L’home que mira

A principis del segle passat Gustave Le Bon va teoritzar les dues condicions necessàries per guanyar unes eleccions: lideratges forts i programes polítics ambigus. Curiosament l’experiment polític català nega les dues premisses: el lideratge montillesc pot ser més o menys eficient, però no es pot qualificar de ‘fort’. I el programa de govern els va sortir tan excessivament detallista que, si tinguéssim una oposició amb cara i ulls, sobrarien maneres de criticar incompliments.

Però, amb tot, el Tripartit funciona raonablement bé i fins i tot pot guanyar dos escons segons les enquestes. Sentint els darrers discursos de Montilla i Carod ningú no diria que passi res de seriós al país. I si passa no és culpa de ningú, o potser és perquè estem voltats d’unes estranyes figures anomenades ‘deslleials’ que van molt bé per carregar-los els neulers, però que ningú no sap molt bé si són d’aquí o d’allí. Perquè més deslleial que el pobre senyor Mas venent-se l’Estatut a La Moncloa… 

L’oposició, per la seva banda, sembla que vingui d’Arbeca. Si tot el que se sent capaç de fer CiU és tan original com un congrés catalanista, o ressusscitar Macià Alavedra i demanar informes a Esade, ja m’explicareu el futur que els espera! Per fracassar, no hi ha res tan efectiu com omplir la suposada Casa Gran de gent amb més passat que futur i no fer ni la més mínima proposta als vuit o deu individus realment valuosos del món universitari o de l’àmbit neoempresarial que (potser) podrien decantar la balança. 

‘In fact’ els avions per al proper pont de la Constitució van plens i hi ha cues per anar a esquiar. Es compleix la profecia d’aquell filòsof socialista català que, quan li vaig preguntar fa més de vint anys, perquè calia un pont tan llarg em va respondre ‘tu és que no saps com va de bé per comprar els regals de Nadal a Londres!’ El país, per la seva banda, feliç i més o menys anestesiat. Al cap i a la fi, si les coses us anaven bé abans de la crisi, segurament us continuen anant bé. I si us anaven malament, no us vindrà de nou. Contra pronòstic, la crisi desminueix les possibilitats de la política i augmenta les de la ‘ministració’. Em sembla que caldria desar el manual de Le Bon a la biblioteca i assumir que conceptes com ‘geopolítica’ i ‘lideratge fort’ pertanyen al passat.

M’estic fent vell. Hi ha massa coses que no entec.

Aquests dies estic deshabilitant les pestanyes de comentaris perquè tinc una entrada de spam impressionant (tres-cents missatges avui). I no entenc per què.

Tampoc no entenc gaire de què va la moguda contra el Pla de Bolonya. És a dir, entenc perfectament que els estudiants de Lletres (quí i arreu) estiguin tips i farts d’un horitzó que els converteix en ‘lumpen’. Però això. què té a veure amb Bolonya?

Ja posats no entenc tampoc els nervis de molts blocaires especialitzats en economia, que ara es dediquen a l’espiritisme.

I encara entenc menys la barra d’alguns conciutadans meus que van tenir ‘le gros culot’ de defensar en una manifestació d’amiguets el tal Jiménez Losantos a qui suposadament la Generalitat ‘ha robat’ un parell d’emisores de ràdio. En primer lloc perquè et robin una cosa ha de ser teva. I l’espai radioelèctric és una concesió que no pertany a cap persona física. A més, en Losantos ha estat condemnat sis vegades per la justícia espanyola, per mentir i insultar. Diria jo que, normalment, als delinqüents no se’ls atorguen freqüències de ràdio. Al menys en països normals, oi?      

Sospito de fa temps que les cendres de Troia encara fumegen. Alguna cosa d’allò més primitiu i més irrefrenable en els humans resulta impossible d’apagar-ho i estem condemats a arrossegar-ho per sempre. La Ilíada, sobretot, va ser el primer mapa de les passions humanes. Després Occident ha fet algunes precisions (sempre m’ha impressionat el canvi de significat del mot ‘philós’ que en Homer no significa encara ‘amic’), però Hèctor i Aquil.les, Paris i Helena (i fins i tot el funeral de Protesilau, tan modern quan paga el preu dels precursors) estan vius en algun racó de la psique fins i tot per als qui no els han llegit. És clar que hem conegut més tard l’amor cortès dels provençals i la ‘jouissance’ de les Llums, però sempre, al fons del nostre model de civilització avui en crisi, queda alguna cosa de grec arcaic i de pa tendre. 

Dimarts a l’Ateneu Barcelonès es presenta un nou llibre del professor Jaume Pòrtulas, Introducció a la Ilíada (Fundació Bernat Metge) i tindrem ocasió de discutir-ho amb ell.  

Terricabras tradueix EL MALESTAR EN LA CIVILITZACIÓ i ho explica en aquest post.

http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=18949&PageCounter=0

Dimarts 2 de desembre (a, les 19:30 - abans 2/4 de comentarà la seva traducció a l’Ateneu Barcelonès. Amb una mica de sort repenem el debat freudià que Martí Domínguez sintetitza en aquest link:  http://www.infofilosofia.info/modules.php?file=article&name=News&sid=319

Al llibre d’Educació eticocívica del meu fill (Mores - Vicens Vives), s’explica una història entendridora: ‘Hi havia una vegada un nen que va tenir sempre tot el que demanava, si més no totes les coses que demanava. Els seus pares, forçats a realitzar llargues jornades laborals, l’estimaven molt i desitjaven veure’l feliç les poques hores que podien estar amb ell. Constantment li feien regals, a ser possible molt cars, i intentaven no negar-li res del que demanava perquè estigués content i els estimés molt (…) El nen va anar creixent i … ‘

L’exercici que es diu ‘llegeix, redacta i reflexiona’ (per cert: ¿l’ase que ha escrit el llibre no sap que abans de redactar s’ha de reflexionar?), pretén que, a partir d’aquesta ‘i….’ amenaçadora, el nen ‘extregui les conseqüències pertinents’  i pregunta si tenir uns pares així ‘Contribuirà a fer-lo més feliç o més desgraciat en la vida’.

La meva resposta és clara. Tenir uns pares com els del conte seria tota una sort. L’home que mira pot explicar que té dos fills, una nena de dinou i un noi de quinze, que han tingut sempre tot el que han volgut i a qui mai no els he negat res, incloent-hi roba i viatges ultracars. El resultat és que una està fent segon de Medicina amb un nou setanta-sis de promig i l’altre està acabant secundària amb un promig de notable alt (considerant que, com els seus pares, és alèrgic a la gimnàstica no està gens malament).

Si no et neguen mai res ¿et maleduquen? Apa i què més! La veritat és exactament la contrària i ho sé per experiència. Perquè sé com em van educar a mi perquè he procurat fer exactament el contrari amb els meus fills i, en la part que depén de mi (deixant de banda la dotació genètica que hagin rebut, excel.lent tot cal dir-ho), me n’he sortit amb  èxit contrastable. Educar la mainada per ser rica, lliure, desvetllada i feliç és educar-la bé. Disortadament, però, encara hi ha massa gent que odia la felicitat, que maltracta el seu cos amb gimnàstica i la seva ment amb submissió al poder. Educar infants perquè acceptin ser pobres (de butxaca i d’esperit) submissos al poder, reprimits de cos i ànima, etc; això si que és és fomentar la mala educació.

Ja ho va dir Keynes, que era ric (i ho porta a la pràctica Zapatero, que se n’acabarà essent): ‘Tristos aquests temps en què hem de fer creure a la gent que les coses boniques són lletges i les coses lletges són boniques, simplement perquè les coses boniques són cares i les coses lletges són barates’. Donca això. Menys valors, si us plau, i una mica més de veritat.

Encara que ningú no us jo hagi fet saber, ahir, dijous, 13 de novembre, va ser el Dia Mundial de la Bondat. Ni més ni menys que The World Kindness Day. Poca broma, vet aquí un dia molt ‘emo’, senzill com una idea australiana, i que vol commemorar: the beginning of a global reaction to the exploitation of our human and natural resources.

Decidit a commemorar-lo vaig assistir a un funeral, em vaig emprenyar amb un editor maldestre, vaig regalar un diccionari de mots locals gironins a una biblioteca pública, vaig començar a llegir la biografia de Paul Valéry que acaba de publicar Fayard (1.361 planes, índex a part, eruducció i saviesa de Michel Jarrety) i se’m va reproduir la lesió a l’esquena, que comença a fer-se crònica cada tardor/hivern. Hi ha dies que, com deia Valéry l’any 39: ‘La vie ne chante plus’. Tant de bo que el diccionari, un moment o altre, faci favor als arqueòlegs.

Alexander Fidora i Òscar de la Cruz plantejaren dimecres passat a l’Ateneu una hipòtesi molt significativa per explicar una aparent paradoxa. ¿Per què eren millors i més utiltzades les traduccions medievals de clàssics grecs passades per l’Islam que no pas les fetes directament al llatí des de l’original grec?

La seva resposta em va semblar interessant i també, (cal dir-ho?), significativa més enllà del debat sobre Occident l’orientalisme. En les traduccions gregues predominava una versió ‘ad litteram’, i hom traduïa paraula per paraula, amb la fidelitat de qui traspassa un text sagrat.  El resultat és que no s’entenia res. En canvi, les traduccions de l’àrab eren ‘ad sensum’, és a dir pel sentit o pel significat. Es passava del grec a l’àrab, de l’àrab al vulgar i del vulgar al llatí. Però s’entenia.  

Em temo que quan es diserta (generalment amb pedanteria insofrible) sobre ‘la bona manera de traduir Nietzsche’ es confon el text nietzscheà amb les Sagrades Escritures. A alguna gent els agradaria que, efectivament, no s’entenguès res perquè així podrien fer figura sacerdotal. I efectivament (testimoni Lou von Salome) Nietzsche volia escriure unes noves Sagrades Escritures. Però per a una Església en què, divertidament, tothom fos heretge.

A Madrid, en temps no gaire gloriosos, l’ABC va encunyar una frase que va acabar essent un tòpic. Deia ‘Está siendo muy comentado en esta Corte…’ La frase en qüestió només volia dir que el tema el comentaven tres o quatre amics dels germans Anson. Doncs bé, aquest post hauria de començar dient que està essent molt comentada en l’àmbit dels filòsofs, la carta al Director que Sánchez-Pascual ha enviat a la Revista de Libros d’aquest novembre protestant per la traducció sembla que barroera dels Fragments Pòstums de Nietzsche publicada per Tecnos.

El link per seguir la polèmica és:
http://www.revistadelibros.com/articulo_completo.php?art=2958

El meu coneixement de l’alemany és quasi inexistent i em diuen que possiblement el problema és que els traductors han treballat amb la primera edició de Coll-Montinari, la que ara s’anomena  Kritische Studienausgabe però no amb la darrera -que corregeix els errors de l’anterior. En tot cas, un traductor ha de treballar amb la millor edició possible i no amb la que tingui a mà. Tinc la sensació que aquesta polèmica no hauria de quedar només en l’emprenyament d’un benemèrit nietzschià com Sánchez Pascual.