L’home que mira

Perquè han pugut trobar 20 mil milions (o el que calgui) per rescatar  bancs i caixes i no han trobat  mil milions per rescatar pensions.

Perquè s’han dedicat a defensar els drets de les minories sexuals i de totes les causes perdudes que hi ha al món (bonisme es diu la síndrome) per comptes de defensar els drets (sindicals i laborals, per exemple) de la majoria dels treballadors.

Perquè han volgut practicar polítiques d’un estatisme paternalista que porta mort des de 1989.

Perquè els va fer por el col·lapse d’Estat l’endemà de la sentència de l’Estatut sense adonar-se que, passi el que passi, el col·lapse ens el provocaran.

Perquè quan ten amics com en Zapatero no necessites enemics.

Perquè s’han cregut que el món era com els llibres i no han llegit llibres que eren com el món.

I així perdem tots — fins i tot el qui guanyen.

Circula per Barcelona aquests dies una proposta entre irònica i sarcàstica que explica prou bé la situació de cansament polític del que abans es deia le peuple à gauche. La proposta és que les eleccions es facin a Alemanya i el que quedi segon el contractem per governar aquí (a la plaça de Sant Jaume o a la Moncloa, segons els gustos). Pels promotors de la idea d’aquesta manera pujaria el nivell intel·lectual del debat polític.

Amb la crisi i l’atur s’ha posat de moda l’abordatge. Pels voltants de la Diagonal o de carrers més o menys llustrosos de la ciutat dels meus pecats, una noia en la primera trentena o una mica més jove, prima, alta, plorosa i ben vestida t’aborda explicant atropelladament que ha tallat amb el seu noviet, que no és d’aquí (preferentment vé d’Extremadura), que l’han tret de casa, que no ha pogut agafar res, que ni tan sols vol tornar amb aquell sàdic i que necessita 240 euros per agafar el tren i tornar al seu poble. Aborda bàsicament senyors sols en la cinquantena i sembla que pel que em diuen, l’estafa funciona. En el fons (moral) d’un home de cinquanta anys hi ha un pare frustrat o un caçador que sap que s’acaba la caça.

Hi comença a haver arreu del món alguns filòsofs i sociòlegs que demanen una teoria filosòfica sobre l’acceleració del temps en la modernitat -com a instrument per a rehumanitzar la vida. Aquest àmbit de reflexió sobre el temps té dos noms especialment significatius, el ja clàssic Paul Virilio i el més jove Hartmut Rosa, deixeble de Heimsoeth i autor d’Acceleració El canvi en les estructures temporals en l’era moderna (2005) . Tota tecnoètica realment possible té una necesitat primària  de pensar l’aceleració perquè amb la velocitat que crea inseguretat emocional, disolució de les identitats i sentiment d’impotència, cada cop hi més sensació de pèrdua de les coses importants. Per un excès de pressa el mateix projecte de la modernitat està quedant cada cop més negat en la seva pròpia asfíxia –en una situació similar a la de qui mor ofegat pel seu vòmit. Pensava en tot això ahir davant el mar en calma a Portbou on un grup de 32 malalts de pensament convocats per la Societat Catalana de Filosofia varem fer un particular homenatge a Walter Benjamin en el 70è aniversari de la seva mort.

A Portbou, ens van acompanyar dos bons coneixedors de l’obra benjaminiana, Gabriel Amengual (vingut expressament de de Mallorca) i Gonçal Mayos, en un dia de tardor, sense turistes ni pluja, quan era especialment intuïtiu contemplar la contradicció entre els dos móns que dibuixen la tragèdia del present: natura i tècnica. Va ser impactant repensar amb ells la contradicció entre el món de la tècnica i el vidre (el de l’estació de ferrocaril on Benjamin es va presentar a la policia) i el de la natura sobre la qual s’alça el cementiri.

Que vivim en un món sense esperança ni pietat, Benjamin ho va saber veure potser com ningú. Que hauriem de ser més lúcids davant la tècnica (però cada cop hi estem més esclavitzats) i que el secret i el sentit íntim s’ha tornat impossibles en un món de vidre (com el de l’arquitectura de Loos o de Le Corbusier), avui ho sabem -i no només per Benjamin- sense poder escapar de la terenyina. Cada episodi de vida és més reduït i el temps (o més aviat la seva manca angoixosa) ens fa mal. Aturar el temps davant la platja de Portbou té alguna cosa, doncs, de transformadora. Clausurar-lo definitivament (el gest de Benjamin) té alguna cosa de brutal.

Hartmut Rosa comenta que fins i tot les simfonies de Beethoven i els drames d’Ibsen s’interpreten avui més de pressa que en altres temps. D’altra banda és banal observar que cada cop quan parlem ho fem fins i tot més acceleradament. Aturar el temps, aprendre a prendre’s temps i a degustar-lo hauria de ser un objectiu bàsic del nou ecologisme. No sé si sabrem o si podrem aconseguir-ho, però cada cop més hi ha veus lúcides que vinculen la crisi de civiització actual amb una mala comprensió de la dimensió temporal.
 

http://www.youtube.com/watch?v=jHL-BwvoQIY&feature=related

Serà molt difícil superar això que alguns encara anomenen crisi si no s’entén que el que hi ha en joc és un canvi de civilització. Internet i la societat low cost han vingut per quedar-se i tot el que sigui buscar respostes financeres a problemes culturals fracassarà per un error de plantejament. Paraules maleïdes (autogestió, decreixement, etc.) necessiten una relectura urgent que, mentre no es faci, no ens permetrà superar els problemes.

En aquest context arriben unes eleccions catalanes amb candidats sense ideologia i amb eslògans que tapen malament les vergonyes del present. Esquerra serà la gran sacrificada per haver estat (sinó honesta) una mica menys deshonesta que la resta del personal, però aquest és a hores d’ara el menor problema. Calia fer president Montilla perquè era la manera de tancar per sempre més un fals problema (els dels suposats immigrats, que de fet ja no en són perquè porten tota la vida aquí). Montilla representa l’èxit civil de la capacitat d’integració catalana. Simbolitzarà, per sempre, i potser malgrat ell mateix el somni de la prosperitat catalana realitzat realment fins arribar a la màxima dignitat civil. Dit això no hauria estat de més que fos una mica menys llest i una mica més intel·ligent. Si com a ministre d’Indústria espanyol va ser un no res com a gestor dels interessos morals i  materials del país la seva actuació ha estat lamentable. El ciutadà Montilla és admirable, però com a polític li han clavat tots els gols que han volgut. En conseqüència ERC pagarà no pas per haver fet el que calia -optar per fer-lo president barrant el pas a qualsevol consideració etnicista- sinó perquè la persona triada pels socialistes era, senzillament, incapaç de gestionar el que li va caure a sobre. Fer una aposta correcta per la persona incorrecta significa haver-la cagat de ple. I això no ho pagaran uns socialistes tirats al casticisme de L’Hospitalet sinó uns republicans bàsicament honestos.

L’altre error greu d’ERC és haver prescindit de qualsevol mena de lluita ideològica. Enlluernats per assesors d’imatge directament imbècils i per trucades telefòniques que eren tot un parany, ERC ha silenciat gent i idees que hauria d’haver potenciat perquè són el seu millor patrimoni, fins i tot moral. Van començar esborrant el que els singularitza que és el republicanisme -perquè avui arreu d’Europa la paraula ‘esquerra’ no significa res- i a partir d’aquí simplement no han entès res. Un Carod en funcions de messies de cantonada, amb moments simplement patètics a la Pedrera, va acabar de desgraciar la cosa. La política del suposat think-tank republicà es resumeix en l’horrible manera com la Fundació Irla ha gestionat les relacions amb la Universitat i amb els Ateneus catalans. Canviar de dalt a baix tot el grup que porta la fundació Irla simplement és imprescindible. Tot i que planyo ja des d’ara el qui s’hi posi perquè haurà de gestionar un nivell de desprestigi brutal.

No saber gestionar la dissidència és una cosa que es paga i anar pel món amb pit i collons quan cal anar amb neurones connectades en xarxa és greu. Però si Puigcercós no ha sabut pilotar la nau amb prou mà esquerra, això no fa bons els dissidents. Ningú sap què vol Laporta (potser fins i tot té bones idees però de moment només demana una adhesió personal) i pel que fa a Reagrupament (on avui hi ha la majoria dels republicans històrics fastiguejats de Puigcercós i de la Fundació Irla) és simplement una aposta perdedora des del primer dia. Laportistes i Reagrupats tenen molta raó en el que no volen però no tenen ni idea de com arribar allà on volen.

Pel que fa a la ciutadania no és que ERC s’hagi lluït en la gestió dekls departaments que ha gestionat. No ha robat (i segurament això els fa magnífics per comparació) però tampoc ha estat capac de resoldre gran cosa. Òbviament barrejar Indústria i Universitats era una assegurança de fracàs des del primer dia. En Cultura s’ha entregat la caixa al CONCA (i per tant ERC no ha pogut fer una política cultural amb empremta pròpia) i en acció social ha quedat en la retina de la gent la imatge d’una consellera que subvencionava associacions de lesbianes però no era capaç de gestionar les ajudes a discapacitats. Les llistes d’espera inacabables en ajudes socials han estat una forma de refinada crueltat contra els pobres que es tornava burla quan en Carod regalava un milió d’euros per al futur de  la llengua tupí-guaraní. Els malalts d’Alzheimer perden la memòria, però les seves famíles no. En condicions normals la mala gestió (no pas la mala comunicació, que no s’enganyi ningú) passaria factura, i la sitació pot arribar a ser brutal si s’hi afegeix la divisió interna, la poca lucidesa estratègica i la crítica brutal dels poders fàctics contra l’únic grup que ha estat capaç de canviar les coses en benefici de les classes populars. Llàstima cruel.

Votaré ERC, segurament com tanta gent amb el nas una mica tapat i per eliminació, i segueixo creient que l’independentisme només té un camí: el que passa per Esquerra. Però, si us plau, si alguna vegada torneu a tocar poder mireu de ser lúcids. 

I ja posats faré el meu particular balanç econòmic d’aquests set anys: subvencions demanades a l’administració pública: cap. Euros rebuts de l’administració pública: ni un. Així de senzill. Libertatem meam mecum porto.  

Costa d’entendre que les esquerres es plantegin les properes eleccions com a derrotades, interioritzant el discurs de La Vanguardia (precisament ara que La Vanguardia la regalen a tot arreu!). Costa d’entendre que quan en Puigcercós diu per una vegada una veritat òbvia i pristina el fotin a parir. Costa d’entendre que la corrupció no passi factura a cap candidat corrupte. Costa d’entendre que els sindicats i els partits tinguin tan poques conviccions. Costa d’entendre que sigui tan difícil entendre la diferència entre valor i preu. Costa d’entendre tanta sang freda davant el nivell d’agressió que està suportant Catalunya. Costa d’entendre que no s’entengui la diferència entre una crisi econòmica i un canvi de civilització.

I quan racionalment les coses costen d’entendre el més normal és suposar que s’acosten èpoques violentes.

Avui us convido a veure una exposició de filosofia. A la Fontana d’Or de Girona acaba d’obrir una mostra que la gent interessada en el pensament no s’hauria de perdre, 20 anys de Pensament Contemporani, sobre els 20 anys d’activitat de la Càtedra Ferrater Mora. És un recull excel·lent de l’activitat d’aquesta Càtedra de la UdG i, a la vegada, una manera de repassar indirectament el que han estat els darrers vint anys de la filosofia a Catalunya i al món.

Difícilment hi haurà una Càtedra europea que pugui presentar un planter de convidats comparables i ha de ser un motiu d’orgull que a Girona hagin fet seminaris amplíssims alguns dels maitres à penser més indiscutibles del pensament contemporani. Des d’en Josep-Maria Terricabras, incansable impulsor d’activitats, fins a l’últim dels qui hem estat assidus oïdors de les sessions sabem que en aquests darrers vint anys la Càtedra ha estat un llocs privilegiat, i que des de Girona hem pogut conversar de tu a tu (i de vegades anar a sopar) amb el millor del pensament contemporani. Noms com Quine, Ricoeur, Chomsky, Priorgine, Davidson, Bunge, Apel, Rorty, Boff, Touraine, Morin, Singer, Cavalli-Sforza, Vattimo o Benhabib són primeríssimes figures en la filosofia del darrer segle que no pot discutir ningú. Això per no parlar d’un economista com Stiglitz, un músic com Nyman, o un cineasta com Angelopoulos, entre d’altres. És segur que per Girona no han passat tots els qui són alguna cosa en l’àmbit del pensament, però tots els qui han passat són gent de referència inexcusable. I qualsevol que recordi la carneriana Girona grisa i negra de la nostra infància farcida de monges i capellans sap quin paper ha tingut la Càtedra (i la generació dels Quim Nadal, Ferrer Gironès, Guillem Terribas o Terricabras) en un canvi social i cultural de primer ordre.  

A més durant aquests dies al mateix espai s’hi faran una gran quantitat d’activitats, amb un seminari especialment important de Rafael Moneo (tot un Pritzker -el Nobel d’arquitectura) que recordarà aquells anys, de finals dels setantes en què ell mateix, abans de marxar a Harvard, amb Bohigas, Rubert de Ventós i alguns altres, van transformar l’urbanisme barceloní. Que jo sàpiga des de fa molts anys Moneo no ha tornat a Catalunya i l’ocasió és, doncs, inmillorable.

L’exposició de la Fontana d’Or a part de ser una panoràmica del millor pensament dels darrers vint anys, ha de veure’s també com un homenatge a Ferrater Mora que amb la donació de la seva biblioteca va permetre establir un fons bibliogràfic de primer ordre sobre el qual s’han assentat molts treballs posteriors en la filosofia catalana. L’exposició permet, a més, escoltar alguns moments especialment significatius dels seminaris de la Càtedra al llarg d’aquests vint anys i entrar en contacte amb píndoles de les conferències que potser algun dia, si es resolen problemes de drets legals, haurien de ser publicades en DVD on en sistemes similars. 

20 anys de Pensament Contemporani (que estarà oberta fins el proper 31 de gener) és de referència inevitable. I el millor és que quan se surt de la Fontana d’Or no hi ha cap sentiment de nostàlgia sinó el convenciment que encara queda molta feina a fer i que en el futur es farà millor perquè en sabran més.    

Si alguna cosa va tenir l’acte de la Sagrada Família va ser estil. L’estil és una manera de fer (i va més enllà de l’estètica) i quasi és una forma de presentar-se, que ens defineix com a país. En la visita del Papa la contenció, la sobrietat i el saber estar van lluir com poques vegades passa. Em va agradar especialment que a la nau central de la Sagrada Família no destacaven els poderosos d’aquest món. Quasi tothom era, per contra, membre de parròquies i de moviments eclesials: gent de la base i no banquers. Polítics  hi havia els que calia i ningú del sinistre star system va espatllar la cosa. No anar a lluir, no epatar és un tret molt català que es va fer evident al llarg de tot l’acte i que realment dóna esperaça, cristiana o simplement humanista. Ens vam estalviar la guerra de banderes, les mantellines i les xuminadetes sectàries dels neocatecumenals (en Quico Arguelles present a l’acte feia una pinta d’emprenyat evidentíssima). Fins i tot l’e-mail que va enviar l’organització Ateus de Catalunya demanant a amics i coneguts que no caiguessin en provocacions i que no fessín el prèssec (en versió lliure) va tenir una qualitat humana molt d’agrair.

S’ha parlat molt de l’absurd detall de les quatre monges netejant l’altar major. Ens l’hauriem pogut estalviar, però també cal dir que el respetable públic va acollir el fet amb un sentiment instantani de malestar. El catolicisme català és molt més madur que no sembla i el detall de silenciar els qui cridaven  Viva el Papa perquè la gent volia escoltar l’Escolania de Montserrat mostra que, fins i tot entre els creients, aquí les papolatries són mal vistes. Dues files davant meu un sudamericà, membre d’un Consell Parroquial i catequista, va cridar Viva Cristo Rey per pur costum del seu país i quan va veure que ningú es feu ressò del crit l’home es volia fondre. Sóc testimoni que es va afartar de demanar perdó als veïns. Segurament va aprendre més coses del fet diferencial en quinze segons que en tota la vida. Estem lluny de les histèries col·lectives, ergo anem bé. Qüestió d’estil, al cap i a la fi.  

He volgut deixar passar una mica de temps abans d’escriure el post sobre la vinguda de Benet XVI a Barcelona. Bàsicament perquè no sé gaire què valorar la visita, ni amb quin criteri es mesuren l’èxit o el fracàs d’aquesta mena d’actes: és un èxit posar molta gent al carrer?, comparant-ho amb què?, quanta és ‘molta gent’? Llegint els diaris dels dies posteriors vaig tenir la sensació que les cròniques i les valoracions estaven escrites molt abans dels fets. Fes el que fes el Papa a Barcelona no canviarien les idees dels seus partidaris i, encara menys, les dels seus detractors. És significatiu que s’hi oposin els gais? Més aviat forma part del guió. És significatiu que Benet XVI digui el que diu sobre la família? L’estrany seria no dir-ho.

Vaig arribar a la Sagrada Família a les set amb una puntualitat que gairebé no és meva perquè volia veure la nau central amb una mica de calma i amb el nervi rampellut dels voluntaris que feinejaven posant els missals a les cadires. Gaudí no és un arquitecte que em digui gaire res -el meu arquitecte modernista és Mackintosh i de vegades m’emociona també Loos, perquè tots dos havien entès coses sobre el món industrial que Gaudí no va ni ensumar-, de manera que l’espai em va interesar poc. Per televisió resulta molt més potent que a ull nu. Per postres, el bosc de columnes sembla una idea de Gaudí reinterpretada per Subirachs. I a més les catedrals (i les basíliques!) necessiten com a mínim tres-cents anys per saber si funcionen o no. Suspendrem, doncs, el judici fins l’endemà de la ressurecció dels sants.   

L’altra cosa que volia fer a la Sagrada Família abans de veure el Papa era llegir amb una mica de calma. No em costa fer-ho entre el soroll i vaig agafar la recent traducció francesa del Per què no podem no dir-nos cristians?, un article de Benedetto Croce (1942), i el debat Habermas - Razinger del 2004 (en l’edició barata de FCE). Em semblen dos dels textos centrals per reflexionar sobre la relació entre cristianisme i modernitat i en un dia com aquest de la vinguda papal la relectura particular tenia un significat propi (espriritual, si s’entén la paraula sense cursilades). Croce va entendre que el problema no és ’ser’ cristians (qui sap què vol dir això en un món pluralista?) sinó dir-nos cristians, lluny de la sospita de pietosa unició i hipocresia (sic) i dir-nos cristians significa asssumir les conseqüències de la revolució més gran de la història: la que posa la consciència moral i la intimitat al centre mateix de la problemàtica humana.

Sobre Razinger com a teòleg continuo pensant el mateix que n’he dit sempre (al menys des que vaig llegir fa més de vint anys el seu Informe sobre la fe, amb Vittorio Messori): és capaç de presentar el problemes filosòfics i teològic amb una rara lucidesa i al mateix temps és absolutament incapaç de resoldre’ls per pura por a les conseqüències que tindria l’única sortida que ell -i qualsevol lector avisat- entén que caldria adoptar. Hi ha alguna cosa de tràgic en tot pensador que lluita per evitar les conseqüències d’allò que sap i Ratzinger (que llegeix millor Kant que Sant Agustí) és un home d’aquesta mena.

Continuarà

De vegades hi ha llibres que funcionen perquè hi ha un boca-orella eficaç. Si és així, el recent llibre de Cayo Sastre: McMundo. Un viaje por la sociedad de consumo a l’editorial Libros del Lince hauria de ser un petit èxit, més enllà del succès d’estime al que semblen condemnats els llibres d’assaig i específicament de sociologia (del consum, en aquest cas). Ya sabeu critical but not popular succes. La misèria habitual. Com que el títol és prou explícit no cal que l’expliqui gaire: l’editor diu que és com una escena de Pulp Fiction i l’encerta. 

De vegades són textos com els de Cayo Sastre els que identifiquen un territori (devastat). Cal llegir-lo. A la mateixa editorial es va publicar fa uns mesos Matar a un periodista de Terry Gould  que va exactament sobre el que indica el títol. Esfereidor. També imprescindible per a un cap de setmana de tardor lúcida.

És terrible que el millor argument de molta gent (catòlics de missa inclosos) per defensar la visita del Papa a Barcelona sigui que deixarà molts diners. L’argument per ell mateix explica la crisi del pensament cristià ara mateix millor que cap crítica atea. Qualsevol que recordi el passatge evangèlic de l’expulsió dels mercaders del Temple, ja sap (o hauria de saber) que bestieses com aquestes no van ni amb piles en una visió ja no cristiana sinó humanista de la vida.

No parla ningú, però, d’un fet que a mi personalment m’interessa molt més: la visita de la tarda a l’Obra del Nen Déu, una escola per a deficients físics i psíquics, un lloc dur que porten les franciscanes del Sagrat Cor; un dels forats de la vida que no surten a la televisió i que fa pensar. Com que de nobis ipse silemus no seguré per aquí: de les coses importants de la vida no se’n fa lliçó; per això són importants.

Però quedi escrit que sense la presència del voluntariat del Nen Déu i sense un munt de catòlics de missa en llocs d’avantguarda social tota la resta del viatge té poc sentit. El catolicisme català d’ara és això: una estranya barreja de lliris i cards; de voluntaris fent-se càrrec de drames duríssims (situacions on no veuràs mai un funcionari municipal), de ties maries i de politicastres. Tots resen al mateix Déu i alguns (els millors) dubten si Déu creu en ells. Minoria dinàmica? Catolicisme cultural? El catolicisme català és tan divers i tan pobre que ni tan sols pot publicar una revista catòlica mínimament digna perquè el ventall d’opcions cristianes és trasversal a totes les ideologies. Del president d’honor d’ERC, Jordi Carbonell, a l’extrema dreta passant per qui vulguis.   

Avui he rebut (gràcies; tenir amics fa aquestes coses!) una invitació per assisitir a la dedicació del Temple. Lloc assignat a l’interior del Temple: H2 F08-S12. El problema és que tocarà matinejar. Miraré de fer-ho pels amics dels voluntariats difícils, pels qui m’han explicat coses sobre la pobresa, sobre la SIDA o sobre la immigració que són tan o més importants que moltes classes sobre Kant o sobre Mill. I si puc, en un racó del temple, miraré de llegir el debat Habermas-Ratzinger.