La filosofia optativa
A la bústia avui hi havia la invitació per a l’acte d’investidura com a nou membre de l’IEC de Carles Ulisses Moulines i quan obro l’ordinador trobo que el Liberation dedicarà dijous vinent el Libé des philosophes a un debat sobre la identitat nacional amb gent que va des de l’Acanda de Cuba (es veu que ja l’han perdonat) fins els retòrics Traverso i Zizek, però amb Myriam Revault d’Allones que acaba de treure un llibre molt interessant preguntant-se per què no estimem la democràcia. Gran qüestió tot cal dir-ho.
Immodestament, la setmana entrant a l’Ateneu tindrem un debat important sobre les Cartes de Plató i s’acaba de publicar un llibre de més de mil planes a Catedra sobre la història de la filosofia espanyola, que potser algun dia caldrà comentar. A València, a més, la càtedra Blasco acaba de donar el seu premi a Antoni Defez per un llibre d’ètica aplicada. Una mica arreu, passen coses en un àmbit que fa quatre dies semblava força mort o, com a mínim, empiocat. La pregunta és, doncs, com ha arribat aquest nou interès per la filosofia? Una altra moda? O la confessió d’un cul-de-sac cultural en un continent cansat d’ell mateix?
Fa temps hauria contestat que les crisis (econòmiques o emocionals) ens tornen més filosòfics, perquè ens obliguen a replantejar el que sabíem. Ara m’inclino més, però, per una altra hipòtesi. Des de fa temps, si més no a la vella Europa, cada cop hi ha més coses, més idees, més situacions personals que s’han tornat optatives. Tot pot ser i no ser (el matrimoni i la condició sexual, el patrimoni i la feina, el partit polític i la confessió religiosa). El diagnòstic recorda allò del vell Marx tot el que era sòlid s’esvaeix a l’aire. I aquesta condició postmoderna que significa el pas de les identitats obligatòries a les optatives, ens duu a la filosofia. Benvinguts al regne de podria ser que, si esteu cansats de tantes coses que eren per nassos però ningú sabia com, ni per què.
Enero 22nd, 2010 at 8:12 pm
Plausible teoria. Ara bé, suposo que cal tenir en compte en això que “esteu cansats de tantes coses que eren per nassos però ningú sabia com, ni per què.”, que d’aquestes “tantes coses” suposo que tampoc fer cau i net, repensar-ho tot perquè toca.
Un dia d’aquests deies que “eres” més aviat del Cant de la Senyera. I em vas fer enrecordar d’un divertimento -o no- traspaperat que avui he penjat, que va d’uns catalanòmetres.
Enero 23rd, 2010 at 10:21 am
Vas fer un comentari en un post sobre la Filosofia de l’Educació que va provocar algun comentari força desafortunat sobre la mateixa Filosofia. Ben explicada, sempre he trobat que als alumnes els interessa molt, però per a explicar-la bé cal tenir humilitat, molta humilitat, i coneixença.
Enero 23rd, 2010 at 3:44 pm
El del Cant de la Senyera era el President Maragall -no jo. Segur. A mi que els meus enemics tremolin em sembla magnífic. És el que han de fer, pel compte que els porta. En quant a la filosofia de l’educació, la seva relació amb la filosofia és similar amb la relació que la música militar manté amb la música. En temes d’educació crec més en el professor que en la metodologia. Ja sé que és poc modern, però en 30 anys de fer classes he vist canviar metodologies tants cops que m’he tornat escèptic.