L’home que mira

Un dia d’aquests sortirà al web un Dossier sobre Mitologia, que recull alguns dels meus apunts sobre el tema. Va ser una qüestió que va arribar a apassionar-me fa quinze o vint anys, però que ha anat perdent importància per a mi a mesura que he aprofondit en el món postalexandrí, tan postmodern també. Dimecres, però, vaig tenir una llarga conversa a l’Ateneu amb un bon amic -gai per més senyes- entestat a convèncer-me que mitologia i conservadorisme són les dues cares de la mateixa moneda. Ell, es clar, es referia al mite del Barça, elevat a l’Olimp aquesta setmana. Deixant de banda l’acudit tronat (un mite gai és un sodo/mite), la fascinació mítica no ens hauria de fer perdre la lucidesa: futbol és futbol. I la vida passa per una altra banda.

Vet aquí que ho tornem a fer. Per molt que demà el Barça es jugui la Champions, el món continuarà girant. A l’Ateneu Barcelonès un grup de bojos ens trobarem a les 7 de la tarda amb Gerard Vilar i Jaume Mensa que ens presenten el darrer número de la revista Enrahonar de la UAB. Hi esteu convidats (és gratuït i amb sort us regalaran un exemplar de la revista!). Són les coses que porta el formar part d’una minoria: la dels que no miren calendaris quan programen actes culturals.

He dedicat un parell d’hores a seguir blocs cristians i conservadors en general que dediquen posts més o menys indignats al tema de l’avortament lliure i gratuït a partir dels setze anys. Argumenten, en general, des del fetge més que des de la raó, però han trobat un bon argument. Que lamentablement barregen amb consideracions que no tenen res a veure. Els sembla contradictori que una nena de setze anys pugui decidir avortar tota sola i no pugui comprar una paquet de  tabac a l’estanc. Però no els sembla contradictori que una nena de setze anys es pugui emancipar i casar-se. l problema no està aquí sinó en el paper de l’Estat.

Com sempre, la diferència entre un filòsof dolent i un filòsof bo, és que el filòsof dolent en el conflicte entre la raó i la vida opta per la raó i menysprea la vida. És a dir fa una teoria antivital i, en conseqüència, dolenta, mal formulada. En la vida hi ha dolor i nenes que avorten. I per moltes teories que hi posis, els fets són l’única cosa que s’aguanta. Fer filosofia contra els fets, igual com fer-ne per justificar els fets, és tant com no saber per què serveix aquest ofici.

L’èxit que significa tenir 200.000 visites en menys de nou anys a http://www.alcoberro.info no és tan sols una qüestió personal, sinó que sobretot representa un símptoma. Dues lleis sociològiques molt importants, la de Metcalfe i la de Reed, us poden ajudar a fer un càlcul de la revolució cultural que significa la irrupció del pensament en xarxa en un món com el català, amb poca tradició ja no de pensament filosòfic, sinó de pensament a seques (aquí fa quatre dies per pensar et fotien a la trena i en fa deu o dotze t’escabetxinava la Santa Inquisició). Doncs això; ho podriem fer millor i podriem tenir més visites. Fins i tot podriem ser més joves, mes macos i més rics; el problema és que som humils.

http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_de_Metcalfe 

http://es.wikipedia.org/wiki/Ley_de_Reed

Divendres a la nit, http://www.alcoberro.info va arribar a les dues-centes mil planes vistes. Per a un web ‘dur’, quasi ascètic des del punt vista formal i, específicament, per a un web de filosofia (que no és precisament un vici majoritari, ni aquí ni enlloc), la xifra no està gens malament. 200.000 és un nombre que fa patxoca, fins i tot dins els nombres acabats en zero. A Terrassa (la tercera ciutat de Catalunya) hi viuen 200.000, persones si fa no fa. I les darreres cent mil visites han arribat en 28 mesos.  Caram.

Que hi hagi tanta gent interessada/encuriosida/sorpresa per la filosofia no deixa de sorprendre’m, també. Molt. És un senyal de creixement cultural? O, com hem plantejat moltes vegades en debats de petit comitè, potser des del món internàutic només estem tapant les misèries d’una insuficient didàctica de la filosofia a casa nostra?  En tot cas, els qui estem al darrera d’aquesta plana la vam fer simplement perquè volíem, perquè teniem materials per fer-la (i el que ens queda al pap!) i perquè creiem que estavem oferint resposta a una demanda social. I així des de setembre del 2000 (amb comptador des de setembre de 2001), primer en una adreçaweb dels jesuïtes i després pel nostre compte.

Amb el web hem bastit (quasi) una eina d’extensió cultural i hem fet divulgació filosòfica sense paternalisme i sense vendre absurdament barat el que hauria de ser un coneixement alliberador posat a l’abast de tothom. Ho hem fet quasi a pel (aguantant de passada algun sarcasme imbècil), i aquí estem.

Però coneixem les nostres limitacions. Ens falten moltes coses. Per exemple, fer aquesta plana acessible per als cecs i a altres discapacitats, amb qui, com a societat, tenim tots un deute pendent de fa temps.  Per exemple, encetar un dossier de Filosofia catalana per explicar que aquest país també ha tingut pensadors, potser amb poc geni però amb autenticitat. Ens falten moltes coses, ja ho hem dit. Per exemple, ens falta temps.

Mai ens han donat cap subvenció, ni ens han regalat cap hora de treball (tampoc ho hem demanat, és clar). Mai hem promès res, ni hem vingut a salvar ningú. No ens agrada discutir i preferim la comprensió a la crítica. També ens queda alguna frustració. Si el web haguès estat acollit d’una altra manera - si algú de l’administració pública s’hi haguès interessat, per exemple, cosa que mai no ha pasat en tots aquestas anys -  l’hauriem pogut fer monolingüe en català. Això no va passar i, en conseqüència, va tocar buscar-se les visites en espanyol. Què hi farem! Ara més del 60% de visites arriben de fora d’ l’Estat i això, tot sigui dit, ens ha permès fer una xarxa de relacions senzillament impressionant. No ens queixarem si quan es tanca una finestra s’obre una porta, oi? En tot cas, ara no és moment de retrets. Un cop més, el que toca és dir-vos que moltes gràcies. I si coneixeu gent interessada en la filosofia… si us plau, feu créixer la taca.

Tant de bo que la funesta mania de pensar, triomfi al país de la trista Universitat de Cervera, que ara vol acabar fins i tot amb la filosofia al batxillerat. Però consola pensar que si hem pogut tenir 200.000 visites, això potser vol dir que hi ha molta gent apuntada a la resistència. Més de la que ells volen i diuen.

Sembla que ERC i CiU tenen dificultats per aconseguir un escó europeu donada la disminució de cadires ‘espanyoles’ al proper parlament d’Estrasburg. Tot i que segons el CIS, ERC puja unes dècimes (treure’s de sobre Carretero atrau votants i allunya frikis) i que CiU es manté, al final tot acabarà depenent de l’abstenció subjacent i mal coneguda. El fenòmen sociològic de l’antic votant emprenyat crea un sistema immunitari, ple de decebuts per les baralletes de partit i la retòrica barateta,i està fent pols la confiança social en totes dues formacions.

Ja ho va avisar Nabokov: ningú està obligat a escriure novel.les. Sobretot quan són dolentes, plenes de fetge i de baixes passions. Un Mas patètic i sense erma com els boxadors sonats i un Puigcercós que perd tota la força per la boca, no anuncien res de de bo per al nacionalisme.

Caldrà veure si la plaga bíblica durarà gaire, cosa altament possible perquè les minories dissidents (Carreteros, Matins, etc)  estàn a la més trista inòpia respecte al món real. Excepte Montilla (qui ho havia de dir!), el personal polític pateix un despiste de consideració. Veurem com va tot plegat.  

Dimecres, mentre jugui el Barça, una colla de gent estranya - filòsofs, gent de mal viure!- estarem preguntant-nos a l’Ateneu Barcelonès sobre una cosa tan rara com el significat del “Renaixement”, no fos cas que ara en necessitéssim un de nou. D’això se’n diu resistència. Resistència, primer que tot a l’obvietat. Ens acompanyaran dos savis: Ignasi Fernández Terricabras i Joan Requessens. Us hi esperem.