L’home que mira

Per Sant Jordi es reeditarà en una editorial mallorquina Servidumbre y grandeza de la filosofía (1949), el llibre filosòfic en castellà de Rodolf Llorens i Jordana (només se’n troba un únic exemplar en les biblioteques públiques catalanes). El pensament de Llorens, l’home que no va dubtar a a aixecar bandera contra D’Ors i a polemitzar a l’exili contra Ferrater Mora, ha estat inspiració secreta dels republicans i forma part de la genealogia dels moviments polítics i culturals d’aquests darrers cinc anys, d’una manera que ni ell no hauria imaginat. Ara, però, amb la nova edició, la reincorporació de Llorens a a filosofia catalana serà un fet plenament assumit. Ja estan disponibles les seves obres de combat: Com han estat i com som els catalans (Pòrtic, 2009), La Ben nascuda; réplica a la Ben plantada de Xènius (Adana, 2005) i Catalunya des de l’esquerra (Afers, 2005). Calia recuperar la seva obra filosòfica per tenir un quadre complet del període i del personatge. Vet aquí una obra difícil de llegir, però necessària. Una obra interrompuda, silenciada oblidada interessadament, i potser fins i tot ‘menor’, però que necessitava un lloc a l’àgora.

A l’home que mira li ha agradat participar mínimament en aquesta recuperació, com li va agradar posar altre cop en circulació el Dios ateu de Sunyer i Capdevila (un altre marginat, en aquest cas del federalisme vuitcentista). Necessitem una genealogia de país normal i la sistemàtica ocultació del pensament d’esquerres (supinament ignorat per la gent que diu ser d’esquerres, també!) és una autèntica maledicció que arrosseguem com a país. És cert  que ajudant a recuperar gent com Sunyer o Llorens, l’home que mira ha aconseguit que alguna gent el margini encara més. Però són coses del daimon.  No hem vingut al món per ser catedràtics a la universitat. Dissortadament. Però el món és molt gran.

Deia Llorens, l’any 1947 des del seu exili a Veneçuela (i potser parlava del seu tarannà):

Más que a una negación de la Filosofía -esto ya pasó- que no tegamos que asistir a algo mucho más grave: a su olvido. La negación, la agresión, el maltrato, el ataque, el estrago, son vida y vivifican, mueven y remueven, obligan a despertar y levantar, impulsan a reaccionar y andar, sacuden y arrebatan. el olvido, el silencio y el desdén es lo más temible y terrible, es la verdadera papeleta de defunción, es la paz de los muertos.

Recuperar Llorens, vol dir recuperar una peça d’una història que alguna gent voldria pasteuritzar, però que va ser agre. Ningú no ha dit que la història de les idees sigui pacífica.   

De les darreres lectures sociològiques de l’home que mira:

1.- A nivell mundial hi ha força correlació entre el percentatge de PIB  que un país dedica a publicitat i el seu nivell de desigualtat social. Dit d’una altra forma; els països amb un repartiment més desigual de la riquesa (entre els desenvolupats, òbviament), tendeixen a ser també els que més publicitat consumeixen (Ichiro Kawachi).

2.- No hi ha, en canvi, cap relació directa entre la quantitat de diners que un país dedica a l’educació i l’eficiència del seu sistema educatiu (Christopher Jenks).

2.- Quan una societat està clarament dividida per línies ètniques, els rics són menys propensos a tenir cura dels pobres (Erzo F.P.Luttmer).

Us estalvio la bibliografia, perquè els sociòlegs estan prou ben representats a Internet. Però si aquestes tesis són correctes, les seves conseqüències són devastadores per al bonisme moral.

El president socialdemòcrata alemany Friedrich Ebert, el que va signar el tractat de Versailles i va condemnar Alemanya a la misèria, va passar a la història per la frase: no hi ha res que jo odii més que la revolució. Si aquesta frase l’hagués dit Otto von Bismarck, no hauria deixat de ser francament previsible; però en un socialdemòcrata i amic personal d’Engels, la declaració era forta. Doncs bé, la fundació Ebert, establerta per la socialdemocràcia alemanya i amb una impressionant fortalesa econòmica, va ser la qui va pagar la implantació de la socialdemocràcia a Espanya en el postfranquisme i la qui va fabricar la imatge de Felipe González. La fabricació va ser tan grollera que d’un curs d’estiu per estudiar francès a Bèlgica, en van dir ampliació d’estudis a la universitat de Lovaina, sense ni tallar-se un pel. Així es fan els estadistes. Però tot plegat és història de fa trenta anys. Ara un bon producte de darrera generació de la fàbrica d’idees Ebert, el dirigent de Comissions Obreres Fernández Toxo, acaba de dir que tot i la crisi econòmica, no res de vagues generals, perquè les vagues generals no creen lloc de treball.

És una manera de veure les coses. Toxo menteix en l’argumentació perquè ningú fa vagues per crear llocs de treball, sinó per impedir que es destrueixin, cosa molt diferent. Però en tot cas la seva és una opció política coherent. El que passa és que hi ha gent que sap història. L’home que mira, per exemple, en sap molta. De manera que és inevitable recordar que el formalisme jurídic d’Ebert va portar la misèria de la República de Weimar i que, finalment, el colapse fou aprofitat per Hitler. Les conseqüències les sap tothom. Idealitzar Weimar és una de les estupideses més sinistres de les falses esquerres: la misèria a l’època va ser sinistra. En tot cas, Weimar ja és passat i, com qualsevol passat, té valor de lliçó.

Avui les societats i les formes polítiques son diferents i tothom està més calmat, de manera que negociar tal vegada sigui una millor carta que la de plantar cara.  L’home que mira no té una bola màgica per endevinar el futur, ni i la història ha de repetir-se inevitablement. Tampoc es veu enlloc la necessitat de l’alarmisme polític. I òbviament, les mobilitzacions són incòmodes, fins i tot estèticament lletges, però un col·lapse sinistre seria encara pitjor. Ser ingenu en política és mortal de necessitat. Ara i aquí hi ha gent que juga al col·lapse amb moltes ganes (la Asociación Católica Nacional de Propagandistas, el Tribunal Constitucional, diaris com La Razón -d’editorial Planeta-, radios com COPE, grups com Intereconomia…). Compte, doncs, amb l’herència d’Ebert. Posats a males, massa teoria Ebert porta a Hitler.  

http://en.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Ebert_Foundation

El 28 d’agost de 2010 s’escaurà la commemoració del bicentenari del naixement del canonge vigatà Jaume Balmes i Urpià. Si mireu a Google descobrireu que, a banda de ser un carrer de Barcelona i un institut d’ensenyament secundari (són les primeres entrades), Balmes fou també un mossèn de Vic que va escriure El Criterio, un llibre que em van fer llegir obligatòriament  en temps franquistes els jesuïtes del carrer de Casp, quan tenia setze anys. En aquella època als matins tocava llegir El Criterio amb un tal senyor Vélez -tristíssim filòsof neotomista a qui mancava un pulmó- i a la tarda llegia Triunfo i llibres de gent tan suspecta encara ara George Orwell (l’havia publicat la Biblioteca Salvat RTV), Sartre, Kostas Axelos (el treia Fundamentos i encara recordo la història de la parella de centaures que dubtaven si explicar al seu fill que només era un mite) o Edgar Morin (descobriment de Kairos, l’editorial d’en Paniker). Així em va quedar el cap. Els diumenges unes monges de Sant Andreu ens deixaven un espai per reunir-nos i l’Eva Serra ens explicava Los conceptos fundamentales del materialismo histórico, de la Marta.

En tot cas, Balmes sempre m’ha semblat una ocasió perduda. Vaig tornar a llegir-lo quan ja havia complert els trenta-cinc  per saber si m’havia passat per alt alguna cosa i, sense que el canonge fos precisament un paio de gran de perspicàcia, no em va semblar ni tan totxo com el senyor Vélez, ni tan mesquí com D’Ors. Al seu temps n’hi havia de molt més curts que tenen plana assegurada a les històries (Menéndez Pelayo o Donoso Cortés, per exemple). L’home vivia en un món impossible i prou feia, vistes les misèries. La lectura posterior d’un llibre de Josep-Maria Fradera sobre la política catòlica em va acabar de convèncer que els pitjors enemics de Balmes van ser els balmesians. 

Ara fa un segle, el bisbe Torras i Bages va organitzar ni més ni menys que un Congrés Apologètic Internacional a Vic, amb la millor selecció vaticana i europea de predicadors del moment per commemorar l’efemèride. Segons informa La Vanguardia de l’època (l’hemeroteca és una mina!) les festes commemoratives foren lluïdes i es van iniciar, molt a la catalana, amb un reparto de bonos a los pobres. Es a dir, no els van donar peles (que se les gasten!), sinó uns paperets que els pobres cobraven en espècies fent gruix als actes commemoratius. Gran idea. Les commemoracions i misses diverses de l’època van ser presidides, en representació de la casa reial dels Borbons, per la famosa infanta donya Isabel, que ha passat a la història per allò de de fotre’s al cony un clavell (activitat a la qual es dedicava conjuntament amb la seva germania donya Eulàlia, la que, segons la veu popular, preferia la dàlia). El famós cuplet ai carambas, con las señoras infantas/ que manía que tenían con las plantas, fa referència les seves suposades habilitats hortícoles. ¿Vindrien ara a Vic els prínceps d’Astúries, o com a mínim la infanta de Lugo per commemorar el bicentenari de les idees del canonge? Convindria saber-ho per anar comprant una mantellina. Per cert, excepte quatre enderiats per coses de filosofia o d’història: algú sap de cert quines idees tenia el canonge?

Amb el bicentenari a les envistes, Balmes cal que formi part d’una certa normalitat cultural, però encara està segrestat pels seus (cada vegada més envellits i més dissminuïts) partidaris acèrrims. De moment, ni tan sols tinc notícia que es prepari cap bicentenari balmesià. O si es prepara, deu ser amb tant secret que a les Universitats civils del país no ens n’han dit res. Ja sabem que no estan els temps per festivals apologètics, ni Balmes no dóna per gaire. Però és segur que una certa idea del suposat seny català (ara impossible d’argumentar en els termes d’altres temps) l’ha sobreviscut.         

No sé qui és Jaap Donkers, ni n’havia sentit a parlar mai, però a la UOC el presenten com a  catedràtic de Recerca Internacional Comparada sobre Rendiment Educatiu i Desigualtats Socials a la Universitat de Maastricht. Com a mínim el títol és llarg. Doncs anem-hi. El que aquest senyor ha descobert no té ‘desperdici’ que diria aquell: que a tot arreu els estudiants nadius treuen (’gairebé en tots els casos’, matisa), millors notes que els estudiants immigrats i que en el fracàs escolar les característiques educatives dels països de procedència tenen més importància que les dels països de destinació. És a dir, que si el noi ha nascut a Cap Verd, a Albània o al Pakistan i va a parar a una escola d’Àustria, Alemanya o Dinamarca, s’ho passarà fatal i suspendrà molt. D’això ara en diuen recerca científica en pedagogia. Abans en deien sentit comú.

Segons calcula Élisabeth Hardouin-Fuguier, en el període 1950-2005 a Europa tan sols ha mort un matador per cada 45.000 toros aproximadament. La proporció és de 0,0022%. Les matemàtiques són terribles per a la retòrica. Una ratio tan baixa  hauria de justificar per ella sola la prohibició de la cursa de braus: a part de causar dolor a una pobra bèstia, ni tan sols és un mètode prou eficaç per ajudar a l’extinció de gent desagradable, d’aquesta que milloraria el món si no es reproduís gaire.  Si en matessin més, segur que la gent tindria alicient per anar a la plaça. 

http://www.press.uchicago.edu/presssite/metadata.epl?mode=synopsis&bookkey=8364842

Avui, dissabte, a la portada de El Mundo (de Madrid), el torero Jesulín de Ubrique anuncia que vuelve a los ruedos i a l’entradeta declara: Benditos sean los cojones de José Tomàs (un altre del ram de la banya). Espanya eterna. Quan estan fotuts, beneeixen els collons. Amb aquesta gent no hi ha res a fer.

Ara que volen parlar sobre allargar l’edat de jubilació (a qui li cal, per cert?), potser no estaria de més que algun savi expliqués per què els seniors (els empleats de 55 a 65 anys) no tenen dret a fer cursos de reciclatge en la majoria d’empreses d’aquest país. No es comenta gaire, però el problema del bandejament per via de fet, existeix i fa molt de mal des del punt de vista psicològic. Els darrers anys laborals de molts treballadors especialitzats i càrrecs mitjans en empreses són un temps sense expectatives, de manera que gent valuosa abandona feines per pur ensopiment: cansats de fer sempre el mateix i no poder progressar.

Potser convindria saber que el novembre del 2009, els sindicats francesos van guanyar un plet contra l’empresa de ferrocarrils per discriminació per raó d’edat perquè s’impedia que els més grans de 47 anys fessin els cursos per conduir el Tren de Gran Velocitat, que vindria a ser com la culminació de la vida professional d’un ferroviari (a França es jubilen a 60 anys i no s’acaba el món, tot cal dir-ho). Aquestes qüestions una mica arreu estan sobre la taula. Especialment si no es vol que els darrers anys a l’empresa siguin un llarg període de desmotivació i amargor personal.

Algú hauria d’estudiar també , un cop més, l’exemple de Finlàndia que fa vuit o deu anys va fer fins i tot una campanya amb el lema L’experiència és una riquesa nacional per evitar l’abandonament prematur de la feina per part de la gent de més de 60 anys. Cap canvi en el tema de la jubilació no té cap sentir si abans no hi ha un pla per activar la gent de 55-65, evitant-los la sensació que són sobrers. Una sensació que ara és general a tots els àmbits de l’ensenyament, sense anar més lluny –Universitat inclosa.

Un dels llibres mé interessants que han aparegut darrerament en l’àmbit de la bioètica és el del professor de la UAB Jordi Vallverdú, Bioética computacional (Madrid; Fondo de Cultura, 2009). Hi parlarem demà dimarts a l’Ateneu Barcelonès; però el camp que s’està obrint amb la neuroètica, ara que podem començar a entendre els fonaments biològics i neuropsicològic de la conducta, dóna per un debat molt ampli: quins són els límits d’allò natural quan es parla sobre la vida? Com ens està canviant  la tecnologia les dades del problema?

Superant tecnofílies i tecnofòbies (aquest era el debat fa deu anys), ara el logos de la tècnica ens està permetent reescriure l’antropologia. Estem encara a les primeres passes, però el que comencem a intuir en aquest àmbit,  per exemple les noves pespectives que obre la neurociència per comprendre el dolor, de ben segur obligaran més aviat que tard a reescriure molts llibres d’ètica.

El llibre de Jordi Vallverdú em sembla més interessant que la reflexió que enceta que pels resultats, encara molt oberts. Però prendre en consideració les dades que ens arriben de l’àmbit computacional i de la neuroètica ja és una necessitat irreversible

 http://www.fcede.es/site/es/libros/detalleslibro.asp?IDL=6843

Aquests dies els partidaris de la fi del món s’ho passen d’allò més bé. L’argument és senzill i el repeteixen com un mantra budista: la crisi se’ns menjarà a tots i Zapatero és l’Anticrist. Penediu-vos! La teologia política dolenta busca una espurna per tornar. Quina vida més trista la dels nostres carques que només saben predicar ascetisme. I com disfruten!