L’home que mira

Ara fa un any i mig cinc-cents mil lectors de la revista Foreing Police d’arreu del món van triar una llista amb els 100 intel·lectuals més importants del món. Els deus primers són musulmans i la revista mateixa va reconèixer que la votació podia haver estat manipulada perquè alguns savis (Aitzaz Ahsan, Noam Chomsky, Michael Ignatieff, i Amr Khaled) van fer-se autopublicitat animant a votar-los des dels seus llocs webs i altres van rebre recolzaments sospitosament provinents de la mateixa àrea geogràfica. Però amb totes les limitacions que es vulgui, la tria és significativa. Personalment em sorprèn poc, perquè de la llista n’he editat un en català (Savater, of course!), tinc a la meva biblioteca llibres dedicats per quatre (Umberto Eco, Jürgen Habermas, Peter Singer, E.O. Wilson), n’he presentat quatre al web (Fukuyama,Habermas, Singer, Wilson) i n’he llegit aproximadament uns seixanta. Dels qui he escoltat en conferències live m’en sobra algun (puc testimoniar que Lomborg i Zizek són autèntics fantasmes) i en una llista d’aquesta mena jo afegiria Maurizio Viroli (amb qui vaig compartir una memorable sessió a l’Ateneu Barcelonès fa dos anys anys) i Philippe Van Parij - dos republicans, per cert.

La llista em permeté, a més, recuperar algunes velles lectures i records de conferències diverses. Descobrir Bernard Lewis, per exemple, va ser un plaer fa deu o dotze anys. Poder escoltar el físic Leo Smolin al Kosmopolis fa algun temps fou una de les festes intel·lectuals més fascinadores dels darrers anys i confesso que fa temps m’agradaria poder discutir sobre algunes idees de l’ economista i ecologista Ramachandra Guha, però em temo que aquí no el coneixen gaire. Per cert, dos savis de la llista han passat també per la Càtedra Ferrater Mora (Chomsky i Singer), cosa que està francament prou bé, sobretot si es considera qui passava per Girona només trenta anys enrera (algun bisbe dimissionari i poca cosa més).

 Els francesos van fer al cap de poc (octubre del 2008) la seva llista de les 50 stars de la pensée inevitablement encapçalada per Lévi-Straus que complia 100 anys però el sistema no era per votació (fer-ho per votació, en un país de mandarinat cultural no sembla un mètode gaire respectable), sinó per una tria entre els periodistes del Le Nouvelle Observateur. Una d’aquestes stars, Michela Marzano, la tindrem d’aquí a deu dies a l’Ateneu Barcelonès, amb motiu de la presentació dels seus primers llibres publicats en castellà. Marzano, una filòsofa dedicada a temes d’antropologia aplicada, del cos i a l’ètica aplicada, em sembla intel·lectualment molt seriosa. En parlarem d’aquí a poc.

De moment us deixo amb la llista de Foreing Police i un parell de temes per pensar: quants segles falten per tenir algun filòsof o algun novel·lista o algun historiador català en llistes d’aquestes. I si es fes una llista d’intel·lectuals catalans (ep, no pas de professors, gent respectable però que juga una altra lliga!): en trobaríem deu?  Si us plau, membres de la Fundació Catalunya Oberta, abstenir-se. Estem parlant de gent seriosa i amb lideratge. La gent ben educada no diu noms, però pensar-los no està pas prohibit.

