No m’agrada el cinema (2)

Per cert, encara m’agrada menys el cinema que pretén una cosa tan absurda com fer pensar. però en realitat l’únic que fa és dirigir el pensament. Els directors que volen fer pensar (i els filòsofs que creuen que sense ells no hi hauria pensament al món) són uns pedants de set soles. No m’agrada que em “construeixin el món”. Estic, ben al contrari, a favor d’allò que se’n diu la il·lusió natural que forma part de les estructures bàsiques de la ment, o els universals humans. Bastint un món per als humans, finalment l’únic que s’aconsegueix és incapacitar-los per tal que se’l construeixin ells mateixos. El cinema (i no cal dir, la televisió) ha estat l’eina que ha permès una cosa tan lamentable com expropiar als humans les seves pròpies experiències. Res d’art revolucionari o d’art total (ho lamento pels lectors de Walter Benjamin). Que la gent s’enamori i parli com a les pel·lícules, ens hauria de fer pensar en  la profunda capacitat que tenim els humans per acabar imitant les màquines.


Després d’Hiroshima, Günther Anders, el primer marit de Hannah Arendt, va constatar (1950) que l’home està antiquat. Les construccions tecnològiques tenen un poder infinitament superior al dels humans, que s’avergonyeixen davant la superior capacitat de les seves pròpies eines. I el cinema, és simplement una de les expressions tecnològiques d’aquesta misèria. Emocions tecnològiques per a una societat tecnològica.

14 Responses to “No m’agrada el cinema (2)”

  1. Clidice Says:

    Felicitats per ambdós posts. Diuen que la gent ja no sap estimar perquè pretén estimar com es fa al cinema, al de Hollywood els uns i al pornogràfic els altres. El cinema és la uniformització i la destrucció de la diferència que tanta meravella ens dóna. Ara, fins i tot l’horror i la vergonya solen ser estàndards.

  2. xavier losantos Says:

    No podria estar més d’acord perquè a mi mateix, tot constatant que participo de la mateixa idea, en llegir el post em ve a la ment de manera clara i distinta la imatge cinematogràfica d’una veu en el desert, d’un profeta esparracat, tipus cinema bíblic, predicant en solitari, perquè l’auditori ha fugit cap a la facilitat.
    Facilitat que ens dóna el viure en el món de la delegació: la seguretat a les companyies d’assegurances de tot tipus de risc, l’educació a l’estat, allò transcendent a les esglésies; delegar la nostra visió de la realitat és la conseqüència lògica d’aquest plantejament global.

  3. smartinez Says:

    M’encanta que assenyali aquests problemes. Diria que hi ha cinema que sí que m’agrada, però. Tot el cinema que no fa això que assenyala.

    Alguna vegada he fet la diferència entre cineastes i peliculeros.
    Però, malauradament, té raó en la descripció d’una lamentable situació del cinema que domina i de la mena d’espectador dominant.

  4. smartinez Says:

    Afegeixo: Dic que m’encanta en el sentit de detall a atendre, a valorar, o com a problema a solucionar, no dic que m’agradi la situació, no fos cas. També en el sentit de valorar com a bo que s’assenyali el problema i les coses que hi toca. I també per les maneres, i concisió.

  5. E.Pons Says:

    M’ha agradat el comentari que pretén emocionar en lloc de fer pensar. Bona part del cinema és així, però la resta d’arts també (si és que el concepte art té alguna consistència). Tanmateix, tot plegat desprèn un individualisme utòpic que em resulta pitjor que la pretesa uniformitat (al cap i a la fi aquesta és més diversa del que sembla, només cal parlar amb la gent) que imposa la tecnologia. Em sembla que la crítica s’hauria de fer partint del fet que les persones són animals socials i no éssers que es construeixen a si mateixos, ja que aquesta segona és ridícula.

  6. RDC Says:

    Fa moltíssim que no vaig al cine…

    Comparteixo la idea que el pitjor cine és aquell que vol fer pensar, el cine de protesta i indignació i altres indigestions mentals de directors amb ínfules de geni o de predicador. Pel meu gust una peli ha de ser llegera i desenfadada… m’ha d’entrar com un sorbet de llimona al mes d’agost.

    De totes manres, en aquest tema no sóc tant demolidor ni cruel com en Ramon. Veig el cinema com un aliment espiritual més. La qüestió, però, és que abunda molta adulteració industrial, com molt bé assenyala el ‘mestre’. Amb això l’aplaudeixo.

    L’altre dia vaig tornar a veure la meva pel·lícula prefereida: La vida de Brian. L’he vista més de 30 vegades i encara ric; sóc així de tonto, je…

    Segurament amb aquesta pel·lícula es demostra la tesis nietzscehana que diu: es mata amb el riure.

    Ho reconec, vaig deixar de ser idealista als 14 anys mirant aquesta peli i escoltant com la imbècil de la meva professora de religió escopia indignadíssima: -Aquesta peli hauria d’estar prohibida perquè fereig la sensibilitat de la gent religiosa, és insultant- Exclamava. Quina desgraciada… La molt idiota ignorava que educar consisteix precisament en ferir sensibilitats per tal d’enfortir-les. No ens varem riure a la seva cara… fins que va demanar la baixa, demostrant la seva debilitat mental.

    En qualsevol cas, arrel d’aquesta peli reconec que me’n ric dels partits polítics, dels salvadors, els miserables i els poderosos del món, i me’n adono com el cinisme és una forma superior d’intel·ligència.

    Salut.

  7. Criteri Says:

    Caram, resulta que a cap dels teus comentaristes agrada gaire el cine. Desenganyem-nos, la gent s’enganxa a banalitats plegant de treballar, pocs prescindim de la tele cada dia, per tant alguna pel.licula cau.

    Comprenc i participo en part: a mi m’agrada el cine, potser per tradició, però també dic que trobo infumables el 90 per cent de les pelis fetes després de 1980.

    Si hi ha quelcom pitjor que “fer pensar” és adoctrinar, com Agora.

  8. Albert Esteruelas Says:

    I Rossellini? Passa el mateix amb tota la resta de la cultura? Sed de mal? Fer pensar? No es pensa a partir de la cultura? No incitem a allò bàrbar, en el sentit que usava Benjamin?

  9. RDC Says:

    Salut criteri!!

    Tens raó, el cine és una de les màximes expressions de la cultura popular i tota cultura popular ha de complir certs requisits, com distreure el personal de les cabòries diàries (el cinema com a medicina emocional del eprsonal). Un altre és ensinistrar al poble moralment, i això és el que menyspreava amb força en Ramon quan comentava el tema dels bons i els dolents en les pel·lícules, crítica que jo tb aplaudeixo.

    No he vist Àgora (ja vaig dir que feia molt que no havia anat al cine). Però m’inquieta el que comentes al respecte… Certament fer pensar és sempre un adoctrinament. S’ha d’ensenyar a pensar les coses, a pensar coses, a cultivar ments pensants ¡Encara que diem amb orgull ser homosapiens el pensament no és quelcom que ens vingui donat per gràcia divina! S’ha de treballar, alliçonar, s’han de posar pautes d’estudi i preparació.

    La qüestió, tal i com jo ho veig, és que de doctrines n’hi han moltes; una és aquesta de lliurepensador. Una altra és una doctrina absolutamet contrària, com la que durant segles ha promogut l’esglèsia:Nopmés el sacerdota sap qué es veritat i què és mentida, i tot el que s’ha de saber rau escrit en un llibre (la Bíblia), mentre que el dubtar i investigar (el conixement pròpiament) és pecat. Vet aquí la doctrina que ensinistra als esperits a creure que per totes les qüestions de la nostra existència només hi ha una sola resposta -Déu-. Bé, doncs, el lliurepensament i l’esglèsia estan en guerra; no cal fer-se il·lusions al respecte.

    Tot això em porta a comentar una altra cosa. Sé, Criteri, que et consideres cristià, però ser catòlic no implica necessàriament ser cristià, sinó combregar amb una estructura de poder, amb una organització que es preocupa per la socitat,la família, la ciència, la cultura o sigui, totes les coses humanes. Històricament, però, ser cristia consistia només en creure en la paraula de Jesus (creure que només amb la fe amb Jesús un es salva), i prou. Aquí no hi havien exigències socials, ni familiars, ni pecat ni culpa, els sacerdots tampoc tenen sentit… De fet, el cristainsime és una de les màximes expresssions egoistes de l’home, ja que dicta: Jo vull l’eternitat de la meva vida, tot el demés m’importa un pito.

    I ja que hi sóc, comentar que sembla ser que va ser Sant Pau, que de cristià no en tenia res, qui va aprofitar aquest desig egoista, desarraigat i depravat d’immortalitat que dominava a molta gent, per crear una estructura eclesiàstica, que en grec vol dir “social”. Perquè tota religió, tota institució religiosa, sempre és quelcom social. No em crec res del que negui això. Per mi són paraules mortes.
    En defintiiva, per ser cristià no es necessita l’esglèsia, però aquesta necessita en certa forma al cristiansime, més ben dit, necessita la figura de Jesús com a Líder i la recompensa de la salvació eterna.

    Salut

    Salut.

  10. Mirin... Says:

    ..a mi, tot plegat em sembla una bajanda. Dir una cosa com ‘no m’agrada el cinema’ és tan absurd com dir ‘no m’agrada la filosofia’ (tant me fa de quin autor esitguem parlant), ‘no m’agrada l’art’ (qualsevol) o ‘no m’agrada el formatge’ (el que sigui). Doncs sabeu què? Jo m’ho segueixo passant la mar de rebé amb Billy Wilder. Bé, suposo que tot es basa en despreciar el segle en què vivim i carregar-nos tot allò que sembli modern. Serà que al temps dels grecs es vivia millor, no? Doncs la majoria de vostès es trobarien picant pedra.

  11. cristobal Says:

    Home, Ramon, crec que la rauxa ha estat escessiva!! M´agrada el cinema , però no tot el cinema (de la mateixa manera que no m´agrada tota la literatura), i crec que algunes pel.lícules són bones ( o molt bones) per diversos motius. Unes altres són, certament, infumables. Així ” a bote pronto” podria dir que “Bienvenido Mr. Marshall” de Berlanga és una gran pel.lícula, o “Muerte entre las Flores” dels germans Cohen, o “Amarcord” de Fellini, o “Once upon a time in America” de Sergio Leone, o “Paths of Glory” de Kubrick………però el cinema actual és d´una pobresa lamentable, amb uns guions que són una autèntica porqueria.
    Les persones mínimament despertes ja no estan per postures maniquees, però l´estultícia imperant (promoguda gairebé animosament pels legisladors en matèria educativa) afavoreix “engendros” pseudoculturals.
    Sí, hi ha bon cinema, però cal saber on el podem trobar.

  12. RDC Says:

    Ei mirin… em sembla molt bé que critiquis al Ramon per generalitzar, però estàs fent el mateix. No tots els que aquí em escrit som anticinema.

  13. cristobal Says:

    Benvolgut,

    Efectivament, no tots “sou anticinema”, i m´atreviria a dir que ni el propi Ramon ho sigui. Per això mateix vaig dir allò de la “rauxa”.
    Conec al Ramon (menys del que hagués volgut, només vàrem coincidir un curs acadèmic com a companys de feina) i sé que és molt crític amb el papanatisme cultural, entre d´altres coses. Pero se´m fa molt difícil de creure que faci una crítica a la totalitat respecte al cinema.
    Respecte a que estic generalitzant, no sé per què ho diu. Si és perquè crec que el cinema actual és infumable, doncs sí, ho és. Cada cop costa més trobar alguna cosa realment interessant. I no cregui que m´estic referint a allò de cine “de arte y ensayo”. No, no. Trobo a faltar guions intel·ligents, com els guions de les comèdies de Willy Wilder, per exemple.
    El Ramon parla de la simplificació funesta, i hi estic d´acord. Ha citat el “engendro” de “El Club de los Poetas Muertos”, i no hi puc estar més d´acord. Qualsevol persona que es dediqui al món de l´educació seriosament, sap que és un ensucrament intolerable, que vol fer-se passar per “la-manera- de-fer- nova- pedagogia”. Si algú vol parlar de nova pedagogia, que comenci per Ferrer i Guàrdia, per exemple, o per la Institución Libre de Enseñanza. A més, la pel.lícula en qüestió aborda el suïcidi d´un jove perquè l´obliguen a oblidar-se del teatre, i ningú va criticar aquest aspecte funest de la pel.lícula, propi d una immaduresa flagrant i molt perillós.
    Bon cinema, sí, però amb el papanatisme i el fast food cultural, tota la canya del món.

  14. Watch Supernatural Says:

    Great blog. I loved the post! Keep it up!

Leave a Reply