L’experiència és una riquesa nacional
Ara que volen parlar sobre allargar l’edat de jubilació (a qui li cal, per cert?), potser no estaria de més que algun savi expliqués per què els seniors (els empleats de 55 a 65 anys) no tenen dret a fer cursos de reciclatge en la majoria d’empreses d’aquest país. No es comenta gaire, però el problema del bandejament per via de fet, existeix i fa molt de mal des del punt de vista psicològic. Els darrers anys laborals de molts treballadors especialitzats i càrrecs mitjans en empreses són un temps sense expectatives, de manera que gent valuosa abandona feines per pur ensopiment: cansats de fer sempre el mateix i no poder progressar.
Potser convindria saber que el novembre del 2009, els sindicats francesos van guanyar un plet contra l’empresa de ferrocarrils per discriminació per raó d’edat perquè s’impedia que els més grans de 47 anys fessin els cursos per conduir el Tren de Gran Velocitat, que vindria a ser com la culminació de la vida professional d’un ferroviari (a França es jubilen a 60 anys i no s’acaba el món, tot cal dir-ho). Aquestes qüestions una mica arreu estan sobre la taula. Especialment si no es vol que els darrers anys a l’empresa siguin un llarg període de desmotivació i amargor personal.
Algú hauria d’estudiar també , un cop més, l’exemple de Finlàndia que fa vuit o deu anys va fer fins i tot una campanya amb el lema L’experiència és una riquesa nacional per evitar l’abandonament prematur de la feina per part de la gent de més de 60 anys. Cap canvi en el tema de la jubilació no té cap sentir si abans no hi ha un pla per activar la gent de 55-65, evitant-los la sensació que són sobrers. Una sensació que ara és general a tots els àmbits de l’ensenyament, sense anar més lluny –Universitat inclosa.