L’home que mira

Hi ha crisi? Francament no ho crec. El que arriba no és cap ‘crisi’ sinó una ‘gran transformació’, un canvi de paradigma per dir-ho en argot de filòsof. No tenen crisi, sinó més al revés, les empreses de nova economia (energies renovables, química innovadora, biomedicina…), ni els serveis a persones (perquè la població gran augmenta), ni sectors com l’agricultura ecològica o el turisme cultural… Està en crisi el totxo perquè amb els diners de l’economia submergida que van aflorar com a conseqüència de l’euro, alguna gent ha viscut molt per sobre de les seves possibilitats. Està en crisi el cotxe perquè és una màquina bruta i contaminat. Però el dia que en facin d’elèctrics els vendran a milions. 

Convindria anar situant les coses en el marc que les fa comprensibles: això no és una crisi perquè no té sortida dins el model tradicional de comprensió de les crisis econòmiques. I perquè han aparegut actors econòmics nous (el Sud, Internet i la Cibersocietat, l’ecologia i l’escalfament global) que fan impossible pensar com en aquell temps plàcid però estrany que els avis anomenen ‘abans’. Només per posar un exemple, les xarxes de producció, distribució i consum s’han sofisticat amb Internet d’una manera imprevisible. Això ho entenen fins i tot els partidaris de la vella economia quan demanen desmantellar els antics (i antigament ‘imprescindibles’) paradisos fiscals. Que ara no estan a Andorra o les Bahames, sinó a un clic de cada ordinador. 

Hi ha crisi? Francament no ho crec. Estem davant d’una ‘gran transformació’ en el sentit de Karl Polanyi (1886-1964), val a dir, un canvi o una reinvenció global del mercat, que necessita una reinvenció paral·lela dels poders públics per gestionar-la. Ho sento pels qui van perdre l’estona llegint Leo Strauss. No va ni amb rodes. Això és com l’acudit: quan havíem après a dir flim i va resultar que es deia penícula. Ara toca Polanyi. Necessitem una altra ecologia, una altra (ciber) educació, una altra valoració del consum. I menys parlar de fal·làcies com la crisi de valors (mai hem viscut una societat amb tants mestetites preocupats per la moral com ara!). I menys usar eines de mesurar tan grolleres com el PIB, que considera que si es fan més presons creix la riquesa dels països! 

Webgrafia: http://es.wikipedia.org/wiki/Karl_Polanyi Explica fatal l’autor ( i encara pitjor La gran transformació ), però permet començar a situar-lo.  

En canvi, el seu llibre bàsic està mitjanament ben explicat a: http://es.wikipedia.org/wiki/La_gran_transformaci%C3%B3n

Reunió de la Fundació Pujols a la Torre de les Hores de Martorell. Iniciem el procés per editar (l’any 2012) una antologia de textos de Pujols sobre Dalí en anglès, possiblement en una editorial universitària americana. Posem fil a l’agulla per tal que l’any vinent el pàrquing de la finca estigui habilitat com a sala de conferències. Però sobretot, autoritzem que un vi de gamma ‘blanc de blancs’ de l’àrea de Martorell porti el nom de ‘Torre de les Hores’. Sortirà amb un text de l’Hiparxiòleg una mica tòpic (el que diu que els catalans ho tindrem tot pagat). La distribució del producte anirà a càrrec de l’empresa que comercialitza la Cola Catalana (Alter Cola) i diverses begudes de la terra. 

De tornada a Barna em trobo amb la manifestació d’estudiants antibolònics. El taxista fa comentaris tot sol. Entre l’amor que ens té en Zapatero i un maximalisme estúpid del personal (acoquinat per la crisi) la via raonable PSC-ERC segurament perdrà les properes eleccions. La Il·lustració sortirà derrotada un cop més. És el destí hispànic. 

A ERC han de llegir Maquiavel: Qui es la causa del poder d’un altre es destrueix ell mateix.

Una de les coses que ens ha descobert la crisi és que des de fa molts anys la part que correspon als assalariats en el pastís de la riquesa no para de baixar. No és que sigui una dada ignorada fins ara, però gairebé ningú hi prestava atenció. Òbviament mentre tant el pastís ha crescut força i per això el percentatge no era considerat una cosa essencial. Però en la perspectiva d’una minva important de salaris tothom es posa la mà a la cartera i fins i tot se senten veus que parlen, com en altres temps, de repartir la riquesa.

Com a eslògan resulta fins i tot tendre i valdria la pena pensar-hi si la proposta fos seriosa i no caigués en les terribles simplificacions o en la sobreactuació. En tot cas, m’agradaria recordar que la idea de repartir la riquesa en economia planteja alguns problemes suggestius, fins i tot com a exercici intel·lectual.

1.- La primera qüestió és com repartir el valor afegit produït per les empreses del que s’anomena ‘economia real’ (les societats no financeres). Això vol dir preguntar-nos quina part de la riquesa creada retorna als assalariats (en salaris, en pensions de jubilació, en protecció social) i quina part es queda l’empresa (excedent d’explotació). La pregunta és: reinverteixen les empreses o els costos financers se’ls mengen els beneficis?

2.- Una cosa diferent seria plantejar-nos la cada cop més òbvia desigualtat en els salaris (i en els ingressos per família). Potser una forma interessant de repartir la riquesa seria actuar sobre la massa salarial; però llavors grups significatius amb infrasous (els metges de la Seguretat Social o els estrats més baixos de la Universitat) acabaran per emigrar  -cosa que els metges joves ja fan i que cada dia és més evident entre els becaris que no tornen.

3.- I finalment: com s’evitaria que socialitzant la riquesa i amb empreses descapitalitzades pugin els preus?

En resum, per a un servidor socialitzar la riquesa no significa posar més diner en mans dels consumidors, sinó crear una sèrie d’infrastructures i serveis (des de parcs i jardins a ajudes als ancians) que facin la vida més fàcil.

La moda a la Unió Europea es diu ‘deflacció’. Els salaris dels funcionaris públics ja han baixat un 7% a Irlanda, prop del 8% a Hongria i el 15% en Letònia. Aquí ja ha aparegut també algun lector de La Vanguardia que s’apunta a baixar els sous de tothom qui no sigui ell mateix.

Normalment  tinc per les opinions dels lectors de La Vanguadia la mateixa manca de respecte que John Stuart Mill tenia per la dels lectors del Times de Londres als bons temps. I per la mateixa bona raó: en general un lector de La Vanguardia (i no diem de l’Avui) té problemes per entendre una idea que no sigui un tòpic. Però si continua la moda d’intentar fer baixar salaris, entre tots mataran el pacient (l’economia) a còpia d’administrar-li cures de bons sentiments - o més ben dit, de bons ressentiments. I després els sabrà greu!    

Cada dia descobreixo al diari o a Internet entre tres i sis il·luminats que tenen la solució a la crisi. A qualsevol crisi. A la de l’Economia Mundial, a la de l’Economia Catalana, a la Crisi del Subjecte, a la de la Crisi de Valors, o a la de la Crisi d’Erecció en l’Edat Adulta. O alternativament, a la del Tripartit, a la d’ERC, a de la Identitat Nacional de Catalunya, a la del Joc del Barça. En definitiva a la de qualsevol cosa que es pugui escriure en lletres capitals. 

Deixant de banda que parlar de ‘crisi’ en política resulta senzillament absurd (en política només són perillosos els moments sense crisi, que és quan ens roben la cartera!), l’altra cosa curiosa és la simplicitat de les receptes. Llavors no puc deixar de somriure. I és que si una idea resulta massa bonica per a ser veritat, probablement no és veritat.

Ho explicava el Le Monde divendres passat i la revelació (simplement posar per escrit el que ja se sabia) ha posat supernerviosa molta gent de Madrid.

Ho copio en directe: l’agent littéraire barcelonaise Carmen Balcells a vendu les droits du dernier livre de Gabriel Garcia Marquez en Espagne, en Colombie et au Mexique à trois maisons d’éditions rivales appartenant à trois grands groupes concurrents. Le même texte en espagnol pour des publics hispanisants mais à chaque fois adapté à la langue du pays

Doncs això; benvinguts al multilingüisme. 

De vegades em pregunto si sóc l’únic paio d’aquest país que no està en crisi i que cada dia té més feina. M’agradaria disposar de temps per a escriure el bloc i fins i tot per passejar una mica, però què va! Potser aquest diumenge em podré escapar una estona però ja fa deu setmanes (comptades) que no tinc ni un cap de setmana per a mi i em surten  jornades d’entre catorze i setze hores. De fet, dissabte al matí a partir de les deu i fins les tres de la tarda estic a Lleida, (surto de Barna a les set en tren) per un congrés de filosofia i fins a la nit (gràcies a les absurdes combinacions de la Renfe) no podré arribar a Amposta. En japonès això meu es diu Karoshi, em temo.

Per sort al món no passa gran cosa. La Casa Gran del catalanisme va anar d’excursió a Brussel·les per desgastar el Tripartit (i absurdament ERC els acompanya; cada dia ho entenc menys!), a l’octubre el Papa de Roma farà sant el Pare Coll (aquesta si que serà una bona excursió!) i a l’Ateneu Barcelonès s’apleguen cent vint-i-cinc persones per escoltar una conferència sobre mística sufí i més de vuitanta per a la presentació del llibre de Margarita Boladeras sobre l’eutanàsia. Mentre el personal tingui pasta per noliejar un avionet i temps per escoltar sufís, mentre el papa de Roma se’n recordi d’un dominic de Gombrèn i mentre el Barça guanyi, en aquest país no hi ha problemes. Com a molt els paios com jo continuarem pencant els caps de setmana. Coses pitjors s’han vist.

Margarita Boladeras ha escrit un llibre perfectament seriós i important sobre el problema de la eutanàsia i dimarts en parlarem a l’Ateneu Barcelonès (19:30).

El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanàsia (Los libros del Lince) és un llibre que convindria llegir per centrar un debat que a Catalunya i a Espanya encara està massa vincultat a la ‘bona voluntat’ del metge i molt poc al dret a la ’integritat física i moral’ que la Constitució reconeix. Si alguna cosa m’ha agradat d’aquest llibre, a part que usa una informació molt rigorosa a nivell descriptiu, és que no se centra en l’argument més habitual quan es discuteix aquesta temàtica, que és el de l’autonomia (’el meu cos és meu i en faig el que vull’) , sinó que entra en el camp de la pietat davant el sofriment innecessari. Però de tot plegat en seguim parlant, dimarts a l’Ateneu Barcelonès. Us hi esperem!

Per cert; no us perdessiu el web, exhaustiu de Margarita Boladeras sobre bioètica. Molt important, de debò:  

http://www.bioeticanet.info/