L’home que mira

El proper dimecres, dia 25, (19:30) a l’Ateneu Barcelonès iniciem un cicle de conferències sobre Pensament Oriental, amb una conferència de la professora Raquel Bouso (Tarragona, 1973) sobre El zen, la forma sense forma. I al març en tindrem una altra de Halil Bàrcena sobre Sufisme. Vet aquí una qüestió que fa pensar: per què la mística oriental està essent cada cop més un tema de reflexió per a occidentals.

S’ha dit que hi ha un exhauriment històric del ‘cicle cristià’ a Europa i que l’autèntic supermercat espiritual que estem vivint (amb tota mena d’ofertes multiculturals i amb la irrupció de tota mena de religions ‘estranyes’ a l’esperit europeu, és un símbol del nihilisme contemporani. Podria ser. També, podria ser, és clar que el món és cada cop més petit. En tot cas els Estudis Orientals a la UOC -una diplomatura de gran èxit-, els treballs de investigació que promociona Casa Àsia i les traduccions catalanes de clàssics orientals iniciades per Editorial Fragmenta han obert un àmbit de treball rigorós, que val la pensa seguir pel que representen però, també, pel que poden anunciar.

Aquest nou cicle de l’Ateneu en to cas té valor de símptoma. 

http://www.fragmenta.cat

Ara, precisament ara, quan la crisi econòmica ensenya els queixals, resulta que els antiglobalització s’han esfumat del panorama de les idees. Sembla que hauria de ser exactament al revés. Si tan convençuts estiguéssim que un altre món és possible, ara seria el millor moment per dir ‘com’. El problema és que no hi ha resposta ‘antiglobi’ per a aquesta crisi. Hi ha molt possiblement una resposta postindustrial, però no és ‘antiglobi’.

L’home que mira no ha tingut mai cap confiança en ‘altermundistes’, ni en receptes màgiques per a situacions difícils, i s’ha passat anys dient que un altre món només és possible a Corea del Nord, de manera que em sembla lògic que els venedors de fum s’esfumin. Trobaré a faltar els estudiantets ingenus (i tan antisistema com els permetia la butxaca de papà) a la cacera de respostes ràpides. Esperem que ara no se’m reciclin en taurons neoliberals. De vegades, el pecat porta la penitència.

Després d’un cap de setmana amb sociòlegs, aquest és un cap de setmana amb enquestes publicades, és a dir, ‘amb cuina’. Suposo que ara, si els lectors d’aquest bloc han llegit als diaris de dissabte l’informe del Centre d’Estudis d’Opinió, ja no em podran dir exagerat, ni venut a l’or del pesecé  Un cop més resulta que les èpoques de crisi són les pitjors per a canviar les coses.

Les xifres canten soles: el 59,2% dels catalans diuen que la política els importa ‘poc’ o ‘gens’ i només el 48% dels nostres compatriotes és capaç de dir sense equivocar-se el nom dels tres partits de Tripartit feliçment governant. La xifra dels interessats en el tema del finançament ha rebut un cop de mà i finalment queda en un esplèndid 14% (sumant-hi els ‘molt’ i els ‘força’). A Barcelona, el 66% aprova la gestió municipal (ergo, les esquerres tornaran a guanyar les eleccions mentre en Trias guanya les enquestes). A més augmenta el nombre de votants de CiU que valora positivament la gestió del Tripartit (passen del 30,9% al 37,5%) i ERC frena la davallada o comença la remuntada (depèn de com ho vulguin llegir).

No s’aproxima precisament la presa del Palau d’Hivern per part de l’independentisme, però és que tampoc tornaran banderes victorioses per al catalanisme conservador d’aquest país. Què fer? La resposta potser no la sap ningú, però aposto que s’acosten anys de molta gestió i poca política.

Si el futbol (i l’administració de la seguretat aèria) tenen un govern mundial únic: per què no hi ha un govern mundial en política?

Quines tendències per a Catalunya enguany? Amb aquesta pregunta sobre la taula s’ha reunit dissabte a la tarda i diumenge al matí un petit grup de sociòlegs, professionals i estudiosos diversos que normalment es troben un o dos cops cada any per donar un cop d’ull a les enquestes (i sobretot a la cuina de les dades) i per comparar-les amb les seves percepcions subjectives. Gent de universitats, sovint de segones o terceres línies de partits polítics, barrejada amb algun cul de mal asseure, però molt ben informat. Com és obvi ningú no se’n porta les dades a casa. Així que només explicarem el previsible.

 Si es confirma que el debat sobre el finançament interessa menys del sis per cent de la població catalana (i us hi podeu posar dempeus!) és previsible un fracàs de totes les forces polítiques que juguen la carta a fons. El malestar de les èlits no s’encomana a les masses, ni es veu de quina manera podria fer-ho. No es preveu cap reacció greu si es retalla l’Estatut (sobta que una mica més del quaranta per cent dels catalans senzillament ignoren que l’Estatut està al Constitucional), perquè quatre de cada cinc catalans (de fet algun més) creu que el problema de la crisi és més important que el de Catalunya.  Puja el PP, disminueix l’independentisme entre els joves (taxes de baixada greus) i puja l’espanyolisme (però molt poc). Les classes mitjanes encara no han rebut el sotrac tot i el que diuen els diaris. Amb pujades salarials al voltant de 3% ningú sortirà al carrer. ERC perd vots comarcals, però van al PSC i el malestar de CDC serà seriós quan tornin a perdre la batalla de Barcelona (que la perdran). La campanya periodística contra ERC toca fons i, com a molt, els votants s’abstindran però la Casa Gran no n’arreplega. Cap possibilitat de canvis en el Tripartit (sense alternativa a mig termini) cada cop més tutelat pel PSC, ni a l’ajuntament de Barna. En fi, tot estarà quiet/parat fins l’estiu. Potser un grup d’industrials prepara alguna acció contundent a CiU?

Ara fa 200 anys del naixement de Darwin. Com que per excès de feina no puc preparar res nou per a l’esdeveniment (a part que us recomano el nº de la reveista Mètode de la Universitat de València amb un curt article meu), us deixo amb una nota sobre natura i cultura en Darwin.

A LA FILIACIÓ DE L’HOME (1871), Darwin explica que la selecció natural, en la mesura que ha facilitat el desenvolupament dels instints socials i l’augment correlatiu de les facultats racionals, ha deixat de ser el factor decisiu de l’evolució. L’extensió indefinida de la simpatia, dels sentiments afectius, de l’altruisme, de la solidaritat, de la moral i del sacrifici s’expliquen perquè els elements de la selecció cultural ocupen el lloc de la selecció natural.
De la mateixa manera la selecció natural va substituint la seva antiga funció eliminatòria per la funció antieliminatòria o inclusiva dels instints socials. En la mesura que la socialització i la cultura augmenten, els instints socials protegeixen i donen auxili als més febles. Per la cultura es curen malalts, reben ajuda els pobres i els qui pateixen, etc.

El conjunt dels principis, lleis i institucions que deriven de la selecció dels instints socials, Darwin els anomena ‘civilització’. Mitjançant la selecció dels instints socials (els animals amb més instint social tenen més probabilitats de sobreviure), i de tota una constel·lació de pràctiques racionals i afectives, la selecció natural ha acabat per ‘seleccionar’ la civilització que s’oposa a la selecció natural. De manera que l’exemplar malalt que en la natura moriria, en la cultura no només sobreviu sinó que ben sovint es reprodueix.

Aplicant els seus propis principis i sense ruptura, la selecció natural esdevingué selecció cultural, aconseguint no trencar l’arrelament naturalista de la cultura.    

València, país del disseny. Us pot sorprendre, però la darrera imatge, la que simbolitza les celebracions de l’Any Darwin arreu del món en 2009, és el logotip de la Càtedra de divulgació de la ciència de la Universitat de València, dissenyat per l’artista Paco de la Torre?
El logotip, ideat per simbolitzar les celebracions que a València s’edevindran al llarg de 2009, ha estat triat per Scientific American per a representar també la commemoració a escala mundial. Felicitats.

Alfred Adler va explicar fa més de vuitanta anys que una de les maneres neuròtiques d’escapar del complex d’inferioritat és buscar una compensació a un altre nivell, ‘com ara -diu- quan la retòrica reemplaça l’acció’. Formar part de l’oposició condemna naturaliter a la retòrica i mantenir manies d’oposició quan s’està al govern també.

Però què passa quan cada dia més gent està farta de retòriques?