Utopies
Pertanyo a una generació escaldada amb les utopies. Passar-se la vida sentint a parlar del Maig del 68, ja les té aquestes coses. Al final tant de confondre ficció i realitat cansa. A més les utopies amalgamen dues circumstàncies particularment complicades de gestionar: d’una banda es tracta de societats autoritàries, governades per un savi ancià (d’estil més o menys platònic), de l’altra usen la tecnologia com a instrument per a gestionar la felicitat universal. I totes dues coses juntes tendeixen a produir anticossos.
Quan sento a dir que algú és utòpic, com quan sento a parlar d’intel·lectuals crítics, se’m disparen les alarmes. Senzillament, hi ha paraules que per gastades freguen miserablement el tòpic. En general, les utopies (almenys les catalanes) són modestetes. Que gestionar una miserable xarxa de trens de rodalia hagi estat ’utòpic’ durant trenta anys, ja explica el baix nivell de la cosa. Però el realisme polític (plat únic de la política catalana dels darrers trenta anys), està mostrant les seves limitacions més patètiques en aquests dies.
Per això mateix resulta particularment oportú que es publiqui ara una nova edició de la Utopia de Thomas More, en traducció catalana de Joan Manuel del Pozo, que fou conseller d’Educació i Universitats al darrer govern de Pasqual Maragall. La presentació, el proper dimarts, del llibre a l’Ateneu Barcelonès pot resultar, doncs, especialment significativa per molts i diversos motius que van de l’acadèmic al polític. El debat sobre les utopies, d’altra banda, sembla renéixer a Europa en paral·lel a la crisi de la socialdemocràcia que d’Alemanya a Anglaterra i de França a Itàlia, està en situació de fallida ideològica. Potser no hem sentit encara les últimes notícies del regne d’utopia
Enero 16th, 2010 at 8:34 pm
Alguns links:
Invitació:
http://www.editorialaccent.cat/agenda.php?a=fitxa&id=100
Entrevista amb Joan Manuel del Pozo:
http://www.editorialaccent.cat/ftp_web/100108%20Presencia%20DelPozo.pdf
Enero 16th, 2010 at 10:29 pm
A propòsit de les ideologies i les utopies, el sociòleg Daniel Bell va escriure a The End of Ideology, a finals dels 50:
“There is now more than ever some need for utopia, in the sense that men need…some vision of their potential, some manner of fusing passion with intelligence…The Ladder to the city of heaven can no longer be a “faith leader” but an empirical one; a utopia has to especify where one wants to go, how to get there, the costs of enterprise, and som realization of, and the justification for, the determination of who is to pay”
En canvi la nova esquerra dels 60 va optar pel psicodrama i per tota doctrina lectures superficials i autodidactes de Marx.
Enero 17th, 2010 at 12:33 am
Napoleó:
“L’impossible és l’adjectiu dels imbècils”.
“Les coses difícils es fan, les impossibles s’intenten”.
“L’impossible és el fantasme dels tímids i el refugi dels covards”.
A mi em sembla que, ben mirat, ni existeixen els realistes ni han existit mai. Qui més qui menys es fa certa idea de les coses; no hi ha ningú que no s’enganyi en res, que sigui completament just amb els seus judicis, que vegi com són realment i per sí mateixes totes les coses. No obstant això, està plegat de penya que afirma tot el contrari, i tanmateix entre ells ni mai s’han posat dacord, ni sembla ser que ho hagin de fer mai. És un fart de riure… i això demostra moltes coses.
Em qualsevol cas, el que si sobren són bocamolls: gent que promet molt i és capaç de ben poc. Però bé, com que sempre són molts els que viuen d’esperances i promeses, sempre hi haurà enganyadors que trobin qui vol ser enganyat. En part això és fer política… i tb saber seduir les dones. Almenys això deia Ovidi en l’art d’amar: tu promet, que els Déus se’n riuen.
En definitiva; em sembla que aquesta visió tradicional que s’ha donat a la utopia és una mala visió, una mala explicació de la qüestió. Per començar, senyors, estem molt lluny de saber què és el món com per poder dictar, en absolut, què és i què no és possible i per tant, què és i què no és utòpic. O m’equivoco?
En definitiva, per dir que Utopia és un món realment impossible s’ha d’haver gestat una visió del món prèvia. I això tampoc és garantia absoluta de res.
Enero 17th, 2010 at 2:15 am
Ep, l’esquerra dels 60 -i dels 70 i …- això de la lectura autodidacta de Marx no sé com llegir-ho. Teníen molts llibres on aprendre-ho en lloc de fer didactisme. Potser no els saberen llegir: Rúsia satèlits, China i etc. Es quelcom que no m’he sabut mai explicar.
Seria interessant saber que opina RDC de la utopia, en tan que “inventada” per un catòlic -More.
Enero 17th, 2010 at 12:01 pm
No és gens fàcil saber que és utòpic i que no ho és. Per exemple, jo sempre havia llegit que una societat sense estat era una idea utòpica de l’anarquisme. I mira per on, venen les polítiques neoliberals i comencem a quenar-nos sense estat. L’altre dia sentia un radical d’esquerres afirmar que anàvem cap a una societat sense estat i ho explicava com una forma de resistència, sense adornar-se de la coincidència. Ara bé, sempre la utopia ha estat necessària per l’esdevenir social. DEclarar morta la utopia és no entendre la seva necessitat (?)
Enero 17th, 2010 at 1:47 pm
Quan vaig inquirir per RDC, encara no estava penjada la seva resposta. Molt ben raonada; coherent amb un relativista. QUE SABE NAIDE! -que diuen allà-.
Marzo 11th, 2010 at 9:16 pm
[…] Les presentacions (a Girona i Barcelona) de la nova i excel.lent traducció al català del clàssic llibre “Utopia” de Thomas More, de Joan Manuel del Pozo . […]