L’home que mira

Mayo 28, 2013

La pasta del futbol

Guardado en: Política, Filosofia — ralco @ 8:05 am

Al darrer llibre de Margarita Boladeras, El impacto de la tecnociencia en el mundo humano. Diálogos sobre bioética (2013), Jean-Nöël Missa, un dels més respectats especialistes en bioètica que hi ha ara mateix a Europa, defensa que el Tour de França és inmoral, perquè obliga els ciclistes a fer autentiques bestieses del tot insalubres, mentre que dopar-se és moral, perquè és l’única manera possible de resisistir davant exigències brutals, inhumanes. Passa una cosa similar amb el futbol. No és immoral per la pasta que mou, ni per les passions que manipula, sinó  per la pasta que no permet moure en altres coses i per les passions que no deixa canalitzar cap altres temes.

Mayo 23, 2013

Sense Moustaki

Guardado en: Educació, Societat — ralco @ 11:28 am

Ha desaparegut en carn mortal l’immens Moustaki. Els qui vivim acompanyats de les seves cançons:

Avec mon âme qui n’a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

sabem també que és immortal i blau com la mar. La seva música és com Alexandria.

Elle ramène mes seize ans
Elle me les remet au présent
Pardonnez-moi si je radote
Je n’ai pas trouvé l’antidote
Pour guérir de ma nostalgie
Ne riez pas si je rougis
On me comprendra, j’en suis sûr
Chacun de nous a sa blessure

Mayo 11, 2013

Cristina Fallarás: A la puta calle

Guardado en: Llibres — ralco @ 11:18 pm

No m’agrada la gent com Cristina Fallarás. Els vaig conèixer quan la vida els somreia; quan ells eren ‘divins’, treballaven (o així) al Fòrum de les Cultures, predicaven a la COM a compte dels sociates, i tenien un càrrec al Periódico. Després van anar a manar a El Mundo, perdonant-te la vida, mirant-te com si no haguessis ni merescut venir al món. El món era la seva festa privada (municipal, barcelonina) i tu no hi eres convidat. Ells eren molt llestos i et feien saber, amb abundància de llenguatge no verbal, que tu eres un imbècil, català de merda. L’imbècil que llegeix llibres d’assaig, parla una lengua de segona, és monògam i no fuma porros. Al  cap i a la fi, un professoret de filosofia, sense la més mínima importància, que té una plana web gratuïta. No res per a ells que eren olímpics, noctàmbuls i amics de l’Arcadi Espasa. Contra Catalunya, ja ho sabeu.

No m’agrada la gent com Cristina Fallarás, però he llegit el seu llibre. A la puta calle. L’edita Libros del Bronce, un segell mig recòndit de Planeta (l’editorial que diu que marxarà a Sevilla si Catalunya és independent). Jo no vull llegir llibres de Planeta, però he comprat el llibre de Cristina Fallarás. Planeta és l’editorial de La Razón, però ha tret de la nevera un segell per publicar llibres dels indignats. La vida és plena de contradiccions, ja ho sabeu.

Em sembla de mal gust practicar l’empatia amb gent que et menysprea, que quan podien et tractaven directament d’imbècil. Però A la puta calle és un llibre que flaira la misèria de la dècada de 1930 en l’any 2013. Escrit a raig des del dolor de qui sap que perdrà el pis per impagament de la hipoteca – i des del ressentiment de qui ho-ha-estat-quasi-tot-o-força-coses al petit món del periodisme barceloní, però que (ara ho viu en pròpia carn), durant quatre o conc anys, llargs de passar, no és altra cosa ja que una aturada crònica sense reciclatge possible. Algú que ha de veure com els examics ja no la conviden a les festes que després expliquen a Facebook

La vida és una merda quan et trobes amb quaranta anys, una hipoteca impossible, la nevera buida, fills petits i el llum tallat per impagament. A la puta calle és el testimoni d’una doble misèria. La de la periodista que descobreix la misèria de l’ofici  (la buidor de la posse push que ha conreat tants anys) i la misèria de la crisi que et colpeja i et deixa cec, exhaust, injustament convertit en desferra. Amb la mateixa injustícia que ha colpejat sis milions de desgraciats que no eren ni periodistes ni divins. Llibre sinistre i sense ni un gram de mentida. Sense tampoc la més mínima autocrítica. Perquè el problema de A la puta calle no és que hi hagi gent que no pot pagar l’hipoteca i que no trobarà feina ni en cinc anys ni en deu. El problema és que li toqui a ella. Imprescindible per entendre el present. I per entendre per què aquest present durarà tant.  

Mayo 5, 2013

Segon Centenari del Naixement de Kierkegaard

Guardado en: Filosofia — ralco @ 9:41 pm

Avui, cinc de maig, fa 200 anys que va nèixer Kiekegaard. Per conmemorar-ho s’ha publicat en català una traducció sobre la qual practicarem la virtut de la pietat i a finals d’aquest mes a l’Ateneu es fan unes Jornades sobre la seva obra estètica. No he notat, tot cal dir-ho, més activitat al Dossier Kierkegaard del meu web. Kierkegaard mereixeria més sort, entre nosaltres sigui dit. En la década de 1960 Xavier Rubert de Ventós el va fer servir d’una manera innovadora -i no gens tocada per la ’lectura Adorno’ típica del progressisme posterior. Ja sé que dir-ho queda pedant i estrany, però ningú m’ha explicat el filòsof danès millor que Jesús Aguirre, que ja era duc d’Alba si no vaig malfixat, en un dinar a Barcelona fa molts i molts anys. Des d’aleshores sé que Kierkegaard només el pot entendre una mena de gent: els insaciables, els qui mai no es donen per sadollats amb res. Els qui aspiren a la puresa insofrible. Cal portar molt gep per entendre Kierkegaard. I poca gent, per no dir ningú, no accepta que porta gep en aquest país. Dispensin-me, jo sé de què parlo.

http://www.alcoberro.info/V1/kierke.htm

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress