L’home que mira

Octubre 27, 2013

La moderació?

Guardado en: Política — ralco @ 9:57 am

En temps anteriors a Internet, quan els diaris marcaven l’agenda pública, un editorial com el de La Vanguardia d’avui hauria estat molt significatiu. Ara les coses han canviat i no sé si ningú en farà gaire cabal. El mateix editorial traspua un aire de cansament i d’escepticisme que tomba d’esquenes, potser perquè estem a les envistes del dia de Tots sants. Dóna la sensació que viuen del passat i que no comprenen fins a quin punt s’ha esfondrat tot un món després d’Internet.  

A qui predicarem la moderació: a mestres que tenen el sou retallat i un munt d’alumnes malalts de TDA a classe? Al seixanta per cent de joves menors de trenta anys que estan a l’atur? Als parats de llarga durada que es veuen abocats a la misèria perquè s’allarguen els anys de cotització? Als artistes i escriptors que mai podran viure de la seva feina? A la gent que per no caure bé al partit socialista ni a Convergència se li va destruir la carrera acadèmica? No diria jo que ningú temi els moderats. La resposta és més senzill i més bèstia. Ja no hi ha espai pels moderats, no els van deixar crèixer.

 

 http://www.lavanguardia.com/opinion/editorial/20131027/54392454250/quien-teme-a-los-moderados.html


Octubre 20, 2013

IN MEMORIAM FERNÁNDEZ BUEY

Guardado en: Filosofia — ralco @ 3:20 pm

A l’ Ateneu Barcelonès dimarts vinent recuperarem la figura i l’obra de Paco Fernández Buey amb la presentació del seu llibre pòstum ‘Por la Tercera Cultura’, publicat a El Viejo Topo. 

En Paco va morir un mes abans de la gran manifestació de 11 de setembre de l’any passat que ha canviat el panorama de la política i de les idees. Si això nostre és una ‘revolució’ es fa a partir de Locke i de Mill -i no de Marx. Però un lector de Gramsci i de Marx (del Marx que va escriure que a Espanya els carlins eren més revolucionaris que els liberals i de l’Engels que ecriví que Barcelona era la ciutat més revolucionària d’Europa), reconeixeria els elements nacional-populars del projecte. No seria bo que en l’etapa que estem iniciant s’oblidi gent com en Paco.

COCTEAU

Guardado en: Llibres — ralco @ 3:18 pm

JEAN COCTEAU, MORALISTA

Aquest estiu sense pretendre-ho he tornat a llegir Jean Cocteau. Els llibres de Cocteau tenen un regust com de sopar d’estiu amb alguna vella dama, parenta llunyana. Cocteau resulta com aquells coneguts de família de tota la vida, que ja es feien amb el pare i que d’en tant en tant, per no molestar, han continuat passant per casa com per costum. Un dandi vell, agradable si no es fa carregós per repetitiu. Fins i tot entranyable quan exagera l’ego. Si trobeu que sobreactua perdoneu-li l’errada amb un somriure i quan l’encerta endevineu l’esforç que ha de fer per dissimular la intel•ligència. Li agrada disfressar la seva intel•ligència fent-la passar només per enginy, cosa que és un senyal de bona educació. Sempre se’n pot aprendre alguna cosa perquè ha viscut molt encara que exageri els formalismes. A propòsit de la crisi que ens amenaça quan tornem a Barcelona, estaria bé recordar una frase del seu “Diari” ( 17 d’abril de 1943): 

«El terrible d’una època és que cal viure-la en detall».

Em sembla exacte: sempre són els detalls allò que angunieja. Per la resta la vida està prou bé. En canvi m’agradaria esmenar-lo quan diu: «El secret de la calma és no témer res, no llegir els diaris i quedar-se a casa» (11 de gener de 1944). Tal com ho veig el secret de la calma és una mica diferent: no témer res, llegir diaris en quatre o cinc idiomes diferents i viatjar una mica. Tot plegat ajuda a relativitzar les misèries. 

JEAN COCTEU PER A RESISTENTS

Quan no queda altre remei que tornar a Barcelona, copio un text del seu Diari (3 d’abril de 1944) que des del punt de vista literari no m’agrada gaire perquè està escrit en l’estil carregós dels minyons escoltes quan es fan bons propòsits innocentons; però que recull també l’esperit del temps present. 

Un text massa moral, però amb una proposta per pensar-hi i que els vells resistents podem entendre bé: 

«No deixar-se endur pel pessimisme, per les converses que us enfonsen més. Treballar, creure, deixar-se veure poc, parlar amb el mínim de persones possible. Fer com si el futur no erigís un enigma espantós. Donar gràcies al cel per la sort de cada dia. Una sola política: la noblesa d’ànima».

Doncs això, tornar-hi!

AVUI (JO SÉ PER QUÈ), RELLEGEIXO LLULL - LO CONCILI

Guardado en: Llibres — ralco @ 3:15 pm

Ira és trista passió, 
d’ella no ve consell bo; 

Senyor Déus, pluja, 
perquè el mal fuja

Octubre 2, 2013

UN CONSERVADOR INTEL·LIGENT PARLA DEL PAPA FRANCESC

Guardado en: Societat — ralco @ 8:25 pm

A Catalunya hi ha tan poc pensament conservador que sigui de debò pensament que l’article d’en Gregorio Luri sobre el papa Francesc, publicat diumenge a l’Ara, hauria de ser remarcat. Com que l’article és molt bo simplement el recomano, però goso fer-hi alguna postil·la, per allò tan nostrat del si-però-no. No és que vulgui fer-ne una crítica, però em sembla que hi ha moltes més coses a dir sobre aquest tema i que és precisament en els matisos on millor s’entén el personatge Francesc. A veure si em surt.

