L’home que mira

Que tota teoria filosòfica és susceptible de caricatura, resulta una obvietat tan gran com inevitable. Que el món va ple de pedants (i que alguns a més són cool), també és obvi i inevitable.  Una coneguda filòsofa francesa explica la seva operació de cirurgia estètica partir del concepte de identitat narrativa de Paul Ricoeur. Si ‘jo sóc el que m’explico’ i m’explico que sóc més jove i més bonica, seré més jove i més bonica. La identitat és un recurs literari: són els altres els qui em fan. I els altres em fan perquè em veuen i perquè jo em veig en ells. Val que Ricoeur no sigui un dels meus filòsofs predilectes. Però la vulgarització conceptual hauria de tenir un límit. Vet aquí una raó més per fer-se substancialista.

El Diari de Girona d’avui explica que l’any 2009 el nom de nen més posat a la comarca del Baix Empordà (la meva) ha estat Mohamed. I encara hi ha gent que creu que per entendre Catalunya s’ha de llegir Josep Pla! Pobres desgraciats sense ni un gram de cultura ni de sofisticació, que diria aquell. Per entendre Catalunya cal llegir estadístiques. Com a qualsevol país normal del món, d’altra banda.

Ara per ara l’actualitat política catalana passa per Joan Laporta. No és que faci cap gràcia, però hi ha el que hi ha. Ho acaba de confirmar de manera fins i tot massa òbvia CiU en un vídeo en què pretén suggerir (santa Llúcia els conservi l’oïda, que amb la vista no hi ha res a fer!) que el pobre Artur Mas podria ser el Braveheart català. L’homenatge que el vídeo convergent fa a l’estètica Laporta és quasi obscè. És un robatori en tota regla. Fins i tot l’home que mira, (que no li agrada el futbol, va poc al cinema  i no compra a Ikea), sap que Braveheart és la peli preferida de Joan Laporta i ‘cremar-li’ simbòlicament la icona demostra, com a mínim, poca categoria. Si en Mas fos de debò un líder (i no un pringadet, posat allí per defensar els negocis prenafètics), el president del Barça no li hauria de fer tanta por. I encara menys acceptaria ‘usar’ un material simbòlic que no l’identifica en absolut. Però, al menys per ara i vistes les coses des del curiós inconscient col·lectiu català, Laporta representa el ganyador i Mas és un perdedor. Està vist que els nervis per la curiosa ‘presència absent’ (posem-nos cursis) de Laporta en política pesen massa.

Si es confirmen les enquestes (cosa prou dubtosa, vist tot el que pot passar d’aquí a final d’any), Laporta aconseguiria entre deu i dotze diputats i els treu d’ERC (7), CiU (2) i IC (1). Per cert, els reagrupats cada dia fan més pinta d’arreplegats i sense Laporta no entrarien al Parlament ni amb fòrceps. En fi, que l’home del Barça a part de ser ‘objecte del desig’ de gairebé tots els partits polítics marca calendari. No cal ser gaire fantasiós per interpretar que els dos ‘exèrcits’ que per comptes de combatre s’abracen volen representar el retrobament del catalanisme, ara escindit en bàndols (laportistes, erquis i convers) i (alternativament) les dues generacions de convergents. Perquè, de fet, les coses estan així: els convers iaios i carquets votaran Mas i els convers joves i viatjats votaran Laporta.

Veurem moltes visites a Can Roca (quan caguis recorda Roca! deien els anarcos de fa trenta anys) si el president del Barça no destapa aviat les seves intencions i deixa que Mas continui en el lamentable estat de nervis que traspua el video. Per cert, el millor Braveheart dels Països Valencians és Pepito Walas. En Mas no hi té res a fer:

http://ibnfayum.blogspot.com/2009/09/el-braveheart-de-la-ribera.html

A la bústia avui hi havia la invitació per a l’acte d’investidura com a nou membre de l’IEC de Carles Ulisses Moulines i quan obro l’ordinador trobo que el Liberation dedicarà dijous vinent el Libé des philosophes a un debat sobre la identitat nacional amb gent que va des de l’Acanda de Cuba (es veu que ja l’han perdonat) fins els retòrics Traverso i Zizek, però amb Myriam Revault d’Allones que acaba de treure un llibre molt interessant preguntant-se per què no estimem la democràcia. Gran qüestió tot cal dir-ho.

Immodestament, la setmana entrant a l’Ateneu tindrem un debat important sobre les Cartes de Plató i s’acaba de publicar un llibre de més de mil planes a Catedra sobre la història de la filosofia espanyola, que potser algun dia caldrà comentar. A València, a més, la càtedra Blasco acaba de donar el seu premi a Antoni Defez per un llibre d’ètica aplicada. Una mica arreu, passen coses en un àmbit que fa quatre dies semblava força mort o, com a mínim, empiocat. La pregunta és, doncs, com ha arribat aquest nou interès per la filosofia? Una altra moda? O la confessió d’un cul-de-sac cultural en un continent cansat d’ell mateix?

Fa temps hauria contestat que les crisis (econòmiques o emocionals) ens tornen més filosòfics, perquè ens obliguen a replantejar el que sabíem. Ara m’inclino més, però, per una altra hipòtesi. Des de fa temps, si més no a la vella Europa, cada cop hi ha més coses, més idees, més situacions personals que s’han tornat optatives. Tot pot ser i no ser (el matrimoni i la condició sexual, el patrimoni i la feina, el partit polític i la confessió religiosa). El diagnòstic recorda allò del vell Marx tot el que era sòlid s’esvaeix a l’aire. I aquesta condició postmoderna que significa el pas de les identitats obligatòries a les optatives, ens duu a la filosofia. Benvinguts al regne de podria ser que, si esteu cansats de tantes coses que eren per nassos però ningú sabia com, ni per què.

Per començar hem de donar les gràcies a les dues-centes cinquanta persones que heu vingut aquest dimarts a l’Ateneu Barcelonès per sentir un parell d’hores de conversa sobre la utopia. Guardarem molt temps en la memòria la lliçó magistral d’en Joan Manuel del Pozo sobre les vies no-racionals de la realitat i el paper del no-racional en la política. La utopia, al cap i a la fi, ens pot fer més lúcids si ens ensenya a situar-nos en les coses polítiques no de front, ni fugint,  sinó en la obliqüïtat.

Guardarem també, per continuar rumiant-hi, els cinc minuts del President Maragall demanant-nos que cantéssim els himnes amb força (jo que sempre he estat més partidari del Cant de la Senyera que dels Segadors) i repetint que la política ha de ser utòpica perquè no ens paguen per dir el que diu tothom sinó per tirar endavant.

Ja posats, divendres 22 parlem sobre la dança (i tenim també dança contemporània en viu!) amb Gerard Vilar (UAB) i Laura Vilar (ballarina). Us hi esperem.

De la violència contra gitanos i negres a Itàlia, del debat sobre la identitat francesa i de l’intent de no empadronar forasters sense papers a Vic, el que preocupa és la tendència fabricar des dels mitjans de comunicació un ambient ‘anys 30’, amb inseguretat, atur i uns nous pàries que ara aquí serien bàsicament els ’moros’ de tota la vida -la majoria dels quals, per cert, no són practicants de cap religió. 

Els mateixos tòpics que s’usaven contra els jueus (bruts, violents, conspiradors, que treuen la feina i fins i tot el fantasma sexual…) s’usen ara impunement contra els immigrants, i particularment contra els magrebins; i si el llenguatge no menteix, la deriva de la situació pot acabar essent preocupant. En aquest panorama, no es comprèn tampoc com des de les esquerres s’ha caigut en el parany d’acceptar el plantejament del problema en termes de religió (un parany vell i suat com els totalitarismes dels anys 30). La religió és una qüestió privada i la ciutadania és pública. Això, tan obvi en qualsevol teoria política democràtica, es passa per alt amb una frivolitat horrorosa quan es parla de l’islam a Catalunya.

Es crea un grup pària cada cop que es tira de llegenda negra i (també, malgrat el bonisme moral), cop que el progressisme cau en el parany i construeix una llegenda rosa alternativa. Compte, doncs, amb demonitzar i amb idealitzar les mesquites. Senzillament: cal fer política.   

Prentent un cafè a l’Ateneu, el meu amic d’Iniciativa per Catalunya (també conegut pel pastanaga), estava molt emprenyat avui per l’intent pepero d’enderrocar el barri valencià del Cabanyal i per la situació de Vic, que segons sembla presagia l’aparició de brots xenòfobs i de violència contra els immigrants.

Li he comentat que això de Vic deu ser molt seriós però que fa anys que dura: qui va obrir el camí, enviant els antidisturbis per fotre fora els immigrants del centre de Barcelona fou Imma Mayol (IC). I que el Cabanyal potser és la fi d’un barri però que qui va enderrocar les cases del barri de La Sagrera (pura memòria de la Barcelona proletària) fou l’ajuntament d’esquerres (PSC-IC), que va especular, a costa de la futurible estació dels trens de gran velocitat, tant (o més, perquè eren millors èpoques) com els peperos valencians. L’amic pastanaga m’ha contestat que sóc un cínic. A mi em sembla, en canvi, que la vida política s’està tornanant cínica.

Pertanyo a una generació escaldada amb les utopies. Passar-se la vida sentint a parlar del Maig del 68, ja les té aquestes coses. Al final tant de confondre ficció i realitat cansa. A més les utopies amalgamen dues circumstàncies particularment complicades de gestionar: d’una banda es tracta de societats autoritàries, governades per un savi ancià (d’estil més o menys platònic), de l’altra usen la tecnologia com a instrument per a gestionar la felicitat universal. I totes dues coses juntes tendeixen a produir anticossos. 

Quan sento a dir que algú és utòpic, com quan sento a parlar d’intel·lectuals crítics, se’m disparen les alarmes. Senzillament, hi ha paraules que per gastades freguen miserablement el tòpic. En general, les utopies (almenys les catalanes) són modestetes. Que gestionar una miserable xarxa de trens de rodalia hagi estat ’utòpic’ durant trenta anys, ja explica el baix nivell de la cosa. Però el realisme polític (plat únic de la política catalana dels darrers trenta anys), està mostrant les seves limitacions més patètiques en aquests dies.

Per això mateix resulta particularment oportú que es publiqui ara una nova edició de la Utopia de Thomas More, en traducció catalana de Joan Manuel del Pozo, que fou conseller d’Educació i Universitats al darrer govern de Pasqual Maragall. La presentació, el proper dimarts, del llibre a l’Ateneu Barcelonès pot resultar, doncs, especialment significativa per molts i diversos motius que van de l’acadèmic al polític. El debat sobre les utopies, d’altra banda, sembla renéixer a Europa en paral·lel a la crisi de la socialdemocràcia que d’Alemanya a Anglaterra i de França a Itàlia, està en situació de fallida ideològica. Potser no hem sentit encara les últimes notícies del regne d’utopia

El difunt Pierre Bourdieu es va equivocar quan defensava que al món polític només hi pot haver dues categories dominació i subordinació. Per desgràcia (i ajudant-hi molta trompeteria foucaultiana) força joves sociòlegs es van empassar aquest discurset i, a la llarga, això ha tingut com a conseqüència una desmobilització política important. Lamentar-se (amb un punt de jeremiada)  per la facilitat insòlita amb que els dominants imposen la seva dominació, l’únic que han aconseguit és que massa gent cregui que el sistema (el capitalisme, els monopolis, el patriarcat) és omnipotent, i que creixi la despolitització perquè, finalment, no hi hauria res a fer.

Però quan es poden veure les coses amb una mica de perspectiva qualsevol s’adona que al món hi ha quasi infinites categories sociològiques i que dividir-lo només en dos grups (savis i burros, grasos i prims, simpàtics i antipàtics), és una terrible simplificació -derivada del pitjor marxisme, tot cal dir-ho. Obviar la complexitat i els matisos, a més de dificultar la política i primar l’enfrontament directe (i sovint suïcida) empobreix els debats fins convertir-los en eslògans. Si al món només hi haguessin dominants i subordinats, Catalunya mateixa ja hauria desaparegut de segles. I no és el cas: els subordinats també saben ser dominants i també busquen les seves estratègies. Cosa que la política d’allò que s’anomena ‘Madrid’ ha ignorat molt sovint. Més aviat, si es posen molt farrucos (o farruquitos), si i es creuen amb dret d’atropellar a qualsevol, el que desapareixerà serà Espanya.

Baudelaire va dir que la modernitat es caracteritza perquè l’home es dissenyava a si mateix i va afegir que, de tota manera, aquest disseny només podria ser irònic (és a dir, que l’heroisme quedava com una característica del Renaixement, però aliena als temps tecnològics). Hi ha qui ha intentat portar a la pràctica el redisseny humà a còpia de neurones i xips, sense posar-hi, però, gens de capacitat irònica. Comencem a saber força coses del cervell-(i és molt curiós que els circuits cerebrals del debat polític siguin els del forofisme  més futbolero: http://www.alcoberro.info/planes/neuroetica6.htm, però el camp obert i les preguntes són moltes -i el posthumanisme es configura com un dels debats més interessants dels propers anys, capaç de tocar el mateix concepte de ‘vida’.

Una llarga sèrie de pensadors americans estan elaborant tesis posthumanes i algun extens resum circula a Internet http://es.wikipedia.org/wiki/Transhumanismo Dissabte  16 de gener a les 11 del matí Anna Sarsanedas ens explicara les tesis, les implicacions i de les conseqüències del tema al Liceu Maragall de l’Ateneu Barcelonès. El tema, com a mínim, promet. I l’entrada és lliure.