Obama : Hype or Hope ?
Fenomen de moda, cosa que es promociona (hype) o esperança (hope) ? De moment ja tinc reserva a la festa dels Demòcrates americans a Barcelona. Però… i si? Obama ens tindrà amb l’ai al cor fins al final.
Repasso els posts que li he dedicat.
10 de febrer del 2007: http://blog.alcoberro.info/?p=58
30 d’abril del 2008: http://blog.alcoberro.info/?p=356
Els tornaria a escriure.
Aquest any s’ha reeditat discretament des d’una editorial ‘alternativa’ un dels clàssics de les relacions públiques de tots els temps: Propaganda (1928), d’Edward Bernays. Bcn, ed. Melusina (10 €). Bernays fou una de les ments perverses més significatives del segle passat i està a totes les llistes del cent americans més importants del segle passat.
Nebot de Freud, i introductor de la teoria del desig inconscient en les relacions públiques, de fet fou el gran divulgador a Amèrica de l’obra del seu oncle… que a canvi va servir com a ‘autoritat’ per convèncer els nord-americans de la importància d’esmorzar ous ferrats amb cansalada. Entre altres meravelles va forjar la relació entre la indústria mèdica i els tabaquers, de manera que durant més de cinquanta anys els metges americans van fer córrer la idea que fumar era bo per a la salut, etc.
A més es va inventar una estratagema publicitària que tot i que avui ja està molt suada, encara funciona. Quan volia vendre algun producte s’inventava suposats experts, que amb tota la barra presentava com a ‘tercera part’ ‘persones imparcials’ etc., per convèncer de les virtuts del producte. Això si, previ pas per caixa.
Per cert, l’estratègia de vendre suposats independents encara intenten ‘colar-la’ d’en tant en tant a Catalunya, potser l’últim lloc del planeta on encara queda gent que es creu l’existència dels independents i la de la Caputxeta Vermella.
Ningú no ha recordat, però, que amb 99 anys, Bernays, estigué a Barcelona per supervisar la seva darrera feina de manipulació social: millorar la malmesa imatge de la Monarquia espanyola. Seu fou el consell d’enviar a Barcelona la Infanta Cristina per disposar, cas que les coses anessin mal dades, d’una ‘infanta catalana’. I el d’insistir que es repetís a tot arreu que els reis són gent molt normal. Normals com els marcians, suposo. Trobareu una entrevista molt edulcorada amb ell a l’edició de La Vanguardia del 26 de novembre de 1990 (pàgina 4). Entendre Bernays és important, malgrat els anys, perquè sense una bona comprensió del món que ell en certa manera va inventar, no serà possible transformar-lo. N’haurem de seguir parlant.
Deu ser que el kantisme d’estricta observància va a menys, però a Google passen coses tan estranyes aquesta. Què fot un senyor de l’Empordà Petit com jo amb 27 milions i escaig de kantians al darrera? Això a part de provocar-me un atac insofrible d’egoboo no pot ser normal:
http://www.google.es/search?q=kant&btnG=Cerca&hl=ca&sa=2
Definitivament, Internet té poc a veure amb el món real.
D’una banda, el meu company de despatx a la Universitat de Girona, Antoni Defez ha guanyat el premi d’assaig a la nit del Premis Octubre. En Defez és un professional impressionant, com es pot veure al seu web: http://www.defezweb.net de consulta imprescindible i segur que l’obra serà important.
De l’altra al web s’inaugura solemnement el nou Dossier Hobbes, un personatge amb qui em costa sentir simpatia. I encara simpatitzo menys amb els seus exagetes, que consti. Els materials a: http://www.alcoberro.info/planes/hobbes0.htm
L’antropòleg Robin Dumbar després de dedicar un munt d’anys a estudiar les poblacions de primats va establir el ‘nombre de Dumbar’, la tesi segons la qual el nombre de persones amb qui podem mantenir relacions estables és aproximadament de 150. Més enllà simplement ens perdem. El nombre de Dumbar surt d’una equació a partir del tamany del neocòrtex en primats i ara està de moda usar-lo també en temes d’organització d’empreses. Ja se sap que això de l’empresa té un punt zoològic.
Superats de 150 individus un grup es torna ineficaç i, de fet, ens costa molt recordar més de 150 persones pel seu nom. Eudald Carbonell, basant-se en les fogueres enceses per Neandertals que el seu equip va trobar a l’abric Romaní de Capellades -i antigues de 53.000 anys- ha reduït fins i tot considerablement aquest nombre. Sembla que els Neandertals difícilment feien grups de 30 persones.
A l’home que mira li agrada pensar que la seva inevitable tendència a la misantropia té un origen biològic.
L’article en qüestió (en anglès):
http://www.liv.ac.uk/evolpsyc/Evol_Anthrop_6.pdf
Durant la campanya per a les eleccions presidencials del 2004 el psicòleg nord-americà Drew Westen va fer un experiment molt significatiu sobre el ‘cervell polític’ del qual dissortadament s’ha parlat poc, tot i que constitueix un dels èxits més significatius de la neuropsicologia aplicada a la política. Westen va aconseguir que 15 votants del partit demòcrata i 15 votants dels republicans acceptessin veure un debat televisat entre Bush i Kerry mentre el seu cervell era escanejat per un IRM, un d’aquells estris que registren els moviments del cervell. El resultat fou que mentre els electors seguien el debat els centres del cervell frontal implicats en el raonament eren poc usats, i en cavi, els centres emocionals estaven fortament excitats. Conclusió: el discurs polític s’adreça més a les emocions que a la raó.
Enguany, aquest neuropsicòleg ha publicat un llibre que als Estats Units està fent un cert soroll. Com que l’home que mira està preparant aquests dies uns apunts de neuroètica, ha passat estones entretingudes llegint-lo. És un text una mica tècnic però apassionant. I com que a casa nostra, la cosa passional de la política està creixen d’una manera excessiva (i proporcional tant a la mala llet estatutària com a les dificultats que CiU té per tornar al poder d’una forma electoralment presentable), potser no estaria de més que algú traduís el text. Comença a ser urgent reivindicar les virtuts pacífiques del càlcul utilitari contra tanta campanya electoral permanent basada en les emocions més patètiques.
http://en.wikipedia.org/wiki/Drew_Westen
http://www.thepoliticalbrain.com/videos.php
Aquesta setmana arribarà a les llibreries un text important, el llibre de Christian Salmon ‘Storyteling. La máquina de fabricar historias y de formatear las mentes’ El publica Ed. Península. Imprescindible si us us interessa la tècnica del màrqueting polític i la construció de mites en les societats de la informació. Vaig parlar sobre Storytellig al gener aquí mateix. Ara el llibre hauria d’obrir un debat.
Canviar el nom d’un carrer a Barcelona no és una operació senzilla per òbvies raons logístiques. Suposa, per exemple, que tots els negocis i els despatxos han d’actualitzar les dades fiscals, el paperam, el material d’oficina i de vegades el logotip i el paper d’embolicar, etc. Molt sovint fins i tot cal anar al notari per canviar la inscripció de finques, de negocis i de comptes corrents. Això a part que cal explicar-ho clients i proveïdors sense que l’empresa rebi a canvi cap subvenció, ni cap estalvi d’impostos. Un embolic, si m’ho permeten. D’aquí que l’ajuntament no tingui problemes quan ha de ‘batejar’ espais públics nous de trinca -generalment algun racó ajardinat-però sigui reticent al canvi de noms. Des que es va iniciar el procès per convertir del Passatge del Duc de la Victòria fins que hem inaugurat ahir el carrer Francesc Pujols han passat quasi cinc anys. I se n’han escolat quasi tres des que l’Ajuntament barceloní va aprovar el canvi (amb l’abstenció del PP i el vot a favor de tots els altres grups), fins que s’ha portat a terme efectivament. Si ens posem radicals, es podria objectar que en Franco va canviar tots els noms de tots els carrers que li va venir de gust en tres mesos. Però és que (petit detall!) havia guanyat una guerra i ara del que es tracta és no de vèncer sinó de coonvèncer. Petit detall.
Amb tot, el fet de posar ‘Francesc Pujols’ a un carrer de Barcelona fins ara absurdament dedicat a Espartero és una petita victòria ‘popolana’. El carrer ha estat un digne colofò del 125è aniversari del naixement del filòsof de la Torre de les Hores i una mostra del valor de la insistència d’un bon grapat de ciutadans honrats. I la festa, amb la banda de Martorell i el capgròs del Sr. Paco, va ser d’aquelles que serveixen per ‘fer barri’.
M’agradaria contraposar l’optisme de Pujols i de la gent que ha lluitat per fer efectiu el canvi de carrer al derrotisme d’alguns assagistes, especialitzats a trinxar la suposada actualitat política i a remenar la merda amb un bastó, a veure si fa pudor. Gent tipus Patricia Gabancho o Xavier Roig, redemptors de no se sap què, però que no tenen cap mena de problemes per manipular dades si amb això aconsegueixen fer-nos creure que estem al pitjor dels mons possibles (sobretot perquè ells no manen). El patriotisme, a veure si ho entenem, és incompatible amb el derrotisme. Patriotes ho són els qui han burxat cinc anys per aconseguir un canvi de nom d’un carrer. I com aquesta, tantes…
Divendres a dos quarts de vuit, a l’Ateneu Barcelonès, tindrà lloc una significativa concentració de Savis, Il·luminats i Divagadors de l’Esperit. Amb tota pompa i cerimònia presentem el llibre que Joan Cuscó ha dedicat al Profeta de la Torre de les Hores, Francesc Pujols, el filòsof heterodox. El mestre en música popular Marcel Casellas (La Principal de la Nit) i el mestre en heterodòxies, ocultistes i francmaçons Gerard Horta (De la mística a les barricades) faran l’elogi del llibre i de l’autor, sota l’atenta mirada de l’home que mira, de dos o tres poetes noctàmbuls i d’un distingit públic que (o això esperem) devorarà àvidament el llibre.
Però això només serà el principi: l’endemà a les dotze del migdia tota la ciutadania barcelonina i/o barcelonesa, encapçalada pel seu alcalde Sr. Jordi Hereu, participarà, si li plau, en l’homenatge popular al Savi de la Torre de les Hores. Sota l’atenta mirada del capgròs del Sr. Paco (nom popular de Pujols a Martorell), amb música de la Banda de Martorell i després de parlaments dels alcaldes de Martorell i de Barcelona i de una sentida peça oratòria del savi Oriol Bohigas, procedirem al canvi de nom del carrer Duc de la Victòria pel de Francesc Pujols. Com va proclamar Roger Mas: Francesc Pujols ens surt del cau/després d’anys d’ostracisme blau/i en un moment d’inspiració/dóna un respir a la nació. Espero que a Ferran Margarit li agradi el capgròs.
En definitiva, divendres i dissabte tornarà a ser veritat que ‘el Pensament Català rebrota sempre i enterra els seus il·lusos enterradors’, profecia pujolsiana que, per intercessió d’un altre Gran de Catalunya, el Mestre Carles Muñoz Espinalt, està escrita per a l’eternitat al davant del museu Dalí de Figueres. Des del merescut setè cel, l’enyorat Lluís Alegret, que tan va bregar per aconseguir un carrer barceloní per a Pujols, segur que es fotrà un puro de content. Ara només ens falta un carrer per a Garcia Oliver, Lluís!
Pel que fa a l’home que mira, amb aquests dos actes té la sensació que s’ha fet una mica de justícia poètica. En Cuscó i l’Horta són, potser els millors coneixedors de la història del pensament català. En Casellas va dedicar un disc imprescindible a un dels meus germans, convertint el naixement de Terra Lliure i les primeres accions de recuperació econòmica nacional-popular en matèria d’èpica musical. L’Espinalt -que vaig conèixer per intercessió del gran Enric Borràs- El Llamp- és també (ara com sempre) un Oracle de la Terra. I, a més, espero que estiguin a la festa en Quim Auladell i el postcarlí ‘Gregor’ Felipó. Tots plegats, autèntics protagonistes d’una Catalunya sàvia, màgica, inassequible a la derrota, ‘popolana’, fallera, rica i plena.
Vosaltres no ho sabeu i, potser no paga la pena que el secret es divulgui gaire, però si Catalunya existirà fins a la consumació dels temps, no serà pels polítics, sinó per aquells que vosaltres creieu ‘bojos’. Catalunya existeix i és immortal perquè hi ha uns quants Cuscós, Hortes, Caselles, Borrassos, Auladells, Gregors, Alegrets, Margarits i Espinalts. Gent que sap el secret i se’n fot del mort i del qui el vetlla però que rient, rient, les van fotent. Gent que que no deserta i que són vells talps de la història. I que, ves per on, se senten, des de sempre, convocats per l’esperit optimista de Francesc Pujols.
Quan Barcelona dedica finalment un carrer a Francesc Pujols, mercès a l’Ateneu Barcelonès, l’home que mira no pot deixar de pensar que és una mica el carrer que es mereixen tots aquests conciutadans. Ciutadans Honrats i Somniadors que ens honoren perquè ens somnien. I ens somnien lliures, irònics, rics i savis. Com Francesc Pujols. O una mica millors.
Enguany a la secció de filosofia de l’Ateneu Barcelonès ens hem plantejat una pregunta que ja fa anys va encetar Umberto Eco (un any més sense Nobel!). La qüestió es: ‘què hi ha de modern en els medievals?’. Medieval va ser el naixement d’Europa i el xoc de civilitzacions. Medieval és el repartiment de la mediterrània en dues riberes. Medieval és la Inquisició però també el diàleg cultural i les escoles de traducció. Medieval és una certa comprensió del mètode com a font demostrativa.
A partir de dimecres i fins el mes d’abril una o dues conferències cada mes plantejaran un tema que, per ser molt ‘antic’ és fonamental. Perquè està en els fonaments (sovint ignorats) del que som.