L’home que mira

Feia molts anys que no passava un cap de setmana a Vic, una ciutat que des de la infància associo amb nens que ploren, amb monges dominiques de l’Anunciata de toques immenses i amb un fred escardat que es posa a la punta dels dits. Hi ha llocs que si no hi he d’anar expressament, és difícil que em caiguin de pas; i per això mateix, a l’atzar de la vida, tinc més per mà els Campi Flegrei de Nàpols que la Catalunya central. Potser hi hauria de posar remei. Avui, però, em venia de gust perdre’m en una ciutat on no em coneix ningú i on sóc exactament un foraster. De totes maneres, Vic o al menys la ciutat vella és prou  íntim com per no perdre’s i prou anònim com sentir que no importaria perdre’s-hi.

Què he vingut a fer a Vic? Exactament res. O potser això: badar, passejar i parar l’orella. Una estona de silenci a l’oratori de Sant Miquel dels Sants, una visita quasi d’esquitllentes a la tomba del pare Claret i tres hores llargues al Museu Diocesà ajuden el cos a respirar amb un altre ritme. Llàstima que la casa de Balmes estigui tancada; però he fotografiat el seu monument al claustre de  la catedral. Passejo simplement i escolto. Per un moment assegut a la cripta de la Catedral, davant l’imponent llista de sacerdots assassinats durant la guerra, fins i tot m’ha donat per pensar que la catedral de Vic hauria pogut ser una mena d’església florentina de la Santa Croce; però a la Santa Croce tenen enterrat  Maquiavel i aquí només hi ha Balmes i Sert.

Confesso (Vic com tantes ciutats levítiques d’Itàlia té com un aire que quan hi arribes sembla que t’hagis de confessar immediatament), confesso, doncs, que el Museu Episcopal em deixa absolutament admirat i garratibat.  He vist pocs edificis com aquest tan perfectament adequats a la  col.lecció que atresoren. I ‘atresorar’ és en aquest cas un verb de valor descriptiu. Les tres hores llargues se m’hi han fet curtes. ¿Com m’havia pogut passar per alt fins ara una meravella d’aquest nivell? Només pels fons del Museu i per l’edifici de Correa i Milà pagaria la pena estar a Vic una setmana, esforçant-me a captar detalls de cada peça i mirant d’entendre els secrets sobre el país que amaga el romànic d’Osona. Tant de bo. 
 

This entry was posted on Domingo, Octubre 28th, 2007 at 11:14 pm and is filed under Societat. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.