L’home que mira

Aquest any que es tanca ha estat complicat per a mi, però de nobis ipse silemus. Al cap i a la fi el món està fet de complicacions i la vida privada és això, privada.

En política espanyola hem pogut veure la clausura de l’Estat de les Autonomies perquè amb les fussions bancàries gairebé totes les autonomies s’han quedat sense el seu instrument principal: les caixes d’estalvis locals. Sense caixa d’oros pròpia els president de Múrcia, d’Andalusia o de Castella-Lleó queden desactivats i ja veurem què passa amb els somnis provincials, que mancats de finançament es poden convertir en una onada d’odi anticatalà.

Pel que fa a Catalunya, el nostre camí imparable fins convertir-nos en una nova Iugoeslàvia ha progressat d’una manera espectacular gràcies al Tribunal Constitucional. Dissortament no ha crescut la lucidesa sinó l’infantilisme. El que s’acosta necessitaria algú com Hermann Broch per descriure-ho i aquí la gent ni tan sols sap qui era o què va escriure Hermann Broch. Ni tan sols té una entrada a la Viquipèdia en català (algú s’anima?). El futur fa pinta de ser una cosa cruel, però sense estil. Sense un Broch, per entendre. Per entendre’ns. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Hermann_Broch

En el fons el pensament liberal-libertari creu que els humans, com la natura, són plurals i diversos. Mentre el pensament bolxevic-bonapartista veu la humanitat com la cultura, unificadora, necessitada de normes. I aquesta contradicció natura/cultura en temps d’ecologia i de xarxes de comunicació instantànies, es decanta clarament per la banda li-li.

Els francesos, que són uns genis a l’hora de posar noms a les coses, diferencien dues menes d’esquerres: les li-li (liberals-libertàries) i les bo-bo (bolxevics-bonapartistes). Sembla evident que en les darreres eleccions a Catalunya el fracàs de les esquerres bo-bo ha estat dels que fan època. El sectarisme polític, que sempre és un error, està fora de joc a l’era de la xarxa. Amb Internet la circulació de les informacions és tan ràpida que no hi ha Politburó que l’aturi. D’aquí el trist (molt trist) paper dels antics capitans del PSC (ara cada vegada més del PSOE) quan intenten dirigir el partit com una secta i es troben amb què allò que ells consideraven vot segur, els dóna l’esquena. No han capit que ara com ara la gent ha perdut tabús ideològics. I que el centralisme (democràtic o no) està fora de lloc al món que està arribant.

Per als qui estem en una esquerra li-li des de fa molts anys la notícia de l’entrada de Ferran Mascarell en el govern Mas és una paradoxal esperança. Només posicions desacomplexadament li-li poden donar futur al pensament progressista. La reconstrucció de les esquerres serà liberal, libertària, antidogmàtica i antibolxevic o no serà. Fins i tot haurà de ser un punt ‘pija’ perquò el món és com és i no com ens agradaria. És la lliçó de Miterrand.

Els vells afrancesats recordem que Miterrand deia que el seu únic mèrit (ep, i el de Margarite Duras escrivint papers a l’ombra) era el d’haver reconstruit l’esquerra francesa des de les tesis més desacomplexades (més li-li) possibles. A les seves memòries fins i tot va arribar a escriure que en un cert moment l’esquerra de França era ell tot sol. Els altres eren els autoritaris. ¿Arribarà a ser algun dia Ferran Mascarell un possible François Miterrand de Catalunya? Ara mateix és molt i molt prematur dir-ho i no sé ni si s’ho planteja. En tot cas està a milers d’any lluny de l’egolatria d’un Miterrand; això és segur. Però el seu model cultural, un model li-li pels quatre costats, comença a passar la prova de foc. Som molts els qui li desitgem èxit de tot cor.

Si Fringe us sembla una collonada, no deixeu de buscar per Internet alguna referència al llibre de Jonathan Moreno: Mind Wards, Brain Reserch and National Defense (Dana Press, 2006) que descriu les aplicacions de les neurociències a la defensa militar i la seguretat. La realitat imita la ficció. Armes neuronals i disruptores  de les seqüències mentals en els enemics, cascs militars amb sensors per conèixer l’estat d’ànim dels soldats, screening de sospitosos als aeroports i interrogatoris amb tècniques de ressonància magnètica, manipulació de les emocions en els soldats amb drogues per desinhibir-los. Tot això ja s’està investigant ara mateix (i ho paga l’exèrcit americà) i forma part dels treballs, perfectament legals, de DARPA la creadora de sorpreses tecnològiques per excel·lència –una agència que us encantarà conèixer. De debò, Fringe és una collonada? En tot cas la neuroètica és en aquests moments una part imprescindible de l’ètica i seria bo que en sabéssim una mica més.

Per si algú no sap què fer el dia de Nadal us deixo uns quants links d’aquells que animen unes vacances:

http://www.alcoberro.info/planes/neuroetica.html
http://www.youtube.com/watch?v=RFPxMtwZB6M
http://www.americanprogress.org/issues/2006/12/mind_wars.html
http://www.darpa.mil

Tot és tan confús i els periodistes tenen tan poca idea del que signifiquen les paraules que fins i tot un monjo de Montserrat, Lluís Duch, és entrevistat avui  a La Vanguardia en tant que maestro heterodoxo. Amb aquest ús tan groller dels tòpics el redactor fa un parell de jugades estranyes: d’una banda presentant com a heterodox un monjo benedictí posa sobre avís la Congregació de la Fe (ex Sant Ofici), cosa sempre desagradable. A més els heterodoxos per definició no reconeixen mestres (tenir un mestre vol dir seguir una ortodòxia), de manera que l’entrevistat o l’entrevistador (potser tots dos?) es contradiuen vilment. A l’entrevista o no s’entén res o res no té importància… El lector sospita, però, que tot és teatre i gràcies a Déu el diari de demà farà vell el diari d’avui. L’hetrodòxia és la darrera forma ortodoxa que queda en filosofia de la religió.

En la dècada de 1870 el deute britànic produïa el 3,3%, mentre el seu equivalent espanyol va arribar a vendre’s al 27% d’interès. D’aquesta manera el cost del diner feia impossible la vida empresarial perquè les empreses no podien trobar finançament al mercat. Així va anar la història del XIX hispànic. Doncs ara, burros!, tornem-hi!

El canvi de cicle polític català funciona amb la normalitat de l’alternança. Seguint una tradició molt ibèrica el primer que fa un guanyador de les eleccions hispanocatalanes és oferir cadàvers als déus. Això de matar la gent que t’acompanya i et vol bé és un mal costum que en democràcia va iniciar Carrillo amb el PSUC i amb Simón Sánchez Montero en funcions d’escuders. Però després s’hi ha apuntat molta gent, en una mena de repetició del ritual del déu íberic.

Aznar va matar políticament l’ABC al cap de quatre dies de tocar poder (i el cas Pedro J./Exuperancia va anar del mateix pal). Tampoc no explicarem quanta gen va matar ERC fa set anys perquè en aquest cas, per sort, los muertos que vos matais no tan sols gaudeixen de bona salut, sinó fins i tot de bona biblioteca. I per a ser feliç només cal una biblioteca i un jardí. Ara cauen en Davidi Medí i l’Osacar, que en aquest temps de Wikileaks eren cavalls coixos. Previsible però trist. 

Machado preguntava ¿quién ha visto la faz al dios hispano?, suposant que era una cosa sinistra però a hores d’ara ja l’ha vista tohom i el rotllo sinistre ja no es porta gens. És un déu per a ressentits i pretén cobrar amb sang qualsevol moment de felicitat, però la gent està aprenent a fer-li pam-i-pipa. Els rotllos sobre perquè va perdre les eleccions el Tripartit són tan ensopits com els dels iaios del POUM quan discutien sobre els fets de Maig.

És lamentable que també a Catalunya s’hagi interioritzat el ressentiment i el masoquisme en l’àmbit polític. Ja s’ho faran. Els debats sobre què vam fer malament ja no tenen remei i s’hi ha de dedicar el temps just (que és poquet). Hi ha un tipus de política, culpabilitzadora i masoquista quan no toca, que l’home que mira simplement detesta. Però algú vol fer una política diferent, en la tradició de La Boétie i de Mill, cap problema; ja ens trobarem. Sempre hi ha primavera i gent que la mereix.

Aquest matí em trobo a les mans, sense saber gaire com, amb el volum primer de les obres completes de José Ángel Valente. Fa anys que tracto amb la seva poesia i he après a tenir-li por. La seva poètica (més que els seus poemes) és tot el contrari del confort. No et fa lúcid com Vinyoli, però té moments amb la llum interior del qui ha viscut en espais foscos. Amb massa fosca i massa morts per poder soportar-les a raig. No he sabut mai si Valente va ser el gran poeta cívic frustrat de la literatura de postguerra, però era un magnífic poeta. Aquest matí d’hivern encara suau m’he quedat amb un pensament dels Cinco fragmentos para Antoni Tàpes que fa: Poética: arte de la composición del silencio. Un poema no existe si no se oye, antes que su palabra, su silencio. Exacte. I devastador.

Vaig viure quinze anys sense televisió i la veig tan poc que és com si no existís; simplement estic per altres feines i al meu univers paral·lel la tele i el futbol tenen una existència secundària. Quan escric jugo a ser com Maquiavel a l’exili de Sant’Andrea i tan se m’en fot si la comparació queda pedant. Els que ens amaguem a l’Empodà o al Monsià sabem perquè ho fem. Al captard torno a casa i entro al meu estudi, i al llindar em trec la roba de diari, plena de fang, i vesteixo prendes reials i curials; i, decentment vestit, entro a les antigues corts dels homes antics, on, rebut per ells amorosament, m’alimento d’aquest menjar que és meu tan sols, ja que per a ell vaig néixer. La citació me la mereixo. Sí; sóc un cultureta (a que no ho sabies?) i què?

Ara, però, els principis elitistes em trontollen. I per primer cop en la vida jo que no miro ni el Polònia m’he enganxat a una sèrie de la tele: Fringe. Tant que fins i tot he xafadejat episodis de la tercera temporada que fan nord enllà. Fringe deu ser una collonada però ho té tot per fer-te creure que penses mentre et diverteixes: debats sobre epistemologia, qüestions d’identitat personal, reflexions sobre el poder i la conspiració, acció… Fascinació pura i aplicada. Això deixant de banda que Anna Torv fent d’Olivia Dunham amb tota la pinta d’ara hi sóc ara no hi sóc és una troballa. Els dijous no em poso al telèfon ni estic a Internet. Serà greu?

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fringe

Vet aquí una llista desordenada de llibres importants que trobareu en llibreria (tots excepte un han estat publicats de setembre ençà) . Són els que recomanaria a un amic. Com que els he llegit tots (immodèstia a part) dono fe que tots valen la pena.

Ignasi RIERA: De vell escèptic a jove independentista. Ed.  Montflorit – Té a veure amb una cosa que es diu la realitat i, amb un puntet de demagògia ben salpebrada, permet recuperar ànims després d’unes eleccions horribilis. Imprescindible per a qualsevol independentista, però també per a gent farta de tòpics en general. L’estil oral i directe d’un savi del tot necessari per a entendre coses bàsiques, (que en Montilla i en Carod no saben – i si les saben no les expliquen).

Manuel CRUZ: Amo luego existo, los filósofos y el amor. Ed. Espasa-Calpe – Un llibre, primer que tot, magníficament escrit, amb la claredat de les coses que costen tant que sembla que no costin i amb la profunditat que mereixen les idees importants. La història filosòfica de l’amor (de Plató a Foucault per ser acadèmics) és de les poques històries que en aquests temps que corren ens impedeixen ser ateus.  De vegades és com llegir dos llibres perquè a contrallum de la història de l’amor l’autor narra la història de la pietat.

Rodolf LLORENS i JORDANA: Servidumbre y grandeza de la filosofía. Ed. Lleonard Muntanér/ Objeto Perdido – Un altre llibrot imprescindible i no només perquè és l’únic en castellà del més desconegut filòsof català (i comunista) dels anys republicans. Llorens és una baula essencial del pensament d’esquerres encara avui i hauria de formar part de la cultura filosòfica habitual – la que no té la majoria de filòsofs professional  d’aquest país tan donat a reinventar la sopa d’all. Amb Sunyer i Capdevila, Gener, Turró, Xirau, i Serra i Moret forma part d’una genealogia que és la nostra (la dels liberals, positivistes i republicans) -encara que no us ho hagin dit mai. El text porta un pròleg de servidor de vostès, però es pot llegir també sense pròleg.

Antoni BOSCH-VECIANA (ed.): Heidegger o la pràctica del pensament: l’home, el lector i el filòsof. Ed. PPU  – Una bona introducció al Heidegger més discutible, el del nazisme i una prova de nivell.

Norbert BILBENY: Ecoética, ética del medio ambiente. Ed. Aresta – Hi és tot sobre el tema. I s’entén a la primera. Dissortadament els nostres ecologistes es creuen molt savis i bàsicament no llegeixen. Així els va. Els editors tenen pànic a publicar llibres sobre ecologisme i ells llibreters diuen que no en volen ni sentir a parlar. Però insistir en les coses òbvies i plantejar esquemes clars té mèrit en si mateix.

Cesare BRANDI: Viaje a la Grecia antigua. Ed. Elba – El viatge al país que ens mereixem. Magistral i per posar a la maleta el proper dia que agafis l’avió.  

Amartya SEN: La idea de la justicia. Ed. Taurus – No es llegeix en quinze dies ni en un mes, però és un text que ha nascut clàssic i que hauria d’estar en els fonaments d’una esquerra del segle 21, tot i que dit així pugui sonar tòpic.  
 

El filòsof escocès Barclay (1546-1608) va defensar al seu De Regno et de Regali potestate (1600) que davant un govern injust es pot resistir al rei però tan sols si es fa amb reverència. Locke, el pare del liberalisme polític, va objectar-li que si algú resisteix amb reverència l’únic que pot esperar és rebre una civil i respetuosa bastonada que li farà tant mal com sigui possible. Són opinions d’un clàssic que cal meditar abans de fer segons què.