Per a la tradició conservadora ser cristià perquè ho eren quatre arreplegats a Galilea fa 2000 anys resulta directament banal. Qualsevol podia (ara i sempre) enredar quatre pescadors morts de gana i fer-los creure que les prostitutes precedirien els poderosos en el Regne del Cel. El que té valor des d’un punt de vista conservador és, en canvi, que fossin cristians Miquel Àngel, Leonardo da Vinci, Copèrnic, Bach, Mozart, Mendel o Max Planck. 

És ben sabut, des dels temps del venerable Weber, que una església es construeix per la interacció de dos tipus de gents, els profetes (directament bojos) i els sacerdots (calculadors i tirant a cínics). Sense la barreja d’aquest dos tipus ideals, cap església funciona. I és dogma conservador que el que aguanta l’Església és el sacerdot (el funcionari) i no el profeta. Institució, institució i no bogeria! Per tant, si Francesc posa en crisi la funció institucional, l’Església anirà pel pedregar. Però les coses no són tan simples.

De fet, i a l’engròs, l’Església Catòlica va perdre els intel·lectuals al segle XVIII, es va quedar sense obrers al s. XIX, s’ha vist massivament abandonada per les dones al s. XX i ara, en termes d’estratègia, pot semblar que maniobra per evitar quedar-se sense les rodalies de l’Imperi (Amèrica del Sud i Àfrica). Si a les rodalies triomfa el pensament utòpic, visquin les utopies, a gust dels clients! L’Església sap que el comunisme va morir quan van desaparèixer els profetes de la causa. Sense Ho Txi Mihn, Lumumba, Che Guevara o Samora Machel no hi havia comunisme possible, per la senzilla raó que funcionaris com Andropov o Txernenka no podien convéncer ni la penya més entregada. Joan Pau II, que era un geni (em vaig passar vuit dies a Cracòvia fa anys mirant de comprendre el seu context), va entendre que necessitava una contrafigura utòpica del papat i va forjar el mite de Teresa de Calcuta. A mi sempre m’ha frustat que una de les meves primeres xicotes adolescents m’abandonés per fer-se monja amb les Calcutes i suposo que això em fa susceptible (mea maxima culpa!), però Teresa va complir amb el seu paper admirablement. 

En resum, Francesc -i amb ell la part més lúcida de l’Església- ha entès que la imatge de Benet s’assemblava massa a la d’Andropov i que, per tant, calia fer un canvi per evitar mals majors. Canvi que, òbviament, angoixa els conservadors i, sobretot, deixa desassistits els ‘ateus catòlics’, val a dir, la gent que sense creure en Déu, considera imprescindible la institució i la moral catòlica. Jo que sóc catòlic perquè ho eren Benet de Núrsia, Robert de Molesme o Ignasi de Loiola, i no perquè ho fos Miquel Àngel, fa anys que he entès una cosa: jutjar els papes de Roma és directament estúpid. És molt més apassionant entendre’ls. 

A tot això m’he enrotllat tant que no recordeu, segur, l’inici d’aquest text. Doncs res, que volia dir que l’article d’en Luri és molt b. Imprescindible.

Octubre 1, 2013

Recordant Paul Ricoeur

Guardado en: Uncategorized — ralco @ 8:15 pm

No sé si cal dir allò de ‘vergonya, cavallers, vergonya’ perquè a Catalunya no s’ha fet cap acte universitari en record del centenari de Paul Ricoeur. Simplement constatem aquesta manera superficial de llegir (indici d’una manera superficial de viure la vida de l’esperit?) que fa que avui tothom parli de Fulanet i demà els mateixos babaus diguin que Fulanet ‘està superat’ i que ai de tu si no has llegit Menganet. 

Ricoeur no va ser mai el meu filòsof. Crec seriosament que el concepte de ‘filòsofs de la sospita’, que es va inventar, més aviat és confusionari perquè allò més interessant de Marx, Nietzsche i Freud no és el que els acosta, sinó el que els diferencia. Tampoc sóc especialment partidari de l’hermenèutica i abans defensaria algunes idees de Jankélévitch que de Ricoeur. Per cert: algú s’ha adonat que els dos darrers llibres de Jaume Cabré inclouen cites ‘à cle’ de Jankélévitch? Al vell Janké, resistent a Tolosa de Llenguadoc amb els anarquistes, el detall l’entendriria. 

En tot cas, el que jo pensi sobre Ricoeur no té la més mínima importància. És un autor significatiu per ell mateix, que fa pensar i que no mereix l’estúpida lectura superficial. I això està molt per sobre del fet que et pugui tocar de més a prop o de més lluny. Per això mateix el dia 7 d’octubre a les 19:30 (dos quarts de vuit, deien abans i caldria dir ara!), farem una Taula Rodona a lAteneu Barcelonèsamb l’Albert Llorca del Liceu de Filosofia Joan Maragall i altres ferotges lectors de la seva obra. Que no sigui dit que tots som iguals i que tothom oblida. Més endavant compartirem el vídeo al canal Youtube de l’Ateneu, però de moment el dia 7 hem d’omplir 150 cadires. Que no és poc. 

Per si podeu venir i per si no podeu, us deixo amb una bona entrevista, en francès, que dóna moltes pistes sobre el seu pensament. Serveixi, si més no com a esperó d’una lectura.

 http://www.philomag.com/les-idees/entretiens/paul-ricoeur-ce-que-je-suis-est-foncierement-douteux-6964

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress