L’home que mira

Com es fa per perdre eleccions? Doncs és molt senzill; primer un conseller de Cultura és tan pobre, tan pobre, que no troba enlloc dos-cents mil euros per comprar unes fotografies a la família Centelles i igualar així l’oferta de l’Estat central (que en aquest cas es comporta com el que és: un xupòpter). Però, per si un cas, es procura que la merda caigui a sobre dels republicans, i el conseller Castells ja s’espavila prou per tal d’ofegar totes les conselleries d’ERC, no fos que les coses es féssin com cal i ell quedés amb el cul a l’aire.

A continuació, sense temps ni per respirar, s’accepta un traspàs de trens de rodalies de la senyoreta Pepis, (que no inclou ni les vies, tu!) i que, a sobre, només va de Sant Vicenç de Calders a  Maçanet-Massanes, deixant fora ni més ni menys que Girona, Tarragona i Lleida. És a dir, que la Generalitat (siguem seriosos, el partit socialista) ha acceptat una cosa tan brutal i tan greu com fracturar allò que ells en diuen el territori i nosaltres el país. Gràcies a gent com els germans Nadal ara tindrem catalans ferroviaris de primera i catalans ferroviaris de segona. Què bonic, oi?

No cal ni explicar l’emprenyament que hi ha aquest matí als bars de Girona amb la cosa dels trens. La batalla del café, que és la que decideix el clima social cada matí, les esquerres la tenim perduda. Així es perden eleccions. Però, més enllà, dels fets, hi ha una reflexió de fons que toca al tema de la lleialtat. La lleialtat és un valor republicà bàsic. Vol dir compromís a la paraula donada i respecte al pacte. Sense lleialtat no hi ha confiança. I sense confiança no hi ha construcció en comú d’un país. Ni tan sols d’una comunitat de veïns. Comprenc que la paraula lleialtat té un dring estrany. Fa molt poc un amic empreguntava: La lleialtat  cotitza en el mercat polític? Doncs en els països que funcionen, cotitza molt amunt. Aquí, en canvi, ja es veu que la primera característica dels socialistes catalans és passar-se-la pel forrro. La conseqüència de tot plegat serà una debacle.

Si no canvien molt les coses, Esquerra Republicana es fotrà l’hòstia de la seva vida a les properes eleccions per dues raons. Primera, per tenir un grup dirigent que va per la vida a base de pit i collons però amb una patètica manca de neurones. Això és una desgràcia per al partit i, sobretot, per als dirigents. Però la segona raó és molt més fotuda per a tots. La gran hòstia vindrà per haver estat lleials a un pacte al qual no ho ha estat ningú més. Actuant amb lleialtat (amb gent que no ho era) l’únic que s’ha aconseguit és que els votants considerin ERC com un apèndix inútil d’un partit prepotent (i francament incapaç com a gestor). La lleialtat fa honor. Però l’honor no dóna vots.

.

Ella no sap ortografia, però està enamorada d’un Kevin. I jo vinga a dir-li que de Kevins en trobarà per tot arreu i que no cal fer el ridi a YouTube. Però com que és el que volia, us faig arribar el link del seu video. Més que per res, per si trobeu un Kevin aquest cap d’any en alguna discoteca entre Cerdanyola i Sabadell.

http://www.youtube.com/watch?v=JDtdiliHdn8

Ho va escriure Vinicius i els versets de A terra prometida resumeixen el millor desig de l’epicuri: 

Ter amor e dar amor
E receber amor até não poder mais
E sem querer nenhum poder
Poder viver feliz pra se morrer em paz 

Doncs, això mateix. Bony any per a tothom.   

Aquesta és la llista dels llibres que vull llegir per Nadal o que ja tinc mig llegits i he de ‘rematar’. Potser pot interessar a algú: 

René GIRARD - Gianni VATTIMO: Christianisme et modernité. París: Flammarion Champs, 2009. L’esperada versió francesa d’un text que va ser impactant quan va sortir a Itàlia el 2006 i el millor debat sobre el significat de la fe en temps de nihilisme. Quan era jove vaig ser un lector apassionat de Vattimo, l’he seguit a Itàlia, a Barcelona i a Girona i de cadascun dels tres seminaris conservo a la meva biblioteca  llibres dedicats per ell. Amb els anys m’interessa més Girard (tot i que el trobo repetitiu i unilateral en les seves anàlisis).  Girard, malgrat tanta mania apocalíptica representa la ’seriositat’, el treball sobre el text o, si ho voleu, l’ofici. Aviat li dedicaré un dossier al web però mai li demanaria que em signés un llibre.

Paul LAFARGE: Paresse et Révolution. Écrits (1880-1911). París: Tallandier, 2009 L’esperada edició de les obres escollides del gendre de Marx i una ocasió per tornar-hi. Tinc la sensació que el seu llibre sobre la peresa (l’he comprat vàries vegades perquè sempre passa que el regalo o me’l roben) és més esmentat que llegit. També tinc un munt de textos sobre Marx per al web i potser ja és hora de treure’ls. Una primera mirada sobre el llibre (amb algun article curt, realment esplèndid) permet imaginar un parell de tardes de bones lectures.

Michel FOUCAULT:  Le corps utopique. Les Hétérotopies. País: Lignes, 2009. Els textos (gràcies a Déu molt curts) de Foucault sobre arquitectura. Lectura professional i, en principi, poc suggestiva. Esperem que passi suau.

PLATÓ: Cartes. Barcelona: Bernat Metge, 2009. Un text esperat i magníficament traduït per Raül Garrigasait. El presentarem a l’Ateneu al gener i és, realment, un text imprescindible. Tres tardes felices a la vora del foc.

Francisca RIUS i SANUÍ: Diari íntim. La vida quotidiana a la reraguarda. Barcelona, 1938-1939. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2009. Un diari escrit per al fill que estava al front i un magnífic text d’una dona sensible, companya de Carme Karr, pintora catòlica i professora, que després de la guerra ho va perdre tot -començant per la salut mental. Tant de dolor es fa difícil de suportar; fa pinta de ser un llibre amb l’autenticitat de les coses privades i necessari per no caure en l’absurd pitafi de la memòria històrica.

Michela MARZANO: Què és l’ètica aplicada? Barcelona: Ed. Proteus, 2009. Un manual i un text de consulta, clar i lúcid. Després de l’èxit que va tenir en la seva presentació a l’Ateneu convé rellegir el llibre a poc a poc.

Lewis MUNFORD: Textos escogidos. Buenos Aires: Ediciones Godot, 2009. Després de tants anys buscant textos de Munford en llibres de vell i en biblioteques que ja no els exhibeixen al públic, per fi una antologia d’un dels crítics més lúcids de la tecnologia i un pare fundador de la tecnoètica. Publicar aquest llibre hauria de valer com a obra de caritat. No sé si serà una bona eina per al s nous alternatius, però per als ‘vells’ ho va ser.

I si no els heu llegit no us els perdéssiu:

Pasqual MARAGALL: Espíritu federal. Barcelona: RBA, 2009 (Potser res del que explica podrà ser mai, però es va intentar). Manuel CRUZ: Menú degustación. Barcelona: Península, 2009 (Una introducció a la filosofia que es fa llegir). Miquel SIGUAN: El projecte català Barcelona: Aresta, 2009 (Una reivindicació federal del pare de la psicologia catalana i una antologia final de textos molt significativa per evitar caure en estupideses polítiques)

Quan Espanya ni França no existien encara, Catalunya ja tenia Generalitat. Per això mateix (per recordar el fet i per honorar tots els qui han fet possible la tossuda persistència del meu poble), m’ha agradat assisistir amb el meu fill a l’acte institucional en homenatge al 650 aniversari de la Constitució de la Cort de Cervera que aquest matí s’ha fet a Palau. A aquestes coses cal anar-hi amb els fills, perquè sàpiguen d’on venim i la feina que els quedarà per fer. M’ha agradat la música de Joan Pau Pujol, un compositor antic (1570-1626) mestre de capella al servei de la Generalitat, quasi desconegut; i la Grande Chapelle amb Albert Recassens ha fet una interpretació magnífica dels seus Salms. M’ha agradat que hi hagués també el President Pujol i que l’acte tingués la dignitat d’Estat que el meu país mereix. I m’ha agradat, sobretot, el discurs ferm i seriós del President Montilla. Crec que tots els qui erem avui al Palau, independentment del color polític de cadascú, sabiem que està intentant salvar un Estatut que no té salvació possible (entre altres coses per la insignificància política del seu partit a Madrid); però hi havia alguna cosa de noble en el seu gest.

No m’ha agradat, però, siguem seriosos, que el President Montilla digués ‘Toulouse’ quan calia dir ‘Toulouges’, la vila de la pau-i-treva i de l’abat Oliva. Ja sé que a ell això li és ben igual; però a mi (i a molta gent amb mi) no ens és igual per res. Fins i tot la confusió pot resultar ofensiva. Però avui aquestes coses són petits detalls. Significatius, però anecdòtics. L’important és que un país que ve de lluny, una de les institucions polítiques més antigues d’Europa, està d’aniversari; i que hem pogut sortir per la porta de Palau (del mateix palau d’un dia radiant d’abril de 1931 i d’un dia rúfol de gener de 1939), sense necessitat d’èpica. Sabent que ens esperen temps difícils (quins temps no són difícils?). però que tot el que s’ha fet en aquests darrers anys a Catalunya es pot posar sense cap mena de dubte, a l’alçada i molt per sobre del que feren els passats. La Generalitat actual pot dir ben alt (i hauria de dir ben alt) que hem superat en tot les fites de la Generalitat republicana. I sense disparar un tret ni enviar els nostres a una derrota.  El que ens queda per fer és apassionant; però revisant els dies que hem passat des del retorn de Tarradellas, aquest és un país admirable que mereix una felicitació col·lectiva i força més autoestima.  

D’entrada costa d’entendre que un Parlament democràtic es pugui negar a debatre una iniciativa legislativa popular avalada per milers de signatures. No sembla gaire democràtic, senzilament. Si el Parlament és expressió de la voluntat ciutadana (suposem-ho, perquè així ho proclamen) quan el poble vol una llei molt majoritàriament no hi hauria d’haver major impediment. En tot cas, després les coses es matitzen i per a això hi ha advocats i polítics al món. Però així són les lleis.

Per tant cal felicitar-se que la llei antitaurina es discuteixi al Parlament, tot i que arriba com a mínim 30 anys tard. No està de més recordar que el president Heribert Barrera tenia a gala haver impulsat la primera llei de defensa dels animals i que portava al cor, cremant, la pocavergonya dels socialistes que li van impedir ampliar la protecció als braus, ja al seu moment amb arguments surrealistes sobre la unitat d’Espanya. Els socialistes, per cert, segur que ignoren que Pablo Iglesias jurava en arameu cada vegada que li parlaven de la fiesta nacional.

El que sorprén i indigna és que avui encara hi ha 59 parlamentaris d’aquest país que han votat contra la defensa dels braus, fent costat als partidaris de la crueltat. Sembla que fins i tot els alcaldes de Tarragona i de Figueres són partidaris d’assassinar braus amb espases en mig d’una plaça. Caram que fort! No estic gens a favor de les llistes obertes (si s’implanten algun cop seran un niu de caciquisme!) però en situacions com aquestes convindria saber amb noms i cognoms qui són els bèsties que defensen la tortura dels animals. Com a mínim se’ls hauria d’expulsar de l’activitat pública, per sàdics.

Quan el referèndum d’Arenys de Munt, l’únic que se li va acudir a la vicepresidenta espanyola (però empadronada a València) De la Vega va ser dir exactament això: hago un llamamiento a todos los demócratas para que no vayan a votar. Impressionant. Aquestes són les esquerres espanyoles i aquesta és la idea que una dirigent política d’altíssim nivell té de la democràcia i del vot. I després els meus amics socialistes s’estranyen de que passa.

Si algun dia els déus olímpics ens concedeixen una mica de calma (i polítics que aspirin a una mica més que a sobreviure durant quatre anys al càrrec ni que sigui amb el cul baldat), ens hem de plantejar d’urgència el caos ferroviari que pateix aquest país. Entra en el surrealisme que partits soi-disant d’esquerres estiguin disposats a recolzar inversions perfectament improductives en trens d’alta velocitat per anar a París (potser hi van cada dia?) i que, en canvi, no es pugui resoldre el transport metropolità, de rodalies i de mitjana distància (que és el que realment usa la gent normal, inclosos -sobretot inclosos- els votants dels partits d’esquerres). Antiquat, lent, ineficaç, el tren de Barcelona a Girona triga ara mitja hora més que fa trenta anys a fer el mateix recorregut. I continuem sense servei nocturn i amb freqüències de pas d’una hora llarga. Amb això està tot dit.  

Fa cinquanta any, Lewis Mumford (un dels grans sociòlegs del segle passat) ja va explicar a La carretera y la ciudad (hi ha traducció argentina, Emecé, 1966) que era el tren i no l’autopista el mitjà democràtic de transport. L’autopista malmet un bé durador (el paisatge), privatitza un bé comú (expropia terrenys, obliga a pagar peatges), augmenta la contaminació (gasos a tope), fa créixer els grans monopolis (les multinacionals petrolieres) i segresta fons públics a benefici d’interessos privats (les grans inversions en transport, el ‘rescat’ de peatges). La dependència energètica que provoca l’automòbil s’acaba convertint en dependència física i política, tot en nom d’una falsa il·lusió de llibertat  (la llibertat és gratuïta en diners -no en altres termes!-; i quan te l’has de pagar a preu de petroli, de llibertat no n’hi ha!).

Però; és clar: qui sap ni tan sols qui era Lewis Mumford? La superior eficiència del tren sobre l’automòbil està tan demostrada que no cal ni argumentar-la. Se sap que és una alternativa més barata, menys contaminant, més pràctica (no cal buscar aparcament) i fins i tot emocionalment més plaent (no cal estar en tensió conduint, senzillament et porten i es pot guaitar el món per la finestreta). Dissortadament, les evidències xoquen amb el monopolisme i amb els interessos a curt termini de quatre ximples. Les autopistes són de la Caixa i fins i tot Esquerra Republicana el primer que va fer quan va tocar cuixa (vull dir ‘càrrec’), va ser oblidar alzheimerianament qualsevol proposta d’acabar amb la sangonera dels peatges. Polítiques públiques de transport eficient? Amb les dretes d’aquest país impossible del tot i amb les esquerres d’aquest país exactament igual d’improbable. No saben, no llegeixen, no pregunten als que saben ni als que llegeixen i quan toquen cuixa (vull dir ‘càrrec’), els nostres polítics esquerrans van amb cotxe oficial. I com que (només per fer esment d’un nom) en Carod no té permís de conduir, el cotxe oficial s’ha convertit en una eina laboral de primera necessitat. D’això ens lamentem els qui anem en tren.  

Com a mínim des que al 1780, Lessing va escriure que l’educació és per a l’individu el que la revelació és per al gènere humà, la tendència a sacralitzar l’educació i a donar-li un valor diví (o de divinitat alternativa)  s’ha convertit en un tòpic progresista en la cultura occidental. Les baralles sobre símbols religiosos a l’escola (ara sobre la creu, abans d’ahir sobre el mocador islàmic), no deixen de ser variants d’una creença compartida per molta gent sobre les possibilitats de l’escola com a eina de salvació/transformació/regeneració de la humanitat que potser van ser correctes al seu temps però que ara (en temps televisuals, amb els videojocs i Internet) tenen més de desig que d’altra cosa. L’escola actual tal vegada sigui encara moltes coses però d’epifania cívica per a infants no en té res. Els temps del mestre com a sacerdot laic són cosa d’un pretèrit imperfecte i, potser ni tan sols al segle 19 van passar mai de retòrica ben intencionada.   

Costa fer entendre que no hi ha res més contrari al laïcisme que identificar-lo amb la crítica a la religió, que és el significat més banal de la proposta laica. L’home que mira va intentar explicar fa temps per què se semblen tant religió i política però em temo que o no m’han llegit o no m’he sabut explicar prou bé.
 http://www.alcoberro.info/pdf/laicisme3.pdf