http://www.foreignpolicy.com/story/cms.php?story_id=4379

1. Fethullah Gülen
   
2. Muhammad Yunus
   
3. Yusuf Al-Qaradawi
   
4. Orhan Pamuk
   
5. Aitzaz Ahsan
   
6. Amr Khaled
   
7. Abdolkarim Soroush
   
8. Tariq Ramadan
   
9. Mahmood Mamdani
   
10. Shirin Ebadi
    
11. Noam Chomsky
    
12. Al Gore
    
13. Bernard Lewis
    
14. Umberto Eco
    
15. Ayaan Hirsi Ali
    
16. Amartya Sen
    
17. Fareed Zakaria
    
18. Garry Kasparov
    
19. Richard Dawkins
    
20. Mario Vargas Llosa
    
21. Lee Smolin
    
22. Jürgen Habermas
    
23. Salman Rushdie
    
24. Sari Nusseibeh
    
25. Slavoj Zizek  
    
26. Vaclav Havel
    
27. Christopher Hitchens
    
28. Samuel Huntington
    
29. Peter Singer
    
30. Paul Krugman
    
31. Jared Diamond
    
32. Papa Benet XVI
    
33. Fan Gang
    
34. Michael Ignatieff
    
35. Fernando Henrique Cardoso
    
36. Lilia Shevtsova
    
37. Charles Taylor
    
38. Martin Wolf
    
39. E.O. Wilson
    
40. Thomas Friedman
    
41. Bjørn Lomborg
    
42. Daniel Dennett
    
43. Francis Fukuyama
    
44. Ramachandra Guha
    
45. Tony Judt
    
46. Steven Levitt
    
47. Nouriel Roubini
    
48. Jeffrey Sachs
    
49. Wang Hui
    
50. V.S. Ramachandran
    
51. Drew Gilpin Faust
    
52. Lawrence Lessig
    
53. J.M. Coetzee
    
54. Fernando Savater
    
55. Wole Soyinka
    
56. Anne Applebaum
    
57. Rem Koolhaas
    
58. Jacques Attali
    
59. Paul Collier
    
60. Esther Duflo
    
61. Michael Spence
    
62. Robert Putnam
    
63. Harold Varmus
    
64. Howard Gardner
    
65. Daniel Kahneman
    
66. Yegor Gaidar
    
67. Neil Gershenfeld
    
68. Alain Finkielkraut
    
69. Ian Buruma
    
70. James Lovelock
    
71. J. Craig Venter
    
72. Amos Oz
    
73. Samantha Power
    
74. Lee Kuan Yew
    
75. Hu Shuli
    
76. Kwame Anthony Appiah
    
77. Malcolm Gladwell
    
78. Alexander De Waal
    
79. Gianni Riotta
    
80. Daniel Barenboim
    
81. Thérèse Delpech
    
82. William Easterly
    
83. Minxin Pei
    
84. Richard Posner
    
85. Ivan Krastev
    
86. Enrique Krauze
    
87. Anne Applebaum
    
88. Rem Koolhaas
    
89. Jacques Attali
    
90. Paul Collier
    
91. Esther Duflo
    
92. Michael Spence
    
93. Robert Putnam
    
94. Harold Varmus
    
95. Howard Gardner
    
96. Daniel Kahneman
    
97. Yegor Gaidar
    
98. Neil Gershenfeld
    
99. Alain Finkielkraut
    
100. Ian Buruma
     

En psicologia recreativa es diagnostica la síndome del cunyat, una mena de neurosi consistent en la necessitat que experimenta alguna gent (’els cunyats’) per mostrar a través de comentaris sovint despectius referits a terceres persones i impossibles de comprovar, que ells han triomfat molt, que tenen el millor cotxe, la millor feina o més informació que ningú.  En canvi, evidentment, tu ets un desgraciat perquè no saps, no fas o no tens, els coneixements, els contactes, ni la vida apassionant del cunyat en qüestió. És una síndome que fa dos brots realment complicats: un a l’agost, coincidint amb les vacances i un altre per Nadal al voltant de la taula familiar.  Els periodistes, els venedors a comissió i la gent vinculada al món del periodisme son una població de risc en la síndrome del cunyat, per a la qual disortadament no hi ha vacuna.

El més curiós de tots els moments de crisi institucional són els rumors que generen al seu voltant i la quantitat de cunyats que ens surten per tot arreu, fins i tot als qui estem casats amb una filla única i orfa de pare. Ara mateix de rumors amb cunyat incorporat que et tracta com un idota perquè ‘tú no saps res’, en circulen sobre la implicació de membres Rotary Club en les trames urbanístiques de Santa Coloma, sobre el paper de l’esposa del President Montilla en la direcció d’una empresa vinculada a Adigsa i sobre si en Carod s’ha comprat (o no) un àtic en un barri de Barcelona on no té gaire votants. I em quedo curt. Hi ha com una passa adelantada de síndrome del cunyat a Catalunya ara.

Per sort l’experiència demostra que el cunyat és, en general, un pringat desinformat i que a part de rotllo no hi ha res més al darrera. Veurem en què para la síndome cunyadil d’aquí a alguns dies. L’home que mira ha decidit posar-se taps a les orelles com a mesura profilàctica. Són molts anys de dinars de Nadal acumulats i algun que altre cunyat enterrat en deutes hem conegut tots.

Sembla que la frase és de Gandhi: primer t’ignoren, després se’n foten, encara més tard t’ataquen. Llavors guanyes. Potser l’home ho deia per animar-se; però per aquí les coses van més o menys en aquesta seqüència. 

El cas Millet no ens deixarà viure durant una bona temporada, entre altres coses perquè -a part d’un acte de mangància- és una mina de vots (socialistes) i una ganivetada clavada al cor mateix del catalanisme cultural, ja molt tocat per la gestió burocràtica de la cultura, que és el model predominant aquí i arreu d’Europa de fa molts anys.

Em sobta, però, que no s’hagi plantejat un tema clàssic en l’antropologia com és el de la contraposició entre cultures de la culpa i cultures de la vergonya que en aquest tema em sembla absolutament pertinent. Ruth Benedict va establir aquesta distinció al seu temps (l’endemà de la II Guerra) per diferenciar la gestió japonesa de la responsabilitat, com a vergonya, de la gestió cristiana i catòlica que vincula el mal a la culpa. Parant l’orella en converses de carrer, a part del fet del saqueig del Palau, brutal en ell mateix, el personal -que el capdevall és molt primari- s’escandalitza aquest cop no tant per la culpa personal d’un mangant com per la vergonya (civil i política) que el fet implica. Per dir-ho ràpid, la culpa serà d’en Millet però la vergonya la passa tothom (excepte ell mateix, és clar).

No ha ajudat gaire la defensa tecnocràtica o administrativa del cas que ha tirat endavant l’equip dels seus advocats obviant els aspectes ‘moralitzants’ de la qüestió (‘ha fet ics, per tant li toquen quatre anyets menys els atenuants de penediment i edat avançada; apa siau!’). Com si la gent en tingués prou amb la pura ‘gestió’ jurídica sense emoció! Afegiu a això que des de la premsa es demana canya exemplaritzant (hem progressat; al segle XVI demanarien sang i Inquisició!) i que quan la bona gent s’excita les conseqüències poden ser imprevisibles.

Acostumats a esquemes molt catòlics de culpa/penediment/perdó, els esquemes de vergonya social que afegeix el cas Millet tenen mal pronòstic. Veurem en què para tot, però potser convindria revisar les teories de Benedict sobre el tema. Al cap i a la fi els països poden viure amb culpables però no col·lectivament avergonyits:

http://www.alcoberro.info/planes/mite.htm

Aixecar-se al matí en aquest país posant la ràdio comença a tenir un punt sinistre. És com si l’estupidesa no s’hagués d’acabar mai i com si entre el govern i el periodisme es proposessin treballar conjuntament pel triomf del mal rotllo. Cada dia toca desvetllar-se amb dues o tres parides noves no se sap si genials o ridícules, però pensades amb tota la mala baba per amargar els pencaires. I cada dia les esquerres i el progressisme polític perden un porró de vots.

L’última idea genial d’en Maragall, per exemple, és una avaluació “global” en forma de nova prova externa de quart de Secundària, que avaluarà les competències bàsiques (castellà, català i matemàtiques, a més d’algunes per concretar)  i que, atenció, que aquesta és bona!, no comptarà per res de res a l’expedient de l’alumne. Absolutament per a res. És a dir que obligaran un munt de mestres de Secundària a fer exactament una feina inútil, només per augmentar l’ego d’uns psicopedagogs calets, poseïts per una ciència més falsa que l’alquímia i la psicoanàlisi juntes, però això si, amb un ego més alt que el Puigmal.

L’examen no serà examen, però les hores de preparació si que seran de veritat i les hauran de fer un munt de mestres (i a més,  incloses per la cara com a noves responsabilitats en un horari laboral ja massa atapeït).  Una nova mostra del que s’entén per dignificar el món educatiu. Com si el professorat de Secundària no tingués prou problemes, ara els afegeixen més pressió, preparant proves i corregint-les, perquè després tota aquesta feina no serveixi de res. De res que no sigui per augmentar els malestar als centres docents, el cansament al professorat i el cinisme en els alumnes que saben que ningú no els podrà suspendre, etc. Està ben clar que les notes  d’aquesta prova “global” ni tan sols constaran en l’expedient de l’alumne. Sublim.

Traduït a llengua fàcil, quan t’exigeixen una feina i d’entrada t’avisen que no servirà de res, l’únic que t’estan dient és que consideren la teva feina com una merda. És això el que realment pensa el senyor Maragall i el seu partit sobre el treball dels professors de Secundària? Ja és ben cert que l’educació d’aquest país a hores d’ara la mantenen els psiquiatres i els farmacèutics; els únics que poden treure algun benefici de la nefasta gestió del conseller Maragall. Però aquest malson s’ha d’acabar ja.

Arriben notícies, molt en comptagotes, de l’escàndol francès per la plaga de suïcidis per excès de treball en les empreses. Fa temps vaig intentar explicar què era el karoshi al meu web: http://www.alcoberro.info/pdf/eticaemp7.pdf però sembla que el concepte encara no és gaire conegut. O que es coneix però no interessa donar-lo a conéixer.

En dies com aquests, plujosos i que conviden a la nostàlgia seria bo meditar si, entre tots, no estem creant una tecnologia tòxica i quina part de la responsabilitat en el malestar correpon a Internet. És clar que sempre resulta més senzill dir que la culpa és de l’altre.

El respirar dels dies de Josep-Maria Esquirol (Barcelona: Paidos, 2009) és un dels llibres de filosofia més fascinants que s’han publicat darrerament. Parla sobre el temps -incloent-hi reflexions molt significatives sobre el temps ‘que ho cura tot’, el temps que ‘es perd’ i el temps de la mort. I només per indagar sobre el temps, que és un dels grans temes de la metafísica, el llibre ja seria important. Però, a més, ho fa des de la consciència plana que amb la modernitat la serenor del temps s’han tornat impossible i que, per tant, la fatiga de l’existir en el temps, s’ha convertit en un tema crucial.

Per als grecs era el període racional que el moviment ha de menester’ i o ‘el nombre del moviment’ segons Aristòtil. En la modernitat, en canvi, s’ha instaurat una mena de tirania del present, que potser (i sobretot) és dolenta perquè un present massa ple d’objectes i d’objectius, ens torna sords al ritme de les coses.

De tot això que no és poc en parlarem dilluns, en una conversa entre Josep-Maria Esquirol i Gregorio Luri, a l’Ateneu Barcelonès (C/Canuda, nº6, a les 19:30, entrada gratuïta).

Els vells escolàstics medievals distingien entre les coses ‘en elles mateixes’ (in res) i les coses segons la manera de fer-les (in modo). Com que fa  més de trenta anys que la filosofia escolàstica no surt a l’examen de Selectivitat, la gent aquestes coses no les sap -i és una llàstima perquè s’estaviarien problemes.

Amb el tema de l’avortament passa exactament això: que pot ser un dret -i a mi em sembla que ho és; però la manera de fer les coses el pot convertir en una salvatjada. De la mateixa manera protestar contra l’avortament és un dret, però fer-ho al carrer i al costat de personatges de segons quina mena, fa com fàstig. 

Una altra qüestió, bàsica en filosofia política, és si són els parlaments els qui han de prendre les decisions sobre temes de consciència (matrimoni homosexual, avortament, etc). La tradició política republicana, la de debò, no la que s’inventen el camarada Putxi i quatre indocumentats, és perfectament clara i diu el mateix  de fa segles: els governs han de legislar sobre coses públiques, però en l’àmbit de les coses privades el que s’ha de fer és un referèndum, perquè política i societat no pertanyen al mateix àmbit i perquè la política no pot ocupar tot l’espai social. Creure que ser gai o avortar té a veure amb ser de dretes o d’esquerres és no entendre res o no conéixer ni gais ni avortistes. Comprenc la por de tots dos bàndols a perdre un referèndum, però aquests temes no depenen de majories polítiques sinó de majories socials.

Això deixant a banda que permetre avortar a una noia de setze anys sense permís patern i, en canvi, prohibir-li comprar tabac per protegir la seva salut és senzillament absurd. In res però també in modo.

Hans Blumenberg va escriure un llbre d’erudicció aclaparadora -i de 680 pàgines- sobre la història de les interpretacions del mite de platònic de la caverna. La tesi és que els habitants de la caverna ignoren que viuen en la presó subterrània i que, per això mateix, no poden ni imaginar que es pugui viure d’una altra manera. Plató, astutament, va fer que els habitants de la caverna no tinguessin la capacitat de somniar i, per això mateix, ni en somnis podien concebir un altre món. En aquest sentit, tots portem una caverna a dins nostre, perquè tots estem lligats a la nostra pròpia ignorància.

He pensat molt en el llibre de Blumenberg aquests dies i especialment avui quan un magnífic historiador, bellíssima persona i senzillament equivocat en pólítica -com ens hem equivocat tots tantes vegades- ‘amenaça’ de (sic):  “estirar de la manta, posar el país en crisi i convertir això en Itàlia”.

El problema d’alguna gent és que estan tan acostumats a viure a la caverna, confonent les ombres amb les llums, que ni imaginen que es pugui viure d’una altra manera. Fora de la caverna platònica hi ha món i no cal confondre les ombres manipulades pels sofistes i el petit foc que escalfa la vivenda subterrània, amb la llum del sol. Com que l’historiador m’és amic/conegut/saludat de fa més de trenta anys i estic perfectament convençut que és del tot incapaç d’embutxacar-se ni cinc, i -al revés- em consta que el catalanisme li ha costat peles-, li desitjo que la cruel até, no li jugui una mala passada.

Nota idiomàtica: en grec la cruel até és una de les formes de la desmesura o hubris.

Acaba de sortir un llibre molt recomanable de Margarita Rivière: La fama, iconos de la religión mediática (Ed. Crítica) que planteja en el tema dels ‘nous sants’ de la religió global, els famosos (esportistes, músics, alguns polítics) lloats als altars mediàtics, amb dret a reverència. Val la pena llegir-lo, perquè enceta el debat sobre la manera postmoderna de considerar el sagrat.

Fa alguns anys, en paral•lel al Fòrum de les Cultures, es va presentar també una exposició al Museu Marés, comissariada per Francesc Vicens, sobre el tema del culte a les relíquies, que ja planteja aquest tema: la tesi era també la de constatar els canvis en la funció del Sagrat, mostrant que avui les relíquies autènticament valuoses no serien de Santa Tereseta del Nen Jesús, sinó de Marilyn Monroe que, per cert, té una catalana, Maite Mínguez, entre les més devotes col•leccionistes. Me la imagino al segle setze recollint trossos de la veracreu i em lliga tot.

En aquest món nostre que ha perdut l’anclatge en la tradició (per molt que ho lamentin Alasdair MacIntyre i Jordi Pujol) la santificació ja no és pel que era. No s’assoleix per portar una vida pietosa, ni tan sols està vinculada al treball (tesi aquesta, la del beruf, la de la santificació pel treball que de Luter a Escriva de Balaguer, encara vam conèixer de joves els qui ratllem la coinquantena). Avui el sagrat és la moda, la música, etc. I no entrarem a parlar de les formes de la comunió… perquè abans els tontets de cada poble combregaven amb rodes de molí -i això era francament molt més sofisticat que ‘combregar’ amb pastilles als waters d’una discoteca.

Que està apareixent un nou tipus de ‘sagrat’ amb la moda, amb la santificació en vida i també un nou tipus d’infern mediàtic, és obvi de fa temps. Però la religió no existeix sense ritual (poques coses més ritualitzades que un passi de models), i el ritual demana noviciats i seminaris que formin les noves generacions. A Itàlia parlen de l’escola aei (anglès, empresa, internet), com un nou motlle cultural. L’escola progre, que havia d’ajudar els infants a ser crítics (quina paraula tan gastada!), està formant en realitat creients en la religió de la moda, en l’esperança de l’efímer. Punt sinistre.

El llibre de la Rivière, de debò, hauria d’obrir un debat.