L’home que mira

Febrero 24, 2013

De l’amistat

Guardado en: Filosofia — ralco @ 10:34 pm

Al Canal Filosofia de l’Ateneu Barcelonès - YouTube podeu veure l’acte d’homenatge a Manuel Cruz que va consistir en un debat entre en Cruz, en Joan Barril, la Victòria Camps i la Fina Birulés sobre l’Amistat. S’hi diuen coses interessants per a qualsevol persona interessada en les Humanitats.

Gràcies per donar-hi un cop d’ull:

http://www.youtube.com/playlist?list=PLA441D75DFBC69FD8

Febrero 19, 2013

Sobreactuar

Guardado en: Política — ralco @ 10:24 am

Dissabte a la tarda, quan l’home que mira anava a comprar llibres a la seva llibreria de referència, és a dir, quan feia el que fa quan els dissabtes a la tarda es queda a Barcelona, va creuar-se de pura casualitat amb la manifestació dels afectats per la hipoteca. Tafaner com és, l’home que mira es va afegir a la corrua (la distància de tres illes de cases estava plena de gent que discorrien com un riu fins la seu del Partit Popular) i es va dedicar a observar.

Normalment, les manis tenen un punt de festa. És fàcil retrobar-hi gent que temps que no veies (sobretot si no es porta una vida militant) i sempre hi ha algú enginyós que crida espontàniament una consigna divertida. En una mani es produeix el que la psicologia social anomena sensació de potència i fins i tot pot donar-se una enganyosa situació de confort emocional, quan algú es refugia en la massa. Per això l’home que mira es va sorprende en aquesta manifestació, que (a més) no congregava adolescents, Feia molt temps que no havia vist unes cares de gent tan tensa. En el temps que s’acosta triomfarà qui no sobreactui.

Febrero 15, 2013

S’obre la cacera

Guardado en: Política — ralco @ 9:53 am

A finals de gener l’home que mira comentava que professionals de la contrainformació que s’havien quedat sense feina al País Basc s’estaven establint a Barcelona. Per cert, quina productivitat té aquesta gent i quina manera tan bèstia d’anar per feina. És clar que, de moment, tot el que treuen té un aire de miserieta mental botiguera que esparvera encara més que la corrupció mateixa (la comissió que en Pujolet s’estavia faria riure a qualsevol prohom del temps del seu pare, oi senyor Prenafeta?). Però el ministre diu que té arxius de 500 polítics nostrats, així que amb una mica de sort hi ha diversió assegurada fins al proper onze de setembre. Suposo que calculen que a base de llençar merda, el proper onze de setembre no quedaran independentistes. Cosa que dubto, però a això juguen.

L’home que mira, que en el fons deu tenir ànima de romàntic, està esperant un bon novel·lista que li expliqui, per exemple, les interioritats de l’ascens i la caiguda de Carod Rovira (la d’en Colom no cal, ja me la sé i és sòrdida).  Vinga, sigueu bons i ensenyeu-nos el dossier, nois. Encuriosit em tenen.

Febrero 8, 2013

Els homes del sac (de lletres)

Guardado en: Llibres — ralco @ 11:00 pm

Un dia l’escriptor damià bardera poch (nom que cal escriure amb minúscula, com si diguéssim e.e.cummings), em va dir que feia deu anys que no llegia cap diari. Ho vaig trobar tan perfectament coherent amb la seva obra, que em vaig sentir francament idiota per no haver-ho endevinat a la primera llambergada. No hi ha diaris per a gent com ell. bardera viu en un món propi on el temps es va glaçar, l’esperança humana es va fondre i la destrucció (cummingsianament) és el primer pas, el pas imprescindible, de la creació.  Si no es deixés guanyar per la ironia seria també el mestre català del sinistre. Agusa frases com qui esmola ganivets, però se li nota que no li agrada que la gent pateixi. Més aviat per estalviar el patiment dels lectors els obre en canal.

Penso que algun dia li llegirem uns contes gòtics que renovaran en gènere, plens de gent que el primer que fan de bon matí sense esmorzar és anar a buscar el gat per clavar-li una espasa. I coses encara més òbvies.

El seu darrer llibre, de títol també minusculitzat (tan minusculitzat que és difícil de trobar en llibreries convencionals), es diu els homes del sac i dóna exactament allò que el títol promet. Són contes protagonitzats per lobotomitzats, per rates o per nans. Que actuen, no cal ni dir-ho com a autèntics catalans. Cal legir-lo perquè de la vida se n’aprén més als llibres de bardera poch que llegint el diari.

Quan compreu els seus llibres, guardeu-los a la vostra biblioteca com pertoca a una bona inversió: a la futura i inexistent però francament esperable Història de la Literatura catalana (escrita per savis de la Universitat de Girona, dirigits suposo per Xavier Pla), els homes del sac rebrà la mateixa consideració que l’obra de Gabriel Ferrater a la Història de Joaquim Molas. Pels mateixos motius. Tenir ben desada una primera edició d’un bardera poch us dóna dret a esperar que els vostres fills us considerin, en un futur imperfecte, talment com si fóssiu persones intel·ligents.

http://www.damiabardera.com

http://www.elcepilanansa.com/distribuidors/

Febrero 5, 2013

S’estan menjant als canívals

Guardado en: Política, Llibres — ralco @ 11:54 pm

Diuen que quan van preguntar a Borges sobre el final de la dictadura militar argentina, va contestar: s’estan menjant als canívals. Una cosa similar està començant a passar aquí. Aviat la carn de caníval serà barata i tot. Però diuen que té gust de cartró i d’instància per triplicat.

Febrero 4, 2013

Futurs imperfectes

Guardado en: Política — ralco @ 12:02 pm

Trobo un article d’en Greggor a El Matí Digital (fa trenta-nou anys que ens trobem d’en tant en tant en tota mena de batalletes civils)  i hi llegeixo: M’esgarrifaria la solució italiana amb un Benito Craxi vivint a Tunis, els democratacristians pactant amb els excomunistes i pujant al poder un Berlusconi… Cada vegada més amics dels vells temps (de la dècada de 1970, quan varem intentar fer un país digne contra franquistes i psuqueros) pronostiquen per a d’aquí a tres anys un govern de coalició PP-PSOE amb dos punts bàsics: tapar-se mútuament les vergonyes i donar la culpa de tot als catalans. Ho dono per possible? Ens hem fet vells i nostàlgics? Coincideixo amb ell: estem massa a prop del precipici. Però qui mira el precipici i no té por, guanya la batalla.

                    http://www.elmati.cat/article/2847/l-hora-de-temenca

Entradas siguientes »

Gestionado con WordPress