Joves i vells
Una de les coses que més clarament diferencien la generació dels qui estan en la cinquantena dels grups d’edat més joves és la desagradable tendència que tenim els de la meva edat a reduir les coses a una sola dimensió, generalment la dimensió política, el poder pur i dur, mentre els més joves tendeixen a considerar un fenomen social com una qüestió multifactorial i multiexplicativa que per arribar a fer-se comprensible necessita aproximacions molt diverses o fins i tot contradictòries.
En el món mental dels més joves generalment més viatjats i amb millor coneixement d’idiomes, la dimensió social de les coses és molt àmplia i més diversa que la pura ‘societat política’ i difícilment situen la política al lloc central dels conflictes. L’atzar i la casualitat entren sempre com a factor explicatiu en la concepció del món dels joves Per tendència un home o una dona de vint anys analitza les coses d’una manera més complexa i ‘cooperativa’. Possiblement hi ajuda el fet que estan més acostumats a veure un món en xarxa i, per tant, pluricausal.
En canvi els qui teníem divuit anys quan va morir Franco fàcilment estem acostumats (uns més que altres, certament) al ‘pinyó fix’ i al punt de vista ‘conspiratiu’, com si alguna mena de força poderosa i secreta dediques el seu temps d’oci a fabricar conxorxes diverses -en què normalment sortim perdedors, detall no pas insignificant.
Sembla que a la mitjana edat es fa necessari que les coses ‘quadrin’ a risc d’acabar explicant-les d’una manera delirant o de malgrirbar ‘teories de la història’ que tenen molt i massa de teoria de consolació. Que això ens passi a gent de dretes, d’esquerres i d’extrem centre, ens hauria de fer reflexionar. Sobretot perquè és cada cop més obvi que les teories monistes (’tot és sexe’, ‘tot és política’, ‘tot és diner’, ‘tota la culpa és de Madrid’, etc) ja no poden explicar la bestiesa ambiental.