L’home que mira

Noviembre 28, 2008

Política contra pronòstic

Guardado en: Política — ralco @ 10:54 am

 

A principis del segle passat Gustave Le Bon va teoritzar les dues condicions necessàries per guanyar unes eleccions: lideratges forts i programes polítics ambigus. Curiosament l’experiment polític català nega les dues premisses: el lideratge montillesc pot ser més o menys eficient, però no es pot qualificar de ‘fort’. I el programa de govern els va sortir tan excessivament detallista que, si tinguéssim una oposició amb cara i ulls, sobrarien maneres de criticar incompliments.

Però, amb tot, el Tripartit funciona raonablement bé i fins i tot pot guanyar dos escons segons les enquestes. Sentint els darrers discursos de Montilla i Carod ningú no diria que passi res de seriós al país. I si passa no és culpa de ningú, o potser és perquè estem voltats d’unes estranyes figures anomenades ‘deslleials’ que van molt bé per carregar-los els neulers, però que ningú no sap molt bé si són d’aquí o d’allí. Perquè més deslleial que el pobre senyor Mas venent-se l’Estatut a La Moncloa… 

L’oposició, per la seva banda, sembla que vingui d’Arbeca. Si tot el que se sent capaç de fer CiU és tan original com un congrés catalanista, o ressusscitar Macià Alavedra i demanar informes a Esade, ja m’explicareu el futur que els espera! Per fracassar, no hi ha res tan efectiu com omplir la suposada Casa Gran de gent amb més passat que futur i no fer ni la més mínima proposta als vuit o deu individus realment valuosos del món universitari o de l’àmbit neoempresarial que (potser) podrien decantar la balança. 

‘In fact’ els avions per al proper pont de la Constitució van plens i hi ha cues per anar a esquiar. Es compleix la profecia d’aquell filòsof socialista català que, quan li vaig preguntar fa més de vint anys, perquè calia un pont tan llarg em va respondre ‘tu és que no saps com va de bé per comprar els regals de Nadal a Londres!’ El país, per la seva banda, feliç i més o menys anestesiat. Al cap i a la fi, si les coses us anaven bé abans de la crisi, segurament us continuen anant bé. I si us anaven malament, no us vindrà de nou. Contra pronòstic, la crisi desminueix les possibilitats de la política i augmenta les de la ‘ministració’. Em sembla que caldria desar el manual de Le Bon a la biblioteca i assumir que conceptes com ‘geopolítica’ i ‘lideratge fort’ pertanyen al passat.

Noviembre 23, 2008

Cada vegada entenc menys coses

Guardado en: Política — ralco @ 1:42 pm

M’estic fent vell. Hi ha massa coses que no entec.

Aquests dies estic deshabilitant les pestanyes de comentaris perquè tinc una entrada de spam impressionant (tres-cents missatges avui). I no entenc per què.

Tampoc no entenc gaire de què va la moguda contra el Pla de Bolonya. És a dir, entenc perfectament que els estudiants de Lletres (quí i arreu) estiguin tips i farts d’un horitzó que els converteix en ‘lumpen’. Però això. què té a veure amb Bolonya?

Ja posats no entenc tampoc els nervis de molts blocaires especialitzats en economia, que ara es dediquen a l’espiritisme.

I encara entenc menys la barra d’alguns conciutadans meus que van tenir ‘le gros culot’ de defensar en una manifestació d’amiguets el tal Jiménez Losantos a qui suposadament la Generalitat ‘ha robat’ un parell d’emisores de ràdio. En primer lloc perquè et robin una cosa ha de ser teva. I l’espai radioelèctric és una concesió que no pertany a cap persona física. A més, en Losantos ha estat condemnat sis vegades per la justícia espanyola, per mentir i insultar. Diria jo que, normalment, als delinqüents no se’ls atorguen freqüències de ràdio. Al menys en països normals, oi?      

Noviembre 21, 2008

Sempre és a Troia

Guardado en: Llibres — ralco @ 11:44 am

Sospito de fa temps que les cendres de Troia encara fumegen. Alguna cosa d’allò més primitiu i més irrefrenable en els humans resulta impossible d’apagar-ho i estem condemats a arrossegar-ho per sempre. La Ilíada, sobretot, va ser el primer mapa de les passions humanes. Després Occident ha fet algunes precisions (sempre m’ha impressionat el canvi de significat del mot ‘philós’ que en Homer no significa encara ‘amic’), però Hèctor i Aquil.les, Paris i Helena (i fins i tot el funeral de Protesilau, tan modern quan paga el preu dels precursors) estan vius en algun racó de la psique fins i tot per als qui no els han llegit. És clar que hem conegut més tard l’amor cortès dels provençals i la ‘jouissance’ de les Llums, però sempre, al fons del nostre model de civilització avui en crisi, queda alguna cosa de grec arcaic i de pa tendre. 

Dimarts a l’Ateneu Barcelonès es presenta un nou llibre del professor Jaume Pòrtulas, Introducció a la Ilíada (Fundació Bernat Metge) i tindrem ocasió de discutir-ho amb ell.  

Noviembre 18, 2008

Terricabras tradueix Freud

Guardado en: Llibres — ralco @ 11:28 pm

 

Terricabras tradueix EL MALESTAR EN LA CIVILITZACIÓ i ho explica en aquest post.

http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=18949&PageCounter=0

Dimarts 2 de desembre (a, les 19:30 - abans 2/4 de 8) comentarà la seva traducció a l’Ateneu Barcelonès. Amb una mica de sort repenem el debat freudià que Martí Domínguez sintetitza en aquest link:  http://www.infofilosofia.info/modules.php?file=article&name=News&sid=319

 

 

Noviembre 16, 2008

Prou educació per al pessimisme cívic, si us plau!

Guardado en: Educació — ralco @ 12:09 pm

Al llibre d’Educació eticocívica del meu fill (Mores - Vicens Vives), s’explica una història entendridora: ‘Hi havia una vegada un nen que va tenir sempre tot el que demanava, si més no totes les coses que demanava. Els seus pares, forçats a realitzar llargues jornades laborals, l’estimaven molt i desitjaven veure’l feliç les poques hores que podien estar amb ell. Constantment li feien regals, a ser possible molt cars, i intentaven no negar-li res del que demanava perquè estigués content i els estimés molt (…) El nen va anar creixent i … ‘

L’exercici que es diu ‘llegeix, redacta i reflexiona’ (per cert: ¿l’ase que ha escrit el llibre no sap que abans de redactar s’ha de reflexionar?), pretén que, a partir d’aquesta ‘i….’ amenaçadora, el nen ‘extregui les conseqüències pertinents’  i pregunta si tenir uns pares així ‘Contribuirà a fer-lo més feliç o més desgraciat en la vida’.

La meva resposta és clara. Tenir uns pares com els del conte seria tota una sort. L’home que mira pot explicar que té dos fills, una nena de dinou i un noi de quinze, que han tingut sempre tot el que han volgut i a qui mai no els he negat res, incloent-hi roba i viatges ultracars. El resultat és que una està fent segon de Medicina amb un nou setanta-sis de promig i l’altre està acabant secundària amb un promig de notable alt (considerant que, com els seus pares, és alèrgic a la gimnàstica no està gens malament).

Si no et neguen mai res ¿et maleduquen? Apa i què més! La veritat és exactament la contrària i ho sé per experiència. Perquè sé com em van educar a mi perquè he procurat fer exactament el contrari amb els meus fills i, en la part que depén de mi (deixant de banda la dotació genètica que hagin rebut, excel.lent tot cal dir-ho), me n’he sortit amb  èxit contrastable. Educar la mainada per ser rica, lliure, desvetllada i feliç és educar-la bé. Disortadament, però, encara hi ha massa gent que odia la felicitat, que maltracta el seu cos amb gimnàstica i la seva ment amb submissió al poder. Educar infants perquè acceptin ser pobres (de butxaca i d’esperit) submissos al poder, reprimits de cos i ànima, etc; això si que és és fomentar la mala educació.

Ja ho va dir Keynes, que era ric (i ho porta a la pràctica Zapatero, que se n’acabarà essent): ‘Tristos aquests temps en què hem de fer creure a la gent que les coses boniques són lletges i les coses lletges són boniques, simplement perquè les coses boniques són cares i les coses lletges són barates’. Donca això. Menys valors, si us plau, i una mica més de veritat.

 

 

Noviembre 14, 2008

The World Kindness Day

Guardado en: Societat — ralco @ 10:39 pm

Encara que ningú no us jo hagi fet saber, ahir, dijous, 13 de novembre, va ser el Dia Mundial de la Bondat. Ni més ni menys que The World Kindness Day. Poca broma, vet aquí un dia molt ‘emo’, senzill com una idea australiana, i que vol commemorar: the beginning of a global reaction to the exploitation of our human and natural resources.

Decidit a commemorar-lo vaig assistir a un funeral, em vaig emprenyar amb un editor maldestre, vaig regalar un diccionari de mots locals gironins a una biblioteca pública, vaig començar a llegir la biografia de Paul Valéry que acaba de publicar Fayard (1.361 planes, índex a part, eruducció i saviesa de Michel Jarrety) i se’m va reproduir la lesió a l’esquena, que comença a fer-se crònica cada tardor/hivern. Hi ha dies que, com deia Valéry l’any 39: ‘La vie ne chante plus’. Tant de bo que el diccionari, un moment o altre, faci favor als arqueòlegs.

Sobre la traducció dels llibres sagrats

Guardado en: Filosofia, Llibres — ralco @ 9:44 pm

Alexander Fidora i Òscar de la Cruz plantejaren dimecres passat a l’Ateneu una hipòtesi molt significativa per explicar una aparent paradoxa. ¿Per què eren millors i més utiltzades les traduccions medievals de clàssics grecs passades per l’Islam que no pas les fetes directament al llatí des de l’original grec?

La seva resposta em va semblar interessant i també, (cal dir-ho?), significativa més enllà del debat sobre Occident l’orientalisme. En les traduccions gregues predominava una versió ‘ad litteram’, i hom traduïa paraula per paraula, amb la fidelitat de qui traspassa un text sagrat.  El resultat és que no s’entenia res. En canvi, les traduccions de l’àrab eren ‘ad sensum’, és a dir pel sentit o pel significat. Es passava del grec a l’àrab, de l’àrab al vulgar i del vulgar al llatí. Però s’entenia.  

Em temo que quan es diserta (generalment amb pedanteria insofrible) sobre ‘la bona manera de traduir Nietzsche’ es confon el text nietzscheà amb les Sagrades Escritures. A alguna gent els agradaria que, efectivament, no s’entenguès res perquè així podrien fer figura sacerdotal. I efectivament (testimoni Lou von Salome) Nietzsche volia escriure unes noves Sagrades Escritures. Però per a una Església en què, divertidament, tothom fos heretge.

Noviembre 12, 2008

La traducció discutida

Guardado en: Filosofia — ralco @ 11:56 pm


A Madrid, en temps no gaire gloriosos, l’ABC va encunyar una frase que va acabar essent un tòpic. Deia ‘Está siendo muy comentado en esta Corte…’ La frase en qüestió només volia dir que el tema el comentaven tres o quatre amics dels germans Anson. Doncs bé, aquest post hauria de començar dient que està essent molt comentada en l’àmbit dels filòsofs, la carta al Director que Sánchez-Pascual ha enviat a la Revista de Libros d’aquest novembre protestant per la traducció sembla que barroera dels Fragments Pòstums de Nietzsche publicada per Tecnos.


El link per seguir la polèmica és:
http://www.revistadelibros.com/articulo_completo.php?art=2958


El meu coneixement de l’alemany és quasi inexistent i em diuen que possiblement el problema és que els traductors han treballat amb la primera edició de Coll-Montinari, la que ara s’anomena  Kritische Studienausgabe però no amb la darrera -que corregeix els errors de l’anterior. En tot cas, un traductor ha de treballar amb la millor edició possible i no amb la que tingui a mà. Tinc la sensació que aquesta polèmica no hauria de quedar només en l’emprenyament d’un benemèrit nietzschià com Sánchez Pascual.

De fons hi ha una qüestió que implica un pacte de confiança entre els lectors i les editorials: quins criteris de control de qualitat hauria de superar una traducció? Si la carn de vedella o les joguines de plàstic tenen controls: per què no els tenen les traduccions? I ja posats: a quin preu es paga una traducció de filosofia. Ep, jo pregunto…   

Noviembre 7, 2008

Dark Ages: el pensament medieval i l’Islam

Guardado en: Filosofia — ralco @ 8:24 pm


Un món tan aparentment assossegat i acadèmic com el dels estudis de la filosofia medieval, està molt remogut darrerament. La publicació el març d’enguany a França del llibre de Sylvain Gouguenheim ‘Aristòtil al Mont Saint-Michel’ (Seuil) ha provocat una autèntica batalla cultural. Vet aquí que Gouguenheim s’ha atrevit no tan sols a atacar en públic d’Alain de Libera, l’autèntica ‘vaca sagrada’ del medievalisme francès, sinó que escomet - i a sac! - contra la tesi oficial de la transmissió àrab de la cultura clàssica grega a Europa.


Que Aristòtil va ser conegut a Europa a través dels àrabs és quasi un axioma indiscut¡t (que no pas indiscutible) per ara. Precisament un savi català, Joan Vernet, han dedicat bona part dels seus estudis -d’altra banda esplèndids- a argumentar-ho en profunditat i el seu llibre ‘Lo que Europa debe al Islam de España’ (darrera edició, Acantilado, 1999), fa autoritat arreu del món. La teoria del deute d’Europa envers l’Islam -que implica la superioritat del món musulmà sobre la cristiandat medieval- té, a més, unes conseqüències polítiques òbvies quan es parla de multiculturalisme, racisme i xoc de civilitzacions.


Que sota les dinasties omèia i abbàsida Dar-al-Islam fos un lloc de tolerància i que, per postres ‘els moros’ ens redescobrissin Aristòtil, potser és més del que alguns partidaris dels arrels culturals cristianes d’Europa estan disposats a suportar. Alguna cosa falla en la cultura europea si als nostres origens hi ha una pila de musulmans ? Vet aquí, ni que sigui de manera retrospectiva, un debat que usa les dades historiogràfiques i erudites com si fossin llances o espases. Però les preguntes són importants. 

¿Es va divulgar el saber grec a Europa de debò gràcies als àrabs; o com argumenta Gouguenheim, més de la meitat dels pobladors del món àrab al segles VII i VIII encara eren cristians per convertir o mig conversos? Constantinoble i els grecs estaven tan oblidats que la cultura grega havia d’arribar-nos a través de l’Islam?  En una cultura com la islàmica, en que la paraula ‘savi’ s’atribueix en exclusiva als ulemes, quin sentit podia tenir la saviesa grega?


La tesi de Gouguenheim, per molt que hagi estat titllada de ‘neocon’ i d’artilleria acadèmica per al xoc de civilitzacions, em sembla interessant o, com a mínim, provocadora. Però em continuen faltant moltes dades. Per això mateix, perquè cal saber més sobre les relacions entre cristianisme i islam als temps medievals, hem organitzat per dimecres a les 19:30 (els dos quarts de vuit de tota la vida) un debat amb Alexander Fidora i Òscar de la Cruz, dos investigadors sobre aquesta temàtica, entre els més significatius d’ara mateix a Catalunya (UAB). Ens trobarem dimecres, dia dotze a l’Ateneu Barcelonès (no pas dimarts, com diu erròniament el web) per encetar un debat. Tant de bo sigui llarg. I per si no ho sabíeu, les conferències a l’Ateneu Barcelonès són gratuïtes.

Noviembre 6, 2008

Esperant notícies de l’Imperi

Guardado en: Política, Societat — ralco @ 12:22 am

Una selecta (?) colla de provincians de l’imperi ens trobem a la sala B del Luz de Gas per esperar notícies. L’home que mira no ha negat mai estar fascinat per l’imperi i també vol saber notícies dels qui manen. No deu ser l’únic. Per entrar a la festa cal figurar en llista i ensenyar DNI però a dins hi ha barra lliure fins les dotze. Passen discretament alguns polítics a retre pleitesia. En nom dels ‘amics catalans’, Artur Mas fa el discurs entre submís i falsament divertit que els caps de les tribus de bàrbars vençuts devien fer al pas de les tropes del Cèsar. Obama manarà molt a Amèrica (a la tercera va la vençuda) i ell manarà molt a Catalunya. El xiulen en dos idiomes, que té mèrit.


Donen bona música i menjar discret i cap a la una de la matinada, amb els primers resultats, arriben aquelles cokiees que només saben fer a Amèrica. Tot i estar a províncies, l’ambient és perfecte, amb una big mama d’allò més tradicional que comença la nit invocant sobre la terra dels lliures i la pàtria dels valents la bandera sagrada. A Adamsville (Tennessee) no ho farien millor. A més com que un ha nascut en una terra d’esclaus i pàtria de covards (Catalonia, of course!), aquestes coses l’emocionen una mica. Saludo alguns professors americans, estranyats de veure’m a hores tan estranyes en lloc tan inopinat. Avui, però, no parlem de literatura. A l’home que mira li encanten els contes de Sultans bondadosos. I en tot cas, per decadent que sigui l’imperi americà sempre serà millor que l’ombra xinesa que s’acosta. Conegut el Sultà blanc, i coneguts els filòsofs amics del Soldà blanc, qualsevol cosa deu ser més passadora. Fins i tot a Adamsville.


A quarts de tres l’home que mira surt del Luz de Gas, una mica sorprès que les ‘jornades històriques’ siguin això. Una mica de música i algun crit. Decideix continuar la festa a qualsevol tuguri. Abans de gitar-se  té temps de sentir Obama preguntant-se retòricament si encara dubta algú que Amèrica és el lloc on tot és possible. L’home que mira, per descregut que sigui, no dubtaria sobre Amèrica ni sobre la ruleta de Mònaco. Per això mateix troba que són llocs fascinants.  

Noviembre 5, 2008

Simposi

Guardado en: Filosofia — ralco @ 11:44 pm

Rebo una invitació per a un Simposi  al qual no penso asisistir. M’ho impedeix un vell prejudici que es diu dignitat i que es meja cru. Per un moment penso si he de comunicar la meva inasistència pels canals habituals i ben educats. Dessisteixo.

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress