L’home que mira

Benvolguts amics, coneguts i saludats del web http://www.alcoberro.info

Només uns mots per comunicar-vos que acabem d’obrir (de moment amb dos articles) un nou Dossier Socialdemocràcia:

-  Els tres grans debats que definiren el socialisme
http://www.alcoberro.info/planes/socialdemo1.html

-  La tercera via i el declivi de la socialdemocràcia
 http://www.alcoberro.info/planes/socialdemo2.html

Els trobareu a l’adreça:

http://www.alcoberro.info/planes/socialdemo0.html

També hem ampliat el Dossier John Rawls amb tres nous textos:

-  Objeciones a la teoría de la Justícia.

Salvador Giner ens recordava ahir a l’Ateneu que el liberalisme és, inseparablement, una opció econòmica (el lliure mercat) i una opció ètica (la responsabilitat personal), mentre que el neoliberalisme s’ha quedat amb el mercat i ha oblidat l’ètica. Adam Smith fou professor d’ètica i considerava l’economia com una part de l’ètica (vinculada a la forma d’aconseguir la felicitat mitjançant una administració eficaç, pública i privada).

Ara que es parla tant del cas Millet, convindria no oblidar que el Palau havia passat (amb èxit) un munt d’auditories. El que no s’ha inventat encara és una auditoria de l’ètica personal. Cosa que, per cert, les societats antigües sí tenien. En deien la fama o l’honor, però el concepte va decaure perquè avui la fama s’aconsegueix per televisió i l’honor antic era patrimoni de l’ànima. Concepte que (convé no oblidar-ho), la psicologia ha declarat obsolet.

On és Wally? L’afecció pregunta inquieta. Ubaldo dove sei? I sobretot: on està Jordi Barbeta? Dels amics del millor calumnista de La Vanguardia; què se fizo?  (especialment des del dia abans de pactar el nou finançament). Què fue de tanto galán? Riurem? Plorarem? Ai la humana condició i les ortigues dels jardins!

D’aquí a poques hores, avui mateix, dimarts 22 de setembre, tindrem a l’Ateneu Barcelonès, el mestre de sociòlegs Salvador Giner (hi esteu convidats) per comentar amb ell la nova edició de la seva ja clàssica Història del pensament social.

Seria ridícul presentar a aquestes altures un llibre de 797 planes impreses que arriba a 12 edicions i ha estat ‘ciència normal’ des de 1967 per a un munt de generacions de sociòlegs i d’estudiosos del pensament polític. Rellegint aquest estiu amb calma, la Història del pensament social he tornat a trobar un text sans miracle ni extravagance, com diria Montaigne, que volgudament va al fonamental i l’explica amb la claredat. Potser això és el que fa imprescindible un text que en un país amb massa orats i savis, aspira (que no és poc) a ‘fer raonar’.  

Ha mort Irving Kristol, un dels pares intel·lectuals del moviment neocon, que de fet ja estava mort (ell i el seu moviment) de feia anys. Ara tan sols els enterren. Va escriure que un conservador era un liberal assaltat per la realitat i la veritat és que la realitat el va assaltar i el va desacreditar de mala manera a Abu Ghraib. Que et mati la realitat reduint a misèria  les teories, són coses que passen, però fan mal. La mala sociologia, i la pitjor teoria política ja les té aquestes coses.

Feu arribar el condol a la vídua si teniu estómac, però qui mereix de debò el condol són les famílies del milió llarg de morts de la guerra d’Iraq, morts perquè a algú li va interessar empassar-se les mentides ( i encara pitjor que les mentides van ser les simplificacions ) dels neocons. Gent com Kristol, que demostren com pot ser de cruel un idiota assegut en una taula de despatx emborronant fulls en blanc, mereixerien un infern del Dant. Però a la seva tomba. només hi passejarà l’escarbat de Kafka. Ni en la seva misèria hi ha grandesa.

La Història d’Heròdot és un llibre inevitable per als filòsofs perquè és allí on per primer cop apareix el verb filosofar, a propòsit de la visita que Solò fa a a Cresos (I,30); però a més  implica la primera gran reflexió sobre la hubris (desmesura) en les coses humanes. Tot allò excessiu, ens explica Heròdot, està destinat a caure i aquesta és una reflexió, inscrita des de l’origen de la cultura a Occident i l’inici d’una de les reflexions sobre la passió política més profundes que mai s’han fet.

En la vida humana tot és estantís i per això mateix cal posar per escrit la història de manera que els fets no s’esvaneixin amb el temps, en una confessió de la fragilitat de les coses humanes.

A més, Heròdot per primera vegada planteja un tema que dóna molt joc en l’humanisme clàssic: els déus senten enveja dels humans. Explicar aquesta idea donaria per a un llibre, però qui ressegeix les pàgines de la Història té molt clar que les divinitats no són ni bones ni salvífiques, sinó brutals i encegadores. Cosa que, tot cal dir-ho, també ajuda a despertar el sentiment de prudència i la compassió entre els humans. 

Confesso, però, una predilecció especial per aquell moment en què Heròdot escriu que els perses només ensenyaven tres coses als seus fills: muntar  a cavall, disparar amb fletxes i dir la veritat. És l’ideal de l’aristocràcia antiga i, amb la seva ingenuïtat, la frase revela moltes coses. Especialment sobre la veritat -que es posa a nivell de les fltexes.

Per tot això està bé que dilluns vinent, dia 21 de setembre poguéssim presentar a l’Ateneu la nova traducció d’Heròdot per a la Col. Bernat Metge. Us hi esperem.  

Un que li diu a l’altre: Només necessitem un altre Marx i això torna a engegar

L’altre que respon a un: Només.

Ell: Caram, no he portat res per llegir!

Ella: Quina llàstima. No et quedarà més remei que parlar amb mi!

Gracian va escriure que vista una ovella vistes totes però que vist un home coneixes tan sols un home, no la humanitat. La diferència entre un idealista vulgar i un llunàtic, per exemple, és més difícil d’establir del que es pensa L’idealista vulgar viu als núvols i no s’adona del que fa, fins i to quan fa mal. És innocència pura. El llunàtic, en canvi, viu fermament arrapat a la terra i gaudeix fent mal. L’idealista és tímid i el llunàtic és un cretí fanàtic i pagat de si mateix.

No posarem cognoms a aquest post, però us recomano seguir l’afer Bru de Sala.   

Cada any rebo la invitació per als actes institucional de l’11 i cada any decideixo no anar-hi, perquè no sóc d’eixe món. Però enguany ha estat diferent. D’una banda cantava el Gran Peret a l’acte de la Ciutadella i una ànima de rumbero com la meva això ho havia de veure: sempre s’ha de celebrar que la Catalunya real tregui el nas en un dia com l’11.

A més, políticament parlant, estic tip de sentir estupideses sobre la famosa desafecció. Que es ‘desafeccuini’ qui vulgui, però que no m’hi emboliquin. Aquest és el millor govern que ha tingut Catalunya des dels temps de Pau Claris i no estem com per criticar-lo, quà carai!.

És clar que, com sempre em passa, per culpa del meu mal cap i de la meva incapacitat congènita per entendre els rètols, he entrat a l’acte per la porta que no tocava i una senyoreta molt amable m’ha dit que, tot i portar entrada de VIP per un dia, o canviava de porta o m’asseia entre el poble. Total que m’he assegut entre el públic i m’ho he passat la mar de bé, tot i que el sol barceloní m’ha deixat la cara marcada i segurament aquesta nit no podré dormir pel dolor de la pell. I consti que la Noa té una veu magnífica i només l’han xiulat unes trenta o quaranta persones. A tot arreu hi ha maximalistes imbècils disposats a fer el joc als poders fàctics, què hi farem! 

Del Gran Peret què n’hem de dir: magistral, com sempre! Ha fet un Mig amic que era la realitat mateixa del món. Sobraven les palmes de Manuela de Madre, però d’una demagoga com aquesta es pot esperar qualsevol sortida de to. Brillant també el poema de Joan Margarit que ha tancat l’acte.  

Però  la notícia ha estat la manifestació de la tarda, segurament la més gran dels darrers temps. Sense ser un assidu, estic per jurar que als darrers tres o quatre anys al carrer hi havia la meitat de gent que enguany. Només es trobava a faltar gruix en el seguici d’Esquerra Republicana i això -afegit a les enquestes no gaire bones que darrerament circulen- hauria de fer pensar: ¿veurem la paradoxa que pugui l’independentisme sociològic i, en canvi, s’esfondri electoralment el partit de l’independentisme?

El curs comença ple d’incògnites, però ja s’ha superat la fase del tot està per fer i tot és possible. L’independentisme avui ha demostrat que pot paralitzar quan vulgui una ciutat com Barcelona i que està mobilitzat a uns nivells que no es poden ignorar. Si fos certa la tesi de l’hegemonia de Gramsci (que és perfectament falsa, tot cal dir-ho), un marxista hauria de confessar que avui l’independentisme ha mostrat la seva hegemonia cultural de facto a Catalunya. Veurem qui sap cavalcar aquesta onada.