per Internet ràdios llatinoamericanes que comenten el fracàs del pla Bush tombat al Congrés aquesta tarda i el reguitzell de pèrdues de les borses mundials. M’assabento que a Buenos Aires també hi ha ‘Actimel’ amb benefici progressiu i ‘Miracol’ que bloqueja el colesterol. Com que la borsa allí ha caigut un 8,7% em sembla que els anuncis de lactis miraculosos són de justícia poètica.
Intento explicar a la meva culta audiència que si la crisi del 73 es va superar mitjançant el desenvolupament de l’informàtica, la resolució de la crisi actual passa per les energies alternatives. Els noto escèptics. Però em graven en DVD. A les sis de la tarda, hora de Buenos Aires (11 de la nit a casa meva) baixo d’un tren ràpid que trobo massa lent. Tinc la sensació que en els propers quinze dies per veloç que sigui tot, tot serà massa lent. I agraeixo als déus haver nascut en un país ensopit.
En ètica del periodisme s’anomena ‘crear un ninot de palla’ una tècnica de manipulació consistent a reduir eslògans i a tòpics algunes idees complexes per tal de poder destrossar-les més fàcilment. Es resumeix la posició contrària de manera inexacta per tal d’afeblir-la i després es refuta el resum incorrecte per comptes de la posició real. El ninot de palla té molt èxit com a tècnica perquè enllaça amb elements molt primitius de la ment humana. Ara podria col·locar un rotllo sobre els estudis de Robert Talisse (Universitat Vanderbilt), que distingeix entre ‘ninot fort’ i ‘ninot feble’, etc. La lliçó me la sé perfectament, però no és del cas.
El curiós és, però, com els receptors d’una informació necessiten creure en el ninot de palla per comptes d’assumir la veritat. Veritat que acostuma a ser més dura o més complexa del que estan capacitats per acceptar.
Si la crisi econòmica es consolida vindrà una època lamentable de ninots de palla en què la gent buscarà resposts simples a problemes complexos. Mals temps per a ser subtil, és a dir, civilitzat.
Una de les meves manies quan faig cursos d’ètica dels negocis és dedicar una estona a malparlar dels plans de pensions, que em semblen un dels instruments més foscos i immorals del mercat financer. Per això mateix segueixo amb molta curiositat el futur immediat dels plans ‘401 (k)’, és a dir, dels plans de pensions flexibles, però no garantits, que comercialitzen un bon nombre de bancs als Estats Units, com a complement de les pensions públiques. Des de fa deu anys són l’eina d’estalvi popular més important a Amèrica i ara estan perdent pasta a raig. El problema és que qui hi posa diners està ‘pillat’ per tota la vida. A Nova York, per exemple, qui abandona un pla 401(k) tributa un 30%.
Veurem com acaba la cosa, però tant de bo algú pugui respondre la pregunta de fons, que no és de rendibilitat tributària, sinó d’estratègia i d’ètica: de debò és moral un pla de pensions fundat en hipòtesis sobre tota una vida laboral que, per ella mateixa és imprevisible? És moral que els governs incentivin els ciutadans a prendre decisions sobre futurs imperfectes sense facilitar-los ni la mínima informació objectiva sobre aquests futurs?
Michael Lewis és autor de best-sellers per a executius i sempre es llegeix a gust, bàsicament perquè explica coses difícils d’una manera clara i amb sentit de l’humor. Havia estat al món de la banca a Wall Street i en va fer un llibre molt significatiu Liar’s Poker (1990), explicant els origens de les jugades financeres que ara han acabat fatal. De manera que se’l pot considerar un expert.
Per això m’ha agradat trobar a la xarxa un article seu en què explica les 5 raons per estar agrait al colapse financer de la dècada, –que, a part, ha deixat molt espai d’oficines per llogar a Manhattan, de manera que farem estalvis posant-hi la propera embaixada catalana, imprescindible per donar feina a l’amic Jordi Portabella, si es queda a l’atur. Les raons de Lewis, unes més cíniques que altres, paga la pena divulgar-les:
1) Ara podrem veure com són per dintre les corporacions de Wall Street i d’això sempre se n’aprén.
2) Gràcies a la crisi es creen i es preparen els nous liders del demà. (ep; aquesta és una idea molt americana; a Catalunya no val: a un líder deficient tendeix a substituïr-lo un altre de més deficient encara)
4) A més, s’han construït moltes cases noves (i amb el temps alguna cosa en farem!).
5) Finalment, els executius de Wall Street (i els de Renta Corporación i els de Martinsa!), ja no caldrà que fotin la llauna explicant-nos l’estrès que porten; guanyaran molt en qualitat de vida i podran acompanyar els nens a l’escola al matí, mentre esperen que algú els contracti o els ajudi a pagar els deutes en què van incórrer comprant car el que ara és barat.
En fi, que qui no es consola és perquè no vol.
Demà surt la novel·la pòstuma de Cabrera Infante i no s’ha vist ningú dormint a les portes de Laie o La Central per ser el primer a adquirir-lo. Ahir CiU va donar a conèixer la llista de savis que conformen la Casa Comú del Catalanisme. En filosofia Begoña Román, a qui se situava en el PP, i Jordi Sales Coderch, que sempre ha estat allí mateix. A l’home que mira, Cabrera i la Casa Comú, el posen nostàlgic. Records de temps que passen i no tornen. L’abans d’ahir sense demà. El pur ressentiment contra la vida.
Potser perquè m’he passant anys estudiant psicologia, no tinc gaire bona opinió dels psicòlegs i, encara menys dels psicòlegs socials afeccionats. Per això quan vaig llegir que l’últim llibre de Patricia Gabancho sobre els joves es diu ni més ni menys que Apàtrides, incultes i de vegades analfabets vaig pensar que aquí s’havia passat tres pobles. Però segons em diuen és la seva autobiografia. I en aquest cas s’ha quedat curta.
Si la situació de l’economia mundial no fos dramàtica, n’hi hauria per indignar-se de l’agressió (baixada de pantalons inclosa), que la tradició liberal ha patit aquest cap de setmana amb la solució màgica que el govern nord-americà ha ‘descobert’ per remuntar la crisi bancària. Que bàsicament consisteix a què la paguin els que no l’han produïda ni buscada. La ‘mentalitat subprime’ (passar-li el mort a un altre) ha triomfat tant que d’ara endavant l’aplicarà el govern americà per llei. Gloriós.
Comencem, però, per recordar les presses que imposava una data del calendari que sembla haver ‘oblidat’ la premsa convencional. Divendres passat (tercer divendres de setembre), tocava el venciment trimestral d’opcions i futurs. Fins i tot el pitjor president de la història dels Estats Units va entendre que si un dia abans no injectava líquid als mercats bancaris, dilluns (demà) la catàstrofe econòmica hauria estat èpica. Així que la FED ha actuat al rescat, com el setè de cavalleria del general Custer.
D’acord que no és fàcil digerir la fallida dels bancs tercer, quart i cinquè d’inversions dels Estats Units en un temps, a més, brevíssim. Estan per veure, però, les conseqüències de la mesura suposadament salvadora, sobretot perquè injectar uns diners que l’Oncle Sam no té a uns bancs que tampoc són eficaços calma els nervis, però no toca els fonaments de la crisi que és de sistema industrial i energètica. És a dir, que estem davant una crisi de model, en què les ‘subprimes’ són la conseqüència però no la causa. Veurem si això serà Little Big Horn o si en sortirem vius.
Dilluns podria passar que es posin a la cua de demanar pasta totes les empreses que fan ‘economia creativa’ als Estats Units, començant per la Fox i General Motors. O que el partit comunista xinès decideixi quedar-se alguns bancs anglesos i nord-americans, avalat pel deute públic que Xina porta quinze anys comprant. De moment tenim 800 companyies, amb noms i cognoms, a qui el mateix govern americà ha prohibit continuar especulant, com si això d’especular algú ho pogués prohibir per decret. Algú hauria de donar lliçons d’economia liberal als liberals, no us sembla?
Aquí estem, doncs, esperant el cigne negre (el ‘black swan’), l’esdeveniment improbable, impredictible i de conseqüències devastadores i preparant-nos a llegir Nassim Taleb, un nom de senyor molt savi que sentireu anomenar força properament.
Per cert: qui havia dit que l’ètica no serveix per a res en una empresa? Miro de buscar alguns links i us els deixo al comentari.
Ayn Rand fou una escriptora i filòsofa liberal/llibertària que, per circumstàncies de la vida, i bàsicament com a conseqüència de l’èxit d’una pel·lícula basada en un llibre seu (‘El Manantial’ de King Vidor), ha ocupat una mena de lloc de culte com a ‘Nietzsche de dretes’, sobretot en el món llatino-americà. Avui se sap que aquest film fou una peça molt important en els programes de psicologia de masses impulsats per la CIA i algunes fundacions americanes en l’esforç per evitar que els excombatents nord-americans de la 2ª Guerra Mundial viressin cap el comunisme. En els anys més durs de la guerrilla a Argentina i a Uruguai els seus llibres eren la bíblia de les dretes i d’algun supermacho que en hores d’oficina es dedicava a torturador. Fins aquí una part dels fets.
Les esquerres nostrades, com és costum, no van necessitar ni llegir-la per desqualificar-la. En aquest cas va resultar senzill perquè amb el curriculum de la senyora Rand, realment és difícil arribar gaire lluny. En aquests casos l’analfabetisme electiu permet arribar molt lluny. Recordo perfectament l’escàndol domèstic que es va organitzar quan fa nou o deu anys, vaig demanar que la biblioteca de la Universitat de Girona comprés alguns llibres seus –i sobretot quan vaig dedicar una hora de classe a explicar la seva obra com a exemple d’argumentació dins la lliçó de l’individualisme ètic. L’any 1992 un historiador barceloní de cognom Fontana havia publicat un llibre sobre la història després de la fi de la història en què interpretava Fukuyama d’oïda, però amb orquestra simfònica. Llegit ara és un fart de riure i no es pot evitar un sentiment de pietat per la pobra gent que se’l degué creure. Però més pietat mereixem, sincerament, els pocs que a l’època intentarem enfrontar-nos-hi, en nom, purament i simple, de la lectura. I amb el resultat conegut pel que fa a la nostra carrera. Fins aquí l’altra part dels fets.
Ara sembla que hi tornem a ser. Circula insistentment per la xarxa un text d’Ayn Rand per preparar, suposo, alguna la nova guerra psicològica a propòsit de la crisi. Per prudència, si us arriben textos de la Rand, convé mirar el diari no fos cas que s’estiguin organitzant els Freikorps o la Lliga Espartaquista. Són la mena de literatura que a aquesta gent els encanta. Ja ho sabeu: la puresa, el combat i altres històries cansadíssimes.
El fragment diu exactament això: “Cuando advierta que para producir necesita obtener autorización de quienes no producen nada; cuando compruebe que el dinero fluye hacia quienes trafican no bienes, sino favores; cuando perciba que muchos se hacen ricos por el soborno y por influencias mas que por el trabajo, y que las leyes no lo protegen contra ellos, sino, por el contrario son ellos los que están protegidos contra usted; cuando repare que la corrupción es recompensada y la honradez se convierte en un autosacrificio, entonces podrá afirmar, sin temor a equivocarse, que su sociedad esta condenada.”
El que passa és que les afirmacions del text són falses. En primer lloc confondre ‘burocràcia’ amb ‘els qui no produeixen res’ és una errada de primer semestre de Sociologia. Però, a més, si arribés a passar tot el que Rand pronostica, el resultat no seria que tota la societat està condemnada. El resultat, seria, senzillament, que coneixeríem l’aspecte hobbesià de la natura humana. Nihil novum.
A l’Ateneu Barcelonès vam tenir ahir (dimecres) un debat interessantíssim entre Antonio Cerrillo (La Vanguardia) i el clàssic del periodisme ecologista Santiago Vilanova, a propòsit de l’ètica i la manipulació periodística, de l’ecologisme i el nuclearisme. Amb una minista espanyola de Medi ambient desapareguda (algú sap qui és, què diu o què fa?) i uns ecologistes oficials ‘iniciatius’ que viuen a la pura inòpia i ‘amb la pitxa feta un lio’, la responsabilitat moral de la informació i de reflectir una consciència recau en bona part en la premsa. Però el debat, llarg i matisat, va permetre constatar que tot plegat no és fàcil. És per la premsa que s’han conegut les contradiccions tripartides i iniciatives (túnel de Bracons, transvasaments, aigua del Segre, intents de desprotegir els aiguamolls de Pals…). La pregunta és, però, si la premsa fa poc. Seria senzill mostrar que algues campanyes contra l’energia eòlica, per exemple, provenen d’interessos que són perfectament descriptibles, per molt que es difresin de ‘progres’. En aquest camp la desinformació és encara brutal i sembla que la premsa ajuda poc a explicar els interessos de cada part. O, potser, senzillament, donada l’estructura social i empresarial que tenim, la premsa fa el que bonament pot i el que falta és claredat conceptual i politica?.
Qualsevol lector de premsa estrangera –i ara amb Internet som molts milers- sap que a tota Europa es parla habitualment molt més que aquí sobre temes ecològics. I que la premsa dels Estats Units va plena d’articles molt didàctics sobre el canvi climàtic -un fet, per cert, que allí ja no es dubta majoritàriament al menys en ambients ben informats. No descobrirem res nou, però, si diem que el PSC és el més pronuclear dels partits socialistes europeus, amb la probable excepció de socialisme italià en l’època de Craxi (i així va acabar el tipus: mort en un exili d’or i carregat de judicis per corrupció!). Tampoc descobrirem res si observem que a TV3 això de l’ecologisme simplement ha estat arrasat als darrers temps.
Però em va semblar que del debat a l’Ateneu quedava clara una cosa. L’ecologisme ha de passar d’una perspectiva difusa (en què qualsevol proposta territorial es disfressa de verd) a una consistència política i conceptual que massa sovint no té. Una pregunta que ens feia Cerrillo queda per respondre: quins són avui els intel·lectuals i els filòsofs de l’ecologisme català? Mort Sacristán (que Iniciativa no ha reivindicat) i amb un Joaquim Sempere lúcid però en edat de jubilació, qui pren el relleu?