No sé si cal dir allò de ‘vergonya, cavallers, vergonya’ perquè a Catalunya no s’ha fet cap acte universitari en record del centenari de Paul Ricoeur. Simplement constatem aquesta manera superficial de llegir (indici d’una manera superficial de viure la vida de l’esperit?) que fa que avui tothom parli de Fulanet i demà els mateixos babaus diguin que Fulanet ‘està superat’ i que ai de tu si no has llegit Menganet.
Ricoeur no va ser mai el meu filòsof. Crec seriosament que el concepte de ‘filòsofs de la sospita’, que es va inventar, més aviat és confusionari perquè allò més interessant de Marx, Nietzsche i Freud no és el que els acosta, sinó el que els diferencia. Tampoc sóc especialment partidari de l’hermenèutica i abans defensaria algunes idees de Jankélévitch que de Ricoeur. Per cert: algú s’ha adonat que els dos darrers llibres de Jaume Cabré inclouen cites ‘à cle’ de Jankélévitch? Al vell Janké, resistent a Tolosa de Llenguadoc amb els anarquistes, el detall l’entendriria.
En tot cas, el que jo pensi sobre Ricoeur no té la més mínima importància. És un autor significatiu per ell mateix, que fa pensar i que no mereix l’estúpida lectura superficial. I això està molt per sobre del fet que et pugui tocar de més a prop o de més lluny. Per això mateix el dia 7 d’octubre a les 19:30 (dos quarts de vuit, deien abans i caldria dir ara!), farem una Taula Rodona a lAteneu Barcelonèsamb l’Albert Llorca del Liceu de Filosofia Joan Maragall i altres ferotges lectors de la seva obra. Que no sigui dit que tots som iguals i que tothom oblida. Més endavant compartirem el vídeo al canal Youtube de l’Ateneu, però de moment el dia 7 hem d’omplir 150 cadires. Que no és poc.
Per si podeu venir i per si no podeu, us deixo amb una bona entrevista, en francès, que dóna moltes pistes sobre el seu pensament. Serveixi, si més no com a esperó d’una lectura.
http://www.philomag.com/les-idees/entretiens/paul-ricoeur-ce-que-je-suis-est-foncierement-douteux-6964
Via Catalana (Tram 17, Alcanar). Dia d’emocions dures. Comencem el dia a Godall escoltant la banda de música del poble, menjant pastissets i bevent mistela. Visitem familia i passem una estona pel cementiri. Hi ha enterrat el meu pare i és un lloc de calma i meditació per al dia que ens espera. Marxem a Alcanar i, com no podía ser menys vist el meu ‘mític’ sentit d’orientació, ens perdem una mica.
Caminant des d’on haviem deixat el cotxe, dos quilòmetres i mig, trobo un parell de professors de filosofia que havien passat pels meus cursos, un claretià de 81 any (i molt ben posats) i el poeta i filòsof Carles Torner, a més d’un munt de desconeguts amb un somriure d’orella a orella. Si fos un comunitarista, avui xalaria. No sé si Catalunya será independent, però l’experiència de comunitat no ens la treu ningú.
Per a Júlia i per a mi, és un dia d’emocions i de mites. M’emociona pensar que l’any 75, la Negra i en Cala van haver de fugir Pirineu enllà (de nosaltres més val no parlar-ne). Aviat estrenarem un documental dedicat al Cala (Museu d’Història de Catalunya) i avui la Negra ha tancat simbòlicament la cadena per la banda del Nord. No ens treurà ningú la sendsació d’haver estat vells taüps.
Avui no podia evitar-ho, hem alliberat els materials sobre Simone de Beauvoir i un Dossier sobre l’Amistat en Aristòtil.
http://www.alcoberro.info/planes/novetat.htm
Marxem a dormir a Godall per estar demà a Alcanar a la Via Catalana. Però un patriota no és algú que s’emociona l’11 de setembre, sinó algú que treballa pel seu país el dia 12, el dia 13, el dia 14, el dia 15. Un patriota diu, com Joan Brossa, ‘el pedestal són les sabates’.
http://www.alcoberro.info/V1/republica2.htm
Horizonte Después (llegeix’s HoDé! que en andalús vol dir ‘fotre’), és el nom del pla diguem-ne ’secret’ antiindependista dels serveis d’informació espanyols que s’està aplicant ja mateix a Barcelona. O al menys que s’ha aplicat fins fa un parell de mesos. N’acaba de revelar alguna cosa la revista Interviu. Però tan important o més és el marcatge anticatalà que s’està fent a les institucions europees, amb un pla que, segons em diuen porta ja més de quinze milions d’euros invertits en un any i mig, en compra de periodistes i d’alts funcionaris (especialment britànics) a Brussel·les. Promeses de finançament de campanyes a alguns polítics (confirmats algun danès i un norueg) a canvi de ni tan sols rebre enviats catalans (i de trucar a l’oficina espanyola de comerç donant noms i detalls de les gestions), viatges pagats, etc. estan a l’ordre del dia. De fet és el primer que t’expliquen quan poses els peus a la Rue Lebeau. Hi ha un comisari europeu que ni tan sols ha pogut venir a veure el Barça perquè quan va comunicar l’agenda al govern espanyol li van vetar directament. Però, tot s’ha de dir, els catalans n’aprenen. Cada vegada més. Felicitats, nanos.
Hi ha notícies que indiquen que un món a Internet s’està acabant i que allò que s’acosta pot ser terrible. El suïcidi d’Aaron Swartz, per exemple.
Comments Off
L’home que mira té una mala relació amb la primavera. Seria llarg explicar per què. Ens tornarem a veure, potser, al setembre.
En la dècada de 1870 el deute britànic produïa el 3,3%, mentre el seu equivalent espanyol va arribar a vendre’s al 27% d’interès. D’aquesta manera el cost del diner feia impossible la vida empresarial perquè les empreses no podien trobar finançament al mercat. Així va anar la història del XIX hispànic. Doncs ara, burros!, tornem-hi!
Acaba juny i és l’època de tancar dossiers. Avui marxa el fill a Toronto i dimecres la filla se’n va a Israel. Preparo el curs d’estiu al Col·legi de Llicenciats, rellegeixo un parell de clàssics en vistes a la traducció, acumulo llibres sobre pensament totalitari per al curs de tardor. Les tardes massa lentes de l’estiu em produeixen una mica d’angúnia. L’astènia primaveral s’allarga massa i em comenten que perdre pes produeix com a característica secundària un punt de depressió. Els clàssics en deien vanitat de la cultura.
Comments Off
Per què és tan cansada la primavera.
Si Erasme tornés de l’altre món, no escriuria un Elogi de la bogeria, sinó un estudi psicopatològic dels afeccionats al futbol. Algun dia haurem d’estudiar com aquesta mena d’insensats estan acabant amb un dels els avantatges de la civilització, que és el distanciament. Dimecres a dos quarts de vuit ens trobarem – en un pur acte de resistència – a l’Ateneu Barcelonès, en una conferència sobre Erasme a cura del professor Roca-Jusmet. Quasi és un acte polític, en defensa d’una societat que ens mereixem i que cada dia sembla, ai las!, més llunyana.