L’home que mira

Demà passat, dissabte 25, hi haurà una concentració a Girona, a les dotze del migdia al Pont de Pedra, en defensa de la filosofia al batxillerat. En principi, aquesta és una gran notícia per a un col·lectiu que darrerament passa una comprensible època de desànim. La situació professional dels filòsofs no és com per tirar coets i gent molt valuosa de les generacions més joves (posem per cas, els qui tenen menys de trenta-cinc anys), han de fer front a misèries de tota mena si volen ser més o menys fidels als seu ofici. La filosofia darrerament s’està tornant invisible en la nostra societat. En els diaris d’avui (Sant Jordi) que van farcits de recomanacions i de novetats bibliogràfiques no apareix ni una proposta de llibres de filosofia. Textos d’ètica que a Europa han estat matèria de debats importants aquí al menys de moment no tenen ni lectors (ni crítics, òbviament!). Penso en un llibre com Esperanto moral; por una ética laica de Paul Cliteur (Los libros del Lince) que no hauria de passar desapercebut.

No sé si la situació residual de la filosofia a l’ensenyament (‘el progressiu ofegament i menyspreu’, que denuncien els col·legues gironins), es pot desvincular de moltes altres coses: l’opció per la desmemòria figura en l’ADN de la democràcia espanyola, sense que hi hagi indicis que la situació pugui canviar en un termini raonable. I la desmemòria és de les coses més antifilosòfiques que es coneixen. Per altra banda, el mapa de les noves idees està tan vinculat a la ciència (a les neurociències, als canvis tecnològics convocats per Internet, etc.) que difícilment un filòsof ‘pur’ (el bestiar de la vella cleda heideggeriana, posem per cas), pot orientar-se en el pensament d’una manera mínimament digna. La mateixa dispersió de la filosofia ‘juga en contra’ perillosament. I l’encarcarament universitari, no ajuda gens i més aviat perjudica la renovació de les idees.  Curiosament això coincideix amb una demanda social de filosofia que creix des de sota, impulsada potser per la mateixa perplexitat social. Però que no es pot desatendre.

Per Sant Jordi em demanen del portal de Televisió de Catalunya algunes coses molt general sobre la relació entre el llibre i Internet. Ho trobareu a:

http://www.3cat24.cat/noticia/379087

I signaré llibres a la parada del Club del Llibre (C/Canuda - Rambla) de 4 a 6 de la tarda.  

Ens veiem.

Si hi ha una cultura o una religió que l’home que mira no ha entès mai és, segurament, l’hinduisme. El molesta (es pot dir així; d’una manera tan políticament incorrecta?) un panorama de déus massa bigarrat i massa ple de sang, en què, al menys a primer cop d’ull, la pietat és una posició de classe més que una inclinació moral. Pablo Neruda (se l’hauria de llegir més i parlar-ne menys!), deia en una entrevista sobre la seva vida a l’Índia: ‘…muchas veces me pareció que estaba encerrado en una interminable película a todo color, maravillosa, pero que nunca me permitirían salir de esa película que conti­nuaba una eternidad’. Aquesta és exactament la situació amb què sovint s’ha trobat l’home que mira quan comença (però mai no aconsegueix acabar!) alguna obra de literatura hindú. Hi ha la fascinació de la incomprensió. Hi ha la fascinació (i el pànic) que produeix l’eternitat.

Per això mateix, el proper dimecres (pre/Sant Jordi), hem convidat Laia Villegas, a l’Ateneu Barcelonès (C/ Canuda 6, Bcn): per parlar sobre Hinduisme: per mirar de trobar, si més no un fil que ens orienti en el món complex i bigarrat d’una tradició que tramet superabundància. Professora al Centre d’Estudis Devavani és una de les millors especialistes en aquesta tradició de pensament. A més ha traduït al català per a Ed. Fragmenta Les estrofes del Samkhya, de Ishvarakrishna, un llibre del segle VIè d..C. tan hermètic com fascinant.

Hi esteu convidats (i a més les conferències de l’Ateneu són gratuïtes). 

http://www.devavani.org/indexcat.html 

http://www.fragmenta.cat/books/view/32 

Explica La Gaceta de los Negocios del 16 d’abril que el 10,8% de persones joves (entre 16 i 34 anys)  que troben el seu primer lloc de treball a Madrid són nascudes a Catalunya. Només passant revista a la situació de la nostra família, la data no m’ha estanyat gens. Ara com ara, com més augmenta la qualificació personal d’un jove menys possibilitats té de trobar feina a Catalunya. De fet, amb uns estudis de medicina o d’enginyeria, quedar-se aquí  equival quasi a tenir vocació de ONG. Un munt de factors  ajuden a sortir pintant: els sous baixíssims, les jornades laborals interminables dels professionals, la manca d’inversió en I+D, l’estructura familiar de tantes empreses que impedeix el triomf del talent, el feudalisme universitari, la demostrada incapacitat del Govern de la Generalitat per influir en l’economia, etc. Tot plegat conspira per tal que, ara mateix, la fuga de neurones s’estigui convertint en un drama. Silenciós, perquè la gent que agafa l’AVE per no tornar no fan soroll, però constatable d’una manera prou òbvia.

L’exili econòmic resulta encara més trist que l’exili polític. En l’exili polític has lluitat i has perdut i, per tant, pagues prenda. A l’exiliat econòmic no li han donat ni l’oportunitat de lluitar i demostrar si val. I això deixa un pòsit de ressentiment contra el país, que he pogut constar personalment, més d’un cop, en joves tan sobretitolats com super mal pagats. Els lamentables anys de Jordi Pujol ens van deixar sense mitjans de comunicació potents, sense cinema, ni indústria audiovisual, sense telefonia mòbil autòctona, sense empreses d’enginyeria i quasi sense indústria farmacèutica. És a dir, sense sectors de futur. I no veig que (les coses com siguin), l’Huget estigui entenent què ha de fer per redreçar la situació. Fins i tot si li donen diners (que li en donaran, ni sap com buscar-los!), podria redraçar-se fàcilment aquesta sagnia. Mentre tant, si els fills saben anglès el millor que podem fer és lluitar per una beca a Amèrica o a Londres. I si no… a Madrid falta gent.      

 M’assabento avui per telèfon de la mort d’Abel Paz, l’escriptor llibertari (el dia 13 d’abril) i de retruc em diuen que l’Edo també va morir al febrer d’enguany. On dec haver estat intel·lectualment durant els darrers mesos, jo? Ofegat sota una pila de papers, és obvi, i sense llegir diaris, suposo. No vaig conèixer gaire Abel Paz (no va tornar a Barcelona fins 1997, és a dir, quan jo estava a la mili i després vaig passar uns anys més dedicat a la filosofia que a l’acció), però en guardo una anècdota colossal que retrata el personatge. Un dia, fa deu o dotze anys, el van convidar a fer una conferència sobre Durriti al paranimf de la Universitat de Girona que, per si no ho sabeu, és una antiga església gòtica del convent de Sant Domènec. L’home  quan es va trobar allí davant el públic, la primera cosa que se li va acudir de dir fou la següent: Es la primera vez en mi vida que entro en una iglesia (silenci llarg) Miento, es la segunda (silenci curt) Pero la primera vez fue para quemarla. Ho va dir d’una manera tan contundent, amb un sentit (dispensin) tan religiós de la seva missió, que la frase va provoca més de cinc minuts d’aplaudiments espontanis del públic jove posat dempeus. La resta de la conferència no tenia el més mínim interès per a mi però que als nanos els va encantar. Allí vaig entendre que una conferència consisteix en una sola idea. O millor en un sol gest.

Amb l’Edo vaig tenir més relació perquè era, indiscutiblement, el cap i la referència de tots els presos polítics a la Model durant els dies de la mort d’en Franco. Se sabia dipositari d’una dignitat moral que mai no abdicà i l’exercia, fins i tot, amb l’admiració indissimulada d’algun boqueres [funcionar de presons] que li dispensaven un tract exquisit. Edo estava malalt per intoxicació de mercuri i mai va fer un cas de la seva malaltia. Puc dir que era un gran home i no cometré l’estupidesa d’explicar les coses que en vaig aprendre (sense que ell volgués explicar res). En aquells dies de novembre del 1975 era ja un tipus completament lúcid sobre el futur que ens esperava. Quan li vaig dir (recordin que llavors tenia divuit anys i era encara més innocent que avui) que algun dia jo, seria diputat em va respondre: No te engañes, Ramon. Fíjate en quiénes estamos aquí a dentro: catalanistas, anarquistas y algún trosquista. Ningún socialista y ningún comunista de Carrillo. Aquí estamos los que sobramos, los que no callamos. Y eso haréis vosotros toda la vida, no callar. Ja fora de la presó ens vam trobar algunes vegades més, però mai en res relacionat ni amb la política ni amb la història dels anys republicans. Vaig notar que portava a dintre el dolor immens d’haver fracassat en la reconstrucció de la CNT els anys 1977-1979. I el doble trencament (el de la seva família i el de la seva organització) el feia sentir-se culpable per no haver sabut més, per no haver pogut més. Mai, però, no el va abandonar aquella fe brutal en la Idea, capaç fins i tot de matar la lucidesa i de tornar-nos incapaços d’entendre el que és evident. Fou un gran home, excessiu en una organització com la CNT que ja no significa res més que ruïnes. Heroiques (sagrades, si voleu), però ruïnes. Amb l’Edo i amb l’Abel Paz s’ha escrit la darrera plana d’un llibre terrible, dolorós però essencial, en la història d’aquest país nostre. Comparat amb gent d’aquesta mena, tot el que vingui serà com plàstic. I no és que no m’agrada el plàstic, però ells eren d’una altra mena. Sit terra levis.

Compro els llibres imprescindibles per fugir durant la Setmana Santa. Després de sis mesos professionalment duríssims (amb una allau de feina com no havia patit mai), l’únic que espero és passar un parell de dies a València i amagar-me després en terres montsianenques. I llegir, llegir, llegir… però per si pot servir a algú com a orientació per a Sant Jordi, us consigno aquí algunes de les meves darreres lectures. 

Txevengur d’Andrei Plátonov. Edicions del 1984; una novel·la impressionant sobre el socialisme - i la decepció. Cultura general bàsica per a interessats en la millor tradició novel·lística. 

Les nits difícils de Dino Buzzati, també a Edicions del 1984 (un segell que és de solvència plena, absoluta i contrastada. Com s’ho fan per publicar amb tant bon gust?) 51 textos breus per pensar.  Si heu llegit El Desert dels tàrtars, aquest llibre us agradarà. Si no l’heu llegit, també. http://www.edicions1984.cat/c-novetats.cfm

Ascesi de Nikos Kazantzakis. Ed. Adesiara. Des que als quinze anys el meu pare em va regalar una edició d’obres escollides, sóc un fan boig de l’Unamuno grec. 

La Barcelona Pecadora de Domènec de Belmunt. Ed. A Contravent. El meu sogre el recordava mitinejant per terres de Penelles i Castellsarà. El llibre és una autèntica delícia. 

Hacia el Mar Egeo. Memorias de un helenista durante la Segunda Guerra Mundial. El Gredos, de Geoffrey S. Kirk. Les memòries de guerra del gran scholar anglès (el del Kirk i Raven), explica que a preescolar ja li ensenyaven llatí… i a partir d’això un llibre tan british, joiós i sofisticat com us podeu imaginar. 

Sagese Libertine Livre de Poche, de Christophe Girerd. Finalment s’ha publicat en butxaca la magnífica antologia de llibertins del XVII, que fa parella amb el llibre sobre llibertins barrocs de la Contrahistòria de la Filosofia de Michel Onfray (també publicada en català per 1984). Pura gimnàstica pirrònica. 

La actitud conservadora Ed. Sequitur, de Michael Oakeshott. És una breu conferència que esperava reedició de fa temps. El clàssic que resumeix què significa ser un conservador sense ser un carca. Oakeshott no l’ha llegit quasi ningú a les Espanyes (i molt menys els professors de filosofia política!) i d’això plora la criatura. 

La muerte de Sócrates Biblioteca Buridán, d’Emily Dikson. Cada any (des de fa més de 30 anys) cada Nadal i cada Setmana Santa llegeixo un llibre de/sobre la Grècia clàssica. L’he començat pel darrera i les planes sobre Diderot i Sòcrates ja són prou garantia.