L’home que mira

Marzo 29, 2010

Llibres per Setmana Santa - i totes les setmanes són santes pels qui viuen en gràcia de Déu.

Guardado en: Llibres — ralco @ 7:01 pm

Tres suggerències bibliogràfiques lleugeres per a un pont llarg. Els dos primers ajuden a entendre perquè el tripartit es fortà una castanya de no dir i el tercer és bona literatura de mals costums:

Anthony Browne: Ridículament correcte. Barcelona: La Campana, 2010. Un llibre necessari, tot i que es passi una mica de frenada. És dels que funcionaran pel ‘boca a boca’, entre els farts i cuits per l’estupidesa políticament correcta.

Iu Forn: Diari d’un progre desconcertat. Barcelona: Ara Llibres, 2010. Ara el més progre és fotre’s dels progres. Se li veu molt la patilla (l’autor és un nostàlgic del pujolisme)  i no passa de ser fluixet com a pamflet, però permet un bon acostament a les causes de la ‘desafecció’ nostrada. Com si diguéssim és la versió provincial del llibre anterior.

Francesc Madrid: Sang a les Drassanes. Barcelona: A Contravent, 2010. Un llibre per recuperar la Barcelona ‘canalla’ dels nostres avis i que ja no es llegeix per nostàlgia, ni per sociologia.

Passin amb  bon humor, que d’això ara mateix al país n’hi ha poc i a reveure fins la setmana vinent.

Meditació de Setmana Santa

Guardado en: Societat — ralco @ 9:37 am

S’ha obert la temporada de caça contra els capellans? De repent tots són una colla de pedòfils en potència? No m’ho sembla, però volen que ho sembli. En política qui no vol pols que no vagi a l’era; i quan la jerarquia catòlica va optar per un determinat camí ja sabia a què s’exposava. Sobretot perquè el camí dels Roucos (i d’alguns que aprofiten els Roucos per passar per moderats) no té res d’evangèlic. En tot cas, la neuroètica ja fa temps que estudia la relació entre religiositat i dolor. Ho vaig resumir a:

 http://www.alcoberro.info/planes/neuroetica10.htm

I ho deixo com a meditació de Setmana Santa.

 

Marzo 28, 2010

Ser un cabró, en filosofia

Guardado en: Filosofia — ralco @ 3:56 pm

En filosofia, hi ha alguna gent, Zizek, Badiou, Negri, i Jameson podrien ser bons exemples entre els qui circulen pel mercat internacional de les idees, que mereixen el pur i simple nom de cabrons. Són mala gent amb una retòrica florida desmesurada i un ego desorbitat i absurd. Funcionaris que estan contra el món però que no foten ni brot. Paios que confonen el cul amb les hemorroides. Gent especialitzada a escalfar les neurones, ja de prou escalfades, d’alguns noiets innocents que tenen la desgràcia de caure en les seves urpres.

La revista Marianne fa un mes va dedicar un article interessantíssim d’Eric Conan al gran bluffer Alain Badiou. El text que es diu: Badiou l’star de la phlio, c’est un salud? està en francès, però hi ha traductors automàtics. Salud, per cert, no vol dir ‘fill de puta’, sinó ‘cabró’. Zizek ja s’ha emprenyat. Què menys!

I, per cert, quin dia parlarem dels zizekians catalans, tan pijos i tan tontos, okupes amb sogre arquitecte i especialistes en la pura còpia provincial del radical-chic?

http://toutsurlachine.blogspot.com/2010/03/portrait-badiou-la-star-de-la-philo-est.html

Marzo 25, 2010

Ètica animal

Guardado en: Filosofia — ralco @ 10:58 am

En un exemple més (per si calia!) d’analfabetisme ideològic profund, el PSC diu que votarà a favor de mantenir dins la legalitat l’assassinat de toros en places públiques. És a dir, que un partit d’esquerres s’apunta descaradament a la crueltat. Qualsevol els explica què opinava Pablo Iglesias sobre la corrida, perquè és un fet que les opinions de Pablo Iglesias (sobre els braus i sobre totes les altres coses), als nostres sociates se’ls enfoten francament del tot. Més val no seguir. Si em donés per perdre el temps explicant-los les opinions de Martí i Julià sobre els toros, encara em preguntarien qui és Martí i Julià. Tot un exotisme, en aquests temps, que un sociata sàpiga res de Martí i Julià, de Seguí, de Serra Hunter, de Campalans o de Xirau. Si no saben ni fer arribar els trens a l’hora.

