L’home que mira

Com cada any per aquestes dates, el bloc tanca per vacances i tornarem, si en sabem prou i en tenim ganes, un cop passat l’11 de setembre. Podríem haver fet algun post sobre el finançament, però els tòpics a l’estiu embafen i a l’hivern no se suporten. A més, aquest cop ja ha sobreactuat massa gent. Em tanco com cada estiu a llegir, a escriure i a mirar el món. No és poc. Després de l’any més complicat per excès de feina, ja tocava.  

I un agraïment molt especial als qui ens heu seguit en el recent curs sobre el Fedó  al Col·legi de Llicenciats. Ha estat genial i tots el qui hi hem participat com a profes tenim un deute amb vosaltres.

Com cada any, abans de tancar botiga unes quantes recomancions de llibres que generalment ningú no us dirà que valen la pena, però que cal tenir filats. Llibres que no surten als grans mitjans i que confien en el boca-a-boca de la gent desperta. Com els meus lectors. Teca de primera per a un estiu savi i cool:

Russell Shorto: Els ossos de Descartes. Ed. La Campana. El llibre va d’això mateix; de com els ossos del pare del racionalisme van voltes i revoltes, i al mateix temps s’explica la història cultural d’Europa.

Grégoire Buillier: Coses que passen. Accent Editorial. De debò, un llibre impressionant -no n’explicaré l’argument (minúscul però d’un alè poètic com es troba poques vegades). Us agradarà més si passeu l’estiu en clima fresc. Llegir-lo a Olot o a Puigcerdà deu ser una passada. Una troballa.

Ponç Feliu: L’hostal de l’estella. Converses amb Josep Palau i Fabre. Accent Editorial. Un altre text de perfecta seriositat i sentit íntim. Ideal en tardes allargassades i en tota mena de climes.  

Grisélidis Réal: El negre és un color. Edicions del 1984. Un llibre per debatre en família. Segur que de l’autora no n’heu sentit a parlar gaire, ni és de bon to fer-ho en públic. Prostituta i lluitadora pels drets de les minories sexuals. O us agradarà molt o el trobareu infecte. Però si opteu pel risc, paga la pena.

Bora Cosic: El papel de mi família en la revolución mundial. Ed. Minúscula. Imprescindible si creieu que això de la història és una mala broma.

Jason Webster: Las heridas abiertas de la guerra civil. Un viaje por la España desmemoriada. Ed. Los Libros del Lince. Una visió des de fora, un llibre massa ‘de hispanista’, però significatiu. Valuós per reflexionar sobre la llarga vida dels morts.

Laia Climent: Bruixes, histèriques i assassines. Una passejada per la maldat femenina. Ed. 3i4. El llibre ha circulat poc, però és molt interessant. Hi haurà qui el consideri ‘assaig de piscina’, però us asseguro que deixa regust molt més enllà de la dutxa.

Rony Brauman i Eyal Sivan: Elogi de la desobediència.Lleonard Muntaner, editor. Si encara no us cansa Hannah Arendt i el seu ‘Eichmann a Jerusalem’ (i comprenc que l’hagiografia cansa molt aviat) el llibre d’aquests dos autors jueus aporta una mirada sàvia sobre un tema en què tothom està massa d’acord.

Cristina De Stefano: Americanas aventureras. Ed. Circe. Molt més que unes bones ‘vides de santes’ contemporànies; petites biografies en femení per servir d’inspiració a nois i noies.

Textos per marcar tendència.

I com sempre gràcies per continuar visitant durant l’estiu http://www.alcoberro.info

Escoltat a dos quarts de deu de la nit a la Rambla:

.- Però tu com has arribat a la conclusio que no t’estimo.

.- No. jo no; hi ha arribat el teu marit.

Pere B., doctor en Lletres, de trenta-un anys, professor associat d’una universitat catalana, postgrau a Itàlia, em comenta que abans d’ahir va passar pel davant de Santa Maria del Mar, mentre hi feien els funerals de Michael Jackson (sic). Es va sorprendre de veure-hi tanta gent molt gran i tants cotxes d’autoritats. Mentre fem un cafè a la màquina del departament intento explicar-li que el que va veure eren els funerals de Vicent Ferrer, cooperant a l’Índia. Posats a sincerar-se em comenta que ni llegeix els diaris, ni havia sentit a parlar mai del tal Ferrer. No és del meu món, ja m’entens. I la perplexitat se li nota a la cara.

Ha mort Baltasar Porcel, l’únic escriptor del qual he sospitat seriosament que llegir-lo porta mala sort. Vaig llegir el seu llibre La lluna i el Calallamp a la presó Model l’any 1975;  em vaig empassar Reivindicació de la vídua Xing (o era ‘Xang’?) a Albacete durant el servei militar (1978), en unes maniobres duríssimes sota la neu i finalment Les primaveres i les tardors em va acompanyar fa cinc o sis anys en un embús d’un dia i mig en un aeroport de Londres. Com que a la tercera va la vençuda, ja en vaig tenir prou.

La meva filla (20 anys, segon de medica acabat) parla amb una amiga i li explica que aquest matí ha estat comprant llibres. I de l’altra banda del fil telefònic (encara hi ha telefonia amb fils), li responen:

.- Llibres…? Tia, que estàs de vacances….!