L’home que mira

Julio 16, 2010

Com cada any

Guardado en: Societat — ralco @ 3:31 pm

Com cada any per aquest temps, l’home que mira es despedeix de la distingida clientela. Ens tornarem a veure, en aquest blog o allí on ens porti el vent, a finals de setembre. Apa siau.

Julio 13, 2010

Er furbó

Guardado en: Educació, Societat — ralco @ 10:21 pm

També ha acabat aquesta mena de pesta emocional que es diu el Mundial de futbol. La mistificació del juntos podemos, l’agressió emocional de l’a por ellos (significa que van a per gent com jo i els meus, no us enganyeu). Fracassats de l’ESO que troben sentit a la seva vida botzinant perquè de parlar ni en saben. Xovinisme, idolatria, racisme i xenofòbia convertits en sentiments nobles i potenciats per les televisions: això és el futbol. Misèria de la vida qüotidiana.

La pesta defineix cada cop més la vida dels humans i el futbol expressa cada dia amb tota la força la maltempsada que vivim. Si als afeccionats els han pogut fer creure que en un aquari alemany hi ha un pop capaç d’endevinar els resultats dels partits, els podran fer creure qualsevol cosa. Per què cal la lobotomia si hi ha er furbó?

Sobre la mani

Guardado en: Política, Societat — ralco @ 10:18 pm

Sobre la manifestació dle dia 10 (parafrassegem Karl Kraus) no se m’acut res. Hi vaig passar massa calor. I, per la resta, em sembla que comentar una manifestació en què el del davant demanaven una cosa (Estatut d’Autonomia) i els del darrera en voliem una altra (Independència), ja explica prou com està aquest país. Un exèrcit sense capitans (o amb capitans aranya com els de la capçalera) pot fer patxoca al carrer. Però apunta, i no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, a derrota - especialment  si ara els partits polítics no saben entendre per què han arribat a un nivell d’autisme com el que gasten.

És clar que per a mi, que sóc capaç de recordar quants independentistes hi havia l’any 1973, veure com ha crescut el moviment té un punt emocionant. Quasi sembla que la vida d’un ha tingut una mica de sentit. Però l’autocompassió és detestable. L’home que mira, per si un cas, dedicarà l’estiu a llegir coses sobre la República de Weimar. No per res. O sí.  Per molt.

Julio 11, 2010

Llegeixo en Giorgio Colli

Guardado en: Filosofia — ralco @ 10:31 pm

Ho trobo en un poema de Giorgio Colli: L’ànima és la part del cos en què habiten els déus. M’agrada.

Julio 10, 2010

Voltaire i jo

Guardado en: Política, Filosofia — ralco @ 4:06 pm

Quan llegeixo la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i l’ènfasi en la indisoluble unidad de la cosa, no puc deixar de pensar en Voltaire. Els romans-deia- juraven pels déus immortals. Però els déus immortals van morir.

Julio 7, 2010

El complicat camí

Guardado en: Política, Societat — ralco @ 10:13 am

Volia escriure un post una mica (auto) irònic sobre el diploma de patriota que em va enviar el mes passat el Memorial Democràtic. És una cartrolina amb bandera catalana signada pel President Montilla i pel Sr. Saura que ret homenatge solemne (sic.) a un servidor en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la Guerra Civil i la dictadura franquista (sic, un altre cop). Moltes gràcies, home! El problema és que quan va començar la guerra civil faltaven vint-i-un anys perquè jo vingués al món. I que els polítics d’esquerra (ai carai!) es recordin d’enviar una cartrolina al cap de trenta-cinc anys de mort el dictador, doncs què voleu que hi digui… Són les coses que passen quan es barreja tot i no s’entén res.

Però bon pensat, passo de qualificar-ho. Especialment quan tanta i tanta gent que se la va jugar en aquell temps han tingut jubilacions d’autèntica misèria o han mort en l’anonimat més bèstia. Si algú es creu que les coses es fan per un diploma que t’envien per correu sense certificar al cap dels segles, és que no ha entés res. Deixe’m-ho córrer.

Fins i tot per a molta gent que quasi ens hem passat la vida resistint, es fa difícil veure per on aniran les coses en els propers mesos tant en l’àmbit polític com en aquell element força més ambigu que s’anomena la desafecció o la síndrome de ‘català emprenyat’. El segur és que la dictadura franquista no serà un bon terme de comparació. Ara els mecanismes psicològics de control de masses i la fabricació d’emocions són molt més complexos. I la repressió no necessita cap estat d’excepció, sinó jocs de publicitat, manipulant la por difussa (a perdre la feina, a una crisi llarga, etc.), que dóna millor rèdit i no taca les mans. El darrer trimestre d’enguany fa pinta de ser determinant per a moltes coses que passaran en anys, però la democràcia és una eina infinitament més subtil que qualsevol dictadura. Les èpoques de crisi mai no han estat bones per als canvis, tot i que la calor hi fa crèixer bullangues. El complicat camí d’aquest país demana una sang freda i una capacitat d’anàlisi important. Qui la té?

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress