L’home que mira

Diciembre 15, 2013

Dissabte i diumenge

Guardado en: Política, Societat — ralco @ 2:13 pm

Ahir al míting d’ERC. Sensació estranya quan et fan passar al reservat de convidats amb patums. I amb patumetes. Cafè, té i aigua. Sense pastes, per sort, i sobretot sense gent que en demani.

No vull ser ‘ancien combatant’, moltes gràcies. Però els que ja hi érem fa quaranta anys, inevitablement comparem. Com per instint. El míting em recordava, com si fos ahir, el que varem fer els de Convergència Socialista al Palau Blaugrana el juny de 1976 per suar socialisme. Llavors jo estava al servei d’ordre. I ara a l’horrible habitació dels que ens expliquem batalletes, sentint que em guanya la nostàlgia pels que no hi eren. Llavors hi havia la Maria Aurèlia Capmany i en Jordi Llimona. Ara l’Empar Moliner i en Terri. Però la sensació, la trempera, la convicció de victòria a tocar de la mà no l’havia vist tan clara en trenta i molts anys.

Aquest matí he estat als telèfons de la Marató de TV3. Moltes trucades, però gairebé totes de deu o vint euros. En dues hores només recullo 1850 euros. Sensació d’infinita bondat de la gent que et demana fins i tot perdó per donar només deu euros (‘però és que estic jubilat’). Somriure quan la iaia et pregunta ‘m’ha atès algun famós?’ i tu li respons que no, que només ets un filòsofet i que els filòsofs més val que no siguin famosos. Sembla que m’han enfocat dues vegades per la tele - la meva mare estarà contenta.

Me n’oblidava: donen cafè i ampoleta aigua. Discretament al fons de sala hi ha una safata petita de rebosteria que ningú no gosa tocar, sembla com de mal gust abordar-la. Em consta per experiència que els qui atengui telèfons a la tarda ja no en trobaran.

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress