L’home que mira

Tanco aquest bloc per vacances, per cansament i per mandra fins d’aquí a un mes o mes i mig. O potser fins que en torni a tenir ganes, que no sé quan serà. Reacciono dificilment al fred, se m’acumulen les lectures, em canso cada cop més i em fa mandra escriure obvietats (i encara més discutir-les). El temps ‘cundeix’ cada cop menys, i mirant l’agenda m’he vist obligat, per primer cop en molts anys a prioritzar. No em passaré al Faceboock. Senzillament, trio quedar-me a casa. A llegir. Amb un parell d’encàrrecs editorials i tres o quatre articles llargs pendents encara, no veig la manera de posar-me a postejar amb la mínima solvència o amb el nivell de coneixement que demanen els meus lectors. Per postres, la impotència política d’aquest país amenaça amb arrossegar-me i no em ve de gust caure tan baix. No deixis mai que un idiota t’imposi sobre què cal discutir.

A la que no vigili, l’home que mira encara podria acabar escrivint algun post per justificar la  cagada número deu mil cinc-cents d’ERC o queixant-me per l’incompliment número dos milions del govern espanyol amb Catalunya. l de debò, tot té un límit, i millor frenar cinc minuts abans que llisquem tots plegats en un pendent relliscós! Ni no vull fer de profeta, ni m’agrada la incompetència dels meus, ni em ve de gust col·laborar amb la mala llet reconsagrada que inunda aquest país  des que CiU sap que amb mitjans democràtics no podrà tornar al poder en anys i ha decidit escampar merda i conspiracions amb ventilador.

No tinc ganes de jugar a Quixot, em queden molts llibres per llegir i se m’ha posat al coll com un gust sorrenc, desagradable. És l’hivern, i potser per això noto més la nostàlgia del que podria haver estat i ara ja sabem que no serà. Però també la comoditat de la llar de foc, del tabac de pipa, del llibre que no ens falla i del gotet d’Oporto quan comença a fosquejar. sade,  acabarem de rematar l’educació. ERC ara per ara -i el que és més greu, en un futur previsible- està deixant de ser alternativa per a res, sense força ni astúcia per canviar les coses (greu em sap!) i a extramurs del sistema qualsevol mirada és desoladora.

Em comentaven avui a l’hora del cafè el meu post sobre educació i tribu, que trobareu per aquí a sota, i com que sembla que hi ha gent que no vol entendre el que, senzillament, no li convé entendre, potser m’hauré d’explicar més clar. Després de vint-i-nou anys de fer classes, no crec, però gens, en el paper de la societat en l’educació. En aquest sentit sóc un platònic total. Educar és una relació entre  tres elements: el saber, que ocupa l’angle superior, el mestre i l’alumne. És a dir, la relació mestre-alumne està mediada pel saber. Un profe que no vulgui ser mestre se les passarà canutes en aquest ofici. I un alumne que no aspiri al coneixement no hi té res a pelar. Per això estem com estem. Perquè hi sobren alumnes que no volen saber i profes que d’anys no es reciclen.  

Si ‘la societat’ decideix què hem d’ensenyar estarem perduts, perquè la societat nomes s’interessa pels tòpics. Acabarem explicant el Gran Hermano i l’alineació del Barça que és el que realment interessa als meus conciutadans. Com més lluny estigui la societat de l’escola millor per a tothom. Al cap i a la fi la societat és injusta, antiestètica i agressiva i l’escola ha de ser un lloc de coneixement i de bellesa.

Avui Miquel Roca i Junyent explica a la plana 22 de La Vanguardia quina idea té  ‘la societat civil’ sobre el paper dels mestres: ‘Los profesores (…) són los instrumentos a través de los cuales los padres y la sociedad llevan a la pràctica el modelo educativo que entre todos han decidido’. Ai carai! ara resulta que els professors, segons Roca i Junyent han deixat de ser persones i s’han convertit en eines (’instrumentos’), és a dir en objectes sense dignitat. Per a Kant el pitjor insult que es pot fer a la dignitat d’una persona és dir-li instrumement. Però és clar, això Roca i Junyent ni ho sap (va justet de lectures) i si ho sabés  no li importaria en absolut.  

Honestament, crec que ningú pot discutir res de seriós amb qui et considera ‘instrument’ i no persona. Així que deieu que ‘la societat’ ha de participar en l’educació? Doncs ja sabeu què pensa el conspicu Sr. Roca, representant de la societat civil, sobre els mestres. Que sou uns instruments. I que, en conseqüencia, us tractarà com el que sou. Cada dia hi ha tipus més llestos a Catalunya. Dissortadament, de savis n’anem curtets.

Vull saber què pensen els partits polítics catalans sobre el frau fiscal (més de dos milions d’euros durant vint-i-quatre anys) del pare de l’Artur Mas.

Vull saber si l’estúpida reacció d’alguns convers al discurset d’en Tardà té a veure amb els nervis que produeix aquest tema.

Definitivament, sóc un ingenu.

Celestino Migliore, representant del Vaticà a les Nacions Unides, diu que el Catecisme de l’Església Catòlica `prohibeix les discriminacions injustes’ contra els homosexuals. I és queda, tan ample, mare de déu!, sense explica-nos què serien unes ’discriminacions justes’.
 

Que dur, és això de l’Església!  

Una de les maneres més refistolades, i al mateix temps relativament senzilles, de destrossar la vida d’una persona és aconseguir que ell mateix se la faci malbé. És el que en psicologia s’anomena indefensió apresa, un mecanisme va ser estudiat per Martin Seligman i que, molt en resum, consisteix a aconseguir que un individu o un grup es convencin que no hi ha res a fer i actuin amb mentalitat de perdedors. Tinc la sensació que aquest és el mecanisme que fa anys s’està aplicant a Catalunya - i que a la llarga compta amb què, farts de rebre sempre, els catalans es rendian pacíficament.  

He deixat al meu web un petit article sobre Seligman que, immodestament, us recomano molt per a dies com avui, que són grisos i sense res a celebrar.

http://www.alcoberro.info/planes/psico30.htm

Entre les diverses estupideses i tòpics per a consum de gent que necessita tòpics, n’hi ha un de debò irritant i que, per pura higiene mental, no s’hauria de repetir gaire, al menys entre gent que es dutxa. És una frase que va posar en circulació José-Antonio Marina i que diu: Per educar un infant fa falta tota una tribu.

Si trobeu algú que us repeteix aquesta mamaratxada, pregunteu-li a qui cony li convé educar infants per a una tribu, quan la gent normal el que vol és educar els seus fills per a la societat de la informació. La gent normaleta ja fa anys que hem superat l’estadi de la tribu. Som ciutadans, vaja. I no estem disposats a que ens eduqui la tribu, ni a què ens eduquin en els tòpics de la tribu per acabar posant el cul a venerar qualsevol ídol quan ho mani el cacic. Aquesta la primera.