Per sort el món continua girant i en països on això de llegir no es considera un luxe, hi ha gent que pensa coses tan exòtiques els drets dels animals. Per això he posat a meu web en la llengua de nos entendemos todos una sèrie de textos sobre ètica animal, amb l’absurda, ingènua, estúpida, esperança que els indocumentats es documentin. 

En tot cas, per si queda gent de bona voluntat al món, us deixo un link amb uns apunts que poden servir per justificar una cosa tan rara (rara per a gent mentalment cutre, sobretot) com que els animals tenen drets. Doneu-hi un cop d’ull i gràcies!

 http://www.alcoberro.info/planes/eticanimal0.html

 

Marzo 17, 2010

Torna Marx ?

Guardado en: Filosofia — ralco @ 9:17 pm

Tal com s’estan posant les coses, qualsevol dia tornarà Marx. Potser és cosa de l’edat, però sembla que tot torna. Llegeixo a Somiatges i plors un magnífic post de Sergi Jover sobre les putes d’ahir (jo per a aquestes coses, i per a moltes més, sóc un inútil), i efectivament diria que torna fins i tot la sordidesa. Ara volen fer una operació nostàlgia amb la Rambla de l’Ocaña -molt més ingènua que la Rambla dels romanesos d’avui. Però l’Ocaña i el primer Nazario (no pas el segon) i el ‘Rrollo Emmascarado’ eren pura lluita de classe.

Feia temps que volia treure del calaix coses sobre l’avi Marx. No sigui que algun dia, més aviat que tard, passin coses rares i ens agafin desprevinguts. ¿Vam ser injustos amb Marx, els postmoderns d’ahir? No ho diria pas. Estàvem tips i cuits de profecia barata (o d’epifania municipal) i Marx amb la dèria d’explicar-ho tot ens impedia entendre res. Marx no creia en l’espontaneïtat; nosaltres si. Marx creia que les crisis no esfondraran el capitalisme, sinó que més aviat el fan més temible. Nosaltres tampoc. En definitiva; tocava oblidar Marx com avui toca repensar-lo potser perquè tampoc tenim gaire cosa més a mà.

I això hem fet al web; oferir elements per a una mirada ja sense nostàlgia ni rancúnia, als vint anys tocats de la caiguda del mur de Berlín. Una mirada, potser, massa professoral. Que ho diguin els altres.

http://www.alcoberro.info/planes/kmarx0.html
http://somiatgesiplorselblocdensergijover.blogspot.com 

Marzo 11, 2010

Deia Rodolf Llorens (2)

Guardado en: Filosofia, Llibres — ralco @ 11:09 pm

Antes los filósofos contraían méritos para se exacrados, proscritos, encarcelados y ejecutados. No escaparon de acusación: santo Tomás, Eckhart, Descartes, Pascal, Malebranche, Spinoza, Kant, Fichte, Comte. Sufrieron el destierro: Anaxágoras, Protágoras, Aristóteles, Hobbes, Locke, La Mettrie, Wolff, Rousseau. Padecieron prisión: Averroes, Rogerio Bacon, Campanella, san Jan de la Cruz, Voltaire, Diderot, Bertrand Russell. Zenón de Elea y Anaxarco fueron bárbaramente torturados, Sócrates y Pródico fueron condenados a beber la cicuta; Séneca a abrirse las venas. Pereció después de crueles tormentos: Boecio. Murió lapidado: Ramón Llull. Sucumbió a puñaladas Siger de Brabante. Fué quemado en la hoguera Giordano Bruno. Fué botado por la ventana: Petrus Ramus. Fué decapitado: Tomás Moro. Se sucidó para escapar a la gulliotina: Condorcet.

Ahora ciertos filósofos parece que hacen todo lo posible para perder la cabeza; pero, no a la manera mártir de Tomás Moro en manos del verdugo, sino en garras de la estolidez, de la nada y del vacío. Vagabundos de lo abstracto. Fanfarrones de lo absoluto. Metafísicos de la nada. Náufragos del vacío. Ceros a la izquierda. Filosofía, no de la congoja, del desasosiego, de la angustia, de la asfixia, del estremecimiento, de la inquietud y de la zozobra como a veces pretende presentarse; sino del tedio, del ocio, del sopor, del fastidio, de la noñez, de la modorra, de la pachorra, de la apatía, del marasmo, del anquilosamiento, del letargo y de la catalepsia. No filosofía desesperada, sino desesperante.

‘Servidumbre y grandeza de la filosofía’ (1949) de Rodolf Llorens i Jordana tornarà a estar en llibreries a partir de Sant Jordi, amb pròleg de Ramon Alcoberro. La retrobada amb un clàssic que ens permet comprende amb més profunditat la filosofía catalana dels anys republicans i de l’exili. Un pensament del seriós.

Marzo 6, 2010

Ernest Benach: #Política 2.0

Guardado en: Política, Llibres — ralco @ 4:23 pm

Dedico el cap de setmana a la lectura de #Política2.0 del president Benach, un llibre que es presentarà dimarts, coeditat per Angle, Bromera i Cossetània. És bàsicament una reflexió benintencionada, amb l’única pega que se li nota allò que en l’ofici es diu ‘la patilla’; es veu de massa lluny que l’ha escrit acumulant dates molt superficials, d’aquelles que un becari pot trobar en un parell de tardes d’una consulta a Google, però sense un ordre mental consistent i intentant fer creure que sap coses que realment no sap. El llibre vol ser modern i es queda en modernet. Vol ser culte i no esmenta ni Luciano Floridi, ni Eric S. Raymond (i mira que el seu text és del 1997!), ni l’article clàssic sobre la generació Y de O. Freestone i V.-W. Mitchell. Etcètera. Però si es compara #Política2.0 amb la mena de reflexió que s’està escrivint sobre política actual a Catalunya, aquest home és Calícrates sapientíssim. Calícrates fou l’arquitecte de l’Acròpolis d’Atenes en temps de Pèricles, i en Benach aspira a ser l’arquitecte de la política 2.0 a Catalunya en temps de Montilla. Com si diguéssim.

Des de l’Electronic Democracy Weitzner i Browning, (un llibre del 1996 que Benach tampoc no esmenta), es discuteix sobre la manera de fer política a la xarxa, però la veritat és que, per ara, de política se n’ha vist poca, i de demagògia molta. Amb l’experiència que dóna transitar pel món virtual des de fa onze anys, l’home que mira s’ha tornat escèptic, perfectament escèptic, pel que fa a les possibilitats 2.0 de la política. Més aviat comparteixo l’esperit d’un editorial del Guardian, The Intenet and politics, al gener d’enguany que assenyalava el perill que un món de votants a través de Facebook i companyia fos simplement, un món de nihlistes (o millor de ‘rebentaires’) en rage against the political machine. De moment, vistos els comentaris que la gent deixa a La Vanguardia (i a l’Avui fins que van obligar els comentaristes  a registrar-se), el nivell de reflexió i el quocient intel·lectual de la política 2.0 és d’una pobresa matadora. Pura epidermis. Coses per a criatures i manca de profunditat ciutadana. Però el debat està obert, i  ja està bé que algú l’obri a Catalunya des d’alguna instància de poder.

Internet, precisament perquè mil ulls veuen més que dos, posa l’activitat dels polítics professionals davant una lupa o un microscopi molt potent. El més potent que fins ara ha existit. I això obliga a extremar la responsabilitat i la integritat personal d’una manera exquisida (tema del qual Benach no parla). La capacitat inquisitorial de la xarxa supera de molt la seva capacitat comunicativa. Al món 2.0 hi ha més hooligans que altra cosa i fins ara la xarxa ha estat més usada per impedir fer coses (organitzant manifestacions contra el que sigui), que per organitzar res. La política 2.0 és epidèrmica i emotivista; en definitiva, és una política de mala qualitat. I això s’explica com a mínim per tres causes: és extremadament fàcil emprar Internet per a crear falses expectatives (Obama és un exemple obvi). A més, la política demana temps i perspectives, mentre que Internet és una eina que viu molt del present i de la superficialitat. Finalment, Internet resulta excessivament emocional, és un instrument poc matisat per a l’activitat política. Fins ara només està servint com a instrument de denúncia i algun cop (però no sempre!) esperona la mobilització social. Funciona com a instrument ‘anti’ i serveix per sublimar el narcisisme de molta gent, però no ha mostrat gaire capacitat per construir ciutadania. Per molt que la parauleta agradi al president Benach la multiimmediatesa de l’Internet 2.0 no deixa de ser un altre nom de la superficialitat. I un partit polític a Internet no es diferent de qualsevulla altra marca. Xoriços, polítics, professors de filosofia i venedors de fum diversos, tots estem al penja-i-despenja del bassar internàutic.

Exemples de fracassos a Internet provocats per la superficialitat de la proposta política n’hi ha a grapats (de les  mobilitzacions pel no a la Constitució europea i a l’Estatut de Catalunya, a la campanya de Segolene Royal a França). A la xarxa és més fàcil perdre vots per qualsevol relliscada (superaugmentada per trenta fòrums i per cinquanta paios sense res millor a fer que tocar els nassos), que trobar-hi electors. Triomfar a Internet i perdre eleccions al món real és una experiència tan habitual a tot arreu del món a hores d’ara que s’ha tornat òbvia (i saludo cordialment els de Reagrupament per l’hòstia que es fotran). De la mateixa manera a Internet pots aconseguir prestigi, però difícilment s’hi guanyen diners. Pregunteu-ho als diaris virtuals i a les ediciones electròniques dels diaris en paper.


El suposat empoderament de la ciutadania a través de la xarxa és un concepte que ja ‘no cola’. I no cola perquè el problema és la gestió ineficaç i no la llei electoral. Le bon Dieu se cache dans les détails i no pas en les grans paraules -que són coses del dimoni. El problema de la política actual i de la desafecció no té gran cosa a veure amb Internet, sinó amb la impotència del marc jurídic i la indigència intel·lectual de les esquerres locals. En aquest país (com a tot arreu d’Europa) els qui saben no manen i els qui manen no en saben. La poqueta gent amb idees que circula fuig de la política a la mateixa velocitat que els politics fugen de la gent amb idees. Això passa exactament igual a tots el partits. No cal Internet per acabar amb la desafecció. Cal més aviat estalviar espectacles poc edificants per un cotxe ofical ‘tunejat’ i tampoc no és imprescindible que un President del Parlament faci un viatge a l’estranger cada mes i mig. El president Benach ho ha detectat perfectament: Si existís un manual de política 2.0 -ens il·lustra- estic convençut que aquest establiria que els polítics hem de parlar menys i escoltar més (p. 72). Doncs això mateix, president; això mateix. S’ho apliqui sisplau.   

Marzo 4, 2010

Cossetània publica ‘la Vernet’ i Armando Luigi Castañeda

Guardado en: Llibres — ralco @ 7:23 pm

L’editorial Cossetània (Valls), acaba de publicar el llibre 100 motius per ser del Barça (i no ser del Madrid). Fins aquí res de sorprenent, perquè els textos curts i clars sobre futbol tenen un públic si més no addicte. El sorprenent és que els autors són Andreu González Castro (que no sé qui és, però no m’importaria saber-ho) i, carai!, ni més ni menys que Armando Luigi Castañeda, El nom no us dirà res, però us anticipo que es tracta de una bèstia literària fins i tot excessiva (potser l’excès de personatge literari mata l’obra?). I, per postres, va néixer en un poble de Veneçuela que es diu… València. El recomano a cegues (en principi no llegeixo sobre el Barça, per pura salut mental), perquè es tracta d’ un escriptor com una casa, que vindria a ser el Quim Monzó de Veneçuela. L’improbable Armando Luigi Castañeda el segueixo des que me’l van descobrir descobrir com a autor de Guía de Barcelona para sociópatas (2009) publicada per una improbable Universidad Veracruzana. El text que em van fer arribar alguns dels seus amics que són molts i sempre en parlen molt bé (quan el tenen lluny) és tota una joia imprescindible per a interessats en el tema Barcelona-literària.

Armando Luigi Castañeda també és autor d’un llibre d’una vuitantena de planes amb un títol tan propi de Balthus com Mujer desnuda mirando a un enano negro arrodillado (1995), que durant anys ha passat per llibre mític (i que segur que no ha llegit ningú).  Però només el títol ja paga. No en sé res personal, ni ens coneixem, però com a escriptor us adelanto que és tota una troballa. D’en tant en tant em passo pels seus blocs, emborratxats de literatura i amb una excessiva tendència a l’autocompassió. Ara trobar-lo a Cossetània i en català resulta una magnífica notícia. Compreu-li el llibre, encara que odieu el futbol. Per poc bo que sigui acabarà essent mític com correspon a l’autor. 

A més, Cossetània (que deu estar en ratxa) també acaba de publicar un altre llibre à ne pas manquer, de la gran escriptora catalana dels anys republicans Maria-Teresa Vernet: El camí reprès. ‘La Vernet’, sense la guerra hauria estat un nom imprescindible (amb molta més fusta literària que Mercè Rodoreda, què voleu que us digui!) i després de la guerra es refugià en el silenci a la Biblioteca de l’Ateneu.  No em parlaré gaire (cadascú té els seus límits i de les coses important, com deia Francesc Gomà no se’n fa lliçó), però val la pena descobrir-la.

Ara que s’acosta el 8 de març, recuperar un llibre de ‘la Vernet’ (tothom li va dir així, sempre) també és fer un petit homenatge íntim a la magnífica literatura de dones republicanes, que té noms com Irene Polo, Anna Murià (li dec un agraïment etern per les coses que va dir de l’home que mira al seu últim llibre), Rosa Leveroni (també li dec agraïment perquè renegava com un carreter, perquè escrivia com una poetesa italiana, per un premi de poesia de fa segles i per unes nits molt llargues dels meus setze anys) o Mercè Rodoreda. L’home que mira pensa en Maria-Teresa Vernet, com en un estel caigut. És la nostra Elisabeth Smart (i si no sabeu qui era Elisabeth Smart, aneu a estudiar a Google!). Pura substància mítica, de debò. 

En fi, si aquest cap de setmana passeu per una llibreria o si teniu alguna llibreria internàutica de confiança, dediqueu una estona a un maudit veneçolà que escriu sobre el Barça i a una vella dama republicana. Comprant els seus llibres, lúcids, menors i necessaris, fareu un petit acte de merescuda justícia poètica. 

http://www.cossetania.com   

http://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Teresa_Vernet   

http://www.escriptors.com/autors/leveronir/pagina.php?id_sec=2078   http://en.wikipedia.org/wiki/Elizabeth_Smart_(author  http://luigicastaneda.blogspot.com  http://armandoluigi.blogspot.com       

 

Marzo 3, 2010

Déu guardi els ingenus, que ells són la sal del món

Guardado en: Societat — ralco @ 1:01 pm

Esmorzo al bar amb un amic que ha participat en les darreres consultres sobiranistes. Em diu que s’ha arribat a un nivell de mobilització impensat. Exacte. Aquest és el problema. Tant de bo algun dia s’arribi a un nivell d’organització pensat.

Marzo 1, 2010

Santiago Carrillo a l’Ateneu

Guardado en: Política — ralco @ 11:26 pm

Santiago Carrillo ha vingut a l’Ateneu Barcelonès (amb cartell de no hi ha seients lliures des de mitja hora abans de l’inici de l’acte), per fer una defensa de l’Estatut de Catalunya. Una hora llarga de conferència, sense cap paper, per a un home de 95 anys. La sensació estranya d’estar davant la passió política pura, d’un polític que se les sap totes i que, aprofitant un text d’Azaña, l’únic que ha llegit en tota l’estona, veu possible la independència de Catalunya. Crítiques als jacobins espanyols (para se jacobino de vedrdad, antes hay que hacer una revolución) i referències indissimulades a Kosovo per forçar l’argumentació. Suposo que dimarts en parlaran els diaris. Èxit impressionant i el públic dempeus en un aplaudiment llarguíssim. En acabar, reunits a la sala de Juntes, Pere Portabella, Pasqual Maragall (i senyora), Oriol Bohigas, Joaquim Coll i Amargós (presentador de l’acte), Carrillo i l’home que mira conversen breument sobre Itàlia.

Li pregunto si creu que han fallat els intel·lectuals d’esquerres i  em respon: Mire, en todo el mundo creen que todo lo que pasa son problemas técnicos y que sólo se necesita técnica. Que la política ya no es necesaria. Se equivocan, pero… El diagnòstic em sembla impecable. A part, em signa un vell exemplar d’ Eurocomunismo y Estado, sense cap nostàlgia. Simplement comenta tuvo mucho éxito.

Un somni per als fills d’en Laporta

Guardado en: Política — ralco @ 5:50 pm

El senyor Laporta té un somni per als seus fills i ha escrit un llibre per explicar-lo, que no se se sap si va de futurologia o de pediatria. El somni es diu independència, però pel mateix preu inclou un país que sàpiga anglès i vagi de sobrat pel món. No està malament. Ambició que no falti. El que passa és que això de tenir un somni per als fills ni tan sols resulta original. Ho va dir Martin Luther King en èpoques ja bastant remotes.

La senyora esposa del Molt Honorable President de la Generalitat també té un somni. Un somni diferent i més modest. Amb que els seus nens sàpiguen alemany ja s’aconforma. Les multinacionals alemanyes donen feina segura i ben pagada. Si ho sabrà ella.
Els pares tenim somnis per als fills. I després els fils estudien medicina, viatgen a Amèrica sense ganes de tornar o es tiren a la droga. Els fills com els països foten els que els dóna la gana. I ben fet que fan. El fotut dels somnis són els mals despertars. La ressaca. Llavors els somnis d’uns quants acaben essent el malson de molts. No tants somnis i una mica més de realitat, si us plau.